EL MOBILE DE LES TEMPTACIONS 17.2.22

L'edició d'enguany del Mobile World Congress, arriba en temps de metavers i reinvenció inversora. En plens rumors de fusió d'operadores de tele comunicacions i el replantejament estratègic dels gegants d'internet, el metavers marca el ritme de les inversions desgavellades, embolicades en crítiques però cada cop més creïbles. Si els nous usuaris d'internet i de videojocs s'han acostumat a pagar per jugar en xarxa, no és estrany que la venda d'intangibles virtuals en el marc d'aquests jocs tingui un èxit aclaparador en el futur. I si les transaccions es fan en criptomonedes guanyades fruit de bombolles, el preu dels diners i de les coses passa a entrar al capítol de la màxima relativitat.

El metavers és una paraula màgica excepcionalment concebuda. Descriu un món virtual o producte virtual. Un sistema real però no material que envolta nous actius intangibles però comercialitzables. Es calcula que el metavers mourà 800.000 milions de dòlars en dos anys i que el 70% de les grans marques tindrà algun món virtual sota la tutela en 5 anys.

Els videojocs són exemples bàsics del metavers. Ja s'han mostrat possibilitats extremes d'organització de concerts o actes virtuals en què els usuaris hi participen mitjançant avatars o recreacions de si mateixos. Amb una base suficient dusuaris, aquest món virtual tendeix a funcionar. En conseqüència, és possible vendre actius virtuals d'un entorn determinat entre els usuaris o consumidors. Imaginem, per exemple, la possibilitat de vendre un habitatge virtual en un joc, que permet al propietari avançar diverses pantalles o li confereix poders especials dins d'aquell temps que gaudeix (se suposa) en el joc. Hi pot haver una escriptura de propietat d'habitatge virtual amb uns drets adquirits. I fins i tot podrà fer apostes amb aquest actiu com a garantia. La creació d'economies virtuals pot ser desgavellada amb ulls del segle passat, però és creïble a l'univers de les xarxes de xarxes, la intel·ligència artificial i l'accés ultraràpid a internet. I més si el ritme de despesa i la capacitat adquisitiva dels usuaris d'aquest entorn és elevat. Les criptomonedes són impulsores d'aquests naixents metaversos, ja que són moneda d'ús fàcil quan al món real encara pateixen traves. És la nova economia digital del token (drets adquirits), de les col·leccions virtuals (NFTs), de la inversió en intangibles. La tecnologia blockchain és l'empleada per certificar les noves propietats i serveis, d'assegurar la inviolabilitat de l'eteri personal. Una nova realitat en embrió. - Eduardo López Alonso.

La sensació és que tot això forma part d'un món que se m'escapa, que m'ha agafat massa gran, però no descarto participar en el joc, d'això es tracta d'adaptar-se a un nou món que mai no hauria imaginat que es podia arribar a produir. De vegades, penso en el meu pare que va néixer el 1917. Va trigar un temps però va saber adaptar-se a molts dels avenços que van sorgir a partir del 1960, i fins i tot alguns anteriors a la Guerra Civil, i d'això es tracta, d'adaptar-se, encara que al igual que ell, escullo sobre el que m'interessa i m'aparto displicent del que no. En el cas del Metavers, en principi em posaria del costat de la displicència, encara que com deia 007, mai no diguis mai més.

LES LLIÇONS DE CIPO 17.2.22

 

Cipo és una cooperativa d'integració sociolaboral de persones amb discapacitat intel·lectual de la ciutat de Sabadell.L'empresa d'economia social va ser fundada l'any 1968 per un grup de mares i pares de joves amb discapacitat intel·lectual, preocupats pel futur dels seus fills un cop acabat el cicle escolar. D'aquesta manera va néixer el taller de tèxtil, i més tard es va posar en marxa l'activitat de bugaderia industrial. Posteriorment, juntament amb la Fundació ONCE, va crear una nova empresa, Cipo-Flisa, on hi va traslladar l'activitat de bugaderia.

Des del 2010 l'entitat ha de respondre als efectes de la crisi econòmica que són dobles: d'un costat les subvencions de la Generalitat són gelades i les bonificacions de la Seguretat Social suprimides, i d'un altre costat, els clients habituals redueixen per mesura d'estalvi el consum de serveis de jardineria o de bugaderia. Es cerquen noves línies de producció.El maig de 2012 Cipo comptava amb 180 usuaris, 80 dels quals estaven contractats pel Centre Especial de Treball, i a data d'octubre de 2013 donava feina a més de mig miler de persones. Malgrat que les subvencions de les administracions havien minvat i que havia hagut de retallar sous, la cooperativa havia trobat altres fórmules de supervivència i ha esdevingut una de les empreses més grans de Sabadell.

CIPO ha inaugurat aquesta setmana un nou servei de restauració, L’Amanidor, que servirà per impulsar la inserció sociolaboral de persones amb discapacitat intel·lectual. El projecte ve de la mà de l’escola d’educació especial Xaloc i de la mateixa entitat. La cafeteria s’ha instal·lat al Casal de Gent de la Creu de Barberà i ja està oberta al públic.

Segons una enquesta recent de la Fundació Adecco i JYSK, aproximadament un 70% dels joves amb algun tipus de discapacitat es troben a l’atur i creiem que cal fer tots els possibles, des del sector privat i el públic, per treure’ls de la situació d’exclusió ocupacional en què es troben. Celebrem la nova iniciativa de CIPO per donar una sortida formativa i professional a les persones amb discapacitat intel·lectual.

Una societat inclusiva ho és quan dona oportunitats a tothom. Creiem que la via a seguir és promocionar i encoratjar totes les persones a construir el seu futur. Cal posar totes les facilitats perquè així sigui. CIPO, entre altres entitats socials de la ciutat, contribueix amb la seva iniciativa i acció determinada a fer de Sabadell una ciutat més justa i equilibrada.

Quan ens queixem que hi ha coses que s'haurien de fer però no és possible fer-les i ens limitem a culpar a l'administració, ens hauríem de fixar en els fundadors de CIPO, el 1968, cap al final de la dictadura, i seguir el seu exemple. I és que possiblement la mateixa administració local de l'època tenia més sensibilitat envers aquests assumptes que l'actual. L'esposa de l'Alcalde Marcet va crear l'hospital del Nen Jesús dedicat als infants i que ara es una residencia de gent gram. Com que no és notícia, crec interessant i de justícia reivindicar aquesta companyia modèlica sorgida de la voluntat d'uns pares i mares conscienciats. He de dir que m'he assabentat de la inauguració de l'Amanidor a través de l'ediciò digital del diari de Sabadell, i aprofito per reivindicar també aquesta premsa local tan ignorada, que compleix la seva funció periodística de proximitat amb eficiència i honestedat. Ah! i que publica cada dia la llista de difunts de la vila, que és un dels principals motius per què la gent gran llegeixi el seu diari, o aixó deia el pare, que sovint es queixava de que no podria veure la seva propia esquela. Dit queda.

NOSALTRES SOM EL BANQUET 16.2.22

Thomas Robert Malthus és un economista conegut per haver publicat el 1798 Un assaig sobre el principi de la població. En aquest escrit, el clergue anglicà defensava la idea que la població sempre augmenta de manera exponencial, mentre que els recursos alimentaris creixen en progressió aritmètica. Com a conseqüència, la humanitat sempre està amenaçada per la superpoblació, que du indefectiblement a la fam, a les epidèmies i, fins i tot, a la desaparició (a la qual hauria posat data: el 1880). Les catàstrofes, raonava Malthus, restablien la població a nivells sostenibles, però justament per evitar arribar a situacions extremes ell predicava la contenció moral i la pràctica de l’abstinència entre els pobres.

Malthus era bo en matemàtiques, però va infravalorar el paper de la tecnologia en l’agricultura i l’augment en els rendiments de la terra. La població va continuar creixent, però la catàstrofe definitiva no va arribar mai. Amb tot, els arguments maltusians sempre han tingut molta força i reapareixen en cada gran crisi. L’ecologisme dels anys seixanta i setanta, el del Club de Roma i Paul Ehrlich, n’és deutor per haver convertit la bomba demogràfica , com ells la van batejar, en la gran amenaça per a la vida al planeta.

La dimensió moralista de l’economista, que responsabilitzava les masses de pobres de les seves desgràcies, també ha alimentat els malsons dels més reaccionaris. Així, el rastre de Malthus es pot detectar tant en les visions febrils d’un escriptor de contes de terror com H.P. Lovecraft (personatge que vivia angoixat per la fecunditat ubèrrima de les races inferiors ) com en teories de la conspiració que avui han guanyat gran difusió, com ara Le Grand Remplacement (La Gran Substitució), sorgida a la França del segle XIX, que vincula superpoblació i immigració en un suposat complot per aconseguir l’extinció de la raça blanca .

Malthus tampoc no podia faltar a la cita de la Covid-19. La catàstrofe ha esperonat l’aparició de tota mena de teories heterodoxes. I una de les més suggerents, perquè té aires de versemblança, és la que considera els coronavirus una “reacció” de la naturalesa a una humanitat que ha forçat els límits de la seva presència a la Terra. La Covid-19 seria, doncs, el resultat de l’alteració d’ecosistemes que havien restat inaccessibles durant mil·lennis, i això hauria desencadenat l’aparició de virus dorments. Després d’aquest en vindrien d’altres a què la humanitat s’haurà d’enfrontar a mesura que la crisi climàtica avanci i la Terra “emmalalteixi” definitivament.

Aquesta teoria ha guanyat punts amb la recent aportació de James Lovelock. Químic de formació, Lovelock es un totterreny que es va fer famós per la formulació de la Hipòtesi Gaia (com la va batejar la biòloga Lynn Margulis). Formulada el 1969 i publicada deu anys més tard, Lovelock sosté que la Terra és comporta com un sistema autoregulat d’organismes que interactuen els uns amb els altres i el seu entorn amb l’objectiu de mantenir les condicions de vida al planeta (entre les quals la temperatura).

Sobre si la Covid-19 es podia considerar una “resposta” del sistema Gaia, Lovelock respon afirmativament. “Malthus quasi l’encerta –deia en una entrevista concedida aquest agost a The Guardian– . Però en la seva època la població humana era molt més petita i estava distribuïda de manera menys densa pel planeta. La Covid-19 no hauria tingut cap possibilitat”. Ara, raona Lovelock, en la mesura que la humanitat ha anat creixent, les probabilitats d’aparició d’un virus que pogués reduir-ne la població començaven a ser bastant elevades.

La temptació de considerar la humanitat un accident temporal en la història de la Terra (i per tant la possibilitat que algun dia n’acabi sent eliminada) no havia resultat mai tan imaginable com aquesta primavera, durant els mesos que va durar el confinament obligat per la pandèmia. Una de les coses que més va sorprendre els biòlegs va ser la rapidesa amb què alguns ecosistemes es van recuperar gràcies a l’absència de la presència humana. El biòleg Joan Real explicava en aquest diari com espècies vegetals endèmiques havien recolonitzat els camins que només unes setmanes abans havien estat massivament trepitjats per caminants (l’estudi prenia com a referència l’hiperfreqüentat parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac). També explicava com, després d’anys de silenci i invisibilitat, havien tornat a aparèixer petjades i rastres d’alguns dels animals que tradicionalment han poblat els contes infantils (toixons, guilles, fagines, gats mesquers...).

Ens hem tornat una espècie molesta fins al punt que la Terra ens vol expulsar? Lovelock primer respon: “Bé, no som exactament la mena d’animal desitjable que pots deixar anar pel planeta creixent en un nombre il·limitat”. I després ho rebla: “El que està passant és una part de l’evolució tal com Darwin la va veure. Una nova espècie no floreix si no té prou subministrament d’aliment. És en el que ens estem tornant nosaltres. Nosaltres som el menjar”.

James Lovelock és una persona longeva. Acaba de fer 101 anys. Difosa en plena era del new age, Gaia va ser convertida per alguns en una mena de filosofia espiritual. Ell mai no ho va pretendre. Les bases sobre les quals va construir la seva teoria eren plausibles, i els esdeveniments al planeta (la velocitat amb què avança la crisi climàtica) li han donat la raó. Ara afegeix un matís a aquesta narrativa. Si nosaltres no restablim l’equilibri de la Terra, la Terra farà la seva via. Encara que sigui per mitjà d’una generació de virus de què nosaltres ens hem convertit en banquet involuntari. - Ramón Aymerich - lavanguardia.cat

CORRANDES D'EXILI 16.2.22

Leo Messi continua tenint aquesta aurèola més que guanyada, per cert, de ser el millor jugador del món. No obstant, li passa alguna cosa a l'argentí perquè està molt lluny de ser el que brillava com a jugador del Barcelona. Messi sempre és Messi, però contra el Reial Madrid va ser menys Messi. Apàtic, fent més passades als seus companys que protagonitzant accions personals. Aquestes jugades que aixecaven els aficionats i que acabaven normalment un gol marca de la casa. A París, aquest Messi, el que va marxar del Barcelona no hi és. O almenys, no va estar davant del Reial Madrid i això que l'equip blanc li va posar les coses molt fàcils, gairebé regalades, al?atac del PSG perquè s'exhibís.

Messi va tenir la millor ocasió per batre Courtois. Va ser des del punt de penal per una falta tan clara com absurda de Carvajal a Mbappé que el col·legiat va assenyalar com a penal. Messi era l'encarregat de llançar-lo. Va posar la pilota als 11 metres, va disparar i li va parar Courtois. Primer penal que falla l'argentí contra el Reial Madrid. Amb el Barça els havia marcat tots i el primer amb el PSG contra el Reial Madrid el falla. Casualitat o no, però un altre argument per creure que París no està anant gens bé a Leo Messi.

L'argentí tenia moltes ganes de jugar contra el Reial Madrid per demostrar que continua sent el número u. Però també per callar totes les veus crítiques que gairebé des de l'arribada a París han anat sorgint sobre el seu rendiment. Unes crítiques que van tenir un moment de treva fa poc més d'una setmana, però que van ser això, una treva. Tota la il·lusió que va generar el seu fitxatge a París s'ha anat apagant i la premsa gala no ha dubtat a assenyalar-lo perquè volen veure el Messi del Barcelona i no el que estan veient el de París.

Tot té una explicació. En el cas de Messi, al Barça tot l'equip jugava per a ell, mentre que al Puto PSG (dels il·lustres execrables de Rac1) és un gregari més. Que falli un penal no sorprèn a un culer, això dels penals no és el seu fort, com no ho és jugar fora del club de la seva vida. Com diria Pere Quart a les corrandes de l'exili:

A Barcelona deixí, 

el dia de ma partida 

mitja vida condormida, 

l'altra meitat vingué amb mi

 per no deixar-me sens vida. 

Avui en terres de França 

i demà més lluny pot ser. 

No em moriré d'enyorança, 

ans d'enyorança viuré.

L'exili és dur no només pels presidents, ho és també pels princeps, i l'únic que se m'acut és demanar: Volem acollir!.

LA SOCIETAT VIGILADA 15.2.22

George Orwell, a la seva novel·la 1984, va imaginar una societat vigilada per una mena de Gran Germà que dominava accions, decisions i pensaments. L'obra era una crítica als totalitarismes de l'epoca i al seu control absolut de les llibertats. Avui, en un període d'aparent llibertat conquerida per les nostres societats, vivim a mercè d'un altre tipus de control, de forma voluntària i gairebé sense adonar-nos-en. Cada vegada que encenem el nostre telèfon mòbil, cada cop que fem una compra per internet, busquem un lloc on marxar de vacances o contractem una assegurança, estem cedint voluntàriament dades. I, cada dia, mostrem a les xarxes socials la nostra vida i la de la nostra família, els nostres gustos, les nostres aficions i fins i tot els nostres pensaments i preferències. Sabem que es fa amb tota aquesta informació que nosaltres mateixos oferim? Coneixen el que consumim, on viatgem, els nostres gustos, afinitats o preferències polítiques? Qui controla qui ens controla?

Uns anys més tard, va advertir-nos Andy Warhol: "En el futur tothom serà famós durant quinze minuts. Tothom hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria". Sovint hi ha dubtes quant el temps, que si cinc minuts, que si un quart d'hora, però sempre que s'esmenta aquesta frase, s'omet dir "Imbecil.. Possiblement perquè n’estem envoltats, de fet la societat en si, és imbècil, des del més modest i humil dels ciutadans, fins als governants, que solen fregar també la paranoia a banda d'una indolència mental congènita. 

Els fets de l'onze de setembre als Estats Units varen acabar amb la poca llibertat de la que gaudíem per instal·lar-nos en un estat anti democràtic, policial, on el ciutadà que suposadament l'Estat diu voler protegir, embolcallant-lo de normes restrictives i estúpides (sempre pel seu bé) està indefens davant d'aquesta maquinària. Maquinaria que en qualsevol dels casos considera aquest ciutadà com a sospitós i culpable, sense presumpció d'innocència. Un Estat incapaç de solucionar els problemes d'aquests ciutadans que es limita a dictar normes i més normes restrictives en forma de lleis a qual més estúpida i inútil.

És l'Estat que et renya si fumes mentre et ven el tabac, si estàs gras o prim, si penses, si vas a més de vuitanta per hora, si no separes la brossa adequadament abans de baixar-la a una hora determinada, etc etc, Si fas el que sigui que estigui fora de les normes estúpides, establertes per estúpids. És l'Estat de la esquizofrènia paranoica, de la indolència mental, on hi ha individus que són Ministres que tots sabem no poden ser més que Ministres del no res. Hi és clar que si, són el més clar representant de totes les no virtuts que acabo d'esmentar, la indolència i imbecil·litat en estat pur. La màxima consecució de la estupidització de la espècie humana, tot i que haig de reconèixer que tenen molts i qualificats competidors. I aixó succeeix perquè hem deixat que el papa Estat controlés les nostres vides fins a límits esquizofrènics, ens tracten com a criatures, ens vigilen com a criatures i ens castiguen com a criatures, i és curiós que a les criatures gairebé no les podem ni castigar. L'abandó i adocenament com a ciutadans ens ha dut fins aquí, i ara no hi ha manera de sortir-se'n d'aquest atzucac, de desempallegar-nos d'aquesta rèmora i recuperar les llibertats perdudes.

He començat amb Orwell i vull acabar amb ell. Quan Winston després de quaranta anys de lluita, com nosaltres es rendeix...

"La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre presoners, botins, matances, però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, l'hi havien perdonat tot i tenia l'ànima blanca com la neu. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guardia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell. Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. Li havia costat quaranta anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera el bigoti fosc. Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà"

LA BANCA SEMPRE GUANYA 14.2.22

El metge jubilat Carlos San Juan, ha aconseguit reunir 600.000 firmes que delaten el maltractament dels bancs als jubilats. Fins i tot la ministra Nadia Calviño es va comprometre davant de les càmeres que, abans que arribi final de mes, tindrem disposades noves mesures que facilitin a la gent gran l'accés a les gestions bancàries. Bé, es va comprometre, no esperem gaire de la veïna Rossa. El lema de San Juan és “Sóc gran, no idiota”. Quanta raó té, perquè és exactament així com se senten els qui acudeixen a la seva entitat bancària i són tractats com a inútils, com a mínim. Però no són els únics. Som idiotes per no queixar-nos suficientment, per mantenir l'educació fins a l'últim minut de paciència. Idiotes per acceptar allò que ens imposen. Per no qüestionar l'empleat que ens rep al banc, disposat a atendre'ns i quan ja no pot més ens indica que ens asseiem a la cadira, que ja arribarà el nostre gestor personal. O potser no, que no arribarà, que li truquis tu un dia d'aquests, que en un plis plas t'ho soluciona. Però que, mentrestant, si vols, ell et ven una assegurança d'automòbil, de llar o mèdica. Caramels no us en oferirà, ja no n'hi ha i bolis tampoc.

Encara que temo que el seu ha estat un esforç inútil, cal donar-li les gràcies a Carlos San Juan, per intentar-ho, almenys ha aconseguit demostrar que ell no és idiota. Pel que fa al resultat de la seva OPA, no ens enganyem, els Bancs diran que en prenen nota i que aplicaran mesures compensatòries, que corregiran alguns errors en l'atenció al client, bla, bla, bla... però només serà l'anunci, la desatenció i maltractament al client continuará igual. Ja sabem que la banca sempre guanya. Des de 1881.