EL GARÇON DE GARZÓN, QUIN VACILÓN 19.1.22

 

El Ministeri de Consum d'Alberto Garzón ha trobat una nova batalla en la defensa de la carmanyola per dinar, amb la premissa que "com a casa no es menja enlloc". Després de la polèmica per les crítiques del ministre a les macrogranges, el departament ha llançat una campanya a favor dels àpats preparats a casa davant la resta d'alternatives, com ara l'hostaleria. En un vídeo publicat aquest dimecres, Consum dona consells per preparar la carmanyola "si has de dinar a la universitat", perquè "el seu ús no sigui un perill". El primer que es recomana és canviar els coberts per a cada tipus d'aliment, per evitar les "contaminacions creuades".

El ministeri de Garzón aconsella fer servir una carmanyola de vidre, "més fàcil de netejar", per davant del tàper de plàstic, que, no obstant això, és "més lleuger i menys fràgil", segons el vídeo difòs a les xarxes. En qualsevol cas, la campanya recomana fer servir recipients de material reciclat, més sostenibles.

"Es recomana no deixar menjar cuinat més de dues hores fora de la nevera o més d'una hora si la temperatura és superior a 30 graus", recomana la campanya del ministeri, que recorda que no es poden congelar les restes que sobrin d'una carmanyola, i que cal llençar els aliments que ja hagin estat escalfats i no es consumeixin.

No penso fer cap comentari, us ho deixo a vosaltres o valtros. Si voleu veure el video

A PASCAL NO LI AGRADARIA EL PARAULÒGIC 19.1.22

“Quan llegim massa de pressa o massa a poc a poc, no entenem res”. Ho escrivia el gran Blaise Pascal (1623-1662), científic, escriptor i pensador francès als seus pensaments, el seu llibre principal i mític, uns Pensaments i opuscles que Pere Lluís Font ha traduït i editat a Adesiara. Avui tot va molt de pressa, a trossets, o massa a poc a poc, a l’engròs. Tot o res. I Pascal té les dues coses, precisament, perquè aquests seus pensaments són peces d’un mosaic més ampli que tant poden ser vistos un per un, com tuits escadussers, com agrupats en unitats més àmplies de sentit, com mirar de trobar-hi la profunditat abissal de l’obra completa, entre les escasses línies i les gairebé 800 pàgines d’aquest volum.

Font veu Pascal com “un company de viatge intel·lectual i espiritual. La seva filosofia és molt actual, fa una gran recepció crítica de Descartes i anticipa Kant, i alhora té un tipus de vivència cristiana molt atractiva, perquè va viure fora del clos de la subcultura eclesiàstica, marcada per l’escolàstica”.

Certament, els pensaments de Pascal no són aforismes, però s’han fet servir com a tals durant segles. Sentències cèlebres com que “la raó, per més que cridi, no pot posar el preu a les coses”, o bé que “les belles accions amagades són les més estimables” o fins i tot que “el cor té les seves raons, que la raó no coneix”. Frases com espurnes que es llegeixen en un no-res, en què s’hi pot aprofundir tant com es vulgui.

Opina Marius Serra que a Blaise Pascal no li agradaria jugar al @paraulogic, ho entenc, a mi tampoc m'agrada, en canvi estic segur que faria el mots encreuats del Senyor Ventura al denostat Ara, i a twitter si mouria prou bé. Potser perqué els mots encreuats i twitter són el present i paraulògic el passat, malgrat té un éxit aclaparador que ja veruem quan dura dura, però estic segur que els mots encreuats sobreviuran al paraulògic. De la mateixa manera que el joc del calamar ha estat un éxit efímer i una serie justeta, el Paraulògic m'hi remet subconscientment, suposo que per la iconiografia o per un motiu ocult que no se entreveure. I també, i ho haig de reconèixer que ho vaig probar i no m'en vaig sortir, ni del joc del calamar ni del paraulògic.

Us deixo l'enllaç dels pensaments y reflexions de Blaise Pascal. Em quedo amb aquestes tres com a referència...

És la pressa la passió dels necis?

La desgràcia descobreix llums que la prosperitat no arriba a percebre.

Després de tot, què és l'home a la natura? Res en relació amb la infinitat, tot en relació amb el no-res.

Per cert, Blaise Pascal I Éric Zemmour que ha envellit molt malament, tenen alló qeu se'n diu una semblança raonable.

DE VAQUES 18.1.22

La vaca boja

- Un matí de primavera, la vaca boja anava pasturant per un prat, i en veure a les altres dues, la cega i la de la mala llet, se’n fotia d’elles.
- Ei! Vosaltres no sou tan famoses com jo, els hi retreia, mentre les seves extremitats posteriors li fallaven estrepitosament. Sou molt més antigues que jo (reblava) i ni tan sols heu sortit per la televisió; gairebé ja ni es parla de vosaltres, i, en canvi jo estic de plena actualitat, no hi ha dia que no parlin de mi.
- Que hi teniu a dir?.- No us dono enveja?
La vaca de la mala llet la va mirar de reüll, però no li va fer ni cas – li queden tres telediaris (es va dir) – i continuà pasturant tranquil·lament, però la vaca cega, alçant el cap como si talment l’estès veient, va dir-li:
-Escolta’m vaca boja, i escolta’m bé, potser si que tu actualment ets més famosa que nosaltres, però el que si et puc dir, es que a nosaltres ens ha creat la inspiració dels poetes i a tu la dèria dels homes. 
I que? Preguntà la vaca boja, a qui ja li fallaven també els rems davanters i amb prou feines s’aguantava dreta. 
Contestà la vaca cega: Doncs que fins ara, els poemes han sobreviscut sempre a les dèries dels homes. I abaixant el cap, continuà pasturant impertorbable davant la mirada aprovatòria de la vaca de la mala llet.

--

Les vaques
--

I succeí que un dia, anaven pasturant per un prat, la vaca cega i la suïssa, la de la mala llet, l’una al nord i l’altra al sud. Com aquest no era molt gran, mica en mica s’anaren acostant tot menjant herba, fins que, en arribar el moment de creuar-se, l’una que no hi veia i l’altre que estava emprenyada, s’ignoraren totalment continuant cadascuna el seu camí, perdent-se doncs un moment històric per intercanviar parers sobre llurs poemes que les havien fet immortals arreu del principal. I és que, les vaques no estan per la poesia i els poetes, i malauradament, la majoria de la gent, tampoc.


Amb el tema de les vaques, no sé jo qui està més boig, si les vaques, o altri, recordeu que Nicolas Maduro parlava amb les vaques, i Juanma Moreno Bonilla president d'Andalusia també. De fet els del Pp tenen una certa fixació amb les vaques, Núñez Feijoo n'és un exemple, o fins i tot Andrea Levy. I ara amb l'affaire Garzón només faltaba Pablo Pablito Pablete reforçant la meva teoria, el Pp és un Partit boví, vacú, o vacu.


LA VACA CEGA  - Joan Maragall

LA VACA SUÏSSA - Pere Quart (la vaca de la mala llet)

DESCONFIAD DE LA BOVUNA PLACIDEZ DE LA VACA - Gregorio Luri

CC.OO. JA NO ÉS EL QUE ERA 18.1.22

En parlar de les ofertes com a 'manaments del nostre temps', no cal fer-se una idea massa exigua del seu caràcter d'imperatius. El que és pròpiament imperatiu no es troba tan sols en les frases declaradament imperatives, en les estrepitoses ordres de la publicitat –Compra la teva roba interior Mozart! Compra-la ara mateix! És un must!'-, a les quals un, al cap i a la fi, i amb una mica de domini de si mateix, pot encara oferir-los resistència malgrat tot, per més que el tractin ja anticipadament de propietari; sinó que allò imperatiu està en la possessió dels productes mateixos, les ordres dels quals, encara que silencioses, efectivament no admeten objeccions. Cada mercaderia adquirida requereix, per continuar sent utilitzable o, almenys, per no quedar de seguida inservible (i també per raons de prestigi, és a dir, per envoltar-se d'objectes del mateix rang), la compra d'altres mercaderies; cada mercaderia té set d'una altra o, millor, d'altres. I cadascuna ens provoca també a nosaltres la set d'altres: el més difícil no és comprar mercaderies sinó tenir-ne; doncs el propietari de la mercaderia es veu obligat a fer seva la set que aquesta pateix (de sabó a flocs o de benzina), i per molt que li costi omplir les boques acumuladores dels objectes que s'han convertit en la seva propietat, no té més remei que fer-se càrrec de les seves necessitats, i ho fa abans de saber-ho. Gunther Anders.

A sobre les ofertes que un finalment adquireix, porten publicitat de la marca fabricant del producte que un estúpidament exhibeix sense cap pudor ni consciència. Recordo fa anys un senyor que en un bar va demanar una beguda que no s'anunciés en cap mitjà, l'única que li van poder oferir va ser un licor de nom 'Cualquiercosa'. I és que els temps estan canviant, a pitjor; CC.OO. ofereix als seus afiliats una sèrie de descomptes en cirurgia estètica i implants capil·lars. No són gaire diferents dels que ofereixen als seus socis molts altres clubs de prestigi. El RACC, per exemple. O, sense anar més lluny, el Club Vanguardia. La diferència és que aquests clubs selectes se situen dins l'espectre capitalista i CC.OO. és un sindicat de classe, que van fundar dos partits comunistes (PSUC i PCE) amb l'adhesió de diverses organitzacions obreres. Encara que em sembla que de comunistes a Espanya ja només en queden al cap de Pablo Casado i els seus acòlits populars.

EL LLADRE DE LLIBRES 17.1.22

Se’l coneix com “El lladre de llibres” i és un home de mitjana edat que ha robat llibres per valor de centenars d’euros en diversos establiments no només de Barcelona, sinó de tot Catalunya. A priori té un aspecte normal, porta vestit, no crida l’atenció i no té pressa, però està esperant el moment oportú perquè et despistis. Una de les últimes llibreries per les quals ha passat aquest senyor és La Llama Store, a Barcelona. La seva propietària, Abi Enrech, explicava al Versió RAC1 la tècnica que va fer servir per intentar furtar un bon grapat de llibres: “Porta un diari a les mans, i amb el diari va tapant els llibres que manipula. Tu veus que agafa un llibre, fa un joc de mans i se l’amaga. A més porta un doble folre als pantalons i va preparat per robar”.

Aquesta vegada, però, la llibretera de La Llama Store el va enxampar quan portava vuit llibres a sobre, i els hi va aconseguir prendre: “Quan et passa, al·lucines. Jo el vaig enganxar amb 200 euros a sobre, però sé que hi ha llibreries on ha arribat a robar 500 euros en llibres. Això, per a una llibreria que té un marge molt petit de benefici amb la venda de cada llibre, potser és el benefici de dos dies”. Jo el vaig enganxar amb 200 euros a sobre, però sé que hi ha llibreries on ha arribat a robar 500 euros en llibres. I és que aquest home no només actua a Barcelona, sinó que es passeja per tot Catalunya robant llibres. Enrech es mostra segura que, pel volum de llibres que roba, es guanya clarament la vida així.

La propietària explica que podria tractar-se d’un cleptòman. Surt preparat de casa i va a les llibreries a agafar uns llibres concrets: “No és que vagi passejant i que de sobte vegi un llibre que li agrada i se’l fiqui a la butxaca i marxi. Hi ha una premeditació”. Hi ha gent que diu que és cleptòman. Jo el que veig és que és un senyor que surt de casa amb uns pantalons de doble folre i que agafa uns llibres concrets. La llibretera explica que tenia intenció de portar el cas als Mossos d’Esquadra, perquè té les imatges de l’home que van enregistrar les càmeres de la seva llibreria. “Fa anys que està en actiu aquest senyor”, sentencia Enrech. Avui l'estant jutjant a la Ciutat de la Justicia, li reclamen uns mil euros.

ALIPORI 17.1.22

Aquests darrers dies ha tornat la paraula a la meva boca, i ha tornat la incomoditat, en veure el cinisme i la hipocresia de Pablo Casado en una explotació ramadera. - Josep Maria Pou.

Alipori és una paraula que va importar Eugenio d'Ors de l'italià i que significa la vergonya pròpia per la qual no sent el proïsme. És aquesta una paraula poc usada i diria que desconeguda per gran part de la població: alipori. El seu ús en la parla habitual –en allò que vinc sentint per on apropo, caut, l'orella– es redueix a l'esporàdic, i tret d'alguns articles culterans, molt poques vegades l'he vista escrita. Jo la vaig aprendre com una més d'ús comú i corrent a l'argot del meu ofici. Quan vaig debutar en això del teatre –54 anys ja són passats, com diria el clàssic– l'escoltava habitualment de boca dels actors grans, sobretot en aquelles converses en què es dedicaven a considerar la feina poc afortunada d'alguns companys: “¡ Quin alipori, per Déu, quin alipori!”, o “donava tant alipori que em vaig sortir del teatre per no continuar patint”, o “una actuació d'alipori, sense pal·liatius”. Vaig entendre de seguida que alipori venia a significar "vergonya aliena" però amb alguna cosa més, com si a aquest sentiment de vergonya se li afegís l'aflicció de veure algú de la família (la natural o la professional, tant se val per al cas) fent el ridícul de manera tan notòria. Recordo bé que la seva feina anava acompanyada, gairebé sempre, d'un rictus de commiseració. No hi havia regodi davant el ridícul aliè. Era més un resignat "quina pena!" que un pèrfid "quina alegria!"

Aquests darrers dies ha tornat la paraula a la meva boca. I ha tornat la incomoditat. Però no el pesar, ni de bon tros l'aflicció. Al contrari. He dit "alipori" volent dir desvergonyiment. He sentit alipori com a forma d'indignació. I davant de la hipocresia i el cinisme m'ha envaït la vergonya que no té el subjecte causant de la meva reacció. Però, aquest paio es creu que sóc imbècil, que sóc ximple de bava, que som tots tontos de bava? Pacient, he contingut les ganes de fer miques la foto que em posaven al davant. Quina foto? La de Pablo Casado acariciant el llom d'un ben alimentat vedell a l'idíl·lic paisatge avilès d'una explotació ramadera de caràcter extensiu. Compte!, el mateix tipus de ramaderia que defensa des de les primeres declaracions el vapulejat ministre Garzón, davant d'algunes altres de caràcter intensiu que amb la seva mala praxi propicien el maltractament animal i la baixa qualitat del filet. I més ull encara!, un tipus de ramaderies aquestes, les intensives, que el mateix Partit Popular té prohibides en alguns territoris on té poder.

A la barra de la foto se suma la gosadia de les seves paraules: "La carn espanyola és la millor del món" (¡Viva Cartagena!). El que no és sinó una altra de les seves mentides absolutes. Segons les dades del World Stock Challenge 2021, la millor carn del món és la d'unes certes vaques que es crien a Finlàndia a les que alimenten amb la pastura d'aquelles terres i felices elles! – una ració diària de 300 a 500 grams de xocolata. Davant la foto i la frase, alipori. Penós i adequat alipori. I davant la xocolata de les vaques, enveja. Pura i sana enveja.

Ja ho va deixar dit Marx, no Carl, no, l'altre, Groucho: Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota, però no es deixi enganyar, és realment un idiota.

PRESUMPTES OCCISOS 15.1.22

Vaig fer el Servei Militar a Palma de Mallorca l'any 68, el campament al CIR 14 i després em varen destinar a les bòvedes (ara ocupades per un llac) sota la Catedral de Palma. La destinació la tenia a la ''Subinspección Militar de Baleares'. La feina a les oficines militars era poca i avorrida, de fet, la ùnica feina que hi havia al departament era confeccionar les llistes del soldats que anaven i tornaven de permis, i augmentava quan hi havia canvi de reemplaç. Ara bé, per fer aquesta enorme tasca hi havia un Comandant, un Tinent, un capità, un sergent primer, un sergent, el "cabo primeru" i servidor que era "cabo" a seques. En llicenciar-se  el cabo primeru em va tocar se-ho a mi, malgrat  no saber contestar a l'examen que s'havia de passar, el nom del descobridor d'Amèrica o el nom de les tres Carabel·les amb les que va anar per allí. O sia que em varen fer cabo primeru perquè tocaba, i a partir d'aquí ja no feia res. Bé, em passava els matins a la Gestoria del 'capitàn habilitado' fent  'segurus socials' per les empreses que ell portava.

Els militars que hi havia en aquella oficina eren tots 'xusquerus' i ascendíen de grau, a mesura que es morien els que tenien al davant de la llista. Cada més, entre ginebra i ginebra i alguna faria o caliquenyo, els arribaven les llistes i contemplaven així si ja havia traspassat algún dels qui tenien pel davant, fins el punt que sabien del seu estat físic i feien apostes a veure quan traspassaria tal o qual dels capdavanters. De mèrit doncs, a l'hora de l'ascens, només el de viure i esperar que anessin passant a millor vida o es retiressin els qui tenien al davant. 

He pensant en aquesta història de la puta mili en llegir aquest matí l'article de Quin Monzó a la vanguardia:

PROJECTES DE FUTUR

En anglès en diuen dead pool i és amb aquest nom que es coneix arreu del món. És una mena de porra on jugues a predir quines persones més o menys famoses moriran en l’any que ha començat. Diuen que es va fer popular el 1911, quan a les curses d’Indianapolis la gent va decidir apostar si hi moriria algun pilot i quin seria. Dècades després, amb l’eclosió d’internet, la proposta es va multiplicar i fins i tot s’han creat pàgines web que s’hi dediquen. Tot plegat és un joc morbós arrebossat d’humor negre.

Acabo de descobrir que per primera vegada el meu nom apareix en una d’aquestes porres. És una llista de cinquanta persones que, segons els que l’han elaborada, tenen força probabilitats de morir aquest 2022. La publiquen ara i d’aquí a un any analitzaran quantes n’han encertat. Comparteixo l’honor amb Mònica Randall, Rodolfo Martín Villa, Terry Venables, Raimon Obiols­, Francisco Ibáñez, Isidre Fainé, Charly Rexach, Rafael Ribó, Amancio Ortega, Jordi Pujol, Joan Pera, l’emèrit d’Abu Dhabi, Eduardo Zaplana, Fèlix Millet, Joaquín Sabina, i així fins a arribar a la cinquantena. El lema d’aquesta web prenecrològica és un homenatge a les inscripcions llatines que trobem en molts rellotges de sol: “La mort és segura, només l’hora és incerta”.

¿Com decideixen qui entra a la llista i qui no? Suposo que per l’edat i per l’aspecte físic. Jo ara faig pinta de perjudicat –perquè ho estic–, però fa uns lustres encara ho estava més. És difícil de valorar. Recordo quan vint anys enrere col·laborava a Catalunya Ràdio i algú de la redacció va veure un dia Pi de la Serra pel carrer. “L’he vist molt fotut”, va anunciar, i de seguida van decidir redactar-ne el morituri. Han passat dues dècades i l’home continua tan panxo.

Pel que fa a mi, només diré que em sento molt honorat i que m’ho prendré com un repte. Espero estar a l’altura de les expectatives.

ODISSEA DIGITAL 15.1.22

L’Odissea ens explica el dilema simbòlic que va afrontar Ulisses al travessar l’estret de Messina. Custodiat per Escil·la i Caribdis, l’heroi grec va haver de triar com arriscava la seva vida per travessar-lo: devorat per alguna de les sis boques monstruoses del primer o ofegat en el remolí que absorbia tot allò que s’hi acostava? Si traslladéssim al segle XXI el relat homèric i bategéssim la humanitat amb el nom d’Ulisses, l’abisme distòpic al qual ens condueix en aquests moments la revolució digital ens situaria davant d’un dilema també monstruós: ser víctimes de l’Escil·la xinès o del Caribdis nord-americà.

Per no quedar exposats a una antinòmia tan abrupta, és urgent trobar una ruta alternativa al doble perill distòpic que enfosqueix el futur de la humanitat. Una ruta segura i accessible per a tothom. Una ruta que no deixi ningú enrere, a l’atzar tecnològic dels Escil·la i Caribdis que habiten als imperis corporatius de Shenzen i Silicon Valley. L’humanisme tecnològic és la via d’ escapada. Primer, perquè està impulsat per una estratègia política de sostenibilitat digital que reclama la preservació ètica de l’espècie humana. Segon, perquè defensa un marc de seguretat jurídica basat en drets digitals universalitzables. I tercer, perquè dissenya un ecosistema digital confiable que neix d’un ideal de tecnodiversitat equitativa que el blinda davant el risc de futures hegemonies totalitzadores i supremacistes.

Parlem, per tant, d’un camí ambiciós però possible. Un projecte que resignifica èticament, a partir de valors democràtics i humanistes, les relacions de poder tecnològic que actuen sobre la humanitat. L’èxit va lligat al fet que Europa assoleixi abans una sobirania digital davant les superpotències que lluiten per l’hegemonia planetària a través de la intel·ligència artificial: la Xina i els Estats Units.

Per trobar el camí alternatiu que esquivi el dilema monstruós a què ens arrossega l’Odissea digital del segle XXI, no n’hi ha prou amb la defensa de la privacitat contra les dinàmiques de vigilància que allibera el capitalisme cognitiu que domina holísticament la infoesfera en aquests moments. L’experiència històrica de la modernitat europea ens recorda que només existeix seguretat personal si és jurídica i es basa en drets per a tothom. Per tant, la identificació i el reconeixement de drets individuals i col·lectius és l’únic punt de partida possible en termes legals si es vol controlar el poder de la tecnologia.

Ho va veure aviat l’ Escola de Frankfurt. Per ella, la tècnica sotmet l’ésser humà a partir de la conjunció de dos vectors de poder. Un, directe i físic que modela la superfície de les accions humanes i un altre, indirecte i psíquic, que imposa dins de la personalitat humana relacions de conflicte que interactuen a partir dels seus plans conscient i inconscient. Aquest matís analític és fonamental si volem encertar la ruta que busquem. Sobretot perquè ens alerta dels riscos miticosimbòlics que s’amaguen en les profunditats de l’oceà tecnològic i que les polítiques basades en la privacitat no detecten.

Si no volem ser devorats o ofegats sota el dilema digital que analitzem, hem d’admetre que la humanitat està exposada a un perill de subordinació absoluta i irresistible que neix de la tècnica mateixa i no només dels models distòpics a què ens enfrontem. Això suposa admetre que estem davant d’un poder faustià que administren un grapat de plataformes que actuen mefistofèlicament sobre el conjunt de la humanitat.

La tesi de Zuboff sobre l’era del capitalisme de vigilància és insuficient a l’hora de disseccionar la complexitat distòpica de la revolució digital. No mapeja la infraestructura mítica del dilema que planteja aquella i que incideix en la hiperactivitat del capitalisme de plataformes, tant en la versió xinesa com en la nord-americana. Una circumstància substancial, ja que la tècnica afavoreix performativitats que inter­venen en la psique humana per in­cidir conductualment sobre la personalitat. Per això, amb la solució de la privacitat no n’hi ha prou. Com tampoc garantir el dret a triar el futur quan, precisament, la tècnica disloca emocionalment la capacitat prospectiva de la ment humana per imaginar-lo.

Dotar-nos d’un perímetre infranquejable que protegeixi les dues expe­riències i parapetar-nos-hi darrere és una política de resistència que, al final, serà fallida. No impedirà el triomf d’una distopia que actuarà com un cavall de Troia amagat en la nostra ment. Mentre no assumim que la tècnica no serà mai neutra, no avançarem per evitar el dilema homèric que plantejàvem al principi. Això passa per acceptar que és un poder titànic que, a través de dispositius científics que alliberen possibilitats utilitàries exorbitants, desplega efectes que enreden subtilment en la conformació simbòlica i inconscient de l’espècie humana. Si no ho acceptem per endavant, no entendrem el que es dissimula darrere de la tècnica i anirem directes a la gola de l’Escil·la xinès o al bucle del Caribdis nord-americà.

Baidu o Metavers demostren no només el perill distòpic de ‘1984’, també d'Un món feliç'

Necessitem una seguretat jurídica fundada en ideals de tecnodiversitat humanista que promoguin drets digitals universalitzables com els neurodrets. Sobretot davant estratègies de poder que promouen les corporacions xineses i nord-americanes amb eines de vigilància que introdueixen models lúdics i de ludificació immersius de realitat augmentada. La mutació distòpica de Shenzen i Silicon Valley s’accelera i les seves propostes de continguts i aplica­cions escalen en la interactuació amb la psique humana a fi d’hibridar-s’hi i provocar una ciborgització de l’inconscient. No ho oblidem perquè la toxicitat opera a partir de la compenetració emocional de la persona amb les pantalles i la seva fusió cognitiva amb elles.

Hem pensat que la sortida a l’amenaça distòpica de la revolució digital era prevenir-nos davant l’imaginari orwel·lià de l’observació vigilant de 1984 , però iniciatives com Baidu o Metavers ens adverteixen de l’error. Com va anticipar Neil Postman a Amusing ourselves to death (1985), no és només a Orwell el perill distòpic sinó, també, a Aldous Huxley i el seu Món feliç . Per sortir d’aquest dilema monstruós només ens queda un humanisme que resignifiqui amb una mirada tecnològica l’ Odissea .- Josep Maria Lassalle - lavanguardia.

HAPPINESS 14.1.22

El que més em fascina de Gunther Anders, és que les seves reflexions sobre el mercat i el consum, són del 1956, el que entenc li dóna molt més valor. Aixó m'ha recordat el video Happiness que parlava de consum, molt recomanable.

"Deixant de banda alguns residus de costums d'èpoques passades, el que hem de fer i deixar de fer queda definit avui en dia pel que hem de comprar. És gairebé impossible excloure's d'aquell mínim de compres que estan manades i ofertes com a musts, o sigui com a compres obligatòries, qui ho intenti s'exposa al risc de passar per 'introvertit', de perdre el seu prestigi, comprometre el seu futur professional, semblar indigent o fins i tot de fer-se moralment i políticament sospitós. una mena de sabotatge de vendes, una amenaça a les legítimes exigències de la mercaderia, i, per tant, no només un no fer, sinó un delicte positiu, emparentat al robatori, quan no més escandalós encara: doncs si el lladre, amb la seva acte d'apropiació, si bé indesitjable en la seva modalitat específica, testifica, amb tot, el seu reconeixement lleial de les qualitats seductores de la mercaderia i del seu manament, i, amb això, s'acredita com a conformista de bona llei, a més que, un cop atrapat, se li poden exigir responsabilitats inequívoques, el no comprador, en canvi, s'atreveix a fer orelles sordes a la crida de la mercaderia, a ofendre amb la seva renúncia a l'univers de la mercaderia, i després, a sobre, invocar hipòcritament la coartada de la negativitat, al·legant que no ha fet absolutament res, amb la qual cosa aconsegueix efectivament sostreure's al braç de la justícia.

Un cop un hagi reconegut en les ofertes els manaments d'avui, ja no el sorprèn que fins i tot els qui, de fet, no es poden permetre l'adquisició adquireixin, però, les mercaderies ofertes. Ho fan perquè encara menys es poden permetre desobeir els manaments, és a dir, no adquirir les mercaderies.

Com és sabut, la lluita acaba, generalment, amb el triomf del manament de l'oferta, és a dir, amb l'adquisició de la mercaderia. Però la victòria es compra cara; doncs aleshores comença per al client l'obligació aclaparadora de pagar a terminis l'objecte adquirit.

Però amb això no n'hi ha prou; perquè allò que un té una vegada, no només ho utilitza, sinó que també ho necessita. Un cop l'ús s'hagi encarrilat per certa via, cal continuar circulant pel mateix carril. Al final, un no acaba tenint allò que necessita, sinó necessitant allò que té. L'estat de les possessions que un tingui es coagula i s'estableix psicològicament com a estat normal. És a dir que, quan arriba a faltar algun producte de marca que s'hagi posseït una vegada, no hi ha simplement un forat, sinó que hi ha gana.

Ara bé, el cas és que sempre falta alguna cosa, ja que totes les mercaderies són, per sort de la producció i gràcies als càlculs que la regeixen, uns béns que es consumeixen i es desgasten per l'ús, encara que no siguin béns de consum en el sentit estricte de pa i mantega; és a dir, uns béns de la manca dels quals s'encarrega l'usuari mateix. Així doncs, quan té un objecte i l'ha consumit, ho torna a necessitar: la necessitat segueix el consum trepitjant-li els talons. En cert sentit, l'addicció és el model de les necessitats actuals; amb la qual cosa queda dit que les necessitats deuen la seva existència i la seva manera de ser al fet que hi hagi determinades mercaderies”.

LA VIOLENCIA DEL PODER 13.1.22

La violència no només està permesa sinó també legitimada moralment mentre és utilitzada pel poder reconegut. El poder es basa permanentment en la possibilitat de fer exercici de la violència. Per a cada alemany va ser sobreentès marxar a la guerra per coparticipar de la violència, per ser co-violent. Qui va participar d'aquesta violència no va fer res més que complir amb el seu deure. Amb l'ordre del poder no només es permet ser violent sinó molt més: cal ser violent. A nosaltres els que actualment només ens proposem com a meta impedir tota violència se'ns retreu que perseguim el caos amb la nostra desobediència civil, sí, a nosaltres que volem arribar a l'estat ideal de la no-violència, a allò que Kant anomenava 'la pau eterna'. Una cosa hem de tenir clar: la nostra meta no ha de ser mai la violència. Però que la violència -quan només amb la seva ajuda es pot imposar la no-violència- arribi a ser el nostre mètode, això ningú no ens ho pot negar. GÜNTHER ANDERS

AVIONS BUITS, o VOLA COM PUGUIS. 13.1.22

La noticia no es nova, pero sembla que el que semblava que podria ser, ara ho serà. Explica Monzó a la vanguardia que si algú no hi posa una mica de senderi, és molt probable que milers d'avions buits volin per Europa el que queda d'aquest hivern si no es relaxen les normes de drets d'aterratge actuals.

L'onada de contagis de la variant òmicron de la covid ha fet que les reserves dels passatgers hagin caigut en picat. En pura lògica, si no hi ha passatgers, les aerolínies optarien per cancel·lar vols i així s'estalviarien despeses i anar fent el passerell entre els núvols. Però passa que, si ho fessin, perdrien automàticament els drets d'arribada que han aconseguit als aeroports, els intervals per franges horàries que els permeten enlairar-se i aterrar. A més, aleshores altres companyies s'aprofitarien i els ocuparien. Per això els interessa més volar, encara que sigui amb els avions buits, que perdre els drets adquirits. Optimistes com són, confien que en un futur no gaire llunyà l'impacte de la pandèmia disminueixi novament i la gent decideixi tornar a viatjar per anar a fer el turista a llocs llunyans que, al fons, els importen un rave.

Brusseles Airlines es queixa que durant aquests mesos haurà de fer tres mil vols innecessaris només per no perdre els drets horaris d'aterratge. Semblaria raonable suspendre temporalment aquesta normativa i mantenir els drets d'aterratge tal com estaven fins ara. Em sembla una estupidesa tots aquests avions volant buits, contaminant i malbaratant combustible.

Que això passi en aquesta època de suposada conscienciació mediambiental fa certa gràcia, encara que no ens hauria de fer cap. Ah! i la culpa d'aquest desastre ambiental no és Garzón. Que algú li ho expliqui a Page i Lamban que potser no se n'han assabentat i donen la culpa al Ministre. Aquest parell d'individus sí que són uns pollaboba. Dit sense acritud.