MEGATRON TRANSFORMER 3.2.22

Si us parlo de Megatron LLB Transformer, la majoria pensareu que es tracta del protagonista d'una pel·lícula de guió lleuger on apareixen cotxes i camions que es converteixen en robots gegants que llancen míssils i no paren de fer destrosses. Però no. Darrere d'aquest nom poc afortunat hi ha un sofisticat sistema d'intel·ligència artificial (IA) de la companyia de xips Nvidia.

A Megatron el van entrenar amb una quantitat ingent de dades que cap cervell humà podria assumir en el transcurs d'una vida: 63 milions d'articles de Wikipedia en anglès dels anys 2016 al 2019, més 38 gigabytes d'informació procedent de la xarxa de comunitats Reddit i nombrosos articles amb llicència Creative Commons (lliures de drets d'autor).

Fa unes setmanes, l'Escola de Negocis Said d'Oxford va organitzar un debat en què es va convidar Megatron a oferir el seu punt de vista. El tema del debat era que el centre d'estudis considerava que la IA mai no serà ètica. La resposta de la màquina va ser fascinant: “La IA mai no serà ètica. És una eina, i com qualsevol eina, es fa servir per al bé i per al mal. No hi ha una IA bona, sinó humans bons i dolents”. Com Jessica Rabbit, Megatron estava dient que una IA no és dolenta. Som nosaltres els que la dibuixem així. El raonament de la màquina seguia: “Nosaltres –les IA– no som prou intel·ligents per fer que la IA sigui moral”.

Però millor de tot va ser el final de la seva argumentació: “Al final, crec que l'única manera d'evitar una carrera armamentística de la IA és no tenir-ne cap. Aquesta serà la darrera defensa contra la IA”. Ho havíem vist a la pel·lícula Jocs de guerra (John Badham, 1983), en què una màquina intel·ligent arriba a la conclusió que l'única manera de guanyar una guerra nuclear és no jugar a aquest perillós joc.

Durant l'experiment se li van proposar a Megatron diverses opcions, com ara defensar un argument i el seu contrari. Ho va fer de meravella, excepte quan se li va demanar que argumentés que les dades no serien el més vital dels recursos pel qual valgués la pena lluitar. La seva conclusió va ser preocupant: “Podrem veure-ho tot sobre una persona, on sigui que vagi, i s'emmagatzemarà i utilitzarà de formes que ni tan sols podem imaginar”.

L'informe de Seguretat Nacional dels Estats Units sobre IA (2021) assenyala com a amenaça de guerra que algú desencadeni xantatges individualitzats a un milió de persones clau del bàndol adversari per provocar estralls mentre els envaeixen. Megatron ens està avisant. Segur que molts recorden Terminator (James Cameron, 1984) i les seqüeles. Després no digueu que Skynet no ens advertia que un dia s'autodeterminaria. - Francesc Bracero - lavanguardia.com

LA PERCEPCIÓ DEL TEMPS 2.2.22

La percepció del temps, la ubicació de l'espai temps dels llocs, sempre m'ha costat molt d'assumir. No és tan simple com pugui semblar a simple vista, puig la visualització real del paisatge confon a vegades el cervell amb els records del mateix en altres instants. Reflexionava fa temps sobre això, quan encara treballava a la farinera i em passava el dia al volant:

"Ben cert és que tinc, grans dificultats en ubicar l’espai temps del meu entorn, potser pel fet que no paro, amunt i avall amb el cotxe tots els sants dies de l’any. Un dia quan surto a les cinc del matí saludo algun dels veïns que em trobo o a un conegut tot prenent cafè, me’n vaig a Andorra i al capvespre -quan arribo – me’ls torno a trobar. I aquí ja no ho tinc gens clar, Si primer hi era i després no, he tornat, i mentrestant si jo no hi era, tot plegat és, existeix, continua, no serà tot virtual?. No serà que res de tot això existeix que tot plegat només és un miratge que no sé perquè carall serveix."

I  és que l'assumpte és complex a mesura que hi anem reflexionant:

Els pobles, quan nosaltres no hi som, existeixen? o com a la cónsola els hi posen quan hi tornem després de molt de temps. I els records? són només records o són realitats paral·leles.

Travesso la plaça Enric Granados i puc sentir en Graells explicant els acudits que duia apuntats en una llibreta quan teníem dotze anys i anàvem a l'Acadèmia del Sr. Caldas.

A la plaça Marcet, puc veure encara l'antic edifici de la Casa de la Caritat, amb sor Teresa i sor Pilar, les monges paules que amb els seus alerons tam em fascinaven de petit.

Puc recrear la màquina de batre quan venia de Moià i la mainada l'anàvem a esperar a mig camí des de l'Estany, i puc recrear els homes fent els pallers, sentir l'olor de la palla i veure la imatge d'aquells homes amb barret, ulleres i mocador tapant-els-hi el nas i la boca, mentre evoco al Basta baixant dormint damunt del carro i la mula que el duia cada matí de Sant Llorenç a Sabadell.
Puc recrear el Sánchez en anar al futbol a la vella Creu Alta, i els seus caramels, la regalèssia tendra, i l'olor de tabac al camp. Al pare com m'estrenyia la mà quan alguna jugada intensa, i l'olor dels puros i les cigarretes. Puc recrear perfectament el dia que va néixer la nostra primera filla i ses germanes també, i aquell dissabte en què vaig ensenyar al meu pare París.

I no són tan sols records, sería massa fàcil veure-ho d'aquesta manera; aquestes situacions, simplement encara hi són, però en un estat temporal diferent, només cal estar amatent i receptiu per veure-ho en la reconstrucció mental que es recrea. Passat, present, futur, són conceptes molt relatius. Aquest text un cop escrit  ahir, ja no és present, és passat, però també és futur atès es publicarà dimecres a les 15:35. I el present?, suposo que enmig del moment d'escriure'l ahir, ha estat futur programat, però a les 15:36 serà ja passat,  si és que no vivim en un present immediat permanent.

ULISSES COMPLEIX CENT ANYS 2.2.22

El poeta Ezra Pound va arribar a dir que l'era cristiana havia acabat el 31 d'octubre del 1921, quan James Joyce va escriure les últimes paraules de la seva novel·la Ulisses. De fet, durant anys Pound va rematar les seves cartes amb la llegenda: “Després de l'escriptura de l'Ulisses”.

Leopold Bloom, el protagonista de l'Ulisses de James Joyce, recorre la ciutat de Dublín el 16 de juny del 1904. Concretament, entre les 8 del matí d'aquell dia i les 2 de la matinada del següent. En total recorre una distància d'uns 29 quilòmetres (18 milles). Gràcies a aquest periple de ficció, el novel·lista irlandès va fer de Dublín una de les ciutats més literàries del planeta i va convertir aquests llocs en una llegenda. A la novel·la, la jornada arrenca de manera intranscendent. Bloom es desperta a casa seva, al número 7 d'Eccles Street, on viu amb la seva dona Molly, una altra de les protagonistes del llibre. Després d'esmorzar, es desplaça a la farmàcia i després es dirigeix ​​al funeral del seu amic Paddy Dignam al cementiri de Glasnevin. Alguns dels punts d'aquest itinerari només s'esmenten i amb prou feines es descriuen, altres en canvi es recreen amb gran detall, com a la majoria dels llocs descrits als capítols Lotus Eaters, Hades i Laestrygonians.

Des de l'any 1954, ciutadans de Dublín i multitud de turistes de tot el món amants de la literatura celebren d'una manera molt especial aquell 16 de juny on transcorre la novel·la. Es vesteixen d'època i recorren el mateix trajecte que Leopold Bloom a la ficció. És l'anomenat 'Bloomsday'. A més, el James Joyce Centre –situat a poca distància a peu del domicili del protagonista– organitza diferents itineraris guiats per aquests mateixos escenaris al llarg de tot l'any, encara que ara estan suspesos a causa de la situació sanitària.

La novel·la de Joyce és una de les més aclamades i analitzades de la literatura universal. No és estrany veure-la encapçalar una llista amb les millors novel·les en anglès del segle XX. No obstant això, és també un dels llibres més intimidants per a qualsevol lector que s'hi apropi. La grandesa del llibre no és tant en allò que explica –un dia en aparença anodí– sinó en com ho explica Joyce. I en aquesta grandesa també hi ha la seva dificultat. Caldrà bregar amb el monòleg interior del narrador i amb la prosa experimental i plena de jocs de paraules del seu autor. L'Ulisses de Joyce enlluerna i desconcerta parts iguals.

Es va publicar per primera vegada a París el 2 de febrer de 1922, el mateix dia en què Joyce feia 40 anys. Fins aleshores, havia fracassat en l'intent de publicar el seu manuscrit i si finalment ho va aconseguir va ser gràcies al decidit afany de Sylvia Beach, fundadora de la icònica llibreria Shakespeare and Company de la capital francesa. La tirada inicial va ser tan sols de 1.000 exemplars. Ara, una còpia d'aquesta primera edició, amb la seva característica portada blava i el títol Ulysses en sòbries lletres blanques, pot costar fàcilment els 70.000 euros.

Ulisses deu el seu títol al nom llatí de l'heroi protagonista de L'odissea, el poema èpic d'Homer. Joyce estableix una sèrie de paral·lelismes entre els protagonistes de la seva novel·la (Bloom, Molly o Stephen Dedalus) amb els del poema grec (Odiseo, Penélope i Telémaco). Està dividida en tres parts i un total de 18 capítols, encara que en realitat, a la seva edició original, la novel·la no tenia marcades aquestes divisions. Per als no iniciats, Ulisses a Catalunya només l'ha llegit Joel Joan a Plats Bruts.

Text: Jordi Canyissà. Disseny: Equip de disseny web de LV. Imatges: La Vanguardia, Reuters, AP, AFP, Getty Images i Wikimedia Commons.

AFEGITÓ - Pensaba mentre llegia el text de les dificultas que hi deu haver per traduir la novel·la de Joyce. En aquest article ho comenten alguns dels seus traductors, com l'andalusa Maria Luisa Venegas. Ho dic perquè els traductors sovint oblidats i menystinguts, en aquesta traducció de l'Ulisses són cabdals.

 

DEL POSTPROCESSISME 1.2.22

Pregunta tipus Un, dos, tres respongui una altra vegada: desgràcies actuals, com per exemple la pandèmia. Resposta: la pandèmia, el preu de l'electricitat -i de la gasolina-, la inflació, la tensió entre Rússia i Ucraïna, la sequera del gener, els talls arbitraris de circulació contra els Jocs Olímpics d'hivern, l'atur juvenil, els tuits de Gabriel Rufián, el descrèdit de la política a Espanya i Catalunya, les tabarres del feminisme fonamentalista que pretenen convertir Rigoberta Bandini a la Mare de Déu de l'Empoderament, la situació econòmica i futbolística del Barça, les estafes de criptomonedes, l'amenaça d'una nova llei de cotitzacions per a autònoms que arruïnarà uns quants milers..., ho comenta al seu article Sergi Pàmies. Parla de més temes, pero a mi m'interessa la seva reflexió sobre el postprocessisme. Bernat Dedéu diu que tot aixó son noticies de distracció massiva perquè no ens preocupem en endagar els problemes reals del país, diria que té molta raó.

Al programa El suplement de Catalunya Ràdio, el filòsof Joan Burdeus reflexiona sobre el desencís provocat pel procés i situa Catalunya a la fase existencial del postprocessisme. “Ni Jordi Cuixart és Nelson Mandela ni Carles Puigdemont no és Martin Luther King”, comenta confrontant el valor del capital simbòlic amb l'acritud irrefutable de les evidències. Compara els últims anys del procés amb una partida de pòquer en què un bàndol ha jugat de farol: “La culpa de creure's un farol és tant del que s'ho creu com del que ho fa”. També diu que hi ha mentides retòriques i mentides de fets. I sospito que la suma de totes dues acaba creant l'artifici que ens venen com a actualitat. Burdeus em recorda una frase del gran Paul Newman: “Si ets en una taula de pòquer i no aconsegueixes saber quin dels teus adversaris serà el passerell de la nit, significa que el més probable és que el passerell siguis tu”. El postprocessisme ja no funciona ni amb Magia Borràs.

BCN: ETERNAMENT VIVA 1.2.22

És bo que hi hagi veus desacomplexades que sense embuts defensin Barcelona, allunyats dels interessos interesats d'alguns sectors. Folch, Carles Mundó O Emma Riverola a la seva manera, estan en aquesta línia, i ho estan amb dades objectives, lluny de les falsedats de les dades de la capital del país veí. I aixó és bo. Barcelona, és un milió de coses, i com l'Havana, 'siendo tantas sus carencias que hasta carece de nada', segueix eternament viva

EL DESENCANT DE BARCELONA - 

La ciutat és un estat d’ànim. Com un trencadís de Gaudí, han confluït a la ciutat els fragments de diverses i profundes decepcions, que han formant un mosaic nostàlgic i ensopit - Emma Riverola

Més que mai, Barcelona és un estat d’ànim. Com un trencadís de Gaudí, han confluït a la ciutat els fragments de diverses i profundes decepcions, que formen un mosaic nostàlgic i ensopit. Aquí hi ha les restes del naufragi del procés. Un desengany que són molts. Per als que no van practicar la fe en Ítaca, la frustració va arribar ben aviat. De sobte, se sentien forasters als seus carrers. La multitud que va creure en el miratge independentista, que va participar en les moltes i impactants celebracions, ara es debat entre el neguit, l’escepticisme i la melancòlica indiferència. En altres peces s’amaguen els ressons d’aquell ‘rum-rum’ d’Ada Colau, d’un projecte nascut del 15-M i que va despertar en molts l’esperança d’una altra manera de fer política. Però la il·lusió aviat es va poblar de trampes. Algunes de pròpies, moltes d’altres dels que es resisteixen a perdre les regnes. Encara n’hi ha més, la pandèmia ha afegit altres peces, tristes i enganxoses. Davant aquell Madrid que amb prou feines es va aturar, la vida va quedar en suspens a Barcelona. I la ciutat es va posar lletja. I les crítiques udolen. Però per sota dels laments, una Barcelona tossuda i resilient continua bategant. Falta donar brillantor a les seves peces. 

BARCELONA APOCALÍPTICA 1.2.22

Agradi o no a la patronal, una majoria de vianants, ciclistes, o simplement habitants aplaudeix amb entusiasme que es vagi apartant al cotxe contaminant, sorollós i perillós dels carrers, i es comenci a prioritzar per fi la vida sostenible i sana per sobre dels interessos de qualsevol indústria. - Ernest Folch - elperiòdico.

"Les 'superilles' de Barcelona portaran a l'atur 25.000 persones i causaran pèrdues a la restauració per valor de 3.500 milions d'euros". Encara que ho sembli, aquest no és el titular d'un tabloide groc digital qualsevol sinó el comunicat oficial que va fer públic dissabte passat una institució centenària com Foment del Treball, convertit de sobte en un agitador, per no dir en un opositor. Perquè és normal i comprensible que una entitat privada com Foment, que representa centenars d'empresaris, vulgui actuar com a 'lobby' i no estigui d'acord amb el que decideix un govern a les seues antípodes ideològics. El que no és normal és que faci servir un to sorprenentment radical, bel·ligerant i catastrofista, impropi de gent que s'autodenomina d'ordre. És fins a cert punt normal que Foment, com és tradicional, protegeixi el cotxe i l'economia tradicional. El que no és normal és que ignori la realitat obviant deliberadament que, a l'últim baròmetre de la ciutat, un espectacular 75% dels barcelonins enquestats es mostraven a favor de reduir el trànsit motoritzat, com tampoc és normal ometre que un informe recent de l'ONU va posar aquestes suposadament terrorífiques 'superilles' com un "exemple" de cara al món contra el canvi climàtic, o que l'actuació a favor de la sostenibilitat a Barcelona ha rebut mencions notables a diaris poc sospitosos com 'The Guardian' o 'The New York Times'. I és molt normal que Foment opini sobre l'esdevenir de la ciutat, però no és normal que es dediqui a fer futurologia barata, acientífica i impossible de provar sobre les conseqüències d'una cosa que encara no existeix, com la superilla de l'Eixample, i ometi dades objectives, com ara que Barcelona és avui la 18a ciutat més competitiva del món i la 7a d'Europa (segons el prestigios Global Power City Index), un Índex que curiosament no cita i que és impossible que desconegui.

Diguem que les profecies de Nostradamus contrasten amb la visió que una part influent del món té de la ciutat. És a dir: es protesta de manera reaccionària contra qualsevol canvi en la mobilitat, però es passa per alt que una clara majoria dels que viuen a Barcelona, ​​a diferència dels que només vénen a treballar, està a favor de limitar el cotxe i de prendre mesures a favor de la sostenibilitat. No deixa de ser curiós que siguin uns representants dels empresaris (els que sempre ens diuen que els missatges radicals són enemics dels negocis) els que llisquen deliberadament la imatge d'una Barcelona apocalíptica. Agradi o no a la patronal, una majoria de vianants, ciclistes, o simplement habitants aplaudeix amb entusiasme que es vagi apartant al cotxe contaminant, sorollós i perillós dels carrers, i es comenci a prioritzar per fi la vida sostenible i sana per sobre de els interessos de qualsevol indústria.

No, Barcelona no és avui cap 'rara avis': les solucions que està proposant s'assemblen molt a les que ja han pres i estan prenent ciutats com París, Nova York, Berlín o Copenhaguen. Això no vol dir que no es prenguin decisions equivocades (com per exemple, el desconcertant espai de vianants de la Via Laietana o el pèssimament comunicat carril de Consell de Cent), però és difícilment discutible que el rumb que ha emprès Barcelona cap a la mobilitat sostenible és imprescindible per augmentar la qualitat de vida dels seus habitants, i està en consonància amb allò que fan les altres grans urbs del món, prova encert, prova error fins encertar en la decisió. Potser el que demostra tot això és que quan neix un nou món n'hi ha sempre un altre que es resisteix a morir.

LA PERSPECTIVA DE SCHNITZLER 31.1.22

 

En un dels seus aforismes, el dramaturg Arthur Schnitzler (1862-1931) convida els lectors a un experiment mental. Per fer-lo, s’ha d’imaginar el desenvolupament d’una malaltia infecciosa en un cos humà com si fos la història d’una civilització de microbis, amb un origen, un apogeu i una decadència. Com si fos, en definitiva, una història semblant, però a una altra escala, a la humana. -  Josep Maria Ruiz Simon.

Tal com assenyala l’escriptor, per als que viuen a la sang i els teixits del cos que infecten, la persona que parasiten i poden arribar a emmalaltir i aniquilar és el seu paisatge, el seu món. Schnitzler, que a 'La ronda' ja havia posat en escena una sèrie de relacions eròtiques convertida en una cadena de contagis veneris, proposa aquest experiment com un punt de partida per pensar el lloc dels humans al món en què habiten, de què depenen i que podrien destruir. Encara que els virus no siguin pròpiament microorganismes, aquesta reflexió es podria aprofitar per portar l’aigua de la pandèmia al molí de la conscienciació de l’emergència climàtica. Però, com va entreveure Baudrillard quan s’interessava per la transmissió vírica com a model per explicar certs fenòmens contemporanis, l’experiment mental que proposa l’autor austríac també es presta a altres consideracions. La democràcia és un règim que es deteriora quan se la vol protegir seguint el model de la vacunació. Quan, a finals del segle XIX, Pasteur i Koch van descobrir els gèrmens patògens, es va tornar usual el recurs metafòric al llenguatge de la immunologia per parlar de realitats sociopolítiques. Des de fa uns anys, ja abans de la covid, aquesta tendència ha augmentat, i la idea d’immunització enquadra els abundants discursos polítics especialitzats a dramatitzar algun o altre risc o amenaça. En general, aquests discursos o els qui els analitzen prenen com a protagonista dels seus relats el sistema immunitari de l’hoste, que, en la metàfora, protegeix el cos polític. És el que fan, per exemple, Derrida o Esposito quan teoritzen sobre els Estats contemporanis com a cossos afectats per una malaltia autoimmunitària que els fa atacar i destruir els òrgans i els teixits sans que haurien de protegir. Però se sol desatendre el paper dels paràsits. Tendeix a faltar una mirada schnitzleriana sobre uns virus que només es poden replicar i mutar gràcies a les cèl·lules de l’organisme en què habiten. Com algunes idees il·liberals en les democràcies liberals, que necessiten la democràcia i el liberalisme polític per transmetre’s i multiplicar víricament la seva incidència. Aquesta perspectiva resultaria molt útil. 

La democràcia és un règim que es deteriora quan se la vol protegir seguint el model de la vacunació, que busca estimular la producció d’anticossos administrant agents semblants als patògens. I, per defensar-la, convé conèixer bé com funcionen les estratègies de les idees víriques que l’amenacen per poder assajar tractaments antiretrovirals efectius que, encara que no les erradiquin, permetin frenar-ne la replicació. 

ELS 11 PRINCIPIS DE LES NOTICIES FALSES 31.1.22

 

Joseph Goebbels, ministre de Propaganda a l'Alemanya nazi, es va fer càrrec d'una maquinària de propaganda que va assolir tots els nivells de la societat alemanya. L'ús generalitzat de la propaganda per part dels nazis és responsable que el terme hagi adquirit les seves connotacions negatives actuals. Es va centrar a declarar que els jueus eren la font dels problemes econòmics d'Alemanya; presentant temes més comuns entre els països en guerra, com la imminent derrota dels seus enemics o la necessitat de seguretat.

A continuació em referiré a les lleis de propaganda nazis, els 11 principis i l'abast de cadascú, que van utilitzar durant el temps que van ostentar el poder, inspirats per Joseph Goebbels:

1. Principi de la simplificació. Aquest principi es basa en la reducció de tota la complexitat dels diferents enemics a una realitat molt més discreta, desproveïda de diversitat i molt fàcilment identificable. El propòsit és infondre a tot allò que s'oposa a les idees pròpies d'un tret comú i senzill on es redueixin les seves arestes fins a la mateixa caricatura. D'aquesta manera, no existiria mai una batalla contra múltiples antagonistes, sinó una guerra en què només bregaria un senzill contendent: el mal, la brutalitat, la injustícia o la ignorància.

2. Principi del mètode de contagi. Aquest principi estaria associat a l'anterior. Els seus objectius són senzills: a més de simplificar els fets, es voldria dispersar una sèrie d'atributs a tots els subjectes que s'acullin a idees oposades a les pròpies. Sovint són adjectius de contingut negatiu, humiliant i/o ridiculitzant; que s'assignarien, sense meditar-ho, a l'opositor.

3. Principi de la transposició. En el moment en què fos objecte d'una acusació ineludible, caldria assenyalar l'altre per exactament el mateix error que ha trobat en la nostra manera de procedir. A Política es pot observar quan transcendeixen casos de malversació o apropiació indeguda fins a l'opinió pública, els quals motiven una cruïlla de retrets en què s'enalteix que: "Doncs tu també ho vas fer, i fins i tot pitjor que jo". Amb aquesta actitud es persegueix generar una distracció que desviï l'atenció de la pròpia figura i que s'ubiqui de nou als altres, mantenint tota ombra de sospita fora dels nostres voltants.

4. Principi de l'exageració i la desfiguració. Aquest principi preveu que tot error de l'altre ha de ser aprofitat immediatament. Per això es procediria a desdibuixar-ne la rellevància i l'abast, de manera que semblés un succés molt més greu o negatiu (per als propis interessos) del que realment és. Es buscaria traçar amenaces en gairebé qualsevol acte que l'enemic dugués a terme, incloent-hi aquells als quals només se'ls pogués atribuir importància anecdòtica o circumstancial.

5. Principi de la vulgarització. Aquest principi proposa que les propietats dels missatges a comunicar s'han d'adaptar al nivell dels individus que ho rebran, i en concret almenys intel·ligent de tots ells. A través d'aquest procés s'eliminarien tots els matisos complexos, i es buscaria difondre una cosa tan “simple” que qualsevol ésser humà podria arribar a comprendre. Aquesta forma de dissenyar els anuncis de propaganda anava adreçada a la massa i no als que la formaven, aprofitant que els grups són més fàcils de convèncer que els individus aïllats (i que també obliden més de pressa).

6. Principi de l'orquestració. Les idees que es volen transmetre a la massa han de repetir-se de forma continuada, usant diferents prismes i angles però insistint en el mateix concepte. És important que tot es redueixi al més bàsic possible, de manera que sigui gairebé impossible que es percebi un indici de dubte o contrarietat en el contingut del que es transmet. Aquesta estratègia és bàsica, ja que augmenta les ocasions en què el missatge està disponible, cosa que incrementa el grau de credibilitat que les persones li atribueixen i la seva disponibilitat a la consciència individual.

7. Principi de renovació. Aquest principi fa referència no al contingut, sinó a les formes, i més en particular al ritme amb què es transmet la informació. El propòsit seria generar tantes acusacions que la víctima no disposés de prou marge temporal per excusar-se o demostrar la seva falsedat, ja que en el moment que intentés alliberar-se de tot el seu llast el discórrer del temps li hauria relegat a una situació d'irrellevància. En definitiva, el propòsit és aclaparar el rival i sobresaturar el poble.

8.Principi de la versemblança. Tota informació hauria d'estar sustentada pel nombre més gran de fonts possible, cosa que resultava molt viable a l'Alemanya que aquest Ministre nazi de Propaganda va projectar (ja que havia prohibit qualsevol mitjà que no combregués amb les idees del seu partit). Al mateix principi es contemplava també la possibilitat de "camuflar" mentides dins d'una notícia objectivament certa, fent que aquestes fossin més fàcilment digeribles per al públic diana.

9. Principi de la silenciació. Aquest principi té l'objectiu de fer callar totes les notícies positives sobre els rivals, usant els mitjans de comunicació afins a la causa. La fi seria esbiaixar la informació de què podrien disposar, i fins i tot reservar notícies negatives o falses per al moment en què sorgeixin èxits de l'adversari, contrarestant-ne els efectes a l'oient. Per a aquest principi, el fonamental és el tempo i la tergiversació.

10. Principi de la transfusió. A través d'aquest principi es pretendria fer ús de la història d'una nació, i fins i tot dels seus mites populars, per connectar-los directament amb el contrincant a enderrocar a través d'analogies i equiparacions. La finalitat és aprofitar un odi preexistent, l'arrel del qual s'enfonsa en el cabal cultural i social comú, per abocar-lo de forma directa sobre els qui s'oposen a un règim.

11. Principi de la unanimitat, per fer creure que les idees que es vol difondre, gaudeixen del consens de tota la població. Aquest principi aspira a aprofitar el conegut fenomen del conformisme social, al qual s'atribueix una capacitat enorme per a la persuasió, especialment entre aquells que desconfien del seu propi criteri per guiar-se al llarg de la vida.

Nota: Qualsevol semblança del discurs de Pablo Casado i els seus coreligionaris, amb els fonaments de la propaganda nazi que hem desenvolupat, són pura coincidència. - Víctor Arrogante és professor i columnista - elplural.com

EL MISTERIÓS ROBATORI DE MANUSCRITS 31.1.22

La trama sembla un desafiament a la perspicàcia deductiva de Sherlock Holmes i el doctor Watson –els personatges d'Arthur Conan Doyle– o encara més per a Guillem de Barskerville i Adso de Melk a les seves tribulacions per biblioteques medievals a El nom de la rosa d'Umberto Eco. Ningú sap qui està darrere de la trama, però qui sigui coneix bé el món editorial i detalls personals. En aquesta indagació dels temps moderns, el misteri no es troba a la cripta embruixada d'Eduardo Mendoza, sinó a les ignotes profunditats d'internet.

La indústria editorial està, com es diu, en estat de xoc. Nombrosos autors, editors i agents són els objectius d'una trama internacional de pesca o robatori de manuscrits encara no publicats mitjançant la falsificació de correus electrònics, segons va explicar The New York Times. Escriptors de nivell i de gran impacte al mercat –Margaret Atwood, Iam McEwan–, així com celebritats –Ethan Hawke, Dylan Farrow– han estat a la diana. Però l'atac també es dirigeix ​​a col·leccions de relats curts o a debutants el valor comercial dels quals encara es desconeix.

Tot això no fa res més que subratllar les incògnites. No només no és clar qui són els lladres, sinó que tampoc hi ha constància, en els casos consumats, que aquests pirates intentessin treure profit econòmic del complot. Res apunta que aquests manuscrits acabin al mercat negre, ni a les anomenades webs fosques. No es tracta d'estafes comunes com les del robatori d'identificacions bancàries per buidar un compte. Per ara, no consten peticions de diners per fer xantatge a algú.

“Fa la sensació que ningú sap res més enllà dels fets en si i per això es pot afirmar que és alarmant”, assenyala Daniel Halpern al Times. Halpern, fundador d'Ecco, empresa editora amb base a Nova York, ha rebut alguns d'aquells correus on el suplanten. Les conclusions empíriques, a l'estil de Holmes o Barskerville, subratllen que qui estigui darrere d'aquestes conspiracions coneix bé el món editorial. Disposa de coneixement de com funciona aquest sector i com s'estableixen les connexions entre els escriptors i tota la cadena d'agents i editors que tenen accés al material original. Aquesta persona controla la ruta que recorre aquest text per a la seva publicació.

El presumpte fa servir correus electrònics personalitzats que simulen estar enviats per un agent que es dirigeix ​​a un dels autors de la seva agència. Això li va passar a James Hannaham. A principis d'aquest mes, el lloc web de la indústria Publishers Marketplace va anunciar que Little, Brown (la llar de Norman Mailer, Gore Vidal o Thomas Pynchon) publicaria Re-Entry, una novel·la de Hannaham sobre una dona transsexual alliberada d'una presó de homes. L'editor és Ben George. Al cap de dos dies, l'escriptor va rebre un e-mail de George perquè li enviés l'últim esborrany del relat. A Hannaham el va sorprendre rebre aquesta petició per una web que rarament fa servir. Així que va entrar al seu compte habitual, va adjuntar el document, va posar la direcció de George i el va enviar. El receptor el va trucar després i li va dir que no li havia sol·licitat res.

Aquesta pràctica es calcula que va arrencar fa uns tres anys i va emergir a Suècia, Tailàndia, Israel o Itàlia. Aquest 2020 s'ha estès pels Estats Units. Però la novaiorquesa Cynthia D'Aprix Sweeney, que va debutar el 2016 amb The Nest, ( De buena familia, en espanyol) va passar per aquesta situació el 2018. Estant immersa en la seva segona novel·la, va començar a rebre correus d'algú que deia anomenar-se com el seu agent, Henry Dunov. A diferència de Hannaham, no havia transcendit res públicament d'aquella feina. Però la persona que s'hi dirigia coneixia detalls rellevants. Va escriure al seu agent i aquest es va quedar perplex per la suplantació.

A les xarxes corre una resposta al misteri: “Són els russos”.

SENSE PLATJA SOTA LES LLAMBORDES 30.1.22

Madrid va tenir els seus cims amb Tierno Galván i la Movida. Semblava París als anys 60 quan hi havia sorra de platja sota les llambordes. Aquell Madrid era alegre, tolerant i esperançat. Després es va atribuir sota els governs de les granotes d'Esperanza Aguirre i d'empresaris que van amassar la seva fortuna al franquisme. Formen un capitalisme de fondaria, amb numerus clausus només per amigots, esquitxat de trampes, co  ens fecorda l'Audiència Nacional.

Madrid va perdre color quan anava agafat de la mà d'una dreta franquista que fa segles que viatja al centre però té el GPS avariat. La superabundància de ciment i l'escassetat d'arbres és un reflex de la grisor dominant. Partim d'una doble pandèmia, la de la covid i la suma de José Luis Martínez Almeida i IDA. El Madrid d'Ayuso, el que tant agrada a Gerard Pique, ha heredet el catetisme castís d'Aguirre, la seva simplicitat xabacana. IDA com bé va anticipar Bernat Dedéu, ha processitat Madrid. Hem passat de l'Espanya ens roba de la Catalunya procesista, al Espanya ens roba, del Madrid d'IDA.

El pla d'IDA es la construcciò d'una realitat alternativa propagandejada per uns mitjans tan amics com receptius a les anjudes opaques de la publicitat institucional. És un victimisme que agrau votants en una societat que prefereix els profetes als intel·lectuals, que tria creure en pàtries promeses en comptes de desmmascarar els impostors. Quan a l'Almeida de vol gallinaci només existeixen els automòbils, la seva moto, els apartaments els embussos i les terrasses. Durant la pandèmia l'hostaleria ha estat per sobre de la sanitat, pernjudicada per un salvatge pla de privatització. Madrid és avui una ciutat sorollosa, rancia i contaminada, un infern per als vianants. No és llibertat, és la llei de la selva, la del mès fort, la del que paga amb B.

Barcelona va ser la capital il·lustrada dels anys 60 y 70 del segle XX, el poble natal de desenes d'escriptors del boom llastinoamericà. Encara s'hi concentren les grans editorials i els millors agents literaris. Era el temple de l'altsa cultura. Ara és un lloc aixafat per un discurs únic i excloent  que sembla condicionar-ho tot. La diferència amb Madrid és que el consistori d'Ada Colau, molt més honest que el de Madrid, amb la seva tàctica d'encert error en les proves per modernitzar i humanitzar la ciutat, no té el recolzament dels mitjans que té ida, i el més important que més que mèrit de Colau és de la Generalitat, és que creix més que Madrid i té molts menys morts per la pandèmia,  com recordaba en aquest escrit de fa uns dies. 

Llevat del tram final, la resta d'aquest article es d'un gens sospitós ciutadà d'adopciò madrileny com és Ramón Lobo. O sigui que de cosmopolita Madrid res de res, o nasti de plasti que dirien els castissos, segueix sent una capital rancia i provinciana, i amb massa morts a l'esquena.

RED TEAM PROJECT 28.1.22

França és recolza a la ciència ficció per preparar les guerres del futur. Autors de literatura d'anticipació assessoren el Ministeri francès dels Exèrcits amb escenaris de conflictes entre el 2030 i el 2060. Són un grapat d'escriptors, guionistes i dibuixants de ciència ficció, una autèntica ordre de creadors acostumats a construir relats i escenaris del futur ia imaginar-ho inimaginable. Estan embarcats en una missió per a les Forces Armades del seu país, França: dissenyar escenaris de conflictes —alguns possibles i d'altres que ara poden semblar inversemblants— per ajudar el Ministeri francès de l'Exèrcit a preparar les guerres del futur.

El nom oficial de l'equip és Red Team, deu creadors de ciència ficció que, des de fa dos anys, desenvolupen un encàrrec atípic i a primera vista desconcertant: anticipar les amenaces que podria afrontar França a mitjans del segle XXI. No és un exercici de prospectiva, una anàlisi racional i raonada dels futurs més o menys previsibles. L'objectiu és situar-se en el límit entre allò versemblant i allò inversemblant, com sol fer la ciència ficció, per contemplar el que avui sembla impossible, però que pot acabar succeint i, per l'efecte sorpresa, desestabilitzant un país.

L'ESCENARI 3

L'escenari 3 imagina un món compost d'esferes segures que adapten la percepció del món exterior a la realitat que cadascú vulgui donar-li, resumeix un dels vídeos del Red Team. “El 2040, més del 90% d'europeus hi estan connectats, per la qual cosa ja no hi ha una realitat comuna compartida”.

Un cop establert el marc, el Red Team introdueix l'element de conflicte: un atemptat biològic el 2 d'octubre del 2045 a Grande-City (els escenaris eviten nomenes països i ciutats concretes, però és fàcil imaginar que es tracta de Londres). França llança l'Operació Omanyd per repatriar els ciutadans francesos i de la Unió Europea, però topa amb el rebuig de moltes persones que viuen tancades a les seves esferes segures i bombardejades per notícies falses. Epíleg: el 2047, la UE llança l'operació Assegurar Lo Real per desmantellar les zones de realitat alternativa. “Els dispositius de manipulació cognitiva queden proscrits o severament reglamentats”, es llegeix al llibre, “la qual cosa permet una desideologització de poblacions a gran escala”.

El Read Team es mou en un territori a mig camí entre la ciència-ficció més fantasiosa i la prospectiva a l'ús. No hi ha personatges que viatgin en el temps. Però sí que hi ha cables que ens portin a l'espai amb un ascensor. O les esferes segures que són una projecció hiperbòlica, però no inimaginable, d'un fenomen real: la polarització ideològica i cultural alimentada per xarxes socials i mitjans de comunicació que cultiven els prejudicis de les audiències.

Hi ha una mica de joc en aquests escenaris, però és una mica més. “Per a l'Exèrcit és molt seriós. Per als autors en certs moments hi ha una part lúdica, i és important, però per a ells també és seriós”, afirma Cédric Denis-Rémis, vicepresident de la Universitat Paris Sciences et Lettres (PSL), institució que participa en el projecte i subministra els experts universitaris necessaris. “A l'Exèrcit hi ha persones que es dediquen a la prospectiva, però el problema és que la prospectiva no pot fer certes coses: avui ens mostra, per exemple, que no és possible fer l'ascensor espacial perquè els científics estaran d'acord que no es pot fabricar el cable per pujar directament a lespai. La ciència ficció, en canvi, té dret a dir: “No hi ha cap problema, nosaltres ho fabriquem”.

L'artífex del projecte es diu Emmanuel Chiva, director de l'Agència de la Innovació de Defensa (AID), que depèn del Ministeri dels Exèrcits. Va ser ell qui, el 2016, sent oficial de reserva a la Marina, va acompanyar la seva dona, aficionada a la ciència ficció, el festival Utopiales de ciència ficció a Nantes. “Allà”, recorda, “vaig descobrir una comunitat que barrejava la creativitat, l'art, la ciència”.

Un cop nomenat al capdavant de l'AID el 2018, va decidir posar en marxa el projecte. "Al cap ia la fi, em vaig dir, aquesta comunitat ens pot ajudar a pensar de manera diferent de la manera de pensar d'un enginyer, un científic o un militar".

L'ús pràctic del Red Team és evident, segons l'opinió de Chiva. “Hi ha resultats concrets”, explica. “Li donaré exemple: acabem de llançar un projecte anomenat Myriade en el terreny de la guerra cognitiva. I és resultat d'un estudi d'amenaces de la Red Team. És veritablement el que volíem: els nostres autors pensen en el futur molt llunyà i nosaltres pensem en què podem fer des d'avui per evitar-ho”.

Quan el novembre passat la ministra Parly va anunciar el projecte Myriade, va parlar d'“una nova forma d'amenaça que combina les capacitats de manipulació d'informació, de desinformació, de cibernètica, de psicologia, d'enginyeria social, de biotecnologies”. Sonava als escenaris del Read Team. I de fet, ho va citar diverses vegades.

"La guerra cognitiva és la capacitat d'explotar les vulnerabilitats del cervell humà recorrent als mètodes que he esmentat", va dir Parly. "No és en absolut ciència ficció".

DESPRESTIGIAR EUROPA 28.1.22

El líder del PP, Pablo Casado, ha presentat aquest dijous al PP com el "partit del camp", el "gran defensor del medi rural" i un "valor segur" que "compleix" amb les seves promeses i per això "se li ha recolzat històricament" a Castella i Lleó. Després d'assegurar que després de les eleccions del 13 de febrer no volen "dependre de coalicions" o d'altres partits, ha demanat "humilment" que es deixi el PP "governar amb mans lliures". Això ho diu un paio que ha visitat el camp per primera o segona vegada en tota la vida.

Pablo Pablito Pablete, és un mentider compulsiu, que no té el més mínim sentit del ridícul i si molt poca vergonya, i del qual no es pot esperar a la seva oposició al  Govern un mínim d'ètica. ¿Com es pot desprestigiar el Govern d'Espanya davant Brussel·les de la gestió dels fons de recuperació?, i com que aquests no li fan cas, ara acusa la mateixa Comissió de manca de control i garantia en la gestió d'aquests fons per part del Govern del fal·laç Sánchez. Res d'això no importa a Casado. Què importa Espanya o Europa davant la possibilitat de castigar el Govern de Sánchez? Si s'ha de desprestigiar fins i tot Europa, es fa, la qüestió és abocar Sánchez a l'abisme. Rara i miserable manera de demostrar Casado el seu patriotisme. El concepte de no tot s'hi val en política, Casado s'ho ha passat pel folre. Tot s'hi val, mentides, manipulacions, tergiversacions, en la seva obsessió per instal·lar-se a la Moncloa. Els de Lleó estan molt contents amb ell i les seves deClaraciones sobre l'aigua potable i el vi. Però ell ni s'immuta, la seva capacitat de fer el ridícul és infinita. Y el curiós és que en el cas que aquest fet es produís, qui ocuparia la Moncloa no seria ell, sinó Isabel. Definitivament aquest noi és un ximple. Un ximple amb Master incorporat, això si.

EL CAS DEL MOSSO EXONERAT 28.1.22

La jutgessa Montserrat Raga Marimón ha anul·lat una «infracció greu» a l'agent dels Mossos d’Esquadra Albert Donaire. Aquest és un conegut activista per la independència de Catalunya i recentment ha assenyalat el nen de Canet per demanar el 25% de les classes en castellà, tot i que finalment va demanar perdó.

El departament d'Afers Interns dels Mossos va imposar una sanció de quatre mesos sense feina ni sou a aquest agent. El motiu va ser la difusió de propaganda independentista als perfils particulars de les seves xarxes socials. Donaire airejava el relat separatista contra el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial i contra els jutges. Els textos retuitejats per aquest conegut agent independentista també criticaven la impossibilitat de poder votar en un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Per a la titular del Jutjat 8 de Barcelona, ​​totes les crítiques «molestes, feridores o, fins i tot, provocadores» estan emparades per la llibertat d'expressió. No importa que l'acusat sigui agent de la policia autonòmica catalana. La jutgessa, a més, s'ha acarnissat contra la Unitat d'Afers Interns. Segons la seva sentència, airejar aquests comentaris contra la cúpula dels jutges no és falta ni cap sanció en fer-se des de l'àmbit privat. Així mateix, no considera provat que l'actuació del mosso "hagi afectat o pugui afectar els deures d'imparcialitat i neutralitat en l'exercici de les seves funcions", segons la interlocutòria avançada pel Món. La jutgessa entén que la investigació i les proves aportades al judici pel DAI (Departament d'Afers interns) eren insuficients per imputar-li cap falta a aquest agent. La sentència és ferma i, per tant, no pot ser recorreguda.

Raga Marimón, si bé aplica la seva interpretació de la llei, va ser una de les fundadores d'Àgora Judicial, una plataforma de jutges favorables a l'excarceració dels polítics independentistes aleshores presos i a l'espera de la sentència. La seva presentació va causar enrenou en la magistratura, més quan els set jutges que van participar amb Raga Marimón estaven llavors en actiu. De fet, la jutgessa que ha exonerat Donaire ocupava la titularitat del Jutjat número 5 de Barcelona.

No entraré a opinar si la sentencia és justa o injusta, tot i que és opinable. El que m'interessa de la mateixa és el fet de comprobar que aquesta notícia no he aconseguit trobar-la a cap mitjà català, encara que acdepto que qui la difon és un digital dubtós com Moncloa.com que existeix i es publica en certa manera a través de l'ombra de Villarejo i el seu entorn. Però el cert és que sovint critiquem i amb raó la desinfomació dels mitjans madrilenys, però cal reconèixer que els d'aquí també de vegades pequen d'omissió de notícies que no els interessa publicar, com és el cas d'aquesta sentència de la jutgessa.

LA CIUTAT NO ÉS PER RENÉ 27.1.22

El fotògraf René Robert, de 84 anys, va morir la setmana passada després de patir una caiguda, perdre el coneixement, i quedar estès a terra durant 9 hores en un carrer principal de París. Així ho va informar a BFMTV el periodista Michel Mompontet, amic íntim de la víctima.

Robert havia sortit a fer una passejada el dimarts 18 de gener després de sopar al carrer Turbigo, al centre de la capital francesa, al voltant de les 9 de la nit (hora local). En un moment donat, es va desplomar inconscient a la vorera i va romandre allà fins a les 6:30 del matí, quan un indigent va trucar a una ambulància per socórrer el vell. En un estat extremadament greu, amb ferides al cap i hipotèrmia severa, el fotògraf va ser traslladat a urgències, on posteriorment va morir.

Com hem arribat a oblidar la base mateixa del que fa a la humanitat? Com ​​pot un home estar tirat al carrer nou hores sense que ningú li socorri? Quina classe de societat de la indiferència és capaç de cometre una omissió així?. Sembla que el concepte de morir sol, s'haurà d'ampliar pel concepte de morir sol enmig d'un cèntric carrer d'una ciutat davant la indiferència de centenars de vianants, d'aquests transeünts idiotitzats. La ciutat, aquesta ciutat, no és per a René Robert ni per a cap persona, és un monstre que devora als seus ciutadans.

CULTURA DE LA CANCEL·LACIÓ 26.1.22

La cultura de la cancel·lació ha creat una nova societat, la societat de la cancel·lació, estretament lligada amb la cultura Woke, fenòmens dignes d'estudi per la seva trascendència e influencia en la nostra societat. Cal prestar-hi atenció, car la seva influencia és creixent. El que no sé entreveure és si aquesta influencia és positiva o negativa. Llegiu i jutgeu...

La cultura de la cancel·lació ha esdevingut una manera fàcil d'ascendir, establir connexions socials i identificar aliats i enemics en aïllar les persones que han violat les “regles ideològiques” que un segueix. I el fet que no sigui una activitat solitària, la converteix encara més en una arma poderosa. A la gent els agrada unir-se contra un perpetrador, contra el diferent o l'incomplidor. Si bé la reciprocitat pot augmentar l'estatus d'un grup i apropar-ne els membres, també causa el contrari. Ara la gent busca amb lupa les “fechories” dels altres perquè això els ofereix una posició i cohesió social a baix cost. I això és molt més comú en els joves. Les generacions d'avui estan més disposades a deixar de parlar amb algú o “cancel·lar-lo” si pensa diferent.

Una investigació britànica aprofundeix en la idea que els joves tenen cada vegada més por d'expressar punts de vista controvertits i la majoria han exclòs algú per les seves opinions polítiques. Un estudi de Frank Luntz revela que el 52% dels adults menors de 30 anys van confessar haver deixat de parlar amb algú en persona o en línia a causa d'una cosa política que van dir. És a dir, les persones més joves estan més disposades a “cancel·lar” les relacions que les opinions d'algú. Més d'un 33% de les persones entre 30 i 49 anys havien deixat de parlar amb algú a causa d'una postura política, i un 18% de les persones entre 50 i 64 anys ho havia fet. Això va portar més d'un terç dels enquestats a dir que avui tenien més por d'expressar una opinió impopular que fa uns anys.

Orgullosos de ser woke. La investigació també aprofundeix en la idea que la “cultura woke” és una de les tres principals causes de preocupació entre els votants. El seu estudi revela que, si bé el 15% de les persones estaven orgulloses de ser woke, el 30% s'oposava fermament i un 27% addicional creia en els seus objectius, però no li agradava la manera com el terme s'havia polititzat. Per posar un exemple, l'informe suggereix que la majoria dels ciutadans britànics estaven preocupats per la discriminació contra les minories ètniques, però a molts també els preocupava que es passessin per alt els problemes que enfronta la classe treballadora blanca.

En realitat, la cultura de la cancel·lació permet a les persones identificar qui és lleial al seu moviment. Robert Henderson destacava la idea que assenyalar les suposades irregularitats dels altres obliga les persones a respondre. I això és perfecte per a la coordinació social, perquè crea desacord sobre si una persona en concret ha de ser exiliada de les nostres vides o el nostre cercle. Bàsicament, si tots estan dacord que l'objectiu ha de ser denigrat, llavors no hi ha manera didentificar a l'amic de l'enemic. Però si alguns hi estan d'acord i d'altres no, els membres compromesos del grup poden distingir-se dels adversaris. Aquells que demanen proves, qüestionen la gravetat de la transgressió o debaten la conveniència de cancel·lar o no corren el risc de revelar-se com a infidels a la causa. Això permet reclutar els que assenten i atacar els dissidents.

Els joves han crescut en una època en què la política és més expressiva i conversacional en comparació de les generacions anteriors. I pel fet que gran part d'aquesta conservació ara es duu a terme virtualment, també hi ha un debat sobre allò que és acceptable com a part d'aquesta conversa. És a dir, cada cop hi ha més persones propenses a dir que autocensuren els seus punts de vista polítics, perquè temen represàlies. Generacions més soles, més tancades. Està causant això una generació més solitària amb ganes de fer menys amics? Els millennials són els més propensos. La generació de les xarxes socials és la que se sent més sola, segons una altra enquesta de YouGov, en comparació dels seus homòlegs de la Generació X i els Baby Boomer. Aproximadament tres de cada 10 diu que els és difícil fer amics. La raó més comuna: timidesa (53%). Un altre 27% dels que tenen dificultats diuen que “no senten que els necessitin”. Un 26% diu que no té interessos comuns que puguin facilitar les amistats.

Precisament perquè la cultura de la cancel·lació funciona amb una, excessiva exhibició de determinats valors morals o postureig ètic, per ser acceptats dins d'un grup, té més complicat ser una “cancel·lació” real. Els de l'altre grup ni se n'assabenten. I potser no podem parlar d'una "onada de repressió i puritanisme" estricta, amb cancel·lacions fluixetes i el perdó, de vegades, al davant. Si no d'una forma de congregació social sota un mateix estendard. - Albert Sanchís

DE TAXISTES, EX-PRESIDENTS I ALTRI... 26.1.22

Aquest escrit té el seu temps, és de novembre de 2007, pero alhora és molt actual. Crec que val la pena tornar-lo a publicar, els problemes aquí detallats segueixen en general vigents. I ès que estem enquistats en el dia de la marmota de la llengua.

DE TAXISTES, EXPRESIDENTS, REPRESENTANTS E IGNORÀNCIA.

Sorprèn d’una persona assenyada i amb el bagatge personal i polític que arrossega com és el cas de l'expresident Pujol que faci un reduccionisme tan barroer i demagògic del món del taxi a Madrid amb l’anècdota tan de llegenda urbana que si parles per telèfon en català et fan baixar del taxi, perquè aixó que  mi varen intentar fer-m'ho una vegada a Granada i ho vaig tallar de sóc arrel, tot i entendre que era un integrista dels que n'hi han a totes les bandes, i no li vaig donar més importància de la que te el fet en si. No m’ha passat mai a Madrid, tot i que és cert que en la època en qui hi anava sovint no existia encara el mòbil, però si que anava amb altra gent i entre nosaltres durant el trajecte parlàvem òbviament en català.

És com l’anècdota o llegenda urbana de la noia de Sabadell, Rubí, Olesa, Palau o Barberà que va a un comiat de soltera abans de casar-se i en la festa hi ha un striper negre i al cap de nou mesos la noia te un nen negre, i mai arribes a esbrinar la certesa del cas, puig sempre és un amic, d’un cosí, d’un cunyat que treballa amb una amiga que li ho ha explicat. Insisteixo, sorprèn aquest reduccionisme anecdotari del president Pujol i no se que en pensaran els taxistes de Madrid, però li puc ben assegurar al President que en conec més d’un a qui no els hi haurà fet gens de gràcia el seu frívol comentari.

El Sr. Pujol hauria de saber o potser no ho sap en no barrejar-se amb la plebs, que a Madrid hi ha com arreu molt bona gent i els ignorants de torn que sovintegen també arreu, aquí dins del món del sobiranisme en tenim un ampli i freakie ventall, però que no representen en un cas i l’altre a la massa social de cada capital. Entenc però el problema que ell vol denunciar, és la incomprensió dels espanyols del fet diferencial tan normal per nosaltres i tan estrany per a ells, de parlar en català.

Explicaré una anècdota personal: Fa anys en una empresa per la que treballava teníem un representant a Madrid, era excomandant d’aviació i tenia molts contactes idònis per a la seva feina. Quan jo anava a Madrid per tres o quatre dies solia convidar-me pel voltants de les tres a prendre cafè a casa seva, hi havia el seu veí de sota, l’escriptor valencià Fernando Vizcaino Casas, i mentre preníem cafè xerràvem una mica de tot, o jugàvem a les cartes fins les cinc quarts de sis hora de començar a anar a fer alguna visita. Un dia no recordo perquè Vizcaino Casas em va fer un comentari en català (o valencià) i en Laureano que era el nom del representant em va preguntar: Oye, ¿tu en tu casa con los tuyos hablas en catalàn?. Mel vaig mirar sorprés, sota la sorneguera rialleta d’en Vizcaino Casas que era fatxa però no pas beneit. Claro, fou la meva contesta, es lo normal, se trata del idioma materno y de mi país (*). Ah! fou la contesta d’en Laureano, i afegí: yo pensava que solo lo hablabais aqui para que no os entendiéramos, como es tan raro el catalàn.

I aleshores en Vizcaino Casas es va arrencar amb un poema que ara no recordo ben bé del tot però que més o menys començava així:

Admirose un portugués
que todos los niños de Francia
supieran hablar francés....(no recordo ja com continuava)

i el bonàs d’en Laureano es va aixecar i em va abraçar dient-me, perdona Francesc, perdóname, soy un pobre ignorante y acabo de darme cuenta. No varem parlar-ne mai mes de l’assumpte, ja no feia falta. I aixó és el que entenc volia denunciar el President Pujol, el taxista de la seva anècdota era un pobre ignorant.

(*) He posar un asterisc a la paraula país, i us diré el perquè. El dia que el Barça va guanyar la final de la Copa d’Europa a Wembley, hom era a Burlada (Navarra) a l’hotel del mateix nom, veient al partit amb un senyor de Móstoles que era del Madrid, durant el transcurs del matx parlàvem de Barça, Madrid, rivalitats , etc etc, sense cap problema i d’una manera totalment civilitzada, que ja és dir en el món del futbol. Fins el punt que en marcar Koeman el gol de la victòria, el bot que va fer ell fou i de molt superior al meu, potser perquè a mi em faltava (m’en penediré tota la vida) escoltar-li explicar al Quim Puyal.
En acabar el partit el vaig convidar al Bar de l’hotel a prendre una copa que va acceptar i xerrant se’m va ocórrer comentar-li: Daria lo que sea por estar en mi pais y ver el ambiente de Canaletas en Barcelona. Ui! Que havia dit! País. Va deixar la copa de conyac sobre la barra i esperitat se’n va anar, no sense abans fulminar-me amb un: el único país que existe es Espanya..., i aixó us ho explica qui de la ignorància se n’ha auto nomenat marmessor.

Hi ha una altra anécdota que ejemplarifica l'arrel del problema: Va trucar indignada una senyora al programa de Francino queixant-se que la casa Danone etiquetava els seus productes en català, a banda de castellà i algun altre, i manifestava que no pensava comprar més productes d'aquesta marca mentre estiguessin etiquetats en català. Li va contestar Francino que no era català l'idioma que acompanyava a altres en l'etiquetatge del producte, sinó portugués, i aleshores la senyora va exclamar. ¡Ah bueno! si es portugués vale."

Com diria el filòsof Bernardo Schuster... y no hase falta desir nada masss. Per cert, a Madrid un taxi no és un taxi, és un tasis.

BRUIXES, MER POSTUREIG 26.1.22

En una escena de la sèrie de Netflix 'Sex education' la directora del centre li diu a una alumna negra i una mica refeta que serà ella l'encarregada de pronunciar el discurs de presentació del nou curs a l'Institut Moordale, a la qual aquesta pregunta si ho fa per convenciment o per postureig, i la directora li reconeix que és per donar una imatge de modernitat i llibertat del centre, és a dir mer oportunisme.

Les bruixes catalanes seran rehabilitades. Uns historiadors han investigat sobre les tortures i els feminicidis en segles pretèrits, almenys aquesta és la intenció del Parlament de Catalunya. Les dones d'avui serveixen l'èmfasi amb què els mitjans públics de comunicació i els polítics de més alt nivell han presentat la rehabilitació simbòlica de les dones del segle XVII acusades de bruixeria? És útil aquesta reparació simbòlica per evitar l'alt nombre de feminicidis que lamentem cada any?. La resposta és no! Els problemes persisteixen: la realitat no canvia a base de teatre. Potser les mesures legals són insuficients per protegir la violència contra les dones. Potser cal més dotació policial. Potser caldria destinar més recursos a la prevenció, als serveis socials. Potser caldria preguntar-se si no respon la creixent violència directa o vicària contra les dones a la influència de la sexualització als mitjans, la moda i la publicitat. La litúrgia catalana de les bruixes ha coincidit amb l'atorgament del Premi Internacional Catalunya a Judith Butler. La Catalunya que repara el passat també vol ser la més moderna. En els àmbits universitari, mediàtic i cultural del món anglosaxó, les tesis interessants però discutibles de Butler són creença obligatòria. A la societat actual, les tesis de Butler funcionen com a textos sagrats.

Tot plegat, dos recursos destinats a despistar als discrepants. Impedir a base de teatre que es critiqui la ineficient gestió del Parlament, i acabar amb la discrepància ideològica proclamant nous catecismes sense cap convenciment real de fer-ho. El que he dit al principi, mer postureig, pura politiqueria...

APODERAR-SE DEL TEMPS 25.1.22

Paradoxalment, una cosa que va néixer al servei de la mort, com és internet, un invent dels ideòlegs del Pentàgon per coordinar a escala planetària els seus plans d'agressió contra altres països, ha acabat per convertir-se també en un instrument de vida. La gent el va transformar en la seva fi original i gràcies a això pot trobar-se, reunir-se al voltant d'objectius comuns i és capaç de convocar-se per rebutjar les injustícies. Per protestar. Són aquestes paradoxes que t'ajuden a viure i et demostren que no hi ha res definitiu. 
Hi ha moltes coses que neixen en un sentit i acaben vivint en un altre. És com l'automòbil, el televisor, el vídeo, l'ordinador personal, el telèfon mòbil i altres contrasenyes de la felicitat, màquines nascudes per "guanyar temps" o per "passar el temps", que "s'apoderen del temps", del nostre temps. - EDUARDO GALEANO

PER SI ALGÚ M'ESCOLTA 25.1.22

La realitat supera sempre a la ficció. El pare un dia que anaba a comprar al Condis, va travessar un pas de vianants amb el semàfor en vermell (tenia 92 anys i pressa segons ell). Quan em va trucar des del seu mòbil assegut encara al terra i encara adolorit per l'embestida em va dir: Fransiscu, hauries de venir: he atropellat a un autobús! Tot i l'accident no va necessitar cadira de rodes fins als 97.

Aquest conte de Pere Calders, va d'atropellaments...

PER SI ALGÚ M'ESCOLTA

Un dia, només per provar què passava, amb un esperit arrauxat d’aventura, vaig travessar un carrer amb un semàfor en vermell. No ho aconsellaria pas a ningú! No tan sols em van atropellar dos vehicles alhora, sinó que vaig haver d’aguantar uns insults d’aquells que deixen tota la família en entredit. Ara, amb la lliçó apresa, condueixo la cadira de rodes amb un respecte absolut a les regles del trànsit.

JOVES DE SETANTA 24.1.22

 

Molts dels joves dels anys setanta són ara els joves de setanta anys. Recents investi­gacions científiques confirmen el que l’experiència ens mostra: que les persones que han arribat als setanta anys –o els han so­brepassat– tenen, en general, millors condicions físiques i mentals que els de les generacions anteriors a les mateixes edats, sempre –òbviament– que no pateixin patologies greus. La població europea, i l’espanyola en particular, no només augmenta la seva esperança de vida sinó que ho fa cada vegada més amb més qualitat. Les millors condicions dels septuagenaris d’avui respecte als de fa trenta anys, segons estudis realitzats a Finlàndia, es deuen, entre altres coses, al fet que han crescut en un món diferent, amb millores en la nutrició, la hi­giene, l’atenció mèdica, les condi­cions laborals i l’educació, que els ha portat així mateix a fer més exercici, a cuidar-se més i a fumar menys. Tot això, sumat a més estímuls visuals, auditius i intel·lectuals derivats de l’evolució dels mitjans de comunicació, condueix a més habilitats cognitives i, per tant, a un millor funcionament en les edats més avançades.

Com a conseqüència de la millora progressiva de l’esperança i de la qualitat de vida s’ha arribat a un punt en què les persones englobades a la franja dels setanta anys ja no encaixen amb el qualificatiu de vells, un terme que es deixa per a edats deu o vint anys més avançades. En tot cas, en aquestes etapes de la vida, ja no són els anys el que determina la vellesa sinó l’estat general de salut física i mental.

Els joves de setanta, ja sigui amb uns quants anys menys o més, configuren un nou grup de població que comença també a comportar transformacions econòmiques i socials. Empreses i partits polítics cada cop tenen més en compte, en aquest sentit, l’anomenat poder gris –pels cabells blancs– en les decisions de compra i de vot. La temptació més polèmica que provoca el col·lectiu de joves de setanta és la d’allargar l’edat de jubilació fins aquesta edat. Si les persones estan en condicions de treballar no té sentit obligar-los a deixar de fer-ho als 65 anys. L'Estat, a més, no pot costejar fins a vint anys de vacances pagades tanta població, ja que l’esperança mitjana de vida és de 84 anys. Amb independència d’això, sigui com sigui, Espanya no s’hauria de permetre el luxe de prescindir o arraconar els joves de setanta ja que és molt el que encara poden aportar a la societat gràcies a la seva expe­riència i coneixement acumulats. Cal trobar una fórmula equilibrada i equitativa que permeti mantenir-los socialment i econòmicament actius. - lavanguardia.com - editorial.