L'any 2004, José Saramago va publicar aquest article a 'Le monde diplomatique'. En ell es pregunta què és la democracia, i troba respostes a la seva pregunta, algunes semblen fins i tot obvies, però només ho semblen, com les aparences. En realitat, Saramago disecciona i analitza la democracia en totes les seves vessants, en un article per a mi, magistral.

"Al seu llibre Política, Aristòtil ens diu en primer lloc això: “En democràcia, els pobres són reis perquè són majoria, i perquè la voluntat de la majoria té força de llei”.[1] En un segon passatge, sembla restringir l'abast d'aquesta frase, després l'amplia, la completa i acaba per establir un axioma: “L'equitat al si de l'Estat exigeix ​​que els pobres no tinguin més poder que els rics, que no siguin els únics sobirans, sinó que tots els ciutadans ho siguin en proporció al seu número. Aquestes són les condicions indispensables perquè l‟Estat garanteixi eficaçment la igualtat i la llibertat”.
Aristòtil ens diu que encara que participin amb total legitimitat democràtica al govern de la polis, els ciutadans rics seran sempre una minoria per raó d'una incontestable proporcionalitat. Sobre un punt, tenia raó: per més lluny que ens remuntem en el temps, mai els rics no van ser més nombrosos que els pobres. Tot i això, els rics sempre van governar el món o van sostenir els fils dels que governaven. Constatació més actual que mai. Assenyalem de passada que, per a Aristòtil, l'Estat representa una forma superior de moralitat…
Tot manual de dret constitucional ens ensenya que la democràcia és “una organització interna de l'Estat per la qual l'origen i l'exercici del poder polític incumbeix al poble, organització que permet al poble governat governar al seu torn per mitjà dels seus representants electes”. Acceptar definicions com aquesta, d'una pertinència tal que frega les ciències exactes, correspondria, trasposades a la nostra vida, a no tenir en compte la gradació infinita d'estats patològics a què el nostre cos es pot veure confrontat en tot moment.
En altres termes: el fet que la democràcia es pugui definir amb molta precisió no vol dir que funcioni realment. Una breu incursió en la història de les idees polítiques condueix a dues observacions sovint descartades sota el pretext que el món canvia. La primera, recorda que la democràcia va aparèixer a Atenes, cap al segle V abans de Crist; que suposava la participació de tots els homes lliures al govern de la ciutat; estava fundada en la forma directa, sent els càrrecs efectius o atribuïts segons un sistema mixt de sorteig i elecció; i els ciutadans tenien dret al vot ia presentar propostes a les assemblees populars.
No obstant això, aquesta és la segona observació, a Roma, continuadora dels grecs, el sistema democràtic no va aconseguir imposar-se. L'obstacle va procedir del poder econòmic desmesurat d'una aristocràcia latifundista que veia en la democràcia un enemic directe. Tot i el risc de tota extrapolació, podem evitar preguntar-nos si els imperis econòmics contemporanis no són, també, adversaris radicals de la democràcia, encara que es mantinguin de moment les aparences?
Les instàncies del poder polític intenten desviar la nostra atenció d'una evidència: dins mateix del mecanisme electoral hi ha en conflicte una opció política representada pel vot i una abdicació cívica. No és cert que, en el precís moment en què la butlleta és introduïda a l'urna, l'elector transfereix a altres mans, sense més contrapartida que algunes promeses escoltades durant la campanya electoral, la parcel·la de poder polític que posseïa fins aquell moment mentre membre de la comunitat de ciutadans?
Aquest paper d'advocat del diable que assumeixo pot semblar imprudent. Raó de més perquè examinem què és la nostra democràcia i quina és la seva utilitat, abans de pretendre —obsessió de la nostra època— fer-la obligatòria i universal. Aquesta caricatura de democràcia que, com a missioners d'una nova religió, procurem imposar a la resta del món no és la democràcia dels grecs, sinó un sistema que els mateixos romans no haurien vacil·lat a imposar els seus territoris. Aquest tipus de democràcia, rebaixada per mil paràmetres econòmics i financers, hauria aconseguit sens dubte fer canviar d'idea els latifundistes del Laci, transformats aleshores en els demòcrates més fervents…
Pot emergir a la ment de certs lectors una enutjosa sospita sobre les meves conviccions democràtiques, ateses les meves conegudes inclinacions ideològiques[2]… Defenso la idea d'un món veritablement democràtic que finalment es faci realitat, dos mil cinc-cents anys després de Sòcrates, Plató i Aristòtil. Aquesta quimera grega d'una societat harmoniosa, sense distincions entre amos i esclaus, com la conceben les ànimes càndides que continuen creient a la perfecció.
Alguns em diran: però les democràcies occidentals no són censatàries ni racistes, i el vot del ciutadà ric o de pell blanca compta tant a les urnes com el del ciutadà pobre o de pell fosca. Si ens fiem d'aquestes aparences, hauríem aconseguit el summum de la democràcia. A risc d'aplacar aquests cremors, diré que les realitats terribles del món en què vivim fan irrisori aquest quadre idíl·lic i que, d'una manera o altra, acabarem trobant un cos autoritari dissimulat sota els atavis més bells de la democràcia. Així, el dret de vot, expressió d'una voluntat política, és alhora un acte de renúncia a aquesta voluntat, ja que l'elector la delega a un candidat. Almenys per a una part de la població, l'acte de votar és una forma de renúncia temporal a una acció política personal, posada en sordina fins a les eleccions següents, moment en què els mecanismes de delegació tornaran al punt de partida per començar una altra vegada de la mateixa manera.
Per a la minoria triada, aquesta renúncia pot constituir el primer pas d'un mecanisme que autoritza moltes vegades, malgrat les esperances vanes dels electors, a perseguir objectius que no tenen res de democràtics i poden ser veritables ofenses a la llei. En principi, a ningú se li acudiria triar com a representants al Parlament individus corruptes, fins i tot si la trista experiència ens ensenya que les altes esferes del poder, a nivell nacional i internacional, estan ocupades per aquest tipus de criminals o els seus mandataris. Cap observació microscòpica dels vots dipositats a les urnes tindria el poder de fer visibles els signes delators de les relacions entre els Estats i els grups econòmics els actes delictius dels quals, i fins i tot bèl·lics, porten al nostre planeta dret a la catàstrofe.
L'experiència confirma que una democràcia política que no descansa sobre una democràcia econòmica i cultural no serveix de gaire. Menyspreada i relegada al dipòsit de les fórmules envellides, la idea d'una democràcia econòmica ha deixat lloc un mercat triomfant fins a l'obscenitat. I la idea d'una democràcia cultural va ser reemplaçada per la no menys obscena d'una massificació industrial de les cultures, pseudomelting-pot que s'utilitza per emmascarar-ne la predominància.
Creiem que hem avançat, però en realitat retrocedim. Parlar de democràcia es tornarà cada cop més absurd si ens obstinem a identificar-la amb institucions anomenades partits, Parlaments, governs, sense procedir a una anàlisi de l'ús que aquests últims fan del vot que els va permetre accedir al poder. Una democràcia que no s'autocritica, es condemna a la paràlisi.
No concloguin que estic en contra de l'existència dels partits: milito dins d'un. No creguin tampoc que avorreixo els Parlaments: els apreciaria si es consagressin més a l'acció que a la paraula. I tampoc no imaginin que sóc l'inventor d'una recepta màgica que permet als pobles viure feliços sense tenir govern. Em nego a admetre que només es pugui governar i voler ser governat segons els incomplets i incoherents models democràtics vigents. Els cal·lifico així perquè no veig cap altra manera de designar-los. Una democràcia veritable, que inundaria amb la seva llum, com un sol, tots els pobles, hauria de començar pel que tenim a mà, és a dir, el país on vam néixer, la societat on vivim, el carrer on morem.
Si aquesta condició no és respectada —i no ho és— tots els raonaments anteriors, és a dir, el fonament teòric i el funcionament experimental del sistema, estaran viciats. Purificar les aigües del riu que travessa la ciutat no servirà de res si el focus de la contaminació és a les fonts.
La qüestió principal que es planteja tota mena d'organització humana, des que el món és món, és la del poder. I el principal problema és identificar qui el té, verificar per quin mitjà el va obtenir, quin ús en fa, quins mètodes utilitza i quines són les seves ambicions. Si la democràcia fos realment el govern del poble, pel poble i pel poble, tot debat cessaria. Però no estem en aquest punt. I només un esperit cínic s'animaria a afirmar que tot va immillorablement bé al món en què vivim.
Es diu també que la democràcia és el sistema polític menys dolent, i ningú no s'adona que aquesta acceptació resignada d'un model que s'acontenta de ser “el menys dolent” pot constituir el fre d'una recerca de “millor”.
El poder democràtic és, per la seva naturalesa, sempre provisori. Depèn de l'estabilitat de les eleccions, de les fluctuacions de les ideologies i dels interessos de classe. Podem veure-hi una mena de baròmetre orgànic que registra les variacions de la voluntat política de la societat. Però d'una manera flagrant ja no comptem les alternances polítiques aparentment radicals que tenen com a efecte canvis de govern, però que no vénen acompanyades per transformacions socials, econòmiques i culturals tan fonamentals com feia suposar el resultat del sufragi.

En efecte, dir govern “socialista”, o “socialdemòcrata”, o fins i tot “conservador”, o “liberal” i anomenar-lo “poder”, no és més que una operació estètica barata. És pretendre anomenar alguna cosa que no es troba allà on ens voldrien fer creure. Perquè el poder, el veritable poder, es troba en un altre lloc: és el poder econòmic. Aquest els contorns de filigrana del qual percebem, però se'ns escapa quan volem aproximar-nos-hi i contraataca si ens donen ganes de restringir la seva influència, sotmetent-ho a les regles de l'interès general. En termes més clars: els pobles no han triat els seus governs perquè aquests els “ofereixin” al mercat. Però el mercat condiciona els governs perquè aquests els “ofereixin” als seus pobles. A la nostra època de mundialització liberal, el mercat és l'instrument per excel·lència de l'únic poder digne d'aquest nom, poder econòmic i financer. Aquest no és democràtic ja que no ha estat elegit pel poble, no és gestionat pel poble i sobretot perquè no té com a finalitat el benestar del poble.

No faig més que enunciar veritats elementals. Els estrategs polítics, de tots els bàndols, han imposat un silenci prudent perquè ningú no s'atreveixi a insinuar que seguim cultivant la mentida i acceptem ser-ne còmplices. El sistema anomenat democràtic s'assembla cada cop més a un govern dels rics i cada cop menys a un govern del poble. Impossible negar l'evidència: la massa dels pobres crida a votar mai no és cridada a governar. A la hipòtesi d'un govern format pels pobres, on aquests representarien la majoria, com Aristòtil va imaginar a la seva Política, ells no disposarien dels mitjans per modificar l'organització de l'univers dels rics que els dominen, vigilen i asfixien.

La pretesa democràcia occidental ha entrat en una etapa de transformació retrògrada que no pot aturar, i les conseqüències previsibles de la qual seran la seva pròpia negació. No hi ha cap necessitat que algú prengui la responsabilitat de liquidar-la, ella mateixa se suïcida cada dia. Què fer? Reformar-la? Sabem que, com va escriure encertadament l'autor del Gatopardo[3], reformar no és altra cosa que canviar allò necessari perquè res canviï. Renovar-la? Quina època del passat prou democràtica valdria la pena que hi tornem per, a partir d'aquí, reconstruir amb nous materials allò que està en el camí de la perdició? La de la Grècia antiga? La de les repúbliques mercantils de l'Edat Mitjana? La del liberalisme anglès del segle XVII? La del segle francès de les Llums? Les respostes serien tan fútils com les preguntes…

Què fer, doncs? Deixem de considerar la democràcia com un valor adquirit, definit una vegada per sempre i intocable per sempre. En un món en què estem acostumats a debatre-ho tot, només persisteix un tabú: la democràcia. Antonio Salazar (1889-1970), el dictador que va governar Portugal durant més de quaranta anys, afirmava: “No es qüestiona Déu, no es qüestiona la pàtria, no es qüestiona la família”. Avui qüestionem Déu, la pàtria, i si no qüestionem la família és perquè ella s'encarrega de fer-ho sola. Però no qüestionem la democràcia.
Aleshores dic: qüestionem-la en tots els debats. Si no trobem una manera de reinventar-la, no perdrem només la democràcia sinó l'esperança de veure un dia els drets humans respectats en aquest planeta. Seria llavors el fracàs més estrepitós del nostre temps, el senyal d'una traïció que marcaria la humanitat per sempre."

¿Qué es exactamente la democracia - José Saramago
 (Publicado en Le Monde Diplomatique,2004) - via Arrezafe.

[1] Aristóteles, Política, Editorial Nacional, Madrid, 1981. 
[2] José Saramago se declaró comunista. 
[3] Novela póstuma “Il Gattopardo” del escritor siciliano Giuseppe Tommasi di Lampedusa (1896-1957), publicada en 1958.