De la mateixa manera que ja no hi ha pallers, han desaparegut moltes de les coses que omplien el paisatge de la meva infantesa: el carro i la mula del “Basta”, que baixant de San Llorenç, cada matí passava davant de casa mentre jo esmorzava, i el Basta dormia, car la mula ja se sabia el camí de memòria. La torna en anar a buscar el pa a cal “Sisu”, els patins de quatre rodes lligats a les sabates, la rodona, si, aquella llanta de bicicleta que amb un pal guiàvem amb força traça, el tumilet i el tráfico magnético. El Sanches els diumenges a la Creu Alta, "regalèssia tendre", cridava i caramels de mel. La moto amb sidecar que tenia el meu pare; jugar al bell mig del carrer amb els companys, la fona per tirar-nos pedres barri contra barri i a les que hi vàrem sobreviure miraculosament; el genolls sempre vermells per la 'mercromina'; els cromos de la xocolata i també del litines amb els seus dibuixos al sobre; les xapes; els pastorets a la Parroquia, i resar el rosari cada tarda pel més de Maria. La cobla tocant sardanes cada diumenge sortint de missa de dotze, el vermut de garrafa, les olives"rellenes" i les patates "xips", el pa amb oli o amb vi i sucre i la llet de vaca que anàvem a buscar a la vaqueria dels pares d'en Lluis, una vaqueria on anys més tard a la rerebotiga assajavem amb els Watusi. Els xarlatans al càrrer de Vilarrubies per la fira, i els partits del Sabadell, on a penes veia res envoltat de senyors molts alts que fumaven tota l'estona mentre el meu pare m'apretava fort la mà quan hi havia aguna jugada de perill. Sor Pilar i Sor Teresa les monges paules de la Casa de la Caritat amb els seus alerons futuristes. La pista de l'Arrahona on jugava a hoquei. El dia que em vaig cagar en un Ministre de Franco. O aquell llunyá matí em que vaig conèixer a Ladislao Kubala.
Tots aquests records esvanits en el temps formen part d’un passat que ja no tornarà. I que n'hem perdut de bagatge amb tots aquests anys!. Ens estem fent grans, que no vells, però hem arribat fins aquí, i aquest passat perdut en els records del temps, d'un temps que encara és el nostre, amb nosaltres un dia se n'anirà, per sempre. Per aixó cal evocar-lo, per mantenir encesa la flama dels records, sense melangia, sense nostalgia, simplement, recordar per no oblicar.