Davant l'inacabat llistat de desgràcies que ens envaeixen, clavegueres, notícies falses, els únics que es beneficien d'un panorama tan desastrós són els populistes, vinguin d'on vinguin - John William Wilkinson.

Ja fa temps que les columnes d'opinió, vinguin d'on vinguin, comparteixen alguns ingredients bàsics. Pocs són els opinadors que no presenten als seus lectors un llarg però sempre incomplet llistat de les desgràcies actuals o de les que demà o demà passat acabaran no només amb nosaltres sinó amb els nostres valors, el nostre benestar i fins i tot amb el nostre planeta i per tant amb el ésser humà, com ja els va passar als dinosaures.

A més, no passa dia sense que es llegeixi als titulars de les portades dels diaris alguna de les paraules següents: abisme, esquerda, catàstrofe, guerra, apocalipsi, col·lapse, clavegueres, inflació, acomiadaments, vagues, extermini, rearmament, incendi, fam, matança, sequera... i moltes altres per l'estil. Tot indica que ens trobem a prop, molt a prop del final de la pel·licula de la que ens crèiem protagonistes i, per tant, vencedors. De sobte intuïm que ja no hi ha res a fer. Arribem tard. Vam poder haver reaccionat a temps, però no ho vam fer. Tots els nostres avenços se'n van en orris: sanitat, educació, pensions, transport, igualtat, habitatge… I per a més inri, els únics que es beneficien de tan desastrós panorama són els populistes, vinguin d'on vinguin.

Però com va advertir al seu dia el poeta TS Eliot, no sabem suportar massa realitat, així que els opinadors, ja una mica farts de la futbolització dels mitjans, tiren mà a les sèries de plataformes com Netflix o HBO per amanir els seus alarmants comentaris no sempre nets de filfes. Tant és així que es diria que s'han passat els anys de la pandèmia visionat sense descans incomptables episodis que, encara que vistosos, inquietants i entretinguts, mai condueixen enlloc com no sigui a un atzucac en què ens hem ficat sabent del que fèiem. I ara ens adonem que no hi ha qui ens tregui d'aquesta deplorable actualitat sense final feliç.

Les bones notícies, que n'hi ha, moltes d'elles molt esperançadores però que no venen, empal·lideixen o simplement desapareixen sota el pes i l'abundància de les dolentes, que sí que venen. Un món dividit entre likes i no likes, sense cap justificació o cap argumentació, que és el nostre, està condemnat a una eventual confrontació, sobretot si es té en compte que està exposat a tota mena de manipulacions i estafes. La nostra cultura –literatura, filosofia, art, cinema, història…– és trepitjada sense contemplacions o simplement apartada per assumptes de gènere o identitat. Perilla la democràcia, que és cosa de majories, quan manen les minories, que és el que ara està passant.

Tot indica que aquest estiu tan calorós i propens a incendis mentre que als supermercats els preus pugen que és una barbaritat i ningú està satisfet i el cabreig individual i col·lectiu augmenta de manera exponencial, no és, però, més que l'avantsala d'una tardor calenta. La incertesa creixent cavalca veloç a lloms d'una por ancestral. Si no hi ha una solució compartida i aviat, els llums d'Europa s'aniran apagant. I aneu a saber què ens espera a l'abric de la temuda foscor que s'acosta.

Abans, sempre quedava el consol de la fe, fora als déus, al Déu pare totpoderós, la pàtria, una ideologia o fins i tot un equip de futbol. Però ja ni això. Ni que siguis culer o merengue a mort. Tot plegat penja d'un fil. Tornen els penellons i les xinxes, les apagades, els talls de subministrament, els trets. El pastís ja no dóna per a tothom, i això que el declivi demogràfic avança a tot drap. Tot i així, aquí estem. Seguim aquí. No tot està perdut. Això sí, s'ha acabat molt el que s'oferia. Amb raó: allò havia d'acabar. I ho sabem i ho sabíem. Caldrà desempolsar alguns dels valors dels nostres avis que varem menysprear per superbs quan no idiotes. S'acosten temps durs. Com sempre. I aquesta no és una notícia falsa, sinó la pura veritat. Si volem sortir amb vida, no n'hi haurà cap altra que remar tots en la mateixa direcció. Cap a la salvació. La nostra, la del nostre planeta. Amén.