EL NEGACIONISME DEL PP MALAGUENY 8.2.24

Es compleixen 87 anys de la Desbandà. Va ser el crim massiu a la població civil més cruent de la Guerra Civil provocat per l'exèrcit franquista amb el suport de militars de Hitler i Mussolini. Tota una massacre i tècnicament un genocidi esdevingut a la carretera Màlaga-Almeria. La dirigent d'IU ha acusat el PP de “continuar incomplint de manera sistemàtica la llei de memòria democràtica a Andalusia. Tenim casos, com l'equip de govern de l'Ajuntament del Rincón de la Victòria, que fins i tot es neguen a facilitar que les persones que inicien la ruta commemorativa de la matança de la Carretera de la mort puguin ser acollides en un espai públic de la ciutat per pernoctar”. 

El negacionisme del PP malagueny - Per la seva banda, la regidora portaveu d'IU a l'Ajuntament de Racó de la Victòria, Rocío Calderón, ha reivindicat “la necessitat de explicar aquesta història i transmetre-la de generació en generació, perquè no caigui en l'oblit, Però avui dia n'hi ha que neguen la història, com el president de la Diputació, Francisco Salado (Pp), que nega la Desbandà i li dona l'esquena. En aquesta mateixa línia, Salado tampoc convoca la Mesa de la Memòria, la constitució de la qual es va aprovar el 2016 a l'Ajuntament del Rincón de la Victòria i vuit anys després segueix sense convocar-se”.

Entre el 6 i 8 de febrer de 1937, es va produir a Màlaga la «Desbandà», entre 100.000 i 150.000 persones van sortir del lloc, a peu majoritàriament, en burro o vehicle els més afortunats, direcció Almeria. Van ser els protagonistes de l'èxode més gran de la Guerra Civil. Però, què fa que una gran part de la població d'una ciutat arreplegue el que puga i es llanci a peu a una aventura tant incerta com perillosa? Els antecedents són els de sempre, comuns a tots els successos de la Guerra Civil. Després del cop d'estat del 18 de juliol del 1936, a Andalusia, només Almeria, Jaén i Màlaga van seguir lleials al Govern legítim de la República. "Tras el fracaso de los golpistas, Málaga se convierte en objetivo prioritario para Franco, más que por su importancia estratégica, sino como su importancia moral. Desde agosto Málaga se ve sometida a intensos bombardeos provocando decenas de muertos. El caldo de cultivo de ese pánico colectivo empieza cuando entre agosto y septiembre de 1936 caen las zonas de Archidona, Antequera y Ronda. Es entonces cuando comienzan a llegar a la capital los primeros refugiados (unos 35.000), los cuales traen noticias aterradoras de la caída de sus ciudades y pueblos, haciendo especial alusión al Tercio de Regulares, a los cuales les atribuyen saqueos y asesinatos. Con estas noticias recorriendo Málaga, el general Gonzalo Queipo de Llano, desde Radio Sevilla, comienza una guerra psicológica contra la población civil, no sólo habla de los avances de ejército fascista sino que profiere a la población de las zonas republicana toda clase de advertencias y amenazas. En una de estas «charlas» decía así: “Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombre de verdad. Y, a la vez, a sus mujeres. Esto es totalmente justificado porque estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen”. Las experiencias contadas por los refugiados unidas a las alocuciones de Queipo de Llano hacen que Málaga se suma en un ambiente de terror ante la llegada inminente de las tropas fascistas. A finales de 1936 la única vía de escape de la capital hacia zona republicana era la carretera de Almería. La defensa de Málaga estaba compuesta por 12.000 efectivos mal organizados y peor equipados, abandonados a su suerte por el Gobierno de la República que dio por perdida la ciudad, en su mayoría eran campesinos y milicianos voluntarios repartidos por la provincia, frente a un ejército fascista de 19.000 soldados bien instruidos y equipados, 10.000 regulares del Tercio de Marruecos más 10.000 italianos de las Corpo Truppe Volontarie de Mussolini.

El 7 de febrero la artillería ya está a las puertas de la Capital y la población entra en pánico. Es cuando empieza la «desbandá»:Unos huyen por su implicación en los sangrientos desmanes de los días posteriores al golpe de estado, otros por su implicación política o sindical, pero la mayoría lo hace porque ¡todo el mundo se va! y porque el pánico se había instalado en la conciencia colectiva. Es un efecto dominó sin precedentes. El 7 de febrero por la tarde, los barrios populares se quedan vacíos y la caravana se reúne en el Paseo del Parque y toma dirección El Palo y Rincón de la Victoria. Aunque no hay cifras oficiales se estima que la cifra oscilaba entre 100.000 y 150.000 personas. Podemos hacernos una idea de lo que se vivió en aquel momento, por el libro «Dialogue with the death» del corresponsal del ‘Daily Worker’ (NYC), Arthur Koestler: «Hacia las 2 de la tarde comienza el Éxodo desde Málaga. La carretera es un río de camiones, coches, mulas, carros, gentes asustadas que riñen entre ellas. Esta riada lo chupa y lo arrastra todo: civiles, milicianos desertores, el gobernador civil, algunos oficiales del Estado Mayor… Corren algunos extraños rumores por Málaga: que los rebeldes han ocupado ya Vélez, la siguiente población hacia el este, a unos 50 km; el río de refugiados se dirige a una trampa mortal. Según otro rumor, la carretera está todavía abierta, pero bajo el fuego de los barcos de guerra y de aviones que ametrallan a los refugiados. Nada, entonces, puede ya detener al río: fluye y fluye, y se alimenta sin cesar de los arroyos del miedo». El 8 de febrero se toma la ciudad. Al mediodía llegan las columnas italianas desde Antequera y Colmenar. A las 14:00 ya hay tropas desfilando por el Centro. El mismo día 8 de febrero la marea de refugiados ya ha llegado a Torre del Mar, y allí se les unen los refugiados del interior. Aquí es cuando empiezan los bombardeos desde los buques Canarias, Baleares y Almirante Cervera y de la aviación alemana, la Luftwaffe. Queipo de Llano explica con una “broma” la decisión de bombardear a la población civil: “A los tres cuartos de hora, un parte de nuestra aviación me comunicaba que grandes masas huían a todo correr hacia Motril. Para acompañarles en su huida y hacerles correr más aprisa, enviamos a nuestra aviación, que los bombardeó” Con las bombas empieza el pánico, y la gente intenta refugiarse en las cunetas, rocas, o campos de caña de azúcar. El diario británico «The Manchester Guardian» relató lo que estaba ocurriendo en la carretera de Almería: «La evacuación de Málaga comenzó cuando la población supo de las dificultades de los frentes, pero nadie creyó que el éxodo voluntario iba a asumir el carácter de un cataclismo humano desconocido en la historia de Europa. Pronto se convirtió en una sangrienta realidad. El camino se tornó un infierno bombardeado por los barcos fascistas españoles y los aviones alemanes e italianos. (…) Pronto el camino quedó cubierto de muerte». Se fueron abandonando los enseres y los bultos. Cuando la comida empezó a faltar, la marea de refugiados arrasó los campos de caña de azúcar. Los pueblos por los que pasan se negaban a ayudarlos temerosos de las futuras represalias. Muchos de ellos murieron en las cunetas, otros muchos llegaron hambrientos y heridos a Almería. 

Para que nos hagamos una idea, el 26 de abril de 1937, en Guernika, la Legión Cóndor mató a 126 personas según los documentos más recientes. En la Masacre de Srebrenica murieron unos 8000. Las únicas imágenes que tenemos de la “desbandá” son del médico canadiense Norman Bethune(1899-1939) y sus ayudantes Hazen Size y Thomas Worsley. Era un famoso cirujano pulmonar que impactado por las noticias sobre la Guerra Civil, abandona su puesto y se une a las Brigadas Internacionales como voluntario sanitario. Estando en Madrid, le llegan noticias de la caída de Málaga y del masivo éxodo, y decide partir para Almería para socorrer a los refugiados. Llega el 10 de febrero a Almería y se dirige con su ambulancia dirección Málaga para ayudar a los refugiados.

Lo que vio lo relata de esta manera en su libro “El crimen de la carretera Málaga-Almería”: “Una muchedumbre de personas y animales ocupaba todo el ancho de la carretera… La llanura se extendía tan lejos como la vista podía alcanzar y por ella serpenteaba una hilera de 30 kilómetros de seres humanos, como un gusano gigantesco con innumerables pies que levanta una nube de polvo que se extendía hasta más allá del horizonte. (…) Yacían hambrientos en los campos, atenazados, moviéndose solamente para mordisquear alguna hierba. Sedientos, descansando sobre las rocas o vagando temblorosos sin rumbo (…) Los muertos estaban esparcidos entre los enfermos con los ojos abiertos al sol”. Impactado por lo que vio, vació la ambulancia y la utilizó para transportar a los refugiados durante cuatro días: “Resolvimos regresar para dedicarnos a transportar a los más desvalidos… Descargamos el equipo y las existencias de sangre (…) Después abrimos las puertas traseras. Se podía ver la excitación en los rostros de los refugiados. Todos esperaban, pero sin saber si tendrían posibilidades. Una multitud de padres y madres se apretó alrededor del coche. Decidimos transportar a las familias que tuviesen más niños y a los niños sin padres, que eran incontables. Llevábamos a 30 ó 40 personas en cada viaje”. Todo lo que vivió esos cuatro días lo plasmo en sus diarios y describió la tragedia como “la más grande y terrible evacuación de una ciudad en los tiempos actuales”. Aquellos que se dieron la vuelta y volvieron a Málaga sufrieron la brutal represión de Queipo de Llano, que ríete tú de la Masacre de Badajoz. Entre 1937 y 1940 se calcula que fusilaron a unas 20.000 personas, miles de ellas se encuentran en las fosas comunes del Cementerio de San Rafael, donde se estima que hay enterrados más de 4.000 cadáveres (se han rescatado 2.800 cuerpos) y están consideradas como unas de las mayores de Europa. 

AL FINAL DEL CAMÍ 7.2.24

Aquesta narració és un part de la guerra que no se sol contemplar, i és la més angoixant, la que afecta a la gent, a la cosa quotidiana, als infants. Hi ha unes imatges d'Ucraïna d'un pare amb un cotxet, la mare amb un nen de tres o quatre anys en braços, i dos més al seu costat, el més gran arrossega una maleta amb rodes, i fa la sensació que van perduts enmig d'una carretera. Però tot això no es pot percebre en la seva cruesa si no ets al lloc, en directe i al moment. Car corres el perill de banalitzar-ho en veureu com si fos un reportatge o una pel·lícula, i malauradament, aquí, els morts, el patiment, la tragèdia, són reals. cruelment reals... "A la família només li queden 500 metres a l’aire lliure, sota el bombardeig de l’artilleria russa, per esperar arribar a la furgoneta blanca que els espera al final del camí per deixar enrere Irpín, un poble dels suburbis occidentals de Kíev, devastat pels bombardejos durant diversos dies. El fill petit, un nen amb una caputxa de Spiderman i una cartera a l’esquena, puja en un tauló que travessa el riu, sota les ruïnes d’un pont de formigó destruït, agafat de la mà del seu pare. El germà gran de l’Spiderman el segueix, amb un gat als braços i una maleta a la mà. Els pares també porten paquets. 

Amb l’ajuda de soldats ucraïnesos, pugen un terraplè de l’altra banda. En aquest moment, una salva d’artilleria talla l’aire. Rere el terraplè, a només 100 metres, una bomba aixeca un núvol de terra i fum. Un cop passat el terraplè, han de sortir corrents a la intempèrie per una carretera, terroritzats, per arribar a la furgoneta blanca, que es desplaçarà pel seu compte fins a la zona de recepció, a un quilòmetre de distància. Al peu de la furgoneta, el nen amb la caputxa de Spiderman fixa la mirada en dos cossos, amb prou feines tapats amb una manta. Dos civils en el mateix procés d’evacuació van ser ferits mortalment per trets russos, en el punt de trobada de la llançadora d’evacuació. 

Un està estirat de cara amunt, amb la maleta al costat. Al costat de l’altre cos, la caixa d’un gat. Dins, cap so ni moviment. La família del petit Spiderman, és empesa cap a la furgoneta, que s’allunya a tota velocitat per la carretera, sota els crits d’un soldat ucraïnès. Al final del camí, un autobús escolar groc els portarà directament a l’estació per agafar un tren d’evacuació en direcció oest. Estan fora de perill, però mai podran oblidar les terribles imatges que han vist durant la seva evacuació".  

Aquesta guerra mig oblidada d'Ucraïna, havia de durar quinze dies i el dia 24 d'aquest mes de febrer, es compliran dos anys del seu inici i no se n'albira el final. A 'el día menos pensado' de Victor Canicio, hi ha un fragment sobre un partisà búlgar que escriu al seu diari:

Dilluns - Avui hem desallotjat del bosc els feixistes.

Dimarts – Avui els feixistes ens han desallotjat del bosc.

Dimecres - Avui hem desallotjat novament del bosc els feixistes.

Dijous - Avui els feixistes ens han desallotjat novament del bosc.

Divendres - Avui hem combatut tot el dia al bosc.

Dissabte - Avui el guàrdia forestal ens ha desallotjat del bosc, a nosaltres i als feixistes."

Una mica de sentit de l'humor, d'ironia, sempre va bé i a vegades convé, encara que el somriure s'acabi transformant en un rictus sardònic. El conflicte a Ucraïna està enquistat, i malauradament no hi ha cap guàrdia forestal per desallotjar als  uns i als altres. Kroete, el protagonista de la novel·la de Canicio, parla d'un refrany que diu: Déu no és lliure de pecat, ja que ha creat el món.

L'ÚLTIMA FOTO 3.7.22

Les campanyes institucionals generen debat. Sempre hi ha qui les considera equivocades i, immediatament, apareixen persones que –per portar la contrària als que hi estan en desacord– les defensen a capa i espasa. L’últim exemple són els dos espots de la DGT protagonitzats per Amaia Romero (gran amant de les truites del bar Laláns) i Eduard Fernández, als quals sengles cotxes els atropellen sense cap mena de consideració pel seu estatus de famosos.

A Londres, però, hi ha ara una campanya amb la qual tothom sembla estar-hi d’acord. Consisteix en una exhibició de fotografies, instal·lada al South Bank, a tocar del Tàmesi. El mig centenar de persones fotografiades hi apareixen somrients, amb cara de felicitat. Són les últimes fotos que els van fer; poc després es van suïcidar.

Per això l’exposició porta per títol L’última foto. Són les 50 últimes fotos de 50 persones que dies o setmanes després van cometre el que Oscar Wilde considerava “el millor compliment que es pot fer a la societat”. Res en aquestes fotos no fa preveure que la idea els voltés pel cap. Jugaven amb els seus nebots, amb els seus fills, s’abraçaven a la persona amb qui compartien la vida... La idea publicitària és inapel·lable: fer entendre que les persones amb pensaments suïcides no sempre fan cara de depri­mides. Els familiars que han cedit el material expliquen que, quan els van retratar, res no indicava que tinguessin problemes. Descriuen els imminents suïcides com a persones alegres, carinyoses. “Mai de la vida cap de nosaltres es podria haver imaginat que poc després se n’hauria anat per sempre”.

Només sé d’un suïcida que va avançar les seves inten­cions. El coneixia de Catalunya Ràdio. Feia el cafè al bar que hi havia just sota de casa seva. Un vespre era a la barra, va assenyalar el tros de vorera que es veia per la porta i li va dir a l’amo: “Demà em veuràs caure per allà”. I així va ser. Ho explica Quim Monzó a la vanguardia. Però hi ha un suïcidi peculiar, potser per qè el coneixia que em va impresionar: el del gastrònom i restaurador Ramon Cabau, que un dia es va presentar a la Boqueria per vendre alguns dels seus productes tal com solia fer amb regularitat, però aquesta vegada se'l veia més apagat del que és habitual. Almenys, això van dir els testimonis. De tota manera, va repartir flors, va parlar amb uns i altres… I quan estava davant de la parada de bolets del seu amic Llorenç Petràs, va entregar una carta per al seu amic, que en aquell instant era absent. Després, es va aturar a un bar per demanar un got d'aigua perquè deia que no es trobava bé. Tot seguit, va prendre l'aigua, es va empassar una pastilla i, al cap de pocs segons, va caure desplomat morint gairebé a l'instant. Aleshores encara ningú ho sabia però s'havia suïcidat amb cianur. Quan Petràs va poder llegir la carta, Cabau ja era al terra. Mort.

Hi havia una altra versió sobre el suïcidi de Ramón Cabau, més poètica, encara que no sé si certa: Un matí es va agenollar a la porta del Mercat de la Boqueria, va dipositar un ramet de violetes al terra i es va prendre una ampolleta de cianur, mentre demanava perdó per les molesties que pogués ocasionar. En Ramon Cabau havia estat el propietari del restaurant l'Agut d'Avignon i va decidir llevar-se la vida. El Sr. Cabau lluia uns aristocràtics i decimonònics bigotis i un canotier, i amb aquesta posada en escena es va acomiadar d'aquest món en el que no hi sabia viure. Em va impressionar profundament aquest suïcidi del Sr. Cabau, com també em va impressionar el suïcidi de Goytisolo tot i que diuen els seus propers que no ho va ser, però com aquest acte tan personal sempre es disfressa de mort accidental, tinc els meus dubtes de que Goytisolo estés arreglant una persiana de cassa seva.

ALEXA, CALLA! 2.7.22

Fins ara, Alexa, l'assistent virtual d'Amazon, parla amb veus gravades per actors. A l'estudi llegeixen diversos textos, amb entonacions variades que després els tècnics passen per la depuradora: aïllen els fonemes i creen una veu sintètica, que és la que fa servir per contestar-nos quan li demanem alguna cosa.

Ara els savis de l'empresa estan desenvolupant una funció que permetrà sintetitzar la veu de qualsevol persona, viva o morta. Per fer-ho només cal un petit enregistrament de la seva veu. Amb deu segons n'hi ha prou. A El Mundo , a la notícia li han posat un titular cridaner: “Alexa et podrà parlar aviat amb la veu d'un familiar mort”. La novetat s'ha presentat a Las Vegas, en una trobada sobre els darrers avenços en intel·ligència artificial. L'expert diu que signa la crònica: “Alexa podria llegir un conte als nens amb la veu d'una àvia morta”.

“Alexa et podrà parlar aviat amb la veu d'un familiar mort” - D'aquest progrés meravellós en quedem exclosos els que no disposem de cap enregistrament de veu dels avis perquè l'Alexa ens parli com si fossin ells. Però sí que serà factible a partir de les veus dels avis i les àvies actuals, que des que s'han jubilat i han descobert les noves tecnologies no paren de donar la torra amb missatges de veu. Però és necessari? Sentir per casa la veu de la difunta àvia propiciarà un ambient a l'estil dels altres, que no sé si serà bo per a la salut mental. A més, a la vida arriba un moment en què les criatures s'atipen que les àvies (o els avis, o els pares) els llegeixin contes. Monzó explica a la vanguardia que a The New Yorker hi ha un acudit gràfic de Michael Maslin en què es veu una nena petita al llit, amb els ulls de bat a bat. Al seu costat, la seva mare li llegeix el conte de bona nit. La nena li diu: “T'importaria llegir per a tu mateixa? Estic intentant adormir-me”.

"LA VILLE DE MESSI" 2.7.22

De vegades la por es vesteix de maneres estranyes. De tronc travessat enmig del camí, per exemple. L’escena encara és incompleta: hi ha set joves malcarats, amb samarretes esquinçades i en xancletes, que fan senyals perquè pari la moto mentre m’apunten amb una AK47.

Feia dos dies que travessava aquells turons amb els dits creuats per evitar un moment que sabia que era inevitable. No hi havia cap altra banera. Banyada per un riu Congo farcit de ràpids, innavegable en aquell tram, aquella terra estava controlada per un grup rebel Mai-Mai, i calia negociar un salconduit amb el seu cap per recórrer els seus camins. Sense la seva aprovació, la por no feia falta: passar era un suïcidi.

El seu sí tampoc no era una bassa. Borratxos i drogats, els seus subordinats eren dinamita, i els dòlars a la meva butxaca, espurnes.

Va cridar el més alt.

– Baixa de la moto! Mans enlaire!

Res no et prepara perquè la vida s’assembli a un joc d’indis i vaquers, ni que, encara amb les mans enlaire, t’escorcolli ballant un vals un individu amb l’ alè ofegat en alcohol de blat de moro, un whisky artesanal capaç d’esgarrapar les entranyes.

Ballàvem, i aquell estrany líder de la banda trucava al seu cap per preguntar-li si em deixava passar o què. En aquest què m’hi anaven la hisenda i els sospirs.

I no hi havia senyal.

Mentre intentaven connectar la trucada, vaig reaccionar, no fos cas que decidissin donar el premi per desert al tercer intent com els concursos de la tele, i els vaig dir que era de Barcelona, de “la ville de Messi”. Ja em perdonaran els puristes, però tenia una urgència.

Vaig veure una escletxa. Amb més pressa que calma, vaig treure de la motxilla unes xapes del Barça i vaig començar a repartir-les entre els rebels, que van somriure per un cop. També els vaig donar uns bolis blaugrana i, per a l’individu més alt, que continuava sense tenir-ho clar, també un banderí culer, per celebrar la seva jerarquia. Si m’haguessin donat un quart d’hora més, els regalo una cadira de l’estadi, un cigar de Laporta i, fins i tot, Gavi sense renovar.

El repartiment no va obrir la barrera, però sí que va refredar suficient el temps perquè em sentís menys a prop de les bales.

El Barça genera records estranys, i que van més enllà de les victòries. És una taula amb amics plena en un bar xinès després del gol d’Iniesta a Stamford Bridge, és un clàssic amb el teu pare quan potser ja no te’n queden tants de junts, i és l’amargor de la primera final perduda amb les teves filles.

De vegades el Barça es vesteix de maneres estranyes: és una kalàixnikov al Congo, una xapa per guanyar temps, és Messi entre rebels borratxos.

És, també, una barrera que apunta als núvols, i pensar, eufòric, quan serà la pròxima final. - Xavier Aldekoa

L'ÚLTIMA ENTREVISTA 1.7.22

Gracies a Basté que ha connectat en directe amb SER Catalunya, he tingut el plaer d'escoltar avui una entrevista que passarà a la historia de les entrevistes que es fan i es desfan. Dos homenots:Pujol, Cuní, Cuní, Pujol. cara a cara, com de costum amb Pujol, habilment escapolint-se de l'escomessa, mentre Cuní insistía, Pujol cap molt clar als 92 anys, contestava el que l'interessava, però escolteu el podcast amb atenció, Pujol ha dit moltes coses i n'ha insinuat moltes altres, vaja, Pujol en estat pur... Escolteu el podcast, m'ho agraireu.

- Després d’un llarg silenci mediàtic, Jordi Pujol ha concedit una entrevista Josep Cuní i ha reconegut: “És clar que em dol que em diguin corrupte. A mi que em diguin això i demanaré en quin cas he actuat d’una manera corrupta. He pres decisions, és clar. El que és important és que no cobris ni una pesseta. Jo no he fet. Alguna persona pot fer alguna cosa, no tot ha anat prou bé, ja ho admeto, però per la gran majoria de la meva família posaria la mà al foc. Ni jo, ni en general els meus fills, no hem prevaricat ni res d’això”. 8 anys després de la seva confessió pública, l’expresident admet que “és una situació penosa, encara avui”

Assegura que “s’ha instal·lat en el dolor, però mantinc l’esperança” i precisament anuncia un nou llibre que es titularà “Entre el dolor i l’esperança”

Pujol remarca que “és un nacionalista des dels 14 anys. No he estat independentista. Quan venia un xicot jove amb l’estelada sempre el deia que la nostra bandera és la de les quatre barres. Hem estat defensors de la identitat de Catalunya, però sempre havíem pensat que això es podia fer dintre de l’Estat espanyol”

L’expresident de la Generalitat analitza l’actualitat i apunta: “El país està trist. Hi ha desori. No vull ser crític amb ningú. Políticament, és evident, no acabem de funcionar bé i Espanya té una actitud molt negativa, però això ho hem de superar i espero que ho superarem. És clar que em sento responsable, però no accepto que no es va fer res en aquest país, es va fer molt. El que passa és que tenim el país desendreçat.”

Pel que fa al panorama internacional, reconeix que “tot això fa molta angúnia, les dues guerres mundials es van cuinar a foc lent i després van esclatar. Espero que no passi perquè ara es faria la guerra amb bombes atòmiques. Però estic amoïnat, em fa por”

I personalment confessa que “el meu temps ha passat. No m’estranyaria que encara visqués cinc o sis anys. Ara ja no em toca. La mort no em fa por, però em fa respecte.”

SHEIN, SHEIN, SHEIN 30.6.22

 

Barcelona ha acollit aquest dijous la inauguració d'un show room de Shein al Portal de l'Àngel, el carrer comercial més car d'Espanya segons les consultores immobiliàries. És una estratègia comercial dirigida a conquerir Europa. A més de la capital catalana, la marca fundada per l'enigmàtic empresari xinès Chris Xu ha posat en marxa botigues a algunes de les principals ciutats del continent.

El local del Portal de l'Àngel estarà obert fins al 10 de juliol. Abans de les 10 del matí, centenars de persones han fet cua pacientment per poder entrar al comerç. Es tracta de les fans –sí, la gran majoria són dones joves– de Shein. "Porto des de les 5.30h esperant, comprem força en aquesta web i volem viure l'experiència de la seva primera botiga a Barcelona", ha explicat a la vanguardia Maria, que venia amb el peu embenat i crosses amb la seva filla adolescent i la neboda. Nosaltres venim de Santa Coloma de Gramenet, ens hem aixecat a les 4 del matí per entrar de les primeres, i t'asseguro que si arribo a saber que no et podies portar la roba de la botiga, no m'aixeco a aquesta hora", han lamentat Yolanda i la seva amiga. Cap de les dues joves no sabia que Shein ha obert un show room. És a dir, un expositor per mirar la roba, tocalar i tastar-la. Però no per comprar-la in situ. Qui vulgui fer-se amb alguna de les peces ha d'escanejar el codi QR de les etiquetes i fer la comanda on line. Igual que quan es compra per Internet.

La sensació de decepció per no poder adquirir la roba al moment ha estat comú entre les primeres assistents. "Com que no et pots portar la roba, què m'estàs explicant?", recriminaven tres amigues a una dependenta. El personal contractat a la botiga tenia terminantment prohibit parlar amb els periodistes. "No podem explicar com ens han contractat ni què cobrem", han respost a preguntes d'aquest mitjà.

És el nou fenomen fan que substitueix les senyores que antes es plantaven a la porta del Corte Ingles quan les rebaixes eren rebaixes i sortien per la tele entrant corrents al magatzem, cada any les mateixes senyores. Aquest fet en si ja tenia poc sentit, però fer cua des de les cinc del matí per acabar comprant biquinis a 6 euros com si fos en línia el que sembla és una presa de pèl, encara que cert és que s'ha tractat d'una enorme campanya publicitària, i un acte gairebé obscè dels concurrents que han fet l'espot gratis a Shein, als quals un periodista titllava avui directament de gilipolles, i no anava desencaminat. Potser seria millor titllar-los de banals o inconsistents que és més delicat encara que menys contundent. Ja es deia que després de la pandèmia sortiriem millor; una pandemia de la que no només no n'hem sortit encara sinó que s'està complicat dia a dia, encara que als mitjans a penes sèn parli, però els metges comencen a estar preocupats i a disparar totes les alarmes, només calia escoltar avui al Dr. Padros a Rac1. p a la Doctora Campins a Catradio. Nois, tenim un problema, i no és Shein.

QUÈ ÉS EXACTAMENT LA DEMOCRÀCIA? 30.6.22

L'any 2004, José Saramago va publicar aquest article a 'Le monde diplomatique'. En ell es pregunta què és la democracia, i troba respostes a la seva pregunta, algunes semblen fins i tot obvies, però només ho semblen, com les aparences. En realitat, Saramago disecciona i analitza la democracia en totes les seves vessants, en un article per a mi, magistral.

"Al seu llibre Política, Aristòtil ens diu en primer lloc això: “En democràcia, els pobres són reis perquè són majoria, i perquè la voluntat de la majoria té força de llei”.[1] En un segon passatge, sembla restringir l'abast d'aquesta frase, després l'amplia, la completa i acaba per establir un axioma: “L'equitat al si de l'Estat exigeix ​​que els pobres no tinguin més poder que els rics, que no siguin els únics sobirans, sinó que tots els ciutadans ho siguin en proporció al seu número. Aquestes són les condicions indispensables perquè l‟Estat garanteixi eficaçment la igualtat i la llibertat”.

Aristòtil ens diu que encara que participin amb total legitimitat democràtica al govern de la polis, els ciutadans rics seran sempre una minoria per raó d'una incontestable proporcionalitat. Sobre un punt, tenia raó: per més lluny que ens remuntem en el temps, mai els rics no van ser més nombrosos que els pobres. Tot i això, els rics sempre van governar el món o van sostenir els fils dels que governaven. Constatació més actual que mai. Assenyalem de passada que, per a Aristòtil, l'Estat representa una forma superior de moralitat…

Tot manual de dret constitucional ens ensenya que la democràcia és “una organització interna de l'Estat per la qual l'origen i l'exercici del poder polític incumbeix al poble, organització que permet al poble governat governar al seu torn per mitjà dels seus representants electes”. Acceptar definicions com aquesta, d'una pertinència tal que frega les ciències exactes, correspondria, trasposades a la nostra vida, a no tenir en compte la gradació infinita d'estats patològics a què el nostre cos es pot veure confrontat en tot moment.

En altres termes: el fet que la democràcia es pugui definir amb molta precisió no vol dir que funcioni realment. Una breu incursió en la història de les idees polítiques condueix a dues observacions sovint descartades sota el pretext que el món canvia. La primera, recorda que la democràcia va aparèixer a Atenes, cap al segle V abans de Crist; que suposava la participació de tots els homes lliures al govern de la ciutat; estava fundada en la forma directa, sent els càrrecs efectius o atribuïts segons un sistema mixt de sorteig i elecció; i els ciutadans tenien dret al vot ia presentar propostes a les assemblees populars.

No obstant això, aquesta és la segona observació, a Roma, continuadora dels grecs, el sistema democràtic no va aconseguir imposar-se. L'obstacle va procedir del poder econòmic desmesurat d'una aristocràcia latifundista que veia en la democràcia un enemic directe. Tot i el risc de tota extrapolació, podem evitar preguntar-nos si els imperis econòmics contemporanis no són, també, adversaris radicals de la democràcia, encara que es mantinguin de moment les aparences?

Les instàncies del poder polític intenten desviar la nostra atenció d'una evidència: dins mateix del mecanisme electoral hi ha en conflicte una opció política representada pel vot i una abdicació cívica. No és cert que, en el precís moment en què la butlleta és introduïda a l'urna, l'elector transfereix a altres mans, sense més contrapartida que algunes promeses escoltades durant la campanya electoral, la parcel·la de poder polític que posseïa fins aquell moment mentre membre de la comunitat de ciutadans?

Aquest paper d'advocat del diable que assumeixo pot semblar imprudent. Raó de més perquè examinem què és la nostra democràcia i quina és la seva utilitat, abans de pretendre —obsessió de la nostra època— fer-la obligatòria i universal. Aquesta caricatura de democràcia que, com a missioners d'una nova religió, procurem imposar a la resta del món no és la democràcia dels grecs, sinó un sistema que els mateixos romans no haurien vacil·lat a imposar els seus territoris. Aquest tipus de democràcia, rebaixada per mil paràmetres econòmics i financers, hauria aconseguit sens dubte fer canviar d'idea els latifundistes del Laci, transformats aleshores en els demòcrates més fervents…

Pot emergir a la ment de certs lectors una enutjosa sospita sobre les meves conviccions democràtiques, ateses les meves conegudes inclinacions ideològiques[2]… Defenso la idea d'un món veritablement democràtic que finalment es faci realitat, dos mil cinc-cents anys després de Sòcrates, Plató i Aristòtil. Aquesta quimera grega d'una societat harmoniosa, sense distincions entre amos i esclaus, com la conceben les ànimes càndides que continuen creient a la perfecció.

Alguns em diran: però les democràcies occidentals no són censatàries ni racistes, i el vot del ciutadà ric o de pell blanca compta tant a les urnes com el del ciutadà pobre o de pell fosca. Si ens fiem d'aquestes aparences, hauríem aconseguit el summum de la democràcia. A risc d'aplacar aquests cremors, diré que les realitats terribles del món en què vivim fan irrisori aquest quadre idíl·lic i que, d'una manera o altra, acabarem trobant un cos autoritari dissimulat sota els atavis més bells de la democràcia. Així, el dret de vot, expressió d'una voluntat política, és alhora un acte de renúncia a aquesta voluntat, ja que l'elector la delega a un candidat. Almenys per a una part de la població, l'acte de votar és una forma de renúncia temporal a una acció política personal, posada en sordina fins a les eleccions següents, moment en què els mecanismes de delegació tornaran al punt de partida per començar una altra vegada de la mateixa manera.

Per a la minoria triada, aquesta renúncia pot constituir el primer pas d'un mecanisme que autoritza moltes vegades, malgrat les esperances vanes dels electors, a perseguir objectius que no tenen res de democràtics i poden ser veritables ofenses a la llei. En principi, a ningú se li acudiria triar com a representants al Parlament individus corruptes, fins i tot si la trista experiència ens ensenya que les altes esferes del poder, a nivell nacional i internacional, estan ocupades per aquest tipus de criminals o els seus mandataris. Cap observació microscòpica dels vots dipositats a les urnes tindria el poder de fer visibles els signes delators de les relacions entre els Estats i els grups econòmics els actes delictius dels quals, i fins i tot bèl·lics, porten al nostre planeta dret a la catàstrofe.

L'experiència confirma que una democràcia política que no descansa sobre una democràcia econòmica i cultural no serveix de gaire. Menyspreada i relegada al dipòsit de les fórmules envellides, la idea d'una democràcia econòmica ha deixat lloc un mercat triomfant fins a l'obscenitat. I la idea d'una democràcia cultural va ser reemplaçada per la no menys obscena d'una massificació industrial de les cultures, pseudomelting-pot que s'utilitza per emmascarar-ne la predominància.

Creiem que hem avançat, però en realitat retrocedim. Parlar de democràcia es tornarà cada cop més absurd si ens obstinem a identificar-la amb institucions anomenades partits, Parlaments, governs, sense procedir a una anàlisi de l'ús que aquests últims fan del vot que els va permetre accedir al poder. Una democràcia que no s'autocritica, es condemna a la paràlisi.

No concloguin que estic en contra de l'existència dels partits: milito dins d'un. No creguin tampoc que avorreixo els Parlaments: els apreciaria si es consagressin més a l'acció que a la paraula. I tampoc no imaginin que sóc l'inventor d'una recepta màgica que permet als pobles viure feliços sense tenir govern. Em nego a admetre que només es pugui governar i voler ser governat segons els incomplets i incoherents models democràtics vigents. Els cal·lifico així perquè no veig cap altra manera de designar-los. Una democràcia veritable, que inundaria amb la seva llum, com un sol, tots els pobles, hauria de començar pel que tenim a mà, és a dir, el país on vam néixer, la societat on vivim, el carrer on morem.

Si aquesta condició no és respectada —i no ho és— tots els raonaments anteriors, és a dir, el fonament teòric i el funcionament experimental del sistema, estaran viciats. Purificar les aigües del riu que travessa la ciutat no servirà de res si el focus de la contaminació és a les fonts.

La qüestió principal que es planteja tota mena d'organització humana, des que el món és món, és la del poder. I el principal problema és identificar qui el té, verificar per quin mitjà el va obtenir, quin ús en fa, quins mètodes utilitza i quines són les seves ambicions. Si la democràcia fos realment el govern del poble, pel poble i pel poble, tot debat cessaria. Però no estem en aquest punt. I només un esperit cínic s'animaria a afirmar que tot va immillorablement bé al món en què vivim.

Es diu també que la democràcia és el sistema polític menys dolent, i ningú no s'adona que aquesta acceptació resignada d'un model que s'acontenta de ser “el menys dolent” pot constituir el fre d'una recerca de “millor”.

El poder democràtic és, per la seva naturalesa, sempre provisori. Depèn de l'estabilitat de les eleccions, de les fluctuacions de les ideologies i dels interessos de classe. Podem veure-hi una mena de baròmetre orgànic que registra les variacions de la voluntat política de la societat. Però d'una manera flagrant ja no comptem les alternances polítiques aparentment radicals que tenen com a efecte canvis de govern, però que no vénen acompanyades per transformacions socials, econòmiques i culturals tan fonamentals com feia suposar el resultat del sufragi.

En efecte, dir govern “socialista”, o “socialdemòcrata”, o fins i tot “conservador”, o “liberal” i anomenar-lo “poder”, no és més que una operació estètica barata. És pretendre anomenar alguna cosa que no es troba allà on ens voldrien fer creure. Perquè el poder, el veritable poder, es troba en un altre lloc: és el poder econòmic. Aquest els contorns de filigrana del qual percebem, però se'ns escapa quan volem aproximar-nos-hi i contraataca si ens donen ganes de restringir la seva influència, sotmetent-ho a les regles de l'interès general. En termes més clars: els pobles no han triat els seus governs perquè aquests els “ofereixin” al mercat. Però el mercat condiciona els governs perquè aquests els “ofereixin” als seus pobles. A la nostra època de mundialització liberal, el mercat és l'instrument per excel·lència de l'únic poder digne d'aquest nom, poder econòmic i financer. Aquest no és democràtic ja que no ha estat elegit pel poble, no és gestionat pel poble i sobretot perquè no té com a finalitat el benestar del poble.

No faig més que enunciar veritats elementals. Els estrategs polítics, de tots els bàndols, han imposat un silenci prudent perquè ningú no s'atreveixi a insinuar que seguim cultivant la mentida i acceptem ser-ne còmplices. El sistema anomenat democràtic s'assembla cada cop més a un govern dels rics i cada cop menys a un govern del poble. Impossible negar l'evidència: la massa dels pobres crida a votar mai no és cridada a governar. A la hipòtesi d'un govern format pels pobres, on aquests representarien la majoria, com Aristòtil va imaginar a la seva Política, ells no disposarien dels mitjans per modificar l'organització de l'univers dels rics que els dominen, vigilen i asfixien.

La pretesa democràcia occidental ha entrat en una etapa de transformació retrògrada que no pot aturar, i les conseqüències previsibles de la qual seran la seva pròpia negació. No hi ha cap necessitat que algú prengui la responsabilitat de liquidar-la, ella mateixa se suïcida cada dia. Què fer? Reformar-la? Sabem que, com va escriure encertadament l'autor del Gatopardo[3], reformar no és altra cosa que canviar allò necessari perquè res canviï. Renovar-la? Quina època del passat prou democràtica valdria la pena que hi tornem per, a partir d'aquí, reconstruir amb nous materials allò que està en el camí de la perdició? La de la Grècia antiga? La de les repúbliques mercantils de l'Edat Mitjana? La del liberalisme anglès del segle XVII? La del segle francès de les Llums? Les respostes serien tan fútils com les preguntes…

Què fer, doncs? Deixem de considerar la democràcia com un valor adquirit, definit una vegada per sempre i intocable per sempre. En un món en què estem acostumats a debatre-ho tot, només persisteix un tabú: la democràcia. Antonio Salazar (1889-1970), el dictador que va governar Portugal durant més de quaranta anys, afirmava: “No es qüestiona Déu, no es qüestiona la pàtria, no es qüestiona la família”. Avui qüestionem Déu, la pàtria, i si no qüestionem la família és perquè ella s'encarrega de fer-ho sola. Però no qüestionem la democràcia.

Aleshores dic: qüestionem-la en tots els debats. Si no trobem una manera de reinventar-la, no perdrem només la democràcia sinó l'esperança de veure un dia els drets humans respectats en aquest planeta. Seria llavors el fracàs més estrepitós del nostre temps, el senyal d'una traïció que marcaria la humanitat per sempre."

¿Qué es exactamente la democracia - José Saramago

 (Publicado en Le Monde Diplomatique,2004) - via Arrezafe.

[1] Aristóteles, Política, Editorial Nacional, Madrid, 1981. 

[2] José Saramago se declaró comunista. 

[3] Novela póstuma “Il Gattopardo” del escritor siciliano Giuseppe Tommasi di Lampedusa (1896-1957), publicada en 1958.

LA DONA QUE VA PUBLICAR L'ULISSES DE JOYCE 29.6.22

 

Hi ha decisions que sembla que la història pren al marge dels protagonistes. Aquest va ser el cas d'una dona americana que va estimar, difondre i fins i tot va fer apostolat en nom de l'alta cultura, després d'haver passat tres anys amb el seu pare –un pastor protestant– i la resta de la família primer a la Library Place de Princeton i després, a la capital francesa a principis del segle XX. O, dit altrament, quan les lletres i la cultura mundials eren, sobretot, belles lletres. Sylvia Beach llavors era només una nena, i es va preguntar a les memòries –i amb certesa molt abans d'escriure-les– fins a quin punt aquelles experiències no l'haurien predestinat. El seu pare, probablement, hauria discrepat una mica. Per exemple, no hauria aprovat amb gran entusiasme l'elecció posterior d'Adrienne Monnier, una de les primeres dones d'Europa a ser propietàries d'una llibreria, com era el gran amor de la seva vida. Tampoc no hauria saltat d'alegria, diguem-ne, amb la intervenció decisiva de la seva filla en la publicació d'una obra que es va considerar tan obscena als Estats Units que va acabar prohibida i pastura de les flames, durant més d'una dècada, cada vegada que se'n van enviar centenars d'exemplars a l'altra banda de l'Atlàntic. Si la primera edició d'Ulisses, de James Joyce, és del 1922, la seva primera edició “legal” no es publicaria fins al 1934 als Estats Units i fins al 1936 al Regne Unit.

La Maison des Amis des Livres, és a dir, La Casa dels Amics dels Llibres. Així es deia el petit negoci d'Adrienne Monnier, que havia aprofitat que, durant la Primera Guerra Mundial, molts dels propietaris de les llibreries havien hagut de deixar-les per anar al capdavant i, de vegades, no tornar o, gairebé pitjor, tornar devastats i sense alè. La Casa de Monnier, una llibreria de préstec, es va convertir en un imant per a escriptors de la talla de Paul Valéry o André Gide, i Sylvia, que els va anar coneixent a mesura que avançava la relació amb la seva propietària, es va quedar admirada. A Beach se li va acudir una idea sensacional. Per què ella mateixa no fundava una llibreria en llengua anglesa a París, que es digués, és clar, Shakespeare and Company, en comptes d'una llibreria en francès a Nova York, com havia somiat fins aleshores? Els diners, al principi, no serien un problema, perquè els Estats Units eren molt més pròspers que França als anys vint, i ella tenia els seus estalvis en dòlars. Les comoditats, sobretot en plena postguerra, no serien les mateixes que a la Gran Poma…, però la Sylvia era jove i el confort no l'obsessionava. El que l'obsessionava de debò era la cultura. Bé, i una mica també, reconeguem-ho, els ulls “blaus i grisencs” d'aquella dona “recia” que havia escollit com a companya.

Shakespeare and Company, a partir de la seva obertura el novembre del 1919, es va transformar en un imant per a l'anomenada Generació Perduda que va començar a anegar els carrers de París (Hemingway, Scott Fitzgerald, etc.), i en un pont singular entre la cultura francesa i la nord-americana, gràcies a la xarxa d'escriptors que coneixia Monnier. Però no només era un vincle transatlàntic, sinó que també calia comptar amb les celebritats que arribaven des de l'altra banda del canal de la Manxa i fins i tot d'Irlanda. Va ser el cas de James Joyce, a qui el seu amic i admirador, el poeta Ezra Pound, havia preparat el camí. Pound s'havia assegurat que dues de les obres del mestre irlandès arribessin als escriptoris d'algunes de les lluminàries de la ciutat de la llum. Parlem, sobretot, de la col·lecció de contes Dublinesos, però també del Retrat de l'artista adolescent, que, gràcies al poeta americà, comptaria amb la traducció al francès. A més d'això, Pound se les va arreglar per aconseguir-li un apartament on no li cobrarien res pel lloguer durant els primers mesos i un sopar sumptuós on els Joyce tindrien l'ocasió de posar-se de llarg davant la bona societat de la república de les lletres ancorada a París. Allí va conèixer Joyce a Sylvia Beach.

La primera imatge que Joyce va donar en aquell sopar, per als que no el coneixien, va haver de ser un home fràgil i peculiar. Deia que no podia beure abans de les vuit, les seves ulleres gruixudes magnificaven el defecte del seu ull dret fins a donar-li cert aire grotesc, el seu vestit no semblava de la seva talla i parlava amb un estrany accent que emfatitzava les frases i les paraules com si fos un professor de llengua. En arribar la sobretaula, no va trigar a escapolir-se fins a la biblioteca, i allà, quan Sylvia Beach li va preguntar què estava escrivint, ell va respondre enrojolant-se que una novel·la titulada Oolissays. I, com una vella cosidora que no troba el didal, el mestre va haver de posar-se a pocs centímetres dels seus ulls la llibreta on va apuntar la direcció de Shakespeare and Company. Visionari, sí. Mig cec, també.

Després d'anar, l'endemà, a la llibreria, es va donar d'alta com a subscriptor, perquè l'establiment estava especialitzat en llibres de préstec i revistes culturals, literàries sobretot, en anglès. Diu una mica de Joyce que es presentés amb el barret de feltre, el bastó, el vestit blau fosc… i unes sabates brutes. Conforme va avançar la relació, l'escriptor va confessar la seva llarga llista de pors, que incloïen els gossos (des que de nen li havia mossegat un la barbeta) i les tempestes, passant pel temor que l'escriptura nocturna d'Ulisses l'estigués fent malbé encara més els ulls. La casa que li havia aconseguit Pound per a ell i la seva família no tenia electricitat (i, per tant, llum elèctrica a les nits), dutxa i banyera pròpies. Com que tampoc no tenia una taula, Joyce escrivia, al principi, al llit, després d'un dia sencer fent classes particulars d'idiomes. Era un políglota tan dotat que sabia, segons alguns càlculs, fins a deu llengües.

Sylvia Beach no va ser, ni de bon tros, la primera opció de Joyce per editar Ulisses. El camí que ell hagués volgut era més o menys el mateix que havia seguit amb Retrato de l'artista adolescent, és a dir, vendre alguns capítols brillants a revistes minoritàries, on els poguessin admirar crítics i escriptors, i, finalment, publicar-ho sencer en un sol tom, que, per descomptat, donés prioritat al mercat anglosaxó. La realitat, després de set anys de feina i una vista triturada, li va clavar un autèntic cop de puny. El primer capítol que va publicar als Estats Units es va considerar obscè, i les autoritats van fer responsables l'editor i el distribuïdor (la llibreria), encara que després exoneressin la botiga. La porta americana se li havia tancat de cop i, en veure la situació, els seus editors i distribuïdors britànics també li van dir que no comptés amb ells en aquesta aventura.

Davant la desolació de Joyce, Sylvia Beach li va oferir publicar-li la novel·la en un país “neutral” i distribuir-lo entre un públic selecte en anglès, amb àmplies i valuoses ramificacions a Europa i als Estats Units (els membres de la Generació Perduda i els seus col·legues francesos) . A més, va optar per un curiós model de subscripció, de manera que els clients no compraven Ulisses pròpiament, sinó que, d'alguna manera, se subscrivien a l'obra gairebé com a mecenes de l'artista i rebien el llibre com a recompensa. Beach també va tancar un acord amb un impressor, que va acceptar cobrar amb càrrec a les vendes, cosa que, probablement, es va penedir després d'aguantar les contínues correccions de l'autor, la seva curiosa selecció del paper i l'elecció d'un color per a la portada (un blau similar al de la bandera grega) que el mateix impressor va haver d'importar des d'Alemanya.

La propietària de Shakespeare and Company va arribar a creure que podria justificar als Estats Units que una edició privada de mil còpies per subscripció no es podia considerar una amenaça contra la moral pública. S'equivocava, i les autoritats duaneres no van trigar a treure-la del seu error. En conseqüència, va haver de recórrer a solucions com la que li va oferir Ernest Hemingway: exportar al Canadà i ficar de contraban totes les còpies possibles per la frontera dels Estats Units. Els volums de la primera edició es van tornar tan cobejats que es van revaloritzar poc després un 350% i va esclatar un mercat secundari fabulós ple d'especulació. L'obra d'art es transfigurava en fetitxe i, per descomptat, no van trigar a aparèixer les còpies il·legals que tant van irritar Joyce.

Lamentablement, tot aquest procés va avançar la coronació de l'autor irlandès al parnàs literari i va agreujar les seves pitjors qualitats. No tenia diners, però volia viure com si en tingués. Ulisses donava prestigi i, tot i això, durant més de deu anys, va costar un món distribuir-lo i vendre'l per les lleis antiobscenitat i la pròpia complexitat del text.

Sembla que a Joyce tot això li era igual i, per això, va començar a endeutar-se amb càrrec als futurs drets d'autor que generaria el que ell contemplava com el gran èxit en vendes de la seva obra mestra. I aquests futurs drets d'autor se'ls va reclamar a la seva editora-llibrera de confiança, que, absurdament, se'ls va pagar perquè creia a l'obra i, en certa manera, havia adoptat l'autor desvalgut des del principi. Al febrer de 1931, durant la primera envestida de la Gran Depressió, ja li devia 13.000 francs.

No va ser el deute financer amb el geni el que va provocar el final de Shakespeare and Company, però alguna cosa hi va tenir a veure el seu deute emocional. El 1941, durant l'ocupació nazi de París, un oficial alemany es va presentar a la llibreria i va demanar comprar la còpia de Finnegans Wake, última obra de Joyce publicada en vida, que era a l'aparador. Sylvia Beach es va negar perquè era l'única que li quedava. Quan va tornar l'oficial, dues setmanes després, va mantenir la negativa, però en aquesta ocasió l'oficial li va dir que aquell mateix dia s'asseguraria que li expropiessin el negoci. Abans que arribessin, i en poques hores, va buidar totes les parets i prestatgeries i va pintar la façana de blanc. I les portes es van tancar durant anys. I la llibreria esdevingué llibre, i la seva fundadora, llegenda. - GONZALO TOCA REY - lavanguardia.com

EL PROCÉS DELS FARSANTS 29.6.22

La llegendària incompetència dels dirigents del Procés és un article de Jordi Mercader a elplural.com, on una exdiputada de la CUP admet que els dirigents independentistes van aprovar la DUI sabent que no hi havia res preparat per al minut següent. De manera similar ja s'havia expresat fa temps Clara Ponsatí. I és que tot va ser nomès una farsa, un esperpent, una presa de pel a tots els ciutadans de Catalunya, no nomès al 52% que dona suport als del procés. Si tinguessin un mínim de dignitat, tots, tots haurien d'haver dimitit de les seves funcions públiques i retirar-se a un convent a purgar la seva miseria ética i moral.

"L'enginyosa declaració d'independència de Catalunya que incloïa dissimuladament una renúncia a exercir-la es va fer sobre el no-res més absolut, segons Gabriela Serra, una de les diputades de la CUP a l'octubre del 2017. No es pot dir que aquesta revelació sigui una sorpresa, ni tan sols ha estat matisada pels seus socis de llavors i d'ara, entre altres coses, perquè, com a mínim, el govern de Carles Puigdemont i els diputats de Junts pel Si (CDC, ERC, Demòcrates de Catalunya i Moviment d'Esquerres) també estaven al cas de la inexistència de cap estructura d'estat i de cap compromís de país per reconèixer l'eventual nou estat, ni tan sols la Rússia de Putin.

“Es va decidir que no diguéssim que no hi havia res preparat”, va admetre Serra al programa Cafè d’Idees de TVE a Catalunya. El concepte de mentida útil ja va ser manejat obertament per alguns estrategs de la causa durant les setmanes àlgides del Procés, però ara l'exdiputada de la CUP creu que arriba el moment “d'explicar aquesta veritat que no s'ha explicat”. En realitat, gairebé tots els implicats estaven al cas de la improvisació que sostenia aquella DUI. Era més que una sospita perquè estava avalada pel resultat i per les múltiples confessions off de record que han alimentat cròniques i llibres d'aquells dies d'exacerbació patriòtica. El fet que sigui una exdirigent de la CUP qui assumeixi cinc anys després que la improvisació no era un ximple penjat pels adversaris del secessionisme sinó una llegenda viva de la incompetència dels dirigents del Procés permet certificar el desacord en què sobreviu l'independentisme .

La llegenda d'aquella jornada històrica per motius diversos recull una reunió prèvia al ple d'independència en què el conseller d'Exteriors de la Generalitat, Raül Romeva, va compartir amb el grup parlamentari de JuntsxSí la inexistència de cap suport diplomàtic a la DUI. Els presents han de recordar emocionats les llàgrimes de la presidenta del Parlament, Carmen Forcadell, perquè tenen constància del fracàs de totes les gestions i de la confusió creada per múltiples declaracions optimistes del govern Puigdemont en sentit contrari a la realitat.

Segons sembla, al grup de la CUP també els ho van explicar, però ni els uns ni els altres van fer saber als seus seguidors que estaven a punt d'escenificar una paròdia. Ni van advertir TV3 de la relativitat de la DUI, de manera que la televisió pública catalana va mantenir tota la tarda una càmera fixa per immortalitzar l'instant en què la bandera espanyola fos arriada del terrat del Palau de la Generalitat. El que va seguir és història coneguda, tant el desconcert dels fidels com les conseqüències penals per als protagonistes.

La veritat desvetllada per la CUP arriba en plena efervescència de la rocambolesca via russa a la independència, sobre la transcendència i credibilitat de la qual s'estenen una mica més que dubtes raonables. En tot cas, la trama russa és un relat molt d'acord amb el to general del procés, ple de contradiccions i exageracions. Un dels més actius en la construcció del miratge, amb Puigdemont, va ser Raül Romeva, el conseller d'Exteriors que no va aconseguir cap suport a l'hipotètic nou estat, encara que aquesta constatació no el va lliurar de ser condemnat per sedició pel Tribunal Suprem.

De tota manera, un any abans dels fets d'octubre del 2017, en un viatge als Estats Units, Romeva va deixar formulada davant de les càmeres de la CNN una declaració simptomàtica del Procés, un avís per a navegants escèptics. “Tard o d'hora”, va dir, “la realitat s'imposarà i demostrarà que no hi ha una voluntat secessionista, sinó al revés, de buscar nous marcs d'acord; no hi ha una voluntat rupturista, sinó al revés, d'augmentar encara molt més la interconnexió i d'enteniment i de diàleg, i amb el primer actor amb què ens entendrem és amb l'Estat espanyol”. La CUP encara creia en aquell moment que la serietat imperava als treballs preparatoris de la independència. Després... 

024, UNA TRUCADA A LA VIDA 11.5.22

A Espanya 11 persones se suïciden cada dia. El Govern ha posat en marxa un telèfon d'atenció, el 024. El número 024 ha estat escollit per transmetre la idea que estarà en funcionament durant totes les hores del dia tots els dies de l'any, ha explicat la ministra de Sanitat. Carolina Darias ha assegurat que la presentació d'aquest recurs el 9 de maig, coincidint amb el Dia d'Europa, no és casual, i que els responsables de la gestió han deliberat extensament a l'hora d'escollir el lema que identifica la línia. Amb el lema 'Una trucada a la vida', el recurs pretén afrontar l'increment de la xifra de suïcidis a Espanya registrat a partir de la pandèmia.

A Barcelona el suïcidi és la primera causa de la mortalitat dels homes d'entre 15 i 44 anys i la segona causa entre les dones. El telèfon per prevenir suïcidis és el 900-925-555 i la intenció del projecte és ajudar als possibles usuaris, trencar el silenci públic i contribuir a desmuntar el mite segons el qual qualsevol visibilitat pedagògica pot empènyer qui estigui dubtant de prendre una decisió fatídica.

A Catalunya cada any mor el doble de gent pel fet de suïcidar-se que d'accidents d'automòbil. Els trens no atropellen gent, és gent que s'hi tira. Abans, semblava que el suïcidi estava reservat als artistes, als creadors purs que no suportaven seguir amb la seva existència. Quan es dona un cas com aquest tornen els vells fantasmes sobre la relació entre la creativitat i l'autodestrucció sobretot en el cas dels artistes, com quan la genialitat portava incorporat un xip amb la condició d'una ànima torturada. Aquesta percepció ha canviat, i avui en dia el suïcidi és considerat un acte sòrdid i covard davant del fracàs, lluny de poder ser considerat un exercici de llibertat personal o part del paisatge dels torturats genis creadors.

El suicidi com el sexe es tabú, no se'n parla, no existeix. Fixeu-vos que en el cas de l'exporter del Barça Robert Enke, alguns mitjans no parlaven de suicidi sinó d'accident, que de fet ho és un accident però no en el sentit que li volen donar pèr no reconèixer que una persona ha decidit treure's la vida per pròpia voluntat.

Semblaria que l'índex més elevat dels suïcidis hauria de ser a la tardor o a l'hivern, però en canvi, l'ésser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la Primavera, quan tot brota de vell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'ésser humà i és quan més decideix llevar-se la vida. Cioràn que havia escrit i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural al llit als 84 anys, i en general els qui parlen de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat hi ha metges que diuen que si, que els qui en parlen acaben duent l'acte a terme.

En molts altres casos no s'arriba a consumar el suïcidi, potser perquè malgrat tots els malgrats, aixó de viure és millor que el no res que els espera als qui en un moment d'ofuscació o reflexió opten per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui resten aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic. Sembla que actualment se'n parla una mica més obertament del suïcidi, però molt entre cometes, amb l'aprensió que ens fa parlar d'aquests temes que hauriem d'afrontar amb més naturalitat. Però tot i així, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de retorn ni possibilitat d’esmena. Estic segur que els suicides en el darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps. 

La veritat és que aquests morts interessen més aviat poc. No ocupen un lloc prioritari a la llista del que ens preocupa diàriament. El mantell de silenci amb què es cobreix aquesta qüestió s'atribueix habitualment al tabú ia l'estigma que encara acompanyen les conductes suïcides. Però hi ha més motius. El fet que en el suïcidi convergeixin en la mateixa persona víctima i botxí ens fa sentir segurs, ja que tot queda reduït a un problema individual ja solucionat amb la mort de qui el pateix i que no va amb nosaltres.

Però, amb aixó de la vida, passa com amb la democràcia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arribat a angoixar i preocupar molt, sol arreglar-se tot sol, i que treure's la vida si que no el soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim ja que en no consultar-nos per dur-nos aqui, ja el tenim adquirit a decidir quan i com anar-nos-en, diria que seria aconsellable no exercir-lo, no soluciona els problemes i és un acte de valenta covardia.

Deia Fuster que la sola cosa reprovable del suïcidi és que gairebé sempre es tracta d'una mort prematura. I, ben mirat, ¿és que hi ha alguna mort que no siga realment prematura?. 

TOMÀS URPÍ: VÍCTIMA O BOTXI? 11.5.22

La Taula de Memòria Històrica de l’Ajuntament de Sabadell, vol esborrar el nom de l’homenatge de la plaça Montserrat Roig. El nom d’Enric Tomàs Urpí apareix esculpit en el monòlit en memòria dels deportats sabadellencs als camps nazis, ubicat a la plaça Montserrat Roig de Sabadell. Però des de fa un any hi ha qui vol esborrar-lo, perquè no el considera digne de ser-hi.

El republicà sabadellenc, després de combatre a la Guerra Civil i exiliar-se a França, va acabar internat des del 1940 fins a 1950 al camp de concentració alemany de Mathausen-Gusen. I va sobreviure, però per fer-ho va haver de perpetrar atrocitats. És en aquest clarobscur que, 80 anys després de la seva mort, emergeix el debat: va ser víctima o botxí?.

Al camp de Gusen, per salvar-se, Tomàs Urpí es va convertir en kapo del seu barracó, un capatàs, còmplice de soldats nazis. L’obra de Montserrat Roig o la biografia del deportat Prisciliano García testimonien que el sabadellenc va arribar a matar 38 companys de barracó en una sola nit. O que colpejava al cap altres presos perquè caiguessin davant de tanques electrocutades.

Així és com Tomàs Urpí va sobreviure al camp. Però no als seus actes. Dies després de l’alliberament de Mathausen, va morir assassinat per venjança. Hi ha qui diu que va ser a mans d’una desena de republicans antifeixistes, però també corre la versió que va ser el fill d’una de les seves víctimes, que li va buidar un carregador sencer d’una pistola al cap.

Durant 30 anys, David Serrano ha investigat testimonis de l’holocaust i ha publicat gairebé una vintena de llibres. Ell el defineix “stricto sensu, una víctima més” i es posiciona totalment en contra d’esborrar el seu nom de l’homenatge als deportats sabadellencs. Tomàs Urpí és una víctima més del sistema de camps de concentració, pensats per destruir emocionalment l’individu, deshumanitzar-lo, extreure’l de la condició humana i de la racionalitat”, sosté Serrano. “Es perseguia l’embrutiment moral o la zona més fosca de la zona gris”, afegeix, citant Primo Levi. “Fan que la víctima es converteixi en col·laborador obligat de la destrucció”.

Serrano ha estudiat el cas i recorda que el deportat, abans d’entrar al camp, era “una persona normal, no un sàdic, un republicà amb ideals” que va quedar “destruït moralment i es va convertir en un ésser deplorable”.

La Taula de Memòria Històrica, que penja de l’Ajuntament, va decidir que s’esborraria el nom de Tomàs Urpí fa un any, arran de la sol·licitud d’entitats. L’Ajuntament va prendre la decisió després de demanar l’opinió d’alguns experts, a més d’avaluar un informe al respecte al Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID) de la UAB.

“Hem d’establir graus entre víctimes? Des de societats de pau i democràtiques, es pot jutjar el que passa en un context d’extrema violència, amenaça, submissió, humiliació i destrucció”, es pregunta l’expert. 

Montserrat Roig va deixar escrit: “Tots, botxins i víctimes, eren burilles humanes”.  - Guillem Plans - diari de sabadell.

'AQUI PAZ Y DESPUÉS, ESPERANZA' 10.5.22

A la directora del CNI ningú no li ha explicat que amb l'enorme poder que acumula té una enorme responsabilitat que es resumeix en una frase: si t'enxampen espiant, et fots; amb ordre judicial o sense - Antón Losada. Avui ja l'han destituit. "Aqui Paz y después gloria, o Esperanza".

Digueu-me boig, però, després de molt reflexionar sobre la successió de fenòmens paranormals en què s'ha anat convertint la política a Espanya, he arribat a una sola conclusió possible: l'única explicació vàlida a tanta paranormalitat encadenada ha de residir que ningú no els ha fet explicat bé les regles de la normalitat política a molts dels nostres actors polítics. 

A la directora del CNI, Paz Esteban, per exemple, ningú li ha explicat que amb l'enorme poder que acumula, protegit per una concepció opaca i predemocràtica del secret d'Estat, ve una responsabilitat enorme que es resumeix en una frase: si t'enxampen espiant, et fots; amb ordre judicial o sense. Si a més t'enxampen espiant sense l'autorització política competent algú que, per exemple, ocupa el càrrec de vicepresident de la Generalitat i és, per tant, Estat, la pregunta no és si ha de dimitir, sinó a què està esperant.

A la ministra Margarita Robles tampoc no li han explicat, o prefereix oblidar-ho, que quan ets la màxima autoritat política i algú de la teva confiança es posa a espiar sense el teu permís un rival polític que, a més, ocupa un càrrec a l'administració de l'Estat, la dimissió és el millor camí. Si va espiar amb el permís o sota les ordres de la ministra, la dimissió és l'únic camí. La lleialtat que no és posada a prova no és lleialtat.

A la vicepresidenta Yolanda Díaz tampoc no li han hagut d'explicar bé que, amb la pertinença a un govern, ve la responsabilitat solidària per les seves decisions. La teva feina no consisteix a opinar des dels mitjans i exigir comptes al cel com quan eres diputada. Ara toca empitjorar i rentar la roba bruta a casa fins a deixar-la com els raigs de l'or. Per caminar de tertúlia a tertúlia explicant-nos el que cal fer i ells tampoc van fer, ja tenim exvicepresidents de sobres.

A Pere Aragonés ia ERC els convindria fer una xerrada amb els diputats de Bildu, que sembla que han entès perfectament que no es pot estar a dos llocs alhora: o vols ser govern i governes o no vols ser govern i et conformes a denunciar a qui governi. La carrera per tombar l'Executiu Sánchez la corre Junts, no ERC, i només la pot guanyar Junts, mai ERC. Fer trontollar aquest Govern no té res a veure amb la qualitat democràtica. Saber parar a temps sempre acaba resultant una victòria.

Ja ficats en feina, el president Sánchez i la ministra de Defensa podien aprofitar i fer un cop d'ull a l'escandalós sistema de compatibilitats que permet que mig CNI rendibilitzi a l'empresa privada els seus anys protegits a l'ombra de la seguretat de l'Estat: el coronel Miguel Sánchez , màxim responsable antiterrorista del CNI, a Telefónica, Elena Sánchez, exnúmero dos del CNI al Banc de Santander o l'excap de premsa de Sanz Roldán a Indra…. Estem de conya? Siniestro Total segueix tenint raó quaranta anys després: Ayatolá, no me toque la pirola

L'ORTOGRAFIA I SINTAXI DEL TSJC 10.5.22

La interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que ordena al Govern implantar en quinze dies el 25% de castellà a les aules de la comunitat està escrit en català però conté un nombre inusual de faltes d'ortografia i sintaxi per a un text legal. Més de 40 errors de tota mena, especialment traduccions literals del castellà al català, que constaten que el text no va ser revisat abans d'enviar-se a les parts del plet,segons han comprovat a eldiario.es.

"Sorprende en especial un error que se repite a lo largo de todo el auto: la traducción literal de 'medidas' por 'mides', cuando en realidad la palabra catalana correcta para referirse a las decisiones políticas del Govern para cumplir el fallo judicial es 'mesures'. 'Mides' solo se usa en catalán para hablar de la longitud, la altura o la anchura de un objeto, persona o espacio. 

También se traduce literalmente la fórmula 'dos lenguas' por 'dos llengües', sin tener en cuenta que la norma catalana establece la concordancia de género entre los sustantivos y los artículos y adjetivos. Lo correcto sería 'dues llengües'. 

El auto, consultable al final de esta información, contiene en varias ocasiones la palabra 'dites mides' como calco del castellano 'dichas medidas', cuando en el catalán no contempla esa fórmula habitual en la lengua castellana. Se debería emplear más bien la expresión 'les citades' o 'les esmentades mesures'.

Hay además numerosas faltas de ortografía: falta una 's' en 'inadmisió', una 'n' en 'llegua' y se ha prescindido erróneamente de los acentos en 'be', 'contraria' o 'sentencia', entre otras palabras. No se ha respetado la norma ortográfica catalana que indica que, por regla general, los prefijos no se escriben con guion, con lo que en el texto aparece escrita varias veces 'auto-atribució'.

Tampoco se ha pulido el texto a la hora de detectar palabras no traducidas al catalán. De ahí que se puedan encontrar en el auto un 'los', que no existe en catalán; una conjunción 'y', que en catalán es 'i'; y varios 'de' sin apostrofar, como marca la norma catalana cuando se refieren a palabras empezadas en vocal. Hay incluso un párrafo del texto que incluye un incorrecto 'de d'usuaris', es decir, las dos preposiciones. Los jueces también traducen literalmente la expresión jurídica 'dada cuenta', que encabeza el auto, por 's'ha donat compte'. Las recomendaciones de la conselleria de Justicia en terminología jurídica y administrativa señalan que la traducción de esa expresión no es su traducción literal sino 'atès que' o 'com sigui que'. Se da la circunstancia que resoluciones anteriores de la sección 5ª de la Sala de lo Contencioso Administrativo del TSJC sobre la lengua catalana sí estaban escritas en castellano, como la mayoría de sentencias que se dictan en Catalunya. La misma Sala también escogió el castellano para emitir otra sentencia reciente polémica, la que anuló el veto a los coches contaminantes en Barcelona".

Vist el text, els senyors jutges podríem dir que han suspès en el seu examen de català, del nivell que sigui, o sia que al dedicar-se a fer política des del seu pedestal, política contra la llengua, no han après prou català, el que vol dir que la immersió potser sí que no ha funcionat i el que s'hauria de fer a l'escola, és tot l'ensenyament en català, a veure si així els futurs jutges aprenen català de veritat i ja posats, a ser justos, i no polítics.

El Conseller Cambray segur que s'ha penedit unes quantes vegades d'acceptar el càrrec, ahir en a seva compareixença el vaig veure molt nerviós, i és precisament en moments de perill per la llengua com aquest que necessitariem un  Conseller fort i compromés, que molt em temo no és el cas. I és que, entre l'espionatge de Pegasus i ara el TSJC tocant alló que no sona amb el 25% de quota, els ibers han tornat a despertar la fera procesista que estava morta pero encara no enterrada. Sembla mentida que siguin tan inùtils i no aprenguin. Espanya, con el Titánic, té moltes ganes de tornar a naufragar, mentre Catalunya s'enterra en els seus fonaments.