Jake Daniels té 17 anys, és futbolista professional, juga al Blackpool, segona divisió anglesa, i s'ha declarat homosexual, fet que el converteix en l'únic futbolista en actiu que divulga aquesta condició. Per les raons que siguin, el futbol continua sent un reducte singular a l'àmbit de l'esport perquè si ho practiquen homosexuals –cal suposar–, prefereixen acollir-se al dret del silenci, que empara tots. - Joaquin Luna - lavanguardia.com

El cas evoca, inevitablement, la figura d'un altre anglès, Justin Fashanu, que es va avançar als temps i es va declarar gai cap als noranta. Massa aviat: els públics s'acarnissaven, els companys el mortificaven –dins i fora del terreny de joc– i el còctel va resultar fatídic perquè Fashanu es va treure la vida. Anys, per exemple, de tragèdies espantoses als estadis, on les aficions eren capaces de provocar allaus mortals i les tanques semblaven imprescindibles. El futbol semblava exclòs de la civilització...

El que és singular de la “confessió” és que Daniels es diu preparat perquè el públic l'insulti perquè “ells paguen una entrada per veure'm i jo em guanyo la vida jugant”. L'enfocament és d'una coherència encomiable, més enllà de les normes de convivència que regeixen als estadis: el públic no pot ser l'últim mico de l'espectacle, on cada cop pinta menys.

Un té present l'evolució del futbol en els darrers cinquanta anys. Quina evolució! Els públics aprofitaven qualsevol debilitat, defecte físic o vulnerabilitat en un futbolista, àrbitre o jutge de línia per entrar a matar sense contemplacions. I si l'assetjament no afectava la “víctima”, sempre quedava el recurs d'apel·lar la mare, la xicota o l'esposa de l'agraciat. Tot valia –i formava part de l'espectacle– per desestabilitzar, enfonsar a la misèria o acollotar un contrincant o la tripleta arbitral. Jake Daniels pot estar avui tranquil i ser el que li doni la gana, explicar-ho o no. De la mateixa manera que als camps de déu hi ha dones que arbitren partits d'homes i ningú crida allò de “dona havies de ser!”, una frase tòpica molt del segle XX (i de les més suaus). 

També és cert que després de la pandèmia el tipus de públic que va al camp ha canviat, hi ha més joventut, i es nota. Sóc dels que se sorprenen que la sexualitat –la que sigui– es pugui considerar tabú. El futbol ha deixat de ser un “esport viril”? Ho dubto. I no veig per què un homosexual no pot practicar el que s'etiqueta com a “futbol viril”, que inclou entrega, esperit de lluita i deixar anar alguna que altra puntada de peu al rival. Només cal veure a algunes jugadores de futbol femení com llauren, i no són lesbianes.

De la mateixa manera que els estadis no necessiten tanques ni reixes, els futbolistes es poden declarar gais i les futbolistes lesbianes. Tampoc no és obligatori. En el fons, a ningú no li importa gaire. Vet aquí el progrés. Encara que no sé jo si es donava aquest cas a Espanya, com reaccionaria el públic de més d'un estadi. En principi algun arbitre ha sortit confessant la seva homosexualitat, i algunes lesbianes en el futbol femení ho han fet també, encara que en el fons el que ens hauríem de preguntar és perquè un/una professional en aquest cas del futbol hagi de declarar la seva orientació sexual, si no és que siguem excessivament puritans i primitius, perquè en el fons que carall ens deuria importar.