ODISSEA DIGITAL


L’Odissea ens explica el dilema simbòlic que va afrontar Ulisses al travessar l’estret de Messina. Custodiat per Escil·la i Caribdis, l’heroi grec va haver de triar com arriscava la seva vida per travessar-lo: devorat per alguna de les sis boques monstruoses del primer o ofegat en el remolí que absorbia tot allò que s’hi acostava? Si traslladéssim al segle XXI el relat homèric i bategéssim la humanitat amb el nom d’Ulisses, l’abisme distòpic al qual ens condueix en aquests moments la revolució digital ens situaria davant d’un dilema també monstruós: ser víctimes de l’Escil·la xinès o del Caribdis nord-americà.
Per no quedar exposats a una antinòmia tan abrupta, és urgent trobar una ruta alternativa al doble perill distòpic que enfosqueix el futur de la humanitat. Una ruta segura i accessible per a tothom. Una ruta que no deixi ningú enrere, a l’atzar tecnològic dels Escil·la i Caribdis que habiten als imperis corporatius de Shenzen i Silicon Valley. L’humanisme tecnològic és la via d’ escapada. Primer, perquè està impulsat per una estratègia política de sostenibilitat digital que reclama la preservació ètica de l’espècie humana. Segon, perquè defensa un marc de seguretat jurídica basat en drets digitals universalitzables. I tercer, perquè dissenya un ecosistema digital confiable que neix d’un ideal de tecnodiversitat equitativa que el blinda davant el risc de futures hegemonies totalitzadores i supremacistes.
Parlem, per tant, d’un camí ambiciós però possible. Un projecte que resignifica èticament, a partir de valors democràtics i humanistes, les relacions de poder tecnològic que actuen sobre la humanitat. L’èxit va lligat al fet que Europa assoleixi abans una sobirania digital davant les superpotències que lluiten per l’hegemonia planetària a través de la intel·ligència artificial: la Xina i els Estats Units.
Per trobar el camí alternatiu que esquivi el dilema monstruós a què ens arrossega l’Odissea digital del segle XXI, no n’hi ha prou amb la defensa de la privacitat contra les dinàmiques de vigilància que allibera el capitalisme cognitiu que domina holísticament la infoesfera en aquests moments. L’experiència històrica de la modernitat europea ens recorda que només existeix seguretat personal si és jurídica i es basa en drets per a tothom. Per tant, la identificació i el reconeixement de drets individuals i col·lectius és l’únic punt de partida possible en termes legals si es vol controlar el poder de la tecnologia.
Ho va veure aviat l’ Escola de Frankfurt. Per ella, la tècnica sotmet l’ésser humà a partir de la conjunció de dos vectors de poder. Un, directe i físic que modela la superfície de les accions humanes i un altre, indirecte i psíquic, que imposa dins de la personalitat humana relacions de conflicte que interactuen a partir dels seus plans conscient i inconscient. Aquest matís analític és fonamental si volem encertar la ruta que busquem. Sobretot perquè ens alerta dels riscos miticosimbòlics que s’amaguen en les profunditats de l’oceà tecnològic i que les polítiques basades en la privacitat no detecten.
Si no volem ser devorats o ofegats sota el dilema digital que analitzem, hem d’admetre que la humanitat està exposada a un perill de subordinació absoluta i irresistible que neix de la tècnica mateixa i no només dels models distòpics a què ens enfrontem. Això suposa admetre que estem davant d’un poder faustià que administren un grapat de plataformes que actuen mefistofèlicament sobre el conjunt de la humanitat.
La tesi de Zuboff sobre l’era del capitalisme de vigilància és insuficient a l’hora de disseccionar la complexitat distòpica de la revolució digital. No mapeja la infraestructura mítica del dilema que planteja aquella i que incideix en la hiperactivitat del capitalisme de plataformes, tant en la versió xinesa com en la nord-americana. Una circumstància substancial, ja que la tècnica afavoreix performativitats que inter­venen en la psique humana per in­cidir conductualment sobre la personalitat. Per això, amb la solució de la privacitat no n’hi ha prou. Com tampoc garantir el dret a triar el futur quan, precisament, la tècnica disloca emocionalment la capacitat prospectiva de la ment humana per imaginar-lo.

Dotar-nos d’un perímetre infranquejable que protegeixi les dues expe­riències i parapetar-nos-hi darrere és una política de resistència que, al final, serà fallida. No impedirà el triomf d’una distopia que actuarà com un cavall de Troia amagat en la nostra ment. Mentre no assumim que la tècnica no serà mai neutra, no avançarem per evitar el dilema homèric que plantejàvem al principi. Això passa per acceptar que és un poder titànic que, a través de dispositius científics que alliberen possibilitats utilitàries exorbitants, desplega efectes que enreden subtilment en la conformació simbòlica i inconscient de l’espècie humana. Si no ho acceptem per endavant, no entendrem el que es dissimula darrere de la tècnica i anirem directes a la gola de l’Escil·la xinès o al bucle del Caribdis nord-americà.

Baidu o Metavers demostren no només el perill distòpic de ‘1984’, també d'Un món feliç'

Necessitem una seguretat jurídica fundada en ideals de tecnodiversitat humanista que promoguin drets digitals universalitzables com els neurodrets. Sobretot davant estratègies de poder que promouen les corporacions xineses i nord-americanes amb eines de vigilància que introdueixen models lúdics i de ludificació immersius de realitat augmentada. La mutació distòpica de Shenzen i Silicon Valley s’accelera i les seves propostes de continguts i aplica­cions escalen en la interactuació amb la psique humana a fi d’hibridar-s’hi i provocar una ciborgització de l’inconscient. No ho oblidem perquè la toxicitat opera a partir de la compenetració emocional de la persona amb les pantalles i la seva fusió cognitiva amb elles.
Hem pensat que la sortida a l’amenaça distòpica de la revolució digital era prevenir-nos davant l’imaginari orwel·lià de l’observació vigilant de 1984 , però iniciatives com Baidu o Metavers ens adverteixen de l’error. Com va anticipar Neil Postman a Amusing ourselves to death (1985), no és només a Orwell el perill distòpic sinó, també, a Aldous Huxley i el seu Món feliç . Per sortir d’aquest dilema monstruós només ens queda un humanisme que resignifiqui amb una mirada tecnològica l’ Odissea .- Josep Maria Lassalle - lavanguardia.

12 Comentaris

Més recent Anterior