Determinem el valor que volem donar-li a cada mort que podria haver-se evitat. I els comptes ens surten dispars. Hi ha morts que provoquen onades de dolor compartit o riuades d’indignació. Però n’hi ha també d’altres sobre els quals procurem passar de llarg, sense fer soroll, com si no volguéssim veure’ls. Tant els uns com els altres formen part de la mateixa tragèdia: la mort evitable. Només que potser per la incapacitat de plorar-los a tots, decidim fer-ho només per uns quants.

L’any 2011 van morir a Espanya 43 dones (47 el 2020) per violència­ masclista, segons la informació­ de l’Observatori Estatal de Violència contra la Dona. Afortunadament aquests assassinats van deixar de ser invisibles fa molts anys. Estan presents a la conversa pública i han modificat l’agenda política i governamental, que ha convertit la seva erradicació en una prioritat absoluta.

Les morts per accidents de trànsit en el mateix període van ser 1.004 (1.370 el 2020). Aquests finats els comptem amb més resignació. Acaben tenint per a nosaltres un valor estadístic que ens resulta útil per fer-nos memòria que tota precaució és poca al volant. Però encara que no provoquin ràbia o indignació com els crims masclistes, per als poders públics les polítiques de reducció de la sinistralitat a la carretera són també una prioritat que, a més a més, fa anys que està donant uns resultats excel·lents.

Però les xifres anteriors empal·lideixen davant la mort més silenciosa de totes: el suïcidi. El 2020 –no hi ha xifres encara del 2021– es van llevar la vida 3.841 persones a Espanya, segons dades de l’Institut Na­cional d’Estadística que compila la Fundació Espanyola per a la Prevenció del Suïcidi­. Els suïcides ho foren en una proporció de tres homes per cada dona (2.930 i 1.011 respectivament), una bretxa de gènere­ difícil d’entendre i de la qual només es proporcionen explicacions repletes de tòpics. En tot cas, estem davant la primera causa de mort externa sense discussió. I va a més.

Resulta inexplicable que per al conjunt de la societat –incloent-hi les institucions– aquesta pandèmia (40.000 persones en una dècada) no sigui mereixedora d’una conversa pública permanent i que l’Administració estatal no hagi estat capaç encara avui d’enfrontar-se a la necessitat de comptar amb algun pla nacional de prevenció i lluita contra el suïcidi acompanyat dels recursos econòmics que siguin necessaris. Catalunya, i és una bona notícia, sí que disposa d’un pla per al període 2021-2025 (Plapresc) dotat amb 80 mi­lions d’euros que pretén reduir la xifra de temptatives (20 per cada suïcidi consumat) i morts en un 15% fins al 2030.

El cert és que aquests morts interessen poc. No ocupen un lloc prioritari a la llista d’allò que fem real i ens preocupa a diari. El silenci, ciutadà, polític, institucional i mediàtic, que acompanya aquesta qüestió s’atribueix habitualment al tabú i a l’estigma que acompanya encara les conductes suïcides. Però hi ha més motius. El fet que en el suïcidi coincideixin en la mateixa persona víctima i botxí ens fa sentir segurs, a resguard, ja que tot queda reduït a un problema individual que ja ha quedat resolt amb la mort de qui el tenia i que no va amb nosaltres.

Pot ser que ni tan sols ho considerem un problema. I que practiquem una mena d’estranya empatia, donant per bo que cadascú fa amb el seu cos allò que li rota. O que l’explicació estigui simplement en el fet d’assumir resignadament –i equivocadament, afegiríem– que el suïcidi forma part d’allò contra el que és del tot inútil rebel·lar-se perquè no hi ha manera d’evitar-lo.

En realitat, resulta irrellevant quina sigui la causa que expliqui la nostra indolència. Ara bé, hauria de ser suficient veure la magnitud de les xifres­ –a Espanya un suïcidi cada dues hores i quart– per convèncer-nos de l’error que suposa no prestar-li la im­portància i atenció que mereix una catàstrofe d’aquesta naturalesa.

El gener és el mes en què tots els comptadors mediàtics de morts arranquen de zero. En els pròxims mesos veurem com van pujant les xifres a les caselles d’aquelles categories que hem decidit comptar a diari. Si existís la del suïcidi, no donaríem l’abast actualitzant-la. Però tinguin per ben cert que arribats al 31 de desembre gairebé quatre mil conciutadans s’hauran tret la vida. Potser mereixen, ara que encara estan vius, que comencem a parlar d’ells. I qui diu parlar, diu fer coses. I qui diu d’ells, diu de nosaltres. Perquè recordin que ningú està a resguard del tot enmig d’una pandèmia. - Josep Martí Blanch. - lavanguardia.com.