Thomas Robert Malthus és un economista conegut per haver publicat el 1798 Un assaig sobre el principi de la població. En aquest escrit, el clergue anglicà defensava la idea que la població sempre augmenta de manera exponencial, mentre que els recursos alimentaris creixen en progressió aritmètica. Com a conseqüència, la humanitat sempre està amenaçada per la superpoblació, que du indefectiblement a la fam, a les epidèmies i, fins i tot, a la desaparició (a la qual hauria posat data: el 1880). Les catàstrofes, raonava Malthus, restablien la població a nivells sostenibles, però justament per evitar arribar a situacions extremes ell predicava la contenció moral i la pràctica de l’abstinència entre els pobres.
Malthus era bo en matemàtiques, però va infravalorar el paper de la tecnologia en l’agricultura i l’augment en els rendiments de la terra. La població va continuar creixent, però la catàstrofe definitiva no va arribar mai. Amb tot, els arguments maltusians sempre han tingut molta força i reapareixen en cada gran crisi. L’ecologisme dels anys seixanta i setanta, el del Club de Roma i Paul Ehrlich, n’és deutor per haver convertit la bomba demogràfica , com ells la van batejar, en la gran amenaça per a la vida al planeta.
La dimensió moralista de l’economista, que responsabilitzava les masses de pobres de les seves desgràcies, també ha alimentat els malsons dels més reaccionaris. Així, el rastre de Malthus es pot detectar tant en les visions febrils d’un escriptor de contes de terror com H.P. Lovecraft (personatge que vivia angoixat per la fecunditat ubèrrima de les races inferiors ) com en teories de la conspiració que avui han guanyat gran difusió, com ara Le Grand Remplacement (La Gran Substitució), sorgida a la França del segle XIX, que vincula superpoblació i immigració en un suposat complot per aconseguir l’extinció de la raça blanca .
Malthus tampoc no podia faltar a la cita de la Covid-19. La catàstrofe ha esperonat l’aparició de tota mena de teories heterodoxes. I una de les més suggerents, perquè té aires de versemblança, és la que considera els coronavirus una “reacció” de la naturalesa a una humanitat que ha forçat els límits de la seva presència a la Terra. La Covid-19 seria, doncs, el resultat de l’alteració d’ecosistemes que havien restat inaccessibles durant mil·lennis, i això hauria desencadenat l’aparició de virus dorments. Després d’aquest en vindrien d’altres a què la humanitat s’haurà d’enfrontar a mesura que la crisi climàtica avanci i la Terra “emmalalteixi” definitivament.
Aquesta teoria ha guanyat punts amb la recent aportació de James Lovelock. Químic de formació, Lovelock es un totterreny que es va fer famós per la formulació de la Hipòtesi Gaia (com la va batejar la biòloga Lynn Margulis). Formulada el 1969 i publicada deu anys més tard, Lovelock sosté que la Terra és comporta com un sistema autoregulat d’organismes que interactuen els uns amb els altres i el seu entorn amb l’objectiu de mantenir les condicions de vida al planeta (entre les quals la temperatura).
Sobre si la Covid-19 es podia considerar una “resposta” del sistema Gaia, Lovelock respon afirmativament. “Malthus quasi l’encerta –deia en una entrevista concedida aquest agost a The Guardian– . Però en la seva època la població humana era molt més petita i estava distribuïda de manera menys densa pel planeta. La Covid-19 no hauria tingut cap possibilitat”. Ara, raona Lovelock, en la mesura que la humanitat ha anat creixent, les probabilitats d’aparició d’un virus que pogués reduir-ne la població començaven a ser bastant elevades.
La temptació de considerar la humanitat un accident temporal en la història de la Terra (i per tant la possibilitat que algun dia n’acabi sent eliminada) no havia resultat mai tan imaginable com aquesta primavera, durant els mesos que va durar el confinament obligat per la pandèmia. Una de les coses que més va sorprendre els biòlegs va ser la rapidesa amb què alguns ecosistemes es van recuperar gràcies a l’absència de la presència humana. El biòleg Joan Real explicava en aquest diari com espècies vegetals endèmiques havien recolonitzat els camins que només unes setmanes abans havien estat massivament trepitjats per caminants (l’estudi prenia com a referència l’hiperfreqüentat parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac). També explicava com, després d’anys de silenci i invisibilitat, havien tornat a aparèixer petjades i rastres d’alguns dels animals que tradicionalment han poblat els contes infantils (toixons, guilles, fagines, gats mesquers...).
Ens hem tornat una espècie molesta fins al punt que la Terra ens vol expulsar? Lovelock primer respon: “Bé, no som exactament la mena d’animal desitjable que pots deixar anar pel planeta creixent en un nombre il·limitat”. I després ho rebla: “El que està passant és una part de l’evolució tal com Darwin la va veure. Una nova espècie no floreix si no té prou subministrament d’aliment. És en el que ens estem tornant nosaltres. Nosaltres som el menjar”.
James Lovelock és una persona longeva. Acaba de fer 101 anys. Difosa en plena era del new age, Gaia va ser convertida per alguns en una mena de filosofia espiritual. Ell mai no ho va pretendre. Les bases sobre les quals va construir la seva teoria eren plausibles, i els esdeveniments al planeta (la velocitat amb què avança la crisi climàtica) li han donat la raó. Ara afegeix un matís a aquesta narrativa. Si nosaltres no restablim l’equilibri de la Terra, la Terra farà la seva via. Encara que sigui per mitjà d’una generació de virus de què nosaltres ens hem convertit en banquet involuntari. - Ramón Aymerich - lavanguardia.cat