Aquesta és la veritable història de la banda sonora de la pel·lícula de Ridley Scott, possiblement una de la més influents i decisives de la història del cinema. El novembre de l'any 1979, Ridley Scott està impactat per una sèrie de jingles que sempre portaven la signatura de Produccions Nemo. Ridley descobreix que el músic que estàs darrere d'aquests extractes de temes no és altre que un tal Vangelis, que als anys seixanta havia tingut cert èxit amb un grup grec anomenat Aphrodite's Child, creat amb el seu cosí carnal Demis Roussos. Scott va localitzar Vangelis i li va demanar música per a un spot, un anunci que rodava en aquells dies per Channel Nº5, el famós «Share the fantasy» i que és tan recordat aquests dies, perquè al final de l'anunci se sent la veu de Leonard Nimoy, que diu la famosa frase “Share the fantasy”. Així va ser com Ridley Scott i Vangelis es van conèixer per crear més tard el fenomen indesxifrable anomenat Blade Runner.
Quatre anys abans, Vangelis havia pogut reunir prou diners per crear un estudi ultramodern a l'últim pis, a la teulada dels Hampden Gurney Studios, molt a prop de Marble Arch, a Londres. Vangelis havia invertit més de milió de lliures esterlines a l'estudi, gràcies al seu nou contracte amb la discogràfica RCA. Vangelis hauria preferit comprar els Command Studios, on Roxy Music havien gravat el seu primer disc, però els propietaris no li van donar opció per al local, però sí que va comprar molt barat molta tecnologia que estava a l'estudi desaparegut.
Vangelis va tenir la sort que va comprar l'estudi just quan van aparèixer els primers sintetitzadors polifònics. El músic grec, a poc a poc, va poder aconseguir el sintetitzador Oberheim de quatre veus, el Roland SH3A i el seu favorit, el Yamaha CS80. Tots ells apareixen en els seus molt interessants àlbums dels anys setanta, com Heaven and Hell (1975), Albedo o.39 (1976), Spiral (1977), Beaubourg (1978) i Xina (1979), Tots ells gravats a Nemo Studios (Marble Arch) i abans de començar amb Blade Runner.
Escolto ara, sobretot, Heaven and Hell (1975). És una obra mestra de música clàssica amb sintetitzadors. Tot és en aquest àlbum fantàstic de fa quaranta anys. Allí se suggereix, se sent, gairebé el tema central de Carros de Fuego i, per descomptat, el preludi del tema d'amor de Blade Runner, que a Heaven and Hell és una cançó meravellosa, cantada per Jon Anderson, el cantant de Yes i que va marcar les seves col·laboracions posteriors. Aquesta cançó transcendental és solemne i màgica. S'anomena So long ago, so clear, un tema futurista. Recordar també que un altre dels temes de Heaven and Hells, l'eteri Movement 3 va ser utilitzat com la sintonia del programa de televisió Cosmos de Carl Sagan.
Vangelis vivia sens dubte els seus millors dies creatius. Posseïa tota la força imaginativa per crear alguna cosa diferent, com una manera de volar i recuperar la fortuna que s'havia gastat en el seu recent inaugurat estudi anomenat Nemo. Quan Ridley Scott va tornar a cridar Vangelis el mes de novembre de 1979, el músic grec acabava d'acabar una de les seves obres tan estimades, Opera Sauvage, un documental de Frederick Rossif. Una banda sonora importantíssima, perquè per primera vegada Vangelis s'havia atrevit a posar música a un film amb les imatges posades al monitor. La seva primera experiència amb l'horrorosa pel·lícula Sex Power d'Henry Chapier, amb la Jane Birkin de protagonista, sempre l'havia noquejat amb el cinema. I no un simple anunci.
Vangelis era molt primmirat. Pertanyia al club dels que creien que la imatge «sense un bon soroll» no era res, com deia Hitchcock. I aquesta mateixa tècnica la va desenvolupar fins a graus superlatius, inspirant-se en temps real i acostumant-se a un time code al monitor que tenia davant del seu teclat màster. I Vangelis va començar a treballar a la seva petita sala dels estudis Nemo. Sense horaris. Normalment, preferia la solitud nocturna, el silenci sepulcral de les ànimes de la foscor, només alterat per les imatges del videocasset que li lliuraven a poc a poc, a mesura que Scott editava Blade Runner.
Musicalment, Vangelis no va trigar gaire a buscar la tonalitats menors i l'estil d'una bellesa trista que inunda la música de la pel·lícula. La bellesa intangible dels nous sintetitzadors.
Com a col·laboradors humans va utilitzar el seu cosí Demis Roussos per cantar a Tales of the Future, l'impressionant Dick Morrisey per al saxo al Love Theme i el seu amic Don Percival per a la cançó One more kiss, Dear, a l'estil dels anys vint. I se m'oblidava l'English Chamber Choir a «La mort del Dr. Tyrell».

No sabrem mai si va ser decisió de Vangelis o de Ridley Scott incloure el tema japonès «Ogi No Mato» del grup nipó Ensemble Nipponia. Però crec que la idea va ser Ridley, com es va demostrar anys després, quan va filmar la pel·lícula policíaca, Black Rain amb Michael Douglas, a Osaka. Ridley també havia inclòs «Quran» de Brian Eno&David Byrne, però en els successius problemes d'edició, aquest tema va desaparèixer de la pel·lícula. A Vangelis li van tornar boig amb tants canvis, tants dubtes de Ridley Scott, però necessito remarcar un detall del seu excepcional sentit musical a la banda sonora. Quan la replicant Rachel toca el piano el Nocturn 13 de Chopin, a l'apartament de Rick Deckard (Harrison Ford) i, a continuació, se sent a través de la ràdio de l'apartament, aquesta versió de One more Kiss, Dear . Els dos temes són a la mateixa tonalitat.
Vangelis va acabar el seu treball a l'abril de 1982. Incloïa les barreges a Dolby 4 pistes com exigia Hollywood en aquella època. Ara, normalment, es fan en un deu punt dos. És a dir, una barreja per a dotze altaveus diferents. El músic grec fins i tot va supervisar les barreges de les seves quatre pistes al format de so-cinema en els estudis CTS de Wembley, on normalment treballava John Barry. Fins i tot va anar moltes vegades als estudis Pinewood on muntaven el so definitiu a la pel·lícula. Però ni Vangelis ni Scott van estar contents del que es feia a Pinewood. Van acabar la feina als més barats, però més eficaços estudis per a so: els estudis Twickenham. 
Vangelis mai no va estudiar música ni sabia llegir-la ni escriure-la. Informen a  la vanguardia que el compositor grec va morir als 79 anys dimarts passat a la nit i encara es desconeixen les causes de la seva mort.

«Vangelis y el misterio Blade Runner», de Julián Ruiz - bloc descontexto - llegir l'article sencer....aquí