HAPPINESS

El que més em fascina de Gunther Anders, és que les seves reflexions sobre el mercat i el consum, són del 1956, el que entenc li dóna molt més valor. Aixó m'ha recordat el video Happiness que parlava de consum, molt recomanable.

"Deixant de banda alguns residus de costums d'èpoques passades, el que hem de fer i deixar de fer queda definit avui en dia pel que hem de comprar. És gairebé impossible excloure's d'aquell mínim de compres que estan manades i ofertes com a musts, o sigui com a compres obligatòries, qui ho intenti s'exposa al risc de passar per 'introvertit', de perdre el seu prestigi, comprometre el seu futur professional, semblar indigent o fins i tot de fer-se moralment i políticament sospitós. una mena de sabotatge de vendes, una amenaça a les legítimes exigències de la mercaderia, i, per tant, no només un no fer, sinó un delicte positiu, emparentat al robatori, quan no més escandalós encara: doncs si el lladre, amb la seva acte d'apropiació, si bé indesitjable en la seva modalitat específica, testifica, amb tot, el seu reconeixement lleial de les qualitats seductores de la mercaderia i del seu manament, i, amb això, s'acredita com a conformista de bona llei, a més que, un cop atrapat, se li poden exigir responsabilitats inequívoques, el no comprador, en canvi, s'atreveix a fer orelles sordes a la crida de la mercaderia, a ofendre amb la seva renúncia a l'univers de la mercaderia, i després, a sobre, invocar hipòcritament la coartada de la negativitat, al·legant que no ha fet absolutament res, amb la qual cosa aconsegueix efectivament sostreure's al braç de la justícia.
Un cop un hagi reconegut en les ofertes els manaments d'avui, ja no el sorprèn que fins i tot els qui, de fet, no es poden permetre l'adquisició adquireixin, però, les mercaderies ofertes. Ho fan perquè encara menys es poden permetre desobeir els manaments, és a dir, no adquirir les mercaderies.
Com és sabut, la lluita acaba, generalment, amb el triomf del manament de l'oferta, és a dir, amb l'adquisició de la mercaderia. Però la victòria es compra cara; doncs aleshores comença per al client l'obligació aclaparadora de pagar a terminis l'objecte adquirit.
Però amb això no n'hi ha prou; perquè allò que un té una vegada, no només ho utilitza, sinó que també ho necessita. Un cop l'ús s'hagi encarrilat per certa via, cal continuar circulant pel mateix carril. Al final, un no acaba tenint allò que necessita, sinó necessitant allò que té. L'estat de les possessions que un tingui es coagula i s'estableix psicològicament com a estat normal. És a dir que, quan arriba a faltar algun producte de marca que s'hagi posseït una vegada, no hi ha simplement un forat, sinó que hi ha gana.
Ara bé, el cas és que sempre falta alguna cosa, ja que totes les mercaderies són, per sort de la producció i gràcies als càlculs que la regeixen, uns béns que es consumeixen i es desgasten per l'ús, encara que no siguin béns de consum en el sentit estricte de pa i mantega; és a dir, uns béns de la manca dels quals s'encarrega l'usuari mateix. Així doncs, quan té un objecte i l'ha consumit, ho torna a necessitar: la necessitat segueix el consum trepitjant-li els talons. En cert sentit, l'addicció és el model de les necessitats actuals; amb la qual cosa queda dit que les necessitats deuen la seva existència i la seva manera de ser al fet que hi hagi determinades mercaderies”.

4 Comentaris

Més recent Anterior