Neofòbia és por a la novetat, i excelsofobia (un neologisme) significa por a l'excel·lència. Quan es pateix d'ambdues alhora, es prefereix la mediocritat al que és bo, i el bo al millor. I totes dues són molt més pronunciades en la vellesa, sobretot quan es deixa de treballar, que és quan tot canvi sol ser per a pitjor, perquè ja no es té l'energia ni la inventiva d'abans. L'anomenada saviesa popular té moltes traces de neofòbia. Per exemple, sol dir-se que el dolent conegut és preferible al que savi per conèixer, que la rutina és preferible a l'aventura, etcètera.
La neofòbia i la excelsofobia poden institucionalitzar-se. Per exemple, fa dos segles a Espanya i les seves colònies es va perseguir als "amics de les novetats". A tot arreu, els règims autoritaris sancionen la curiositat, l'amor a la novetat; i la dissidència. Més encara, totes les societats, fins i tot les més liberals, desaproven les desviacions de tota mena: en opinions, actituds, gustos i fins i tot en vestits. Aquesta desaprovació és tan pronunciada, que durant dècades la sociologia nord-americana es va especialitzar en l'estudi de la desviació, i que el conformisme i la mediocritat concomitant són els temes de Babbitt, la gran novel·la de Sinclair Lewis, Premi Nobel de 1930. En altres paraules, sempre hi ha pressió social per conformar-se a l'habitual i esperat, per tendir al centre. S'explica: tot el que és nou exigeix un esforç de comprensió i adaptació. A més, gairebé totes les novetats, tant les biològiques com les culturals, són nocives o merament cosmètiques. Què passa quan no hi ha excèntrics, quan no es tolera la desviació de la norma? No passa res: la societat s'estanca. O pitjor, decau en relació amb les societats neofílicas o obertes a idees i pràctiques noves. El mateix passa quan es pren a malament l'intentar sobresortir en alguna cosa, és a dir, quan es condemna més o menys tàcitament tot esforç per superar la mediocritat. En resum, si estimes el progrés, no adoptis ni rebutgis sense examen previ la novetat en si mateixa. No tota adaptació, ja sigui biològica o social, és bona pel sol fet d'haver durat molt.
No tot el nou és bo, i no tot el vell és dolent. Cal renovar-se, però al mateix temps cal procurar millorar. Com va respondre aquell president mexicà quan li van preguntar si era d'esquerres o de dretes: "Ni una cosa ni la otra. ¡Arriba y adelante!". - Mario Bunge.
La neofòbia i la excelsofobia poden institucionalitzar-se. Per exemple, fa dos segles a Espanya i les seves colònies es va perseguir als "amics de les novetats". A tot arreu, els règims autoritaris sancionen la curiositat, l'amor a la novetat; i la dissidència. Més encara, totes les societats, fins i tot les més liberals, desaproven les desviacions de tota mena: en opinions, actituds, gustos i fins i tot en vestits. Aquesta desaprovació és tan pronunciada, que durant dècades la sociologia nord-americana es va especialitzar en l'estudi de la desviació, i que el conformisme i la mediocritat concomitant són els temes de Babbitt, la gran novel·la de Sinclair Lewis, Premi Nobel de 1930. En altres paraules, sempre hi ha pressió social per conformar-se a l'habitual i esperat, per tendir al centre. S'explica: tot el que és nou exigeix un esforç de comprensió i adaptació. A més, gairebé totes les novetats, tant les biològiques com les culturals, són nocives o merament cosmètiques. Què passa quan no hi ha excèntrics, quan no es tolera la desviació de la norma? No passa res: la societat s'estanca. O pitjor, decau en relació amb les societats neofílicas o obertes a idees i pràctiques noves. El mateix passa quan es pren a malament l'intentar sobresortir en alguna cosa, és a dir, quan es condemna més o menys tàcitament tot esforç per superar la mediocritat. En resum, si estimes el progrés, no adoptis ni rebutgis sense examen previ la novetat en si mateixa. No tota adaptació, ja sigui biològica o social, és bona pel sol fet d'haver durat molt.
No tot el nou és bo, i no tot el vell és dolent. Cal renovar-se, però al mateix temps cal procurar millorar. Com va respondre aquell president mexicà quan li van preguntar si era d'esquerres o de dretes: "Ni una cosa ni la otra. ¡Arriba y adelante!". - Mario Bunge.
De lógica.
ResponEliminaSalut
Está también la novedad renovada.kodak una empresa que llegó a la cúspides en la fotografía y en su valor en bolsa,hoy desaparecida;pero su concepto de la foto al instante,se ha renovado,con los móviles. Impensable entonces.
ResponEliminaYo pensaba que Kodak ya no existía.
ResponEliminaPolaroid, las cámaras de fotos instantáneas eran Polaroid
ResponEliminay ahora han vuelto a fabricarlas por petición popular.
Kodak aún subsiste fabricando memorias USB y papel para imprimir fotografías con las impresoras domésticas
Cert, ja n'he vist alguna de Polaroid. És una máquina molt cinematográfica.
ResponEliminaLa moda de los puñeteros "selfies" es lo que ha resucitado a la Polaroid.
ResponEliminaEl selfie és molt antic, es deia autoretrat. Jo de selfie, només me n'he fet un amb la Nuri, a Lanzarote.
ResponEliminaYa se que se llama autorretrato, pero con la burricie de anglicismos que nos invaden, a según quién le nombras "autorretrato" y no sabe de que le estas hablando.
ResponEliminaLastima de palabras en vías de extinción, "autorretrato" tiene una sonoridad magnífica, y otra que me encanta es : "daguerrotipo", que no es otra cosa que un retrato individual posando para la cámara.
El dominga pasado, desde la terraza donde yo tomaba una cerveza, contemplaba enfrente una furgoneta aparcada. Toda la rotulación estaba en inglés, y soy de los pocos en el barrio que lo "chamulla" un poco.
Bien, era de una empresa de transporte y logística por encargo. Pero... ¿ si casi nadie puede leer tu publicidad, vale la pena lo que te has gastado en rotulación ?.
Entre el esnobismo y la gilipollez, estamos arreglados.
Ja sé que ho saps, pero és el que dius, com tu ja n'estic fins als dallonsis d'anglicismes.
Elimina