Fa temps que pretenem viure com si Vox no existís. O com si fos una cosa grotesca, un floriment nacionalista castís i amb tuf de sagristia a mig camí entre Buñuel i el Marquès de Leguineche (ja ho sabeu, de quan el gran Sazatornil i La escopeta nacional). Per això gairebé tots sabem com es diuen els dirigents de partits amb escassa representació al Parlament, i pocs el nom del portaveu de Vox (un partit amb més escons que els comuns i la CUP). Només se’ns informa quan es produeix algun fet rústec i algú li diu nazi a algú i l’altre respon amb similar gràcia: “fill de puta”. A aquest nivell està el debat polític al nostre país.

Però després de cada nit electoral, al despertar, com en el conte de Monterroso a propòsit del dinosaure, Vox encara hi és i, a diferència de Ciutadans, ha vingut per quedar-se i capitalitzar un nacionalisme que alguns incauts ja crèiem superat. Entre altres raons perquè al final ha acabat passant allò del que prevenia el poeta León­ Felipe a les Corts de la Segona República, quan es lamentava d’haver deixat la idea d’Espanya en mans de la reacció (“Per què hem deixat l’historiar als facciosos, si la història d’Espanya és nostra...?”).

A causa d’aquell abandonament li va ser tan fàcil al franquisme encarnar la paròdia­ de patriotisme que va ser el seu règim, i per això els altres nacionalismes de l’Estat poden recórrer a un relat de nació tan presentable o impresentable com l’espanyol, però amb l’avantatge evident que la seva imatge no està contaminada de retòrica franquista. D’aquí que el bell poema de Gabriel Celaya (España en marcha) que cantava Paco Ibáñez només el recordem els membres de les genera­cions de la transició, tristos excombatents de gran nombre d’inútils guerres ideològiques.

Encara que, com apuntava Tomás Pérez Vejo, potser el problema resideix en “unes elits polítiques, les espanyoles actuals, la indigència intel·lectual de les quals a l’hora de construir un projecte de nació, no només d’Estat, resulta gairebé esfereïdora”.  Sigui pel que sigui, i vist el panorama a Castella i Lleó, Vox persisteix sense ni tan sols necessitar grans caps de cartell, ja que aconsegueixaconsegueix millorar exponencialment els resultats amb postulants dels quals no se’n sap res i que podrien perfectament ser substituïts pel pilot automàtic inflable d’Aterriza como puedas. Fixeu-vos si no en el flamant candidat del 13-F, el senyor García-Gallardo, de qui els mèrits que se li coneixen són els d’ésser advocat, haver participat en debats universitaris (com el senyor Rivera), muntar a cavall i una certa tendència a la redacció de tuits de mal gust. Encara que això està tan estès que està més que clar que la barroeria és una forma de comportament tan legítima com qualsevol altra.

Perquè a Vox no li fan falta grans oradors ni líders amb glamur (aquí teniu el senyor Abascal, tan empàtic com una banyera) per connectar amb el signe dels temps i prosseguir l’ascensió. Vox, malgrat el seu èmfasi en la idea nacional, no constitueix una peculiaritat espanyola, sino la versió local d’un corrent d’ira que recorre el món i al qual ningú no sembla saber quina resposta donar. Són els vents que bufen des de l’Anglaterra de Boris Johnson fins a la França d’Éric Zemmour, de l’Hongria de Viktor Orbán a la Polònia de Kaczynski, d’Alternativa per a Alemanya al Moviment Zinqui Stelle 5 Estrelles de Beppe Grillo fins a arribar a la bonica Plaza Mayor de Salamanca. 

Que cavalquen sobre la marea de descontentament dels treballadors empobrits per la globalització; de les classes mitjanes precaritzades en una economia en què els guanyadors s’ho emporten tot. Dels que perceben les migracions i les polítiques d’identitat i gènere com el risc definitiu per a una cultura i una forma de vida en perill, i no veuen cap altre refugi que el del nacionalisme ètnic. I la resposta que es dona al fenomen per la política a l’ús consisteix a ignorar Vox o a proposar uns cordons sanitaris que no fan més que engreixar-lo i fomentar el seu prestigi contestatari i antisistema (s’han fixat en la joventut dels seus seguidors?). El que no sembla previst és entrar en el debat d’idees sobre els problemes que plantegen i que preocupen milions de persones. Farà falta que ens trobem qualsevol dia d’aquests amb un govern com els de Dret i Justícia a Polònia perquè ens adonem que, efectivament, el dinosaure era aquí. - Javier Melero - lavanguardia.cat