'VANITAS VANITATIS'

 

Com passa sempre que guanya el Madrid, una gentada es concentra en una plaça d'una de les ciutats més independentistes de Catalunya, batejada amb el nom de Països Catalans. Ignoro per què van triar els madridistes aquest punt de trobada, si per sentit de la ironia o perquè la caserna de la Guàrdia Civil és molt a prop. Les concentracions del Madrid a Catalunya són el revers de les del Barça. Se senten crits de “Visca Espanya!” i també “Jo sóc espanyol, espanyol, espanyol!”. Aquest any hi ha menys gent, potser perquè ja és mitjanit. Potser perquè els madridistes estan saciats de victòria (14 copes d'Europa!). O potser perquè la policia municipal ha tancat el pas a l'avinguda que desemboca a la plaça. És la mateixa policia que va afavorir durant mesos el bloqueig d?aquesta avinguda per part d'un grupet d'independentistes, a l'estil del que ha passat a la Meridiana de Barcelona.

La vanitat d'aquell grupet d'exaltats protegits per l'Ajuntament era molt representativa del procés. Vanitat: anomenar-lo supremacisme és trivialitzar un concepte el ressò històric del qual és molt tràgic. Els independentistes gosaven tallar els carrers en hora punta perquè estaven encantats d'haver-se conegut. Atrapats al mirall del narcisisme. Ara aquella vanitat empal·lideix. No sé si han après que el narcisisme en política és més absurd que a la vida corrent. Mentrestant, enamorats de les seves fantasies polítiques, es contemplaven al mirall, l'Estat, impàvid, desplegava les seves estructures de poder, que no són precisament noves, ja que van començar a formar-se en temps del cardenal Cisneros.

La vanitat que exhibia l'independentisme dels millors anys del procés connecta, com és sabut, amb la vanitat de l'entorn ideològic del Barça que, des dels anys de Cruyff, està convençut d'haver reinventat el futbol. Certament, amb Cruyff i, sobretot, amb Guardiola i Messi, el Barça va desplegar unes triomfals temporades d'un joc com de billar (tot i que no aclaparador, ja que la collita de Champions va ser escassa). Ara bé: aquesta tàctica de la possessió va envellir. És obsoleta. Ni els millors jugadors la van poder fer ressuscitar. La col·lecció de derrotes que ha acumulat el famós ADN del Barça els últims anys és humiliant i mortificadora. Són moltes, ja, les temporades en què el Barça, a més de perdedor, és avorrit, previsible i enganxós com un xiclet gastat.

Una demostració d'impotència constatada, en qualsevol altre equip (o empresa) haurien canviat d'estratègia o d'estil. Al Barça, no. Ara tenim un entrenador sense experiència que teoritza el joc de posició. És típic del manierisme utilitzar paraules i fer discursos que ningú no comprèn. Se suposa que els jugadors són bons (si no, per què els fitxen?), però resulta que no saben jugar al joc de posició. Qualsevol entrenador bo s'adaptaria als futbolistes que té, se centraria en els més joves i asseuria les bases del futur. Però Xavi només ha sabut fer amb el Barça el que jo feia de petit amb els xiclets molt mastegats: els afegia una mica de sucre, que es fonia en un instant mentre tornava el penós sabor de la goma gastada.

A què juga el Madrid? No se sap: ells només volen guanyar. Quin és el llibre d'estil de Carlo Ancelotti? No se sap. Ningú ha utilitzat mai la paraula art per referir-se a la feina. En té prou amb el rècord de Champions guanyades per un entrenador. ¡D'art i estil que en parlin Xavi i Guardiola!

¡VANITAS VANITATIS' - Antoni Puigverd - lavanguardia.com