RETORN A BRIGADOON 11.9.22

"Hace unos años habría apostado a que en Cataluña había menos tontos y pueriles y cerriles que en muchos otros sitios" - Julian Marías

- Convé a vegades prestar atenció a veus que des de Madrid parlen de nosaltres, no des de la ignorància o el resentiment, ni el colonialisme, sinó des del sentit comú, del seu - clar -. Entenc que aquest és el cas d'aquest escrit de Julián Marias del 2015 publicat a el País, que posa el dit a la nafra i hi toca, o així m'ho sembla a mi. Javier Marías ha mort avui als 70 anys, un 11 de setembre.

Llevado por la actualidad, la otra noche me pareció oportuno volver a ver Brigadoon. Como hoy las generaciones jóvenes sienten poca curiosidad por lo que no es estrictamente coetáneo de ellas, y lo último que hacen es asomarse a películas clásicas (quizá con la excepción de Psicosis y alguna otra), no estará de más que explique qué es Brigadoon. Es un musical de Vincente Minnelli de 1954, año en el que transcurre la acción. Dos improbables cazadores neoyorquinos (Gene Kelly y Van ­Johnson) se pierden por los montes y bosques de Escocia. De pronto ven surgir entre las brumas un pueblo que no figura en los mapas, y hacia él se dirigen. Es un sitio extraño, en el que la gente viste anticuadamente (bueno, más bien como escoceses de opereta, que es lo que la película es).

Son recibidos con sorpresa pero no mal, y entre las jóvenes del lugar está Fiona (la elegante bailarina Cyd Charisse). La población es idílica, apacible y feliz. Todo el mundo se lleva bien, no hay conflictos, la plaza del mercado es simpática y animada y los habitantes tienen fuerte propensión a cantar y bailar (danzas escocesas estilizadas, claro está). Las mujeres llevan favorecedores vestidos pseudocampesinos y los hombres kilts, pantalones estrechos a cuadros e indefectibles plumas en sus gorros. Todo es armónico, pero los cazadores descubren una Biblia familiar según la cual están en 1754, dos siglos atrás. Escamados, preguntan. El único autorizado a contarles la verdad es Mr Lundie, una especie de beatífico prócer del lugar.

Mr Lundie vive apartado, como es de rigor, y mientras narra su “increíble historia” suenan de fondo unos cánticos cuasi celestiales. En 1754, relata, un gran peligro se cernió sobre Brigadoon, y el párroco imploró a Dios que obrara el milagro de hacer desaparecer el pueblo de la vista de todos para que las amenazantes “brujas” pasaran de largo y no lo pudieran invadir. Dios (o no sé si uno de sus múltiples intercesores) aceptó, y dictaminó que, para que no se evaporara del todo y para siempre, Brigadoon podría emerger y hacerse visible un día cada cien años. Eso sí, la condición para preservarlo sería que ninguno de sus habitantes lo abandonara nunca. Así, si alguien cruzaba el puente, por ejemplo, se desvanecería definitivamente sin dejar rastro.

Según el relato, para los brigadoonenses sólo han transcurrido dos días desde el milagro (ellos se acuestan y levantan con normalidad), pero para el resto del globo han pasado doscientos años. Eso no casa bien con el hartazgo que manifiesta algún lugareño, para el que en efecto parece que llevaran dos siglos en ese plan. Pero la mayoría está feliz: invisibles, indetectables, aislados de todo lo exterior, sin aparecer en los mapas, una sociedad encerrada en sí misma, armoniosa, amable, bondadosa y autosuficiente, conservada en almíbar, inmune al espacio y al tiempo del mundo que sigue su atormentado curso.

¿Cómo puede haberse persuadido al 47% de una sociedad evolucionada del siglo XXI de creer en los cuentos de hadas?. No es el único lugar de estas o parecidas características en la ficción, sobre todo en la cinematográfica. Están el valle de Siete novias para siete hermanos de Donen, la mítica Shangri-La de Horizontes perdidos de Capra, donde nadie envejecía aunque hubiera cumplido trescientos años (eso sí, de nuevo, si no salía de la ciudad), o la Comarca de Tolkien. No muy distinto, aunque menos pacífico, era Kafiristán, donde el sargento Daniel Dravot fue convertido en rey en el cuento de Kipling (y en la película de Huston basada en él) El hombre que pudo reinar. Son estupendas y encantadoras historias, y todos hacemos bien en disfrutarlas y en añorar mundos así … mientras duran la lectura o la proyección. Y aunque los jóvenes no las conozcan directamente, estas ensoñaciones se transmiten –se transmite su idea– de generación en generación. En todas partes hay gente lista y tonta, buena y mala, razonable e irracional, escéptica e ingenua, pero hace unos años habría apostado a que en Cataluña había menos tontos y pueriles y cerriles que en muchos otros sitios. No ha sido la catalana la sociedad más elemental, ni la menos formada, ni la menos próspera, ni la más inculta, ni la menos viajada, ni la más oprimida (en contra de lo que opina a través de su impenetrable flequillo la diputada de la CUP Anna Gabriel, según la cual “bajo la opresión española vivimos una vida que no vale la pena ser vivida”; habría que preguntar cuál es su idea de la opresión a quienes sufren la tiranía del Daesh, por ejemplo).

Por eso es tanto más sorprendente que una parte considerable haya creído en la fábula de Brigadoon: una Cataluña independiente y enajenada (lo estaría del mundo, no sólo de España) sería un paraíso de riqueza y bienestar, de sentimientos puros y solidarios, de personas en armonía dedicadas al baile y a los castellers, sin corrupción ni delitos, con justicia social y protección de los débiles, entregada al estudio y a las artes, y en perpetua comunión de intereses. ¿Cómo puede haberse persuadido al 47% de una sociedad evolucionada del siglo XXI de creer en los cuentos de hadas? Y además se olvida que, en la realidad, esos ideales y fantasías benéficos de pueblos aislados e impermeables al exterior suelen adoptar la forma de pesadillas infernales, como la Albania de hace treinta años o algunos países asiáticos que, dicho sea de paso, también gustan mucho de las coreografías a la Forcadell. No a la Minnelli, ay, ni a la Gene Kelly con Cyd Charisse.

JAVIER MARÍAS  - elpaissemanal@elpais.es

16 25.8.22

Un divendres, d'un 26 d'agost, d'un 2006, fa setze anys que vaig encetar aquest bloc. En aquests setze anys s'han perdut molts blocs en la bugada del temps, i pocs en queden dels que hi havia en aquells inicis, twitter, facebook o instagram han anat creixent a costa dels blocs, però és el que hi ha. I aquí seguim donant la llauna cada dia des de 2006. O com es diría en anglès: Since 2006. Gràcies a tots el que seguiu pasant per aquí, fins i tot en un més com el d'Agost, on mai passa res i enguany està passant de tot.

LA FILLA AVICIADA 25.8.22

Els tuitaires de juntsxcat, estàn que trinen amb l'article de Sergi Sol, - que per cert no és gents sant de la meva devoció-, però del que es tracta és de llegir el seu article a el periódico. Entenc que ho clava, que el diagnóstic, l'analisi és impecable i no hi se veure masclisme, menysteniment i altres coses de que l'acusen els Lauralibers que són pocs, però molt actius i pesats a la xarxa.  I mira que és fàcil: Laura se fue, Laura no está,  La resta poesia rebequera.

LA FILLA AVICIADA DE TRES PRESIDENTS

Laura Borràs va voler ser Presidenta de la Generalitat forjant-se una biografía de bolet de tardor, nascut politicament per generació espontània. Això si, va escollir una data sense més ni més. L'1 d'Octubre de 2017....

El personatge si és que alguna vegada ho ha estat, ja no ho és, està amortitzada, i no caldria ni parlar d'ella, però és que els 'Lauralibers' són molt pesats; fins i tot alguns, de bona fe, la defensen a capa i espasa, i hom no té més remei de tant en tant d'intentar salvar-los de la seva ceguesa, enlluernats com estan per el que  podia haver set i no ha estat, ni estarà. 

HUMORISME 25.8.22

L'humorisme és el realisme portat a les seves últimes conseqüències. Excepte molta literatura humorística, tot el que fa l'home és risible o humorístic. 
En les guerres deixa de ser-ho perquè durant aquestes l'home deixa de ser-ho. Va dir Eduardo Torres: "L'home no es conforma amb ser l'animal més estúpid de la Creació; a sobre es permet el luxe de ser l'únic ridícul". Heus ací la prova de la no existència del Déu creador. A qui se li podria ocórrer crear un animal tan estúpid com l'home?. A un Déu segur que no.

Augusto Monterroso

MUGRONS RIGUROSAMENT PROHIBITS 24.8.22

Com por tenir la barra la relativament honorable Laura Borràs, de dir que el Govern no fa res, Ai senyor!, que dolenta és l'enveja, que mai és sana, sinó insana, com la senyora Borràs. No demanàven igualtat amb els homes? Subito avanti, que no decúbito supino, consellera Tània Verge, que el ferragosto se'ns està fent molt llarg. Un vídeo amb el segell del Govern a les xarxes i que rulli el missatget. Amb això del topless, Igualtats està creant un problema on no existeix. No sé a quina platja hi ha un clam contra aquelles dones que es descobreixen els pits. Però, si no està prohibit! Fins on jo sé, cadascuna fa allò que bonament vol, i que segueixi així. Això, per començar. Ara resulta que per estar en igualtat amb l'home cal deixar lliures els pits a la platja, per allò que si ells poden portar el tors nu, doncs les dones, també. Un altre absurd, a dir de moltes dones que han d'estar confoses amb els drets que sí que han de reivindicar a mort, i em temo que el topless no és a la seva llista.

Tot això bé a compte de que el Departament de Feminismes i Igualtat del Govern ha llançat una campanya en format vídeo per animar les dones a no tapar-se els pits i fer topless per considerar que aquesta és una discriminació més respecte als homes. A més, lamenta que aquest tracte diferencial comença a la infància amb la sexualització dels cossos de les nenes. La promoció, que fa servir com a penja-robes el dia internacional del topless, utilitza el hastag #normalitatfeminista i assegura que que les dones s'hagin de tapar els pits és "discriminació". Per això, fa una crida al col·lectiu femení a exercir els seus "drets" i a mostrar els pits.

Les imatges de la campanya arrenquen amb un tors masculí en què apareix sobre impressionat "aquest mugró és lliure" per posteriorment mostrar un pit femení cobert per una mà i la frase "aquest, no". A continuació, el vídeo continua amb la imatge d'una nena de poca edat llançant-se a una piscina amb el pit cobert per un vestit de bany que denuncia que la "sexualització" del cos femení comença a la infància. El vídeo, difós a través de les xarxes socials, pretén reivindicar l'“alliberament” dels cossos femenins. Després de ser llançada la campanya, alguns usuaris han lamentat que el mateix vídeo no mostri amb naturalitat el pit femení o que s'obri un debat quan no hi ha cap prohibició per fer topless a Catalunya.

Aquests alguns usuaris potser no saben que a les xarxes no es poden mostrar mugrons en videos o fotos, éstà rigurosament prohibit. Si fins i tot han arribat a censurar fotos de mamelles de monja. El que no sé és si per les mamelles o per la monja.

¿L'ESTIU DEL MICO? 24.8.22

El més alarmant de la verola del mico i el Langya potser no siguin les malalties en si, sinó el fet que infeccions que ja existien i que només coneixien els experts de sobte passin a primer pla - Salvador Macip.

Aquests mesos, una sèrie de temes que han aparegut recurrentment a les converses, més enllà de les polèmiques trivials que floreixen habitualment quan les notícies de veritat són escasses. El primer, naturalment, és la calor, inusualment intensa. I potser el segon sigui el perill que poden representar o no unes malalties infeccioses que ningú havia sentit esmentar abans, com la verola del mico o el 'Langya', i que ara han aconseguit destronar la covid-19 del rànquing d'amenaces a tenir en compte per a la temporada que ve. Però ens hem de preocupar realment o són només una tempesta d'estiu?

Encara que semblien dues coses sense cap relació, la crisi climàtica i les zoonosis (les malalties causades per microbis que provenen dels animals) estan intimament lligades al concepte de salut planetaria, segons el qual hem de considerar tots els éssers vius i l'entorn on viuen com una sola unitat, perquè estan estretament relacionats. Efectivament, l'escalfament global és un dels factors que contribueix a la redefinició dels ecosistemes, i això fa que animals que fugen de la modificació i destrucció dels seus habitats naturals entrin en contacte mes sovint amb els humans, amb el perill que això comporta d'un increment del salt de microbis dels uns als altres. Això, juntament amb certes maneres tradicionals d'interaccionar amb animals, que potser s'haurien de repensar, senbla que està darrere tant de la verola del mico com del Langya.

El més alarmant de la situació actual potser no són les malalties en si que, de moment, no sembla que puguin causar problemes en l'escala a la qual ens hem acostumat aquests darrers anys, sinó el fet que infeccions que ja existien i que només coneixien els experts de cop i volta passin a primer pla.

No tenim resposta encara, però les hipòtesis plausibles van des del canvi de comportament que dèiem lligat a les alteracions climatològiques a l'efecte secundari d'haver estat dos llargs anys protegint-nos de la Covid-19, i, per tant, de qualsevol altra infecció, cosa que podria haver alterat la nostra immunitat de base. 

El Langya que fa por perquè pertany a la familia dels henipavirus, on hi ha microbis molt agressius, de moment no ha causat cap víctima mortal ni sembla que es transmet de persona a persona. Aixó és positiu, Més preocupant és la verola del mico, amb una circulació molt ràpida  que, si no aturem a temps, pot portar a xifres de contagis elevades i, aquest cop sí, un cert nombre de morts. Cal ser més proactiu en conscienciar la població  de risc i vacunar-la quan es pugui. Malgrat aixó, el principal problema de salut de la tardor sembla que continuarà sent la covid-19, que no ha deixat mai d'escampar-se  i de donar un nombre important de casos greus. És esperable una nova onada amb la tornada a les escoles i a la feina, i, per protegir la població vulnerable, caldrà tornar a insistir a ser prudents i fiar-se de la nova tanda de vacunes, que seràn més efectives contra l'omicron.

No parla Salvador em aquest article de la grip comuna, que sembla pot ser complicada enguany, segons he escoltat a alguns experts. De fet ja veig a gent gran que torna a portar la mascareta per previsió,  lo qual demostra la saviesa de la gent comuna a l'hora de comportar-se davant les adversitats 

10 REFRANYS CATALANS INTRADUÏBLES 24.8.22

Cada llengua té en els refranys l’expressió de la seva essència · Guiats per la feina feta per Víctor Pàmies, a Vilaweb expliquem deu dites “molt catalanes” (i dues propines) - Jordi Badia i Pujol.

Els refranys o dites, igual com les frases fetes, ocupen una part de la llengua molt singular, segurament la més essencial. Als filòlegs, quan ens demanen com traduiríem tal o tal dita del castellà al català ja comencem a suar. De primer, perquè probablement haurem de recórrer al diccionari. I, en segon lloc, perquè gairebé segur que la solució que donarem no serà satisfactòria.

Bé, doncs això mateix passa a la inversa. Hi ha una munió de refranys catalans que si s’han de traduir al castellà perden la gràcia. O perden força. O són tan diferents, formalment, que sembla que vulguin dir una altra cosa. O, simplement, no els coneix ningú.

Avui en veurem deu, d’aquests. Som-hi.

1. A cada bugada perdem un llençol - Un refrany molt adient per a molts aspectes i molts moments de l’actualitat. Ens parla de l’empitjorament, no pas sobtat, sinó progressiu, que va passant de mica en mica, d’una manera que sovint pot arribar a ser imperceptible. No he sabut trobar cap traducció satisfactòria al castellà. La Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) de Víctor Pàmies recull Cada coladita, una rasgadita (‘Cada bugadeta, una esquinçadeta’), tot i que sembla que té un altre significat.

2. Qui no té feina el gat pentina - Un poble treballador havia d’engendrar una dita com aquesta. No tan sols hem creat frases fetes positives, com ara anar per feina o posar fil a l’agulla, o aquell imperatiu som-hi!, sinó que reservem una “floreta” al qui es dedica a malparlar, a criticar, a bescantar els altres, o simplement és un perepunyetes. És un refrany molt transparent, que no demana explicació, perquè tothom es pot imaginar un individu, escarfoxat al sofà, pentinant un felí. Rodamots ens diu que a Mallorca es diu també Qui no té res que fer, pentina pets. I la PCCD ens informa que en castellà hi ha qui diu El que no tiene qué hacer, con el culo caza moscas (‘Qui no sap què fer, amb el cul caça mosques’), un refrany poc emprat, si mirem el Google. També hi trobem dos sinònims, si més no parcials, Distreure’s amb la cua del ruc i Qui no té maldecaps, se’n busca.

3. A la taula i al llit, al primer crit - Heus ací un dels refranys catalans més coneguts. És una dita que he sentit tota la vida, ja de ben petit, com un crit de disciplina: quan t’avisin per venir a dinar o per anar a dormir, afanya’t i sense rondinar. La PCCD de Víctor Pàmies ens diu que en castellà és A la mesa llaman, santa palabra (‘A taula criden, santa paraula’), un refrany que gairebé no he trobat enlloc fent una recerca de Google. Al Refranero multilingüe del Centro Cervantes no en saben re de re. Amb això, em sembla que el podem considerar un intraduïble.  

4. Qui dia passa, any empeny - La gràcia d’aquest refrany és que cadascú l’aplica com vol. Si sou dels qui van ajornant les solucions, dels qui es desentenen de les dificultats quotidianes, dels qui romancegen, fan el ronsa, gansegen, us encanten… (ja veieu que no cal dir procrastinar), aquest refrany us escau. Si sou dels qui van resolent les coses a mesura que es van presentant, de mica en mica, també fa per vosaltres. En castellà no hi ha un sol refrany per a tots dos significats: amb el primer, Mañana serà otro día (‘Demà serà un altre dia’); amb el segon, Quien pasa punto pasa mucho (‘Qui passa punt passa molt’), poc conegut.

5. Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era - Una dita catalana encara ben viva i que ens fa pensar en el temps de segar i batre, quan les eres dels masos eren una polseguera contínua. Apel·la a aquesta virtut (?) tan catalana de la prudència, de la moderació: no t’emboliquis, per què t’hi fiques?, deixa-ho estar, tingues seny… (Però –ai, las– també volem rauxa i, sobretot, compromís: que la prudència no ens faci traïdors.) A la PCCD trobem que l’equivalent castellà és Quien no quiera ver lástimas no vaya a la guerra (‘Qui no vulgui veure llàstimes, que no vagi a la guerra’), però el Refranero de l’Instituto Cervantes no en sap res i a Google n’hem trobat poques referències. Ara, que l’una llengua parli de la feina de pagès i l’altra de la guerra és digne d’estudi…

6. Tota pedra fa paret - Aquest el vaig aprendre d’un ex-company de feina valencià. Però es veu que es diu (o es deia) a tot arreu! És molt bonic de veure l’entrada que hi dedica la PCCD (quin monument que es mereix, Víctor Pàmies!), perquè ens en reporta vint-i-quatre variants, de nord a sud (el Rosselló, Fraga, les terres de Ponent, la Selva, el Baix Ebre, el Baix Maestrat, la Safor, la Marina, l’Alacantí…). I, entre les variants, n’hi h algunes de menors (De tota pedra fa paret, Tota pedra fa marge) i alguna d’allargada i divertida, com aquesta cançó de Sant Vicent del Raspeig: “Mira tu que té collons:/ tota pedra fa paret,/ i el que s’encanta no els tasta,/ i el que l’agarra, ‘pa’ ell.” Si hi penseu bé, és un sinònim de De mica en mica s’omple la pica, que té un significat més ampli. Diuen que en castellà és Un grano no hace granero, pero ayuda al compañero (‘Un gra no fa graner, però ajuda el company’), però el Cervantes ens informa que és poc usat.

7. Qui no té un all té una ceba - Un altre refrany “molt català”, que expressa una manera d’ésser moderada. Nosaltres no som gens taxatius. La perfecció no existeix i per això podem trobar pèls a tot arreu. Tothom té un defecte o altre. De fet, segons alguns manuals, la traducció al francès és Tout le monde a ses défauts (‘Tothom té els seus defectes’). I la castellana, Quien no cojea, renquea (‘Qui no coixeja, ranqueja’), que, segons el Centro Virtual Cervantes, ha caigut en desús.

Víctor Pàmies: “Hem posat deu mil refranys catalans a internet”

8. A l’estiu tota cuca viu - Heus ací un refrany lligat al temps, al bon temps, a l’alegria i la vitalitat de l’estiu. Té variants a gavadals, de verdes i de madures. (N’hi ha una de coneguda en uns quants indrets del País Valencià: A l’estiu la figa crida el piu, que ens fa pensar en aquell altre refrany, també intraduïble, que diu: Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu.) De les possibles traduccions al castellà, tan sols una té una mínima –però molt mínima– presència a Google: En verano cada rana lava su paño (‘A l’estiu, cada granota renta el seu drap’). Però no és ni de bon tros un refrany tan viu –ni tan vivaç– com el nostre.

9. Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit - Una dita molt catalana, la dita de la responsabilitat i l’autonomia. Si pot ser, que no hagis de menester ningú. Refia’t de tu mateix, que no et donaran mai duros a quatre pessetes. És una dita antiga, però alhora ben actual, que serveix per a educar en valors, com diuen ara. L’equivalent castellà, segons la PCCD, és ¿Quieres tener buen criado? Sírvete por tu mano (‘Vols tenir bon criat? Serveix-te per la teva mà’), però el refranyer de l’Institut Cervantes no en sap res i a Google hi escasseja.

10. Menjar poc i pair bé - Un consell per a moderar l’ambició, un cant a la ponderació, a la feina ben feta, sense pressa. En trobem referències al Principat, a la Franja i a les Illes, però no al País Valencià. Hi ha un refrany més llarg i complet, molt semblant: Menjar molt i pair bé no pot ser. Les versions en castellà que trobo són: Comida atropellada, mal sentada (‘Menjar atropellat escau malament’) i Pollino que me lleve y no caballo que me arrastre (‘Pollí que em porti i no pas cavall que m’arrossegui’). Sens dubte, no són ni de bon tros tan coneguts com el nostre.

“Com cagalló per séquia”: les comparacions més iròniques del català

I dues propines…

11. Feina feta no té destorb - Heus ací un altre refrany “ben català”, referit a la feina. I a la responsabilitat. Enllestim, traguem-nos-ho de sobre i no hi haurem de pensar més; com més aviat comencem més aviat acabarem… No l’he pogut incloure en la llista principal, perquè sí que té una correspondència en castellà, No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy (‘No deixis per demà allò que puguis fer avui’), però formalment són tan allunyats que no he volgut deixar de reivindicar la parèmia catalana.

12. Ell s’entén i balla sol - Aquest refrany tampoc no hi hauria d’ésser, en aquesta llista, perquè sí que té un corresponent en castellà: “Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como” (‘Joan Colom, jo m’ho guiso, jo m’ho menjo’). I n’he volgut parlar justament per això, perquè estic tip de sentir el “Juan Palomo” a tot arreu, també als mitjans de comunicació que tenen per missió normalitzar la llengua catalana. Si us plau, salvem els refranys catalans!

L'ÚLTIM ADÉU 23.8.22

Fa anys que he arribat. Em rebolco en el vestigi, o la cendra, mentre busco algun refugi cap a l'ocàs. Em sembla que el so és més pròxim ara… una descàrrega, un salar extens i negat. Les meves butxaques encara contenen explosius i el seu cos anestesiat s'aglutina i persevera entre els meus braços. Busquem l'altra porta, l'indici ocult després de l'erm invisible. Només emplaço la intuïció i l'ombrívol cant d'uns versos. Només oculto una paraula entre les fletxes del paper: un antic mapa requisat a la ciutat, com el premi d'un esforç, més que un sortilegi o un dubte. La recolzo sobre mi, al costat del foc. De les seves mans brollen ungles, borrissols, pell esquinçada. Torça un gest i petó cada part del seu cos. És el comiat o l'anunci cap a l'origen. És la mort que persegueix, o l'eterna vida, al costat del riu de les creus, sense cabal.

Aciro Luménics, 1969 

MIREU COM VA, MIREU COM BEU LA SANNA 23.8.22

 

La primera ministra de Finlàndia, Sanna Marin es va veure envoltada d'una gran polèmica després de la filtració d'un vídeo en què apareix ballant i cantant amb uns amics. Imatges publicades pel tabloide sensacionalista Iltalehti que van portar el sector més conservador de la política finlandesa a criticar una suposada falta d'exemplaritat i fins i tot a donar dubtes sobre un possible consum d'estupefaents. Però el comunicat oficial publicat aquest dilluns a la tarda assenyala que el test de drogues no deixa cap dubte: la primera ministra de Finlàndia no havia consumit substàncies il·lícites.

Festival de la hipocresia, s’argumenta, amb l’assumpte de la primera ministra finlandesa ballant davant la càmera a ras de tap i no d’aigua. S’assenyala cap als que pugen al carro de la crítica –no a una dona jove, sinó a una governant– acusant-los de ser misògins i joventufòbics. S’afegeix amb voluntat de tancar el debat del tot que a veure qui no s’agafa un bon pet i fa el ruc davant d’una càmera de tant en tant i si no és aquesta la millor manera de demostrar que els capitostos són iguals que la resta de mortals. Quin descobriment! Com si el refranyer no ensenyés des de fa segles veritats universals i indiscutibles com la que ens ocupa: caga el rei i caga el papa i, de cagar, ningú no se n’escapa.

Tot aquest papanatisme pro Sanna Marin es desfà com un terròs de sucre si s’engega el microscopi. Per començar, la conversa pública seria una altra si l’excés l’hagués protagonitzat Isabel Díaz-Ayuso, Irene Montero o Laura Borràs, per posar tres exemples propers –també de senyores– que provoquen reaccions fanàtiques ja sigui a favor o en contra entre el personal. Ayuso balla torrada mentre la sanitat madrilenya cau a trossos. Montero es contorneja beguda mentre la inflació fa caure en risc de pobresa els espanyols. Borràs se’n fot de l’independentisme engatant-se amb rioja. Són coses de l’estil –sense exagerar– les que llegiríem i escoltaríem.

És fàcil donar suport a una ministra finlandesa que ni ens va ni ens ve. Però la qüestió no és si a aquest món tots hem vingut a agafar una mona i a moure els malucs amb entusiasme de tant en tant. El moll de l’os de l’assumpte està –siguin homes, dones, ancians o adults joves– en la incapacitat d’alguns dirigents d’entendre exactament quines responsabilitats assumeixen quan accepten carregar-se a l’espatlla la representativitat de la primera institució del seu país. Un governant és, mentre dura el seu mandat, la institució feta carn. I sobre aquesta veritat es construeix el respecte a allò que simbolitzen. I a una institució borratxa se la respecta menys o no se la respecta. Exactament igual que a un parlament on a l’hemicicle es va a treballar amb xancles i samarreta. Per molt que la frívola concepció que hem adoptat de la naturalitat i la sinceritat ens portin a creure infantilment el contrari. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat

QUAN ARRIBI SETEMBRE 22.8.22

La teoria del cigne negre sembla cosa del passat. Aquesta idea d’un esdeveniment inesperat que ho revoluciona tot només indueix a la tendresa quan l’inesperat és la nova normalitat, El mes de setembre és el nou elefant en el qual ens va advertir George Lakoff que no hauríem de pensar quan algú ens digués que no penséssim en un elefant. Es cremen milers d’hectàrees de muntanya a la mateixa velocitat que desapareixen hectòmetres cúbics d’aigua als embassaments, cauen com mosques els rècords de turistes, es multipliquen miraculosament els pelegrins al Camí de Santiago i els imports a les factures d’hotels i restaurants, Per acabar-ho d'asdobar s'ha prrduít un incendi a Moaña. Mentre, no queda un marc incomparable sense el seu festival d'estiu amb nom en anglès, per suposaiting, durant aquest primer agost sense mascareta, quan tot ens sembla extraordinari potser perquè ens succeeix a cara descoberta i ens reconeixem els uns als altres. De totes maneres, el més greu es que Feijóo diu que no pensa usar el Falcon quan sigui... President. "Si estoy en Lanzarote, puedo cogerme un jet-foil para ir a otra isla. No necesito que venga a buscarme el Falcon de Madrid", ha proclamat. Només que el servei Jet-foil, no funciona des de 2005, però aixó Feijóo no ho sap, si és que sap alguna cosa, Feijóo l'home que xiuxiuejava a les vaques anb nom de dona. El gran admirador de la cantant galega Carmina Burana, segons el seu conselleiro de cultura. Feijóo, l'home tranquil, podia haver suggerit que Sánchez es desplaces en el iot del seu amic i contrabandista Marcial Dorado.

Ningú vol espatllar la festa, llevat de Feijóo parlant de quan arribi setembre, però tots ho estem pensant: la tornada sí que serà històrica... però de veritat.

Feijóo - a la foto d'esquena - esperant l'arribada de Godot Sánchez. al port d'Arrecife a Lanzarote.

¡QUE VÉNEN ELS TERRAPLANISTES! 22.8.22

Convé imaginar l'escenari i els actors per treure tota la intensitat del disbarat. Un congrés. On? A Ciutadella, Menorca. Diumenge, 18 de setembre. Dues-centes persones repartides en diversos graus de deliri, convençudes que la Terra és plana i que la teoria de la “bola que fa voltes” és, en el millor dels casos, un invent de la NASA i, en el pitjor, una gegantina manipulació.

Asseguren els qui estudien aquest tipus de fenòmens sociològics que un terraplanista no neix, sinó que es fa. Es fa a Youtube, on es cou tot. És a dir que la cosa no va d'analfabetisme, perquè aquesta gent va estudiar els planetes i el sistema solar a l'escola. El més substancial és que, ja de grandets, es van apuntar al desvari. I segueixen, repetint com un mantra que només cal confiar en el que veuen els teus ulls, quan la veritat és que els sentits són els primers a enganyar-nos.

Aquesta comunitat creix i es reprodueix a les xarxes. Fins que un dia abandonen les ombres, surten a la llum i munten un congrés com el de Menorca, cosa excepcional per infreqüent. Quina ironia que de tots els llocs en aquest nostre món rodó escullin una illa, just allà on abans es desperta a Espanya.

Una els aconsellaria que incloguin al programa congressual diverses excursions, per allò de columbrar bé l'horitzó terrestre. Una pujada a la muntanya Toro, sense anar més lluny, perquè com més alt pugem, més lluny podem veure. Ah, que no és així. També podrien anar fins al port de Maó, una meravella per cert, que els enxampa allà mateix, i observar com entra un vaixell: primer veus aparèixer la part més alta, el pal; després les espelmes i, finalment, el casc. Ah, que tampoc és així...

Refutin-me l'esfericitat de la Terra i els convido a una caldereta. Si no, em conviden a mi, i ja triguen. Més de 2.000 anys fa que se sap de la rodonesa del planeta. Els humans ho hem explorat i mesurat ja de mil maneres. Hi ha vols d´avions diaris entre tots els punts del mapa, inclosa Menorca. Més de 5.000 satèl·lits orbiten al voltant del globus fent fotografies... Però res, tot és una conspiració per manipular-nos ia la NASA se li ha anat la mà amb el photoshop.

Dic jo que està molt bé que ens qüestionem les coses, però això? Resulta que tots estem equivocats, tret d'ells. Irreductibles, el que és seu no és el debat sinó el seu dogma. És clar que un terraplanista de bona fe no fa mal a ningú més que a la física ia l'intel·lecte. Encara que, sincerament, aquests no em preocupen, a diferència dels altres terraplanistes de moltes altres qüestions que es prodiguen a la Terra esfèrica. I és que no són els únics, també hi ha els terraplaniestes del procés, els terraprocesistes, amb les seves teories de la conspiració, els seus congressos i les seves collonades. Convivim amb ells i s'han instal·lat al debat públic. Tambe munten congressos, i, com a bons conspiranoics, creuen que hi ha complots foscos i perversos a tot arreu perpetrats pels malotes del regim del 78 i olé. Per les seves mentides els coneixereu. Compte, estan últimament molt esvalotats, sobretot a tuitter.

NO EN SORTIREM VIUS.... 31.7.22

Laura Borràs és treta a rastres de l'escenari i Beyoncé treu nou disc fraccionat en tres com un contracte. Madonna fa anys mentre Macarena Olona deixa la política per raons mèdiques. Les mateixes que treuen dels focus Adriana Lastra i Dolores Delgado. Rosalía arrasa amb el Motomami Tour i treu Despechá, l'èxit de l'estiu, un almenys. Si Raffaella Carrà té carrer al seu nom a Madrid, ¿per què Núria Feliu no a Sants, el carrer comercial més llarg d'Europa, segons deia la propaganda als cinemes? Shakira renuncia a un acord amb la Fiscalia i anirà a judici per frau fiscal. La reina Letizia repeteix model i Annie Leibovitz retrata Olena Zelenska entre soldats i sacs de gra. La inflació de Juliol està a 10'8 i pujant, com pugen les temperatures de nouTenim un coet Xinès 'la llarga marxa', no la de King sinó la de Mao que ens pot caure a la teulada de casa i a Campedvánol i Ripoll no poden beure aigua de l'aixeta per elevat índex d'arsènic (sense compassió). La verola del mico s'ha emportat dos per davant i espera.... Ho diu Carlos Zanon, no jo. Bé he afegit els darrers, el coet, l'arsènic i la verola del mico. Si és que no en sortirem vius d'aquesta. Que carall importa que Morrisey tregui un disc i asseguri que sempre que miri cap enrere ho farà amb ira. Per cert, al final ens n'hem escapat: les restes del coet Xinès ha caigut finalment a l'Oceà Índic. D'aquesta, ens n'hem escapolit de l'escomessa, però queda la resta.

LA REVOLTA DEL SOMRIURE 30.7.22

"El degenerat que va inventar Twitter ens ha fet un mal tremendo". Sempre és profitós recordar aquestes sàvies paraules de Màrius Carol, pronunciades amb tanta contundència com por durant la catarsi octubrista del 2017. El cert és que, quan va dir-les, tenien prou sentit des de la seva òptica poderosa. Semblava que Twitter podia ser una palanca força eficient per contribuir a canviar l'statu quo.

Però amb els anys les coses han canviat vertiginosament, el canvi climàtic ja ens arrasa per dalt mentre una guerra global ens escombra per baix, la política ha deixat de ser empesa al carrer i ha quedat empresonada en les ments quadriculades de cadascú, i les virtuts aglutinadores que tenia aquesta nostra xarxa social han anat quedant cada vegada més reduïdes i matisades.

Avui Twitter ja no fa témer l'estabilitat emocional i/o professional de Màrius Carol perquè, tot i que aquest corral continua sent un pou d'enginy, d'informació i de coneixement, també és un gran cau de gent profundament perduda i, a la vegada, profundament convençuda. I aquest col·lectiu tan nombrós i loquaç, que vaga sense rumb però amb una fe indestructible, a hores d'ara no fa cap por especial a ningú. Tampoc a Màrius Carol.

Tot i que aquest perfil d'usuari ja fa temps que corre, Laura Borràs ha estat una de les més grans impulsores de ments perdudes i convençudes a Twitter. Amb uns quants ingredients mesurats a la perfecció, la presidenta del Parlament ha sabut confeccionar la legió de fans més robusta que hagi vist mai la política catalana. N'ha tingut prou amb un somriure permanent, una cita literària ideal per l'ocasió, un like al seguidor de torn que l'encoratja, un agraïment al soldat de torn que la defensa, i uns quants copets innocus a l'esquena de l'1 d'octubre per tenir un exèrcit a la seva disposició.

Bé, relativament a la seva disposició, perquè n'hi ha que desen l'espasa quan surten a comprar el pa. Però a Twitter poden ser tant o més proactius que a les portes del Parlament. És gent immensament revoltada però sense revolució. Canoners sense cap altra pólvora que la seva religió. Persones que fa quatre dies formaven part de la revolució dels somriures i que avui es revolten pel somriure de la Laura.

Produeix estupefacció veure'ls, tant dins com fora de la xarxa. No perquè creguin cegament en algú sense brúixola (que potser també), sinó per la manera com hi creuen, una veneració sense fissures, un punt futbolística, que costa molt de trobar en altres racons del país i que normalment acaba derivant en un escampall de mems pràcticament catòlics, dibuixos infantils fets per mans adultes, poesies de baix contingut polític i literari, i processons digitals que podrien recordar a la Madrugá però sense gent tan desperta. 

Cada cop es va veient més nítidament que el degenerat que va inventar Twitter no va fer cap mal a ningú, Màrius. Aquell pobre home només va fer el que es va prometre a si mateix. El que ha fet mal de veritat és la gestió d'un dol que sovint s'ha basat en col·leccionar ànimes impotents, tocades de mort. Costarà molt superar la revolta dels somriures, sí, però encara costarà més recuperar els revoltats pel somriure, expliquen a Nació digital.; de fet, llegint els tuits arrebassats d'añguns d'aquests fanàtics de la Borràs , gosaria afirmar que són irrecuperables, Sort que són pocs i poc representatius. Ni amb el somriure la revolta, ni la revolta del somriure. Tot plegat foc d'encenalls. I fins aquí la trilogía Borrasiana, bastant brossiana, per cert.

ESPANYA, UN MER OUTSIDER 15.7.22

Sí, aquest és l'article més viral que mai hagis llegit. Et quedaràs de pedra. Al·lucinat o al·lucinada. De que va? Espera. No et vull perdre tan ràpid. Es tracta que ensopeguis amb aquest títol a la xarxa, no puguis evitar clicar-lo i encara romanguis uns segons més. Segur que heu caigut més d'una vegada. Hi ha veritables mestres del parany. Alguns, d'una indiscutible baralla, clarament mentides. Aviat arriba la decepció. Ni les imatges eren tan impactants ni l'exclusiva era tan gran. Hi ha també els que estan en capítols: 'Observeu com ha envellit XXX', i has d'anar clicant 'següent' fins que al cap de deu o dotze o més clics, apareix l'envellit o envellida XXX.

El títol de 'la reproducció de les tòrtores coixes al Baix Llobregat', o 'el cas de la bossa de colostomia' és cridaner, segur que cliques per veure de que va, més ara que la cosa de l'ecologisme està en voga. Notícies que abans estaven reservades a les revistes del cor, copen ara més d'una portada, i de fet de vegades reconec que es crea un dilema: Una notícia on la publico, al meu bloc personal o a Collonades? la frontera reconec és cada vegada més difusa. Monzo pràcticament viu d'aquest tipus de noticies. En un altre ordre de coses, l'últim any, les vendes de The Sun i les del Daily Mirror es van reduir en un 6 per cent. Les dues capçaleres, juntament amb la resta de la premsa groga, en culpen internet, i no deixen de tenir raó, més ràpid que ells, més directe i impunement poc fiables. I compte, perquè aquests dos mitjans no enganyen, ja se sap que van i al que van

De diaris sensacionalistes n'hi ha hagut sempre, però és solien circumscriure a l'ambit dels de segon nivell i fora de la política, posem per cas, 'el Caso', però actualment diaris suposadament seriosos (Aquí no incloc OK diario, el Mundo o El Español) publiquen també titular tendenciosos i sensacionalistes, notícies sense contrastar en el millor dels casos, o directament falses, com la de la compte a Suïssa de Xavier Trias que va publicar el Mundo, o tota la campanya de desprestigi contra els del procés, o els de Podem, i emmig, tot l'univers mafiós de Villarejo que ho emmerda tot, i els alimenta sense cap tipus d'escrúpol.

Hi ha una diferència fonamental entre els mitjans de Madrid i els de Catalunya, els de Madrid menteixen i desinformen més clarament, sense embuts, mentre que els de Catalunya simplement s'obliden de tractar segons quins temes, però difamen menys. Fixem-nos amb el cas Parellada, l'aconseguidor de mascaretes, que presumptament es va embutxacar 24 milions d'euros de comissió. Poc n'han parlat els mitjansd d'aqui i poc els de Madrid, perquè a Madrid ja hem deixa't d'importar-los. Captiu i desarmat, el procés s'ha acabat.

Observeu que he escrit Madrid i no Espanya, perquè d'això va la cosa, tot passa a Madrid, Espanya no hi té res a veure, com Catalunya, és un mer outsider, un convidat de pedra.

VIATGERS EN TRÀNSIT 14.7.22

A aquestes alçades del bloc, es difícil escriure sobre alguna cosa per primera vegada, potser perquè en general tot s'enquista per més temps que passi i els problemes i les qüestions es van repetint. Aquest escrit és del 2011 i tracta del racisme, alló que ningú reconeix que ho és, però molts - masses - ho són i ho practiquen sovint, alguns amb escreix.

No és la prefunta sinó la resposta la que incendia l'edifici, deia Edmon Jabes, i és així. Quan es pregunta a la gent si és racista, la gran majoria contesten impúdicament que no ho són, a sabendes que menteixen, però ho diuen. I és que - reconeguem-ho - en major o menor mesura, tots som racistes. Tot el que ens és desconegut produeix en nosaltres una sensació de desconcert i por, i és per això que som racistes, es tracta tan sols de procurar no exercir i tractar de comprendre l'altre. L'altre, cal no oblidar-ho, som nosaltres pel desconegut.

I d'aixó es tracta. Aquí succeeix que un negre, un moro o un sudaca, (així els defineix la majoria de la gent) fa gracia, queda exòtic, però cent són ja un problema i si són mil ja ni en parlem, i oblidem que aquestes persones fan d'escombriaires, jardiners, cuitadors de gent gran, etc, en resum totes les feines que els rostres pàl·lids rebutjgen dedicats al totxo o a ser funcionaris convençuts que gaudeixen de la societat del benestar i consideren que aquestes feines menors i sovint feixugues les han de fer els nouvinguts, a meitat de preu, o en negre, clar. De fet, tots ho som d'immigrants, i no hauriem d'oblidar que en una societat amb la natalitat la baixa com la nostra els necessitem. Per tant, ni bonisme, ni racisme, tot és molt més senzill: es tracta de comprendre i respectar a l'altre, a qui s'ha de demanar el mateix esforç de comprensió a la inversa. Les regles del joc estan establertes, cal només complir-les i han de ser iguals per a tothom, pels d'aquí i pels nouvinguts.

No diguis mai que has arribat, perquè, en qualsevol lloc, no ets més que un viatger en trànsit. Edmon Jabes 

TRES EREN TRES, ELS REIS BLANCS 14.7.22

Dijous, un titular de l’Abc de Sevilla em va deixar parat: “L’Ateneu de Sevilla anuncia els Reis d’Orient de la Cavalcada del 2023”. Per il·lustrar-lo les fotos de tres senyors amb trajo i corbata. Per si no quedava prou clar, el text detalla: “L’Ateneu de Sevilla ha anunciat les persones que encarnaran els Reis d’Orient en la Cavalcada del 2023. Luis Bolaños, José María Pacheco i Alejandro Marchena seran Ses Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar”, hi explica Quim Monzó amb l'esperança que els nens i nenes de Sevilla no llegeixin l'ABC,

Per deixar constància dels mèrits dels escollits, n’expliquen les virtuts. On van estu­diar, quines empreses dirigeixen, de quins consells assessors han format part... Detalls sense importància, perquè el que de debò és rellevant és que el diari en publica els noms i les fotos. No havia vist mai res semblant. Normalment, és l’endemà de la cavalcada quan la premsa publica, sota un vel d’eufemismes suposadament indetectable per la canalla, qui hi havia sota cada disfressa. Així­, cada any llegim coses com que el rei Gaspar “té una certa semblança” amb Jordi Basté, que Melcior “té una retirada” a Pere Arquillué i que Baltasar “recorda” l’activista Cheikh Drame. Tots aquests aclariments, l’endemà de la cavalcada i deixant-ho sempre com una semblança curiosa. Mai de la vida anunciant-ho abans, amb noms i cognoms (i fotos) i dient clarament que seran els encarregats d’interpretar-ne els papers. ¿És un pas endavant per posar fi a aquesta farsa que tant il·lusiona els pares o una simple badada? Als nens tant els fa que els parlis dels Mags, el Pare Noel o Mazinger Z, mentre els portin noves joguines que embotiran a l’armari, ja tan ple de joguines que no hi ha manera de tancar-ne les portes. Però si es juga a fer creïble la bola, caldria ser coherent. Per cert, els tres designats són blancs, cosa que fa preveure que Baltasar (que interpretarà Marchena) anirà amb la cara embetumada. Són els seus costums i s’han de respectar. o NO!

OBJET TROUVÉ A LA PLAÇA D'EN LLUÍS 13.7.22

Un misteriós cotxe de joguina, semblant a un auto de xoc de fira, ha desconcertat alguns veïns de la Creu Alta que aquests dies han passat per la relativament nova plaça de Lluís Subirana. L’auto, de color rosa, té gravat un 8 en un dels laterals del xassís: cosa que l’ha batejat com l’auto de xoc nº8. Segons relata una internauta a Twitter, aquest “vehicle” fa una setmana que va aparèixer aparcat en aquesta plaça, exactament al costat d’uns contenidors. Un antic firaire ha decidit abandonar-lo? O un usuari se n’ha desfet després de no haver aconseguit l’etiqueta mediambiental? En tot cas, la troballa s’ha convertit en tema de conversa pels veïns creualtencs més propers a la plaça. 

L'auto l'han deixat al lloc adequat, al costat dels contenidors de brossa, i en Lluís, sempre positiu, segur que diria que era un objet trouvé, pura poesia urbana. Un auto de xoc a la plaça d'un poeta, és el lloc adequat. Una plaça la d'en Lluís que fins i tot té un mural de Werens. Poca broma. Un mural per cert que vaig immortalitzar en aquesta foto, just quan Werens l'estava acabant de pintar, un diumenge quasi normal.

Per cert, Werens ha recuperat el mural dedicat a Tintín, traslladat al nou edifici davant l'esglesia de la Puríssima.

                                           AMB INFORMACIÓ DEL DIARI DE SABADELL

POSAR LLUM A LA FOSCOR 13.7.22

El jutge que investigava el presumpte desviament de fons al Consell Esportiu ha arxivat la causa contra l'alcaldessa de l'Hospitalet i presidenta de la Diputació de Barcelona, ​​Núria Marín, en no apreciar indicis de delicte. La dirigent del PSC estava acusada de no fer res quan un regidor li va denunciar les presumptes irregularitats que va detectar en aquest organisme de foment de l'esport de la ciutat. Amb aquesta decisió, Marín té via lliure per presentar-se a les eleccions municipals sense cap acusació que malgrat l'esquena i que l'ha desgastat durant tot el seu mandat.

Aquesta vegada la notícia no és portada però gairebé, però reforça la Senyora Marín, que es va negar a dimitir al·legant allò que s'ha comprovat per part del Jutge: la seva innocència. Però el mal ja està fet i l'ombra de la seva innocència sobrevolar-la per sobre d'ella durant molt de temps. Marín, com Colau, especialista a esquivar causes contra ella, són víctimes de la pena del telenotícies i de mesquines venjances personals, sovint de foc amic.

No és així el cas de Laura Borràs, el periodisme insisteix a anticipar el desenllaç de la dimissió i devaluar el dret a la presumpció d'innocència, ho explica Sergi Pàmies. A Preguntes freqüents (TV3) Borràs va torejar la impaciència incisiva d'uns quants periodistes gràcies a un recurs inusual: l'eloqüència. No sabies si Borràs era hàbil, pèrfidament victimista o convincent perquè la densitat tècnica del tema dificultava la comprensió dels arguments, massa jurídics i enrevessats. Així que als espectadors poc informats o ignorants només ens quedava el recurs de valorar la versemblança dialèctica i la fermesa pedagògica de l'entrevistat i els entrevistadors. I la presidenta Borràs va superar la prova, potser perquè, intimidats per les litúrgies de plató i la mania de dispersar punts de vista, els seus interlocutors semblaven estar més pendents de l'efecte que provocaria la seva intervenció a les xarxes socials que de ser útils a la causa de , per dir-ho a l'emfàtica manera de Carles Porta, posar llum a la foscor.

L'ÙLTIM PASTOR 12.7.22

El pastor Ramon Cornellana manifesta desolat que tanca una etapa de tres generacions de pastors d'ovella xisqueta a causa de l'atac d'un ós al seu ramat, la setmana passada, a la muntanya de Juverri, a Farrera (Pallars Sobirà). El plantígrad va provocar la mort de cinc dels seus animals i la desaparició d'un nombre idèntic. Aquesta és la primera agressió registrada a Farrera i reobre el debat sobre la convivència entre la ramaderia i els úrsids als Pirineus. Des de la seva reintroducció, a la dècada dels noranta, la població actual s'eleva a uns 70, dels quals 38 moren a Catalunya.

L'adéu de Cornellana al seu ofici és la victòria de la barbàrie disfressada d'ecologisme urbanita i funcionarial. La naturalesa dissenyada als bureaux dels ministeris, gabinets i altres burocracies:

 “Cada any fem la transhumància des de Puiggròs, a les Garrigues, fins a Farrera, on arribem el 18 de juny després de sis jornades de marxa. El dia 27, cap a dos quarts de sis, vaig pujar a la muntanya i no vaig trobar el ramat. Més amunt vaig veure una ovella morta; les altres, espantades, havien corregut a amagar-se al bosc. Vaig informar els forestals, que van col·locar una càmera i van poder certificar que era un ós jove”, relata Cornellana. En dues nits va matar cinc animals. “No només és una pèrdua material, per mi té un valor sentimental. A veure si això serveix per obrir els ulls dels governants. Jo em jubilaré però què faran els pastors joves?”, es pregunta Cornellana en declaracions a la vanguardia.

A l'ós el van expulsar del Pirineu la bona gent del passat per viure sense més ensurt que l'inevitable. Acabar amb els óssos era un mal necessari, com ara la invenció del matarrates o l'insecticida. Així que quan la burocràcia benintencionada va decidir la seva reintroducció per donar gust a l'animalisme no va corregir un error ni va restablir cap equilibri. El que va fer va ser trepitjar el savi llegat de les generacions passades i el benestar i la tranquil·litat de les presents. Aleshores ja se sabia el que acabaria passant. Goyerri tornaria al Pirineu, però en comptes d'ativar-se de mel s'entretindria matant caps de ramats.

L'abandonament de Cornellana del pasturatge és la millor de les respostes. Contra el que afirma sovint el món de l'autoajuda, rendir-se també pot ser un acte de dignitat. Fins aquí he arribat i, desarmat, dic prou. Res més valent que acceptar amb naturalitat que no cal ser on no t'estimen. I l'administració no vol pastors, vol óssos. Així que l'adéu de Cornellana també és una victòria del raciocini: no cal lliurar guerres que no pots vèncer. Més d'un ecologista de debó, hauria de prendre'n nota. 

Ecologia: ¿I els milers, o milions i milions d'espècies d'animals i vegetals, que s'han extingit abans de l'aparició del primer fum industrial? - Joan Fuster i Ortells.

FRIENDSHORING 12.7.22

En un món sacsejat per uns xocs d'una intensitat brutal i inesperats, una paraula que ho pot canviar tot s'està posant cada cop més de moda: friendshoring. 

Un conjunt de canvis recents han portat alguns a qüestionar els avantatges d'una economia global: primer la guerra comercial dels EUA amb la Xina, després la covid i el seu impacte a la cadena de subministrament i, ara, una guerra a Ucraïna que pot remodelar el panorama geopolític. Mentre que alguns encara parlaven d'onshoring o reshoring –recuperar la producció per reduir els riscos de les cadenes de subministraments globals–, o de sancions –castigant econòmicament a països com Rússia– la secretària del Tresor Janet Yellen va encunyar la paraula friendshoring per referir-se a la limitació del comerç de subministraments clau només a països amics: “Aquells que comparteixen els mateixos valors i interessos estratègics”.

Friendshoring és una paraula que sona força bé per ser abraçada per diferents àmbits de l'espectre polític i de la societat. Si és així, podeu canviar significativament el món econòmic que coneixem, anteposant les consideracions geopolítiques a les d'eficiència i la producció local en la globalització. Fins i tot hi ha qui argumenta que fomenta els valors democràtics donant incentius als països a compartir valors per formar part del grup d'“amics”. La realitat, però, és que el que fa és contribuir a la divisió del món en blocs. L'Organització Mundial del Comerç ha avisat recentment que en un món dividit en blocs el PIB es reduiria un 5%, restringint la competència. Les cadenes de subministraments que avui coneixem han transformat la producció mundial permetent que les empreses produeixin on els sigui més barat, fent possible l'accés dels països més pobres a uns béns que abans no es podien permetre. El friendshoring, a més, pot perpetuar una situació que no hauria de ser sempre així. Com ja deia Alfredo Pastor en aquest diari fa uns dies, Rússia no serà sempre Putin i ¿qui ens diu que els EUA no tornaran a tenir un altre Trump? Identificar els amics internacionals no sempre és trivial i molt menys permanent.

En un entorn on el concepte de conflicte guanya terreny, no comerciar amb “l'enemic” pot semblar tenir sentit, però no podem oblidar que el comerç també ens ajuda a parlar els uns amb els altres ia forjar la pau i les relacions diplomàtiques. A més, molts dels reptes més importants del món actual són globals: salut pública, canvi climàtic, etcètera. Quan això és així, en comptes de parlar d'enemics hauríem de pensar en socis. A això s'hi afegeix l'impacte de la guerra de Rússia a Ucraïna sobre el preu dels aliments, que pot tenir unes conseqüències nefastes sobre la fam mundial i que el friendshoring podria agreujar. Tot i que en aquests moments sembla que la principal preocupació dels mercats està centrada en els perills d'una recessió, anar cap a un món més fragmentat tindria unes conseqüències estructurals molt pitjors per a l'economia. Els europeus ens ho hauríem de pensar diverses vegades abans d'entrar en un joc que pot perllongar aquesta situació de blocs. -  ‘Friendshoring’: el món que ve? - Núria Mas - lavanguardia.