Leo Messi continua tenint aquesta aurèola més que guanyada, per cert, de ser el millor jugador del món. No obstant, li passa alguna cosa a l'argentí perquè està molt lluny de ser el que brillava com a jugador del Barcelona. Messi sempre és Messi, però contra el Reial Madrid va ser menys Messi. Apàtic, fent més passades als seus companys que protagonitzant accions personals. Aquestes jugades que aixecaven els aficionats i que acabaven normalment un gol marca de la casa. A París, aquest Messi, el que va marxar del Barcelona no hi és. O almenys, no va estar davant del Reial Madrid i això que l'equip blanc li va posar les coses molt fàcils, gairebé regalades, al?atac del PSG perquè s'exhibís.

Messi va tenir la millor ocasió per batre Courtois. Va ser des del punt de penal per una falta tan clara com absurda de Carvajal a Mbappé que el col·legiat va assenyalar com a penal. Messi era l'encarregat de llançar-lo. Va posar la pilota als 11 metres, va disparar i li va parar Courtois. Primer penal que falla l'argentí contra el Reial Madrid. Amb el Barça els havia marcat tots i el primer amb el PSG contra el Reial Madrid el falla. Casualitat o no, però un altre argument per creure que París no està anant gens bé a Leo Messi.

L'argentí tenia moltes ganes de jugar contra el Reial Madrid per demostrar que continua sent el número u. Però també per callar totes les veus crítiques que gairebé des de l'arribada a París han anat sorgint sobre el seu rendiment. Unes crítiques que van tenir un moment de treva fa poc més d'una setmana, però que van ser això, una treva. Tota la il·lusió que va generar el seu fitxatge a París s'ha anat apagant i la premsa gala no ha dubtat a assenyalar-lo perquè volen veure el Messi del Barcelona i no el que estan veient el de París.

Tot té una explicació. En el cas de Messi, al Barça tot l'equip jugava per a ell, mentre que al Puto PSG (dels il·lustres execrables de Rac1) és un gregari més. Que falli un penal no sorprèn a un culer, això dels penals no és el seu fort, com no ho és jugar fora del club de la seva vida. Com diria Pere Quart a les corrandes de l'exili:

A Barcelona deixí, 

el dia de ma partida 

mitja vida condormida, 

l'altra meitat vingué amb mi

 per no deixar-me sens vida. 

Avui en terres de França 

i demà més lluny pot ser. 

No em moriré d'enyorança, 

ans d'enyorança viuré.


L'exili és dur no només pels presidents, ho és també pels princeps, i l'únic que se m'acut és demanar: Volem acollir!.