Fa anys que remenem l’assumpte de la suposada decadència de Barcelona –que si el procés, que si les polítiques d’Ada Colau, que si la falta de competitivitat respecte a Madrid– i ara constatem que ens hem equivocat completament al posar el focus. Sí, amigues i amics, hi ha decadència i és espessa, però el centre de gravetat és lluny de tot el que ha­víem pensat. És la decadència d’un sistema polític que permet, tolera i assumeix sense posar-se vermell que els legítims representants de la ciutadania poden ser espiats com si fossin criminals mentre estan negociant un acord per constituir el govern local.

Segons el meu parer, es tracta d’una decadència monumental, abrasiva, corrosiva i vergonyosa, a la qual haurien de dedicar diverses jornades d’estudi i debat els fòrums més importants de costum, tals com el Cercle d’Economia i Foment del Treball Nacional, que sempre estan interessats a escrutar les característiques d’aquestes decadències (de vegades, més imaginàries que reals) que permeten comparar-nos obsessivament amb el Madrid alegre de la presidenta Ayuso en comptes de fer-ho amb Milà, Munic o Marsella. Va estar molt bé que Javier Faus, a les últimes jornades del Cercle, deixés anar que l’economia catalana reflecteix “un país amb vitalitat, que creix, en cap cas un país en decadència”. És gairebé revolucionari opinar amb dades.

Gemma Saura i Ignacio Orovio explicaven a La Vanguardia de diumenge passat que el CNI va espiar les converses que van tenir lloc entre ERC i la formació de Colau per provar de formar govern a Barcelona després de les municipals del 26 de maig del 2019. Pel que sembla, la possibilitat que la capital catalana tingués un alcalde independentista, Ernest Maragall, era una cosa que mereixia dedicar-hi personal i recursos econòmics dels serveis secrets. Repeteixo: pel que sembla, que un partit perfectament legal com ERC pogués tenir a les mans l’alcaldia de la segona ciutat d’Espanya mereixia una investigació al mateix nivell de les que s’ordenen per perseguir terroristes, narcotraficants, màfies interna­cionals i altres amenaces.

Atès que som a prop ja dels pròxims comicis locals, l’impacte d’aquesta greu notícia ha servit per fer un cert pim-pam-pum, però no hem de perdre la perspectiva. Si tot el que envolta l’espionatge a polítics catalans –mitjançant el programa Pegasus o altres mètodes– constitueix una degradació evident de la credibilitat de les institucions democràtiques, el cas relacionat amb el Consistori barceloní ens col·loca davant de molts silencis i responsabilitats. L’espionatge es va produir –cal recordar-ho– en paral·lel a la demonització de la candidatura de Maragall, fins al punt de propiciar una mena de cinturó sanitari, que es va concretar en el suport de Manuel Valls a Colau, operació que no va tenir res de conspirativa perquè es va produir a plena llum del dia i amb l’aplaudiment dels que havien sufragat l’aventura provinciana del francès, nascuda paradoxalment per barrar el pas a l’alcaldessa dels comuns.

Crec que ningú, entre les elits econòmiques barcelonines, no s’ha pronunciat encara sobre l’escàndol que suposa que el CNI tractés regidors electes com si fossin els integrants d’una cèl·lula gihadista. M’interessa molt el que pensen els nostres líders econòmics i empresarials sobre una cosa que únicament seria normal en estats com Rússia, Veneçuela o l’Aràbia Saudita. Esperem que la seva ràpida condemna de l’espionatge impropi a partits legals soni tan clara i ferma com correspon a la seva representativitat social. - Francesc Marc Álvaro.