HOW THE WAR CHANGED OVERNIGHT 22.9.22

He deixat el títol original en anglès de l'article de Joe Lauria a Consortium News, per centrar més l'atenció sobre aquest. Voldria remarcar la importancia del canvi que s'ha produït en la situació estratégica al Donbass. I a sant de que ara parla aquest de la guerra? us preguntareu. Doncs per què ens afecta i molt, per què estem en guerra encara que sigui en una cantonada allunyada, i aquest canvi que s'ha produít s'ha de destacar, car pot canviar el devenir del conflicte.

"Al conflicte entre Rússia i Ucraïna, s'ha produït un canvi radical en la situació, i no és la mobilització de 300 mil reservistes. Ho comentava avui un tertulià a Rac1, no recordo si era Josep Martí o Joan Julivert. En anunciar referèndums a quatre regions ucraïneses i prometre defensar el nou territori rus amb tots els mitjans necessaris, Vladimir Putin ha propiciat un nou escenari bèl·lic radicalment diferent. Des de la perspectiva de Rússia, la guerra a Ucraïna, fins ara, ha consistit en una "operació militar especial" destinada a defensar les autoproclamades repúbliques independents de Lugansk i Donetsk. Durant vuit anys, Moscou va rebutjar la petició de reconeixement de les repúbliques de Donbass. Ara, Rússia està preparada per integrar-les com a part de la pròpia Federació Russa, juntament amb les regions de Kherson i Zaporozhye.

Dimecres, el president Vladimir Putin va anunciar des de Moscou que els referèndums per decidir si s'uneixen a Rússia tindran lloc en aquests quatre llocs a partir d'aquest divendres i fins dimecres que ve. Després, la Duma russa ha de decidir si accepta els resultats i annexiona formalment aquests territoris a Rússia. S'espera que així sigui, i que acabat el procés el joc al camp de batalla canviarà dràsticament. Des del punt de vista de Rússia, ja no estarà ajudant les milícies de les repúbliques independents amb unitats regulars russes, ara s'estarà defensant territori rus dels atacs d'Ucraïna. [El Ministeri de Defensa rus va anunciar la mobilització 300.000 reservistes i personal amb experiència de combat].

Putin no va amenaçar amb una guerra nuclear ofensiva, com s'ha proclamat a Occident tergiversant les seves declaracions, Putin va dir que Rússia defensaria el seu propi territori amb armes nuclears si fos necessari. No se sap quin nivell d'amenaça, contra allò que ara Rússia consideraria el seu propi territori, caldria per provocar aquesta resposta. Però segurament l'advertiment nuclear farà que els planificadors del Pentàgon, que decideixen les operacions de les tropes ucraïneses, s'ho pensin dues vegades abans de llançar grans ofensives per recuperar el territori ucraïnès a mans de Rússia..

Font: consortium news, via arrezafe.

NO ENS TOQUIS ELS GLUTIS, JUANMA 22.9.22

Tal com mana l’atàvic costum, els glutis dels catalans continuen sent el tros de carn més sofert i que millor suporta una puntada de peu en qualsevol moment que l’atzar determini. És igual que sigui una puntada de peu o un cop de puny. Aquesta vegada ha tocat el segon a través del president andalús, Juan Manuel Moreno Bonilla, que per la dificultat d’explicar als andalusos la seva rebaixa d’impostos ha recorregut a l’espantaocells català. L’equació es resol d’aquesta manera al cap de qualsevol alquimista del palau de San Telmo: si és dolent per als catalans, és bo per als andalusos. Perquè aquesta estratègia tingui èxit, n’hi ha prou que els altres en mosseguin l’ham. Punt per a Juanma, a qui el que es digui fora d’ Andalusia li importa tant com a vostè i a mi el preu dels peatges al Senegal.

Populisme fiscal? Per descomptat. Almenys pel que fa a la presentació i argumentació de la bondat de les mesures. És el signe dels temps. També per a l’esquerra. Pedro Sánchez ja porta mesos amb les històries dels rics i els poderosos per explicar nous impostos que, sent raonables, mereixien ser explicats d’una manera proposicional i no pas com una vendetta . A Espanya és impossible anunciar una mesura fiscal sense acompanyar-la d’un apunyalament per justificar-la. Més que cap a un pacte de rendes, anem cap a una olla de grills.

Putin ha ordenat una mobilització parcial de la població i ha amenaçat que faria servir l’arsenal nuclear. Fukuyama i el final de la història han envellit malament. El mateix que els profetes que anunciaven la mort de les ideologies. Dreta i esquerra continuen existint i la política fiscal és un camp de batalla recurrent. Els governs són ideologia traslladada als butlletins oficials. Per què votar, si no? Que la dreta abaixi impostos i que l’esquerra els apugi forma part de l’ordre natural de les coses, fins i tot amb excepcions. Llàstima que uns i altres, en lloc d’explicar les bondats de les seves decisions, prefereixin treure a ballar el ximple de torn que ha de servir-los com a coartada. Els catalans, en el cas de Juanma Moreno.

A Catalunya s’hi paguen més impostos per dos motius. Un és, simplement, per qüestions ideològiques. Només cal mirar la composició del Parlament per corroborar-ho. L’altre respon a la incapacitat del PSOE i del PP –també dels partits que estan en condicions d’influir decididament en la governabilitat d’ Espanya– de complir amb les seves obligacions envers la reforma del finançament autonòmic, que porta nou anys caducada i el que queda. Aquí sí que no hi ha dreta ni esquerra que valguin. Només es pot escollir entre incapacitat, irresponsabilitat i covardia. O les tres coses alhora. Deixar fora del debat aquesta qüestió quan es discuteix sobre la càrrega fiscal que suporten els catalans és una estafa intel·lectual. Tot i que també ho seria oblidar que tenim un Govern de la Generalitat amb una marcada volença a ficar la mà a les butxaques de la gent. L’any passat, en plena factura de la covid, hi van colar un nou impost als automòbils.

Però sense obrir la qüestió del finançament autonòmic l’assumpte és un parlar per parlar. Un exemple per entendre-ho: el sistema sanitari català ha treballat els últims dos anys amb 2.500 milions de més gràcies als fons extraordinaris de la covid. L’Estat ja en va anunciar la seva retirada. Tot i que continuen sent imprescindibles per recuperar l’activitat assistencial endarrerida i fer funcionar el sistema. Tres solucions: impostos, dèficit o liquidar el sistema de salut. Què escollim? Sense atallar el finançament autonòmic, la ideologia –majoritàriament esquerrana a Catalunya– és un ornament, un complement que n’accentua les decisions. Però no pas el vestit principal. Aquesta és la realitat, amb independència del fet que cadascun de nosaltres prefereixi jugar amb les vermelles o amb les blaves. Perdó, amb les blanques o les negres. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat

SIMONETTA SE M'ARRUGA 22.9.22

Confesso que aquesta noticia la vaig publicar a Collonades pensanrt que era una broma de el Mundo Today, però no, Simonetta Sommaruga, existeix, i el contingut de la noticia encara que soni a estrany, és real, no inventat...

... La ministra de medi ambient de Suïssa, Simonetta Sommaruga, ha llançat aquesta proposta surrealista com una de les opcions per intentar reduir un 15%, el consum d'energia a l'hivern. La mesura ha causat estupor i ha obligat Sommaruga a puntualitzar que la dutxa compartida no és apta per a tots els públics i que és una acció més adreçada a les persones joves. I és que la necessitat de baixar el consum energètic a Europa fa que alguns dirigents tirin d'enginy i facin propostes d'estalvi una mica delirants. Sommaruga, de 62 anys, va proposar “dutxar-se junts” com a solució a la crisi energètica i també ha animat a reduir la temperatura de les llars, apagar llums que no siguin necessaris o desendollar els ordinadors que no s'estiguin usant. Però ha estat la proposta de la dutxa compartida la que ha aixecat més polèmica. A Geraldine Savary, l'editora de Femina una revista femenina suïssa, li ha indignat la proposta i ha ironitzat que també es podrien aplicar altres mesures com fer l'amor al matí després d'apagar la calefacció per poder entrar en calor.

La surrealista proposta va ser rebuda amb incredulitat, cosa que va obligar la ministra a aclarir que el suggeriment era per als joves, perquè "després de certa edat, dutxar-se junts no és apte per a tots". La premsa va ironitzar sobre la proposta i un diari va escriure que els suïssos "haurien de fer l'amor cada matí per escalfar-se després d'haver apagat la calefacció durant la nit, dutxar-se ràpidament amb les parelles i després anar a treballar del braç, deixant el cotxe, la moto, o la bici elèctrica al garatge".

De fet. si no ens dutxéssim mai encara estalviaríem més i de passada la crosta de brutícia ens protegiria del fred i gastaríem menys en calefacció. El joc de paraules és fàcil, amb tanta dutxa Simonetta, la cosa se m'arruga. Sembla que el senyor ja ens està enviant els primers emissaris dels bàrbars, només que ens envia als més inútils. La societat de la idiocràcia és cada cop més a prop.

QUE ÉS UNA ACTIVITAT IL·LÍCITA? 21.9.22

El Govern permetrà que comunitats de veïns demanin desallotjar ocupacions «amb activitat il·lícita». Així ho titulen a Nacio digital. El Govern de Catalunya modificarà el codi civil i la llei d'habitatge 18/2007 per facilitar els desallotjaments d'immobles de grans tenidors en què hi ha hagi "activitat il·lícita", ha descrit la consellera de Drets Socials, Violant Cervera. La idea és acabar atacar amb un dels focus de "problemes de convivència", ha mencionat la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró. Fonts de l'executiu asseguren que la mesura se circumscriurà als casos en què hi ha situacions de narcotràfic o altres delictes, tot i que la presentació oficial de la mesura no ha concretat els criteris amb què es diferenciarà d'altres situacions que també generen queixes veïnals. Amb tot, el que es pretén es facultar els ajuntaments i les comunitats de veïns perquè siguin elles mateixes les que tirin els procediments d'expulsió judicial endavant, si els propietaris del pis obvien les ocupacions denominades com a delinqüencials.

Així, els governs municipals que detectin situacions greus en una finca, notificaran al propietari aquesta realitat perquè actuï. Si no ho fa en el termini d'un mes, la comunitat de veïns o el consistori podrà demanar el desallotjament, segons el pla del govern català. La consellera Ciuró ha anunciat aquesta iniciativa després de comprovar que existeix "un problema" amb els grans tenidors que desentenen del que succeeix en els habitatges que deixen buits.

La pregunta que em faig és, que es considera una activitat il·lícita?. Que es considera il·lícit?, ja que per a mi el sol fet d'ocupar una vivenda aliena ja és una activitat il·lícita i aquesta ocupació hauria de ser anulada immediatament per l'administració. A la pràctica no és així. Al tercer primera de l'escala on visc hi ha un matrimoni ocupa amb dos fills, ambdos tenen feina i el fill gran també, pero viuen en un pis ocupat que a més no té qui el reclami. Es va morir la propietaria i no hi ha hereus. Fins fa poc, la llum, el gas, l'aigua i les despeses de l'escala es pagaven amb els diners que tenia la difunta Antonia al Banc, pero ara s'han acabat, i la llum, l'aigua i el gas suposo ho paguen directament, pero l'escala no. Aquesta ocupació es pot considerar il·legal?. Entenc que amb els paràmetres de la Generalitat no, Ostres, és que arribarem a un punt que ni deu pagarà lloguer hi hipoteca, tots a ocupar i beneit l'ùltim. Hi ha casos flagrants de gent que ha marxat una setmana i en tornar es troba la seva vivenda ocupada i no els poden fer fora legalmnent, i quasi que ni il·legalment, atès encara et poden denunciar si els fas fora per les males. Cert és, que procuren ocupar pisos buits propietat de bancs que fan difícil se'ls desallotgi. Per cert, aquests Bancs que tenen pisos embargats són prou morosos a l'hora de pagar les despeses de l'escala. I per arodonir el greuge.... La PAH entre altres, té fins i tot un manual per ocupar vivendes. Can Garlanda is comming.

O ANGUILA O LABERINT 21.9.22

El procés no va ser, com repeteix la premsa centralitzant, una malaltia col·lectiva. Va ser un esclat reactiu contra el que, des d’ahir, podem rebatejar com a bonillisme: la problematització sistemàtica de la catalanitat. - Antoni Puigverd.

El procés també va ser altres coses, per descomptat: la màscara amb què Artur Mas volia assegurar una hegemonia convergent en plena crisi de les retallades; la culminació de la mirada germànica de Pujol sobre Catalunya; el tacticisme del PSC amb ERC durant el segon tripartit, etcètera. Com tots els grans girs històrics, el procés va respondre a un conjunt de factors, però el principal era (és!) la problematització de la catalanitat. El qüestionament de les bases culturals i ètiques del catalanisme. Aznar va aconseguir imposar una mirada sobre Es­panya que era (és!) una síntesi perfecta entre l’unitarisme francès, el tradicionalisme espanyol i el nou individualisme (Savater i els seus amics del Foro Babel, origen de Cs). Sense la barbàrie d’ETA, Aznar no hauria conquerit l’hegemonia moral a Espanya. Però aquella trista sang no la va pagar el nacionalisme basc, sinó el catalanisme. Malgrat que havia estat un component essencial de la transició, el catalanisme durant la segona etapa aznariana va ser enfocat com l’enemic interior ideal.

En un país tan petit, perllongar la divisió en blocs equival a un suïcidi.

Se’n va demonitzar el model lingüístic (discutible, però democràtic). Es van multiplicar els pals a les rodes de l’eix econòmic barceloní. Durant la redacció del segon Estatut, la crítica mediàtica a les constitucionals aspiracions dels catalans va arribar a ser tan eixordadora com durant “el desafío independentista”. Finalment, amb la sentència de l’Estatut, cristal·litzava jurídicament la visió aznariana d’Espanya: s’anul·lava de facto el pacte territorial de la Constitució. També s’avortava, per descomptat, la culminació federal del model autonòmic: si ara disposéssim, com Alemanya, d’un Bundesrat o Senat territorial, podríem pactar i discutir sense les barates astúciesd’Ayuso o Moreno Bonilla, amb franca naturalitat, tot el que té relació amb el finançament territorial.

Com que la reacció catalana a aquest embat espanyolista va ser emotiva, culturalment divisiva i políticament instrumental, ara estem en un laberint. Hi ha una llei política irrefutable: el feble té obligació de ser més intel·ligent que el fort. Si el fort s’equivoca, podrà esmenar l’error tranquil·lament; si el feble s’equivoca, hi pot deixar la pell. El gir independentista va ser un gran error. Determinarà un cicle d’impotència catalana; i perllongarà la divisió interna, que en un país tan petit equival a un suïcidi. Si el sectors més oberts d’un bloc i l’altre pactessin uns mínims esperançadors, el país podria recuperar la seva millor certesa històrica: Catalunya avança quan abandera la cultura del treball i s’esforça per assolir l’avantguarda econòmica. Anguilejar és la manera que tenen de sobreviure les cultures petites en un context de cultures fortes que volen assimilar i uniformar.

L'ESVORANC NUCLEAR DE FRANÇA 20.9.22

Sembla com si, de sobte, els nostres governs haguessin descobert la problemàtica del canvi climàtic fa quatre dies, quan en realitat fa molt de temps que ho saben, prou que hi havia veus que els havien avisat, un d'ells el 1971 fou Guy Debord. 

"Els amos de la societat es veuen ara obligats a parlar de la contaminació, tant per combatre-la (doncs ells viuen, al cap i a la fi, al mateix planeta que nosaltres: heus aquí l'únic sentit en què es pot admetre que el desenvolupament del capitalisme ha realitzat efectivament una certa fusió de les classes) com per dissimular-la: ja que la simple veritat de les «nocivitats» i dels riscos actuals és suficient per constituir un immens factor de revolta, una exigència materialista dels explotats, tan vital com va ser el segle XIX la lluita dels proletaris per poder menjar. Després del fracàs fonamental de tots els reformismes del passat —que aspiraven tots a la solució definitiva del problema de les classes—, s'està esbossant un nou reformisme, que obeeix a les mateixes necessitats que els anteriors: greixar la maquinària i obrir noves possibilitats de guany a les empreses capdavanteres. El sector més modern de la indústria es llança sobre els diversos pal·liatius de la contaminació com sobre un nou mercat, més rendible pel fet que podrà utilitzar i manejar gran part del capital monopolitzat per l'Estat. Però si aquest nou reformisme té per endavant la garantia del seu fracàs, per exactament les mateixes raons que els reformismes del passat, el separa d'aquests la diferència radical que ja no té temps.

L'època que posseeix tots els mitjans tècnics per alterar absolutament les condicions de tota la vida sobre la terra, és també l'època que, en virtut del mateix desenvolupament tècnic i científic separat, disposa de tots els mitjans de control i previsió matemàticament inqüestionables per mesurar per endavant on porta —i cap a quina data— el creixement automàtic de les forces productives alienades de la societat de classes: és a dir, per mesurar el ràpid deteriorament de les condicions mateixes de la supervivència, en el sentit més general i més trivial de la paraula.

Mentre els imbècils passadistes segueixen dissertant encara sobre (i contra) una crítica estètica de tot això, creient-se lúcids i moderns perquè fingeixen adaptar-se al seu segle, declarant que les autopistes tenen una bellesa peculiar, preferible a la incomoditat dels pintorescos barris antics, o observant seriosament que el conjunt de la població menja millor que abans, per més que diguin els nostàlgics de la bona cuina, el problema del deteriorament de la totalitat del medi natural i humà ha deixat ja completament de presentar-se al plànol de la suposada qualitat antiga, estètica o no, per esdevenir radicalment el problema mateix de la possibilitat material de l'existència del món embarcat en aquest moviment. De fet, la impossibilitat ja ha quedat perfectament demostrada per tot el coneixement científic separat, que ja no discuteix sinó el termini que queda i els pal·liatius que, si s'aplicaven amb fermesa, podrien allargar-lo una mica. Una ciència semblant no pot fer altra cosa que acompanyar en el seu camí cap a la destrucció al món que l'ha produïda i al servei del qual està; però ella es veu obligada a recórrer aquest camí amb els ulls oberts: de manera que mostra en grau caricaturesc la inutilitat del coneixement sense feina.

S'està mesurant i extrapolant amb excel·lent precisió el ràpid augment de la contaminació química de l'atmosfera respirable, de l'aigua dels rius, els llacs i els oceans; l'augment irreversible de la radioactivitat acumulada pel desenvolupament pacífic de l'energia nuclear; dels efectes del soroll; de la invasió de lespai per productes de matèries plàstiques que aspiren a una eternitat dabocador universal; de la natalitat demencial; de la falsificació insensata dels aliments; de la lepra urbanística que ocupa cada vegada més el lloc del que van ser la ciutat i el camp, així com de les malalties mentals —inclosos els temors neuròtics i les al·lucinacions, que no trigaran a multiplicar-se a propòsit de la contaminació mateixa, la imatge alarmant s'exhibeix a tot arreu— i del suïcidi, les taxes d'expansió del qual ja coincideixen exactament amb la de la urbanització d'aquest ambient (per no parlar dels efectes de la guerra nuclear o bacteriològica, per a la qual ja hi són els mitjans, espasa de Dàmocles, encara que segueixen sent evidentment evitables". - Guy Debord – la societat de l'espectacle 1971.

Mentrestant al 2022, Enric Juliana parla en aquest article a la vanguardia d'un problema que sembla greu i que malgrat tot ha passat prou desapercebut: L'esvoranc nuclear de França. 

"França ha aconseguit una autèntica proesa des que es van detectar inquietants senyals de corrosió en alguns dels seus centrals atòmics, el mes de gener passat. Ha aconseguit que se'n parli poc. El Govern francès ha aconseguit desplegar un vel de prudència informativa davant d'un problema que ha obligat a disminuir la producció del parc nuclear en plena guerra d'Ucraïna, que també és la guerra de l'Energia. Aquesta és la fotografia: en el moment en què França aconsegueix incloure l'energia nuclear al catàleg d'energies verdes de la Unió Europea, es veu forçada a paralitzar la meitat dels seus reactors per un risc d'accident potencial. El problema encara no està resolt i el cost econòmic es valora aquest any en 29.000 milions d'euros, xifra que deixarà ingressar la companyia Électricité de France (EDF), de propietat pública. Si alguna cosa semblant s'hagués produït a Espanya, l'escandalera seria majúscula: els crits de protesta se sentirien fins i tot a la Patagònia. França sap encapsular bé els problemes i els interessos".

EUFORIA (1957) I PERE CASALDÀLIGA 19.9.22

Repassem la breu trajectòria de la publicació mensual fundada i impulsada per Casaldàliga qui exercí el sacerdoci a Sabadell entre 1952 i 1958. La revista només va poder publicar nou números abans de ser clausurada per la censura franquista. Euforia va ser l’efímer portaveu de les organitzacions del juvenils catolicisme social; res a veure amb l’actual programa de TV3 d’èxit entre la joventut.

Pere Maria Casaldàliga Pla (1928-2020) va néixer a Balsareny (Bages), en una família pagesa i conservadora. Des de ben petit va sentir la vocació sacerdotal, amb 12 anys ingressà al seminari dels claretians de la Glevia, prop de Vic. Fou ordenat sacerdot l’any 1952 a Barcelona. Després d’una estada a Galícia, va ser destinat a Sabadell on la seva principal ocupació era donar classes al col·legi dels claretians. A les seves hores lliures anava a la guarderia de Santa Teresita, d’orfes, al carrer del Sol. Josep Cusidó, estret col·laborador i amic, evocava en una entrevista al 2008 que Casaldàliga tenia temps per a tothom: benestants i humils, sabadellencs de soca-rel i ‘murcians’ acabats d’arribat.

“Feia de tot, No parava mai quiet. Donava classes, portava grups de joves, de treballadors, confessava conversos”. -***En el seu llibre, Yo creo en la justicia y en la esperanza, Casaldàliga menciona la seva experiència juvenil a la ciutat: 

“Sabadell fue mi primer amor en el ministerio, mi primera forja en muchos aspectos de la vida. El Sabadell de las fábricas de tejidos y las calles interminables, de las barracas de Can Oriac, de Torre Romeo, de can Puigjaner, de las familias ‘murcianas’ y de los muchachos aprendices y del mundo obrero y de la migración. El Sabadell de las clases, del confesionario angustiante, de la dirección espiritual prematura, del tinglado de las colocaciones y de los pisos, de los antiguos Congregantes Marianos y de los novísimos y excomulgados Cursillistas de Cristiandad”.

L’any 1952 la ciutat comptava amb quasi 60.000 habitants, a l’acabar la dècada s’enfilaria als 105.000 habitants. Casaldàliga arribà a la ciutat en un moment ascendent de l’onada migratòria que arribava a la ciutat des del sud d’Espanya amb unes condicions duríssimes. La manca d’habitatges menà a la proliferació de barraques, estades o les ominoses coves de Sant Oleguer. Els nous barris creixien sense les infraestructures urbanístiques bàsiques (clavegueram, subministrament d’aigua i electrificat, transport…) i sense els serveis públics més elementals en sanitat, ensenyament o serveis socials.

Al darrera d’aquest fosc teló fons, es produeix l’eclosió i expansió dels grups catòlics amb consciència social al voltant de les organitzacions de Acción Católica Española (ACE). A finals del 1946 es constitueix la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) Aquest mateix any renaixia, després d’una efímera existència a la Segona República, la Juventud Obrera Católica (JOC). Posteriorment, al 1955 es constituí Acción Católica Obrera (ACO). A inicis de la dècada de 1950, la JOC s’havia expandit pels barris perifèrics de l’àrea metropolitana de Barcelona, s’havien creat seccions femenines i un comitè federal que agrupava aquestes delegacions.

Havien passat 15 anys des del final de la Guerra Civil i emergia una nova generació en la joventut obrera i sovint immigrant, però també de capellans joves com ara Casaldàliga, que no havia viscut la conflicte. Sota la dictadura franquista, aquestes organitzacions socials de l’Església catòlica eren una de les poques escletxes on podien vehicular-se les inquietuds d’aquesta nova generació

A Sabadell, la HOAC es presentà el 14 de desembre de 1948 als locals del Patronat Eulàlia Garriga. A la Festa Major de 1949 muntà una exposició al local de Acción Católica, a la casa Barata del carrer de Sant Josep, on actualment hi ha el casal de la gent gran Sabadell Centre, sobre el problema de l’habitatge; un treball pel qual havien visitat 17 barraques, 51 pisos amb rellogats i 198 coves. El primer president local fou Feliu Renau i el delegat comarcal Manuel Ribera. Sota la direcció del mestre de l’Escola Pia, Nicolás Llorente va radicalitzar les seves posicions antifranquistes.

Els primer nuclis de la JOC sorgiren l’any 1954 a Torre-romeu dirigits pel vicari Jordi Rius i el militant Álvaro García Trabanca. Ràpidament, la JOC s’estengué a Poblenou, Can Rull, Creu de Barberà, Ca n’Oriac, Creu Alta i Gràcia i finalment a tots els barris de la ciutat. Al 1957 sumaven uns 800 joves militants i es constituí una federació local autònoma de Barcelona. La JOC comptava amb el suport de rectors i sacerdots com Josep Mª Borri a Torre-romeu, Josep Mª Canals Lamiel, mossèn Dinamita, a Campoamor, Josep Mª Garrido a Ca n’Oriac, Josep Esquirol, Eduard Fornés o el mateix Casaldàliga. La JOC va desplegar una intensa activitat educativa per a la joventut obrera i va ser una de les impulsores del boicot als autobusos al maig de 1964, durament reprimida, que preludià futures lluites veïnals.

Joventut, Veritat i Vida  - Entre les seves múltiples activitats, Casaldàliga va organitzar els diumenges la retransmissió d’un programa a Radio Sabadell-EAJ20, titulat Causa de nuestra alegria, consistent en una missa que s’emetia en directe a les 10 del matí des de l’Església dels Padres, amb locució de Josep Solà que era el director del programa. Acabada la missa, el programa continuava a la seu de l’emissora,  al  segon  pis  de  l’antic  restaurant  Catalunya al principi de la Rambla, amb la lectura d’un guió redactat per Casaldàliga i signat Ave Maria. Els locutors foren Carme Anadon  -esposa  de  Solà-,  Remei  Vilarrúbies, Lluís Saus i, en alguna ocasió, Antònia Bru.

Número 1 de la revista ‘Euforia’.

Casaldàliga pertanyia -en paraules d’Andreu Castells- a la “part combativa de la Congregació Mariana” que agrupava a sectors d’aquesta joventut catòlica progressista va promoure la publicació d’una revista –Euforia– que recollís els inquietuds d’aquest  jovent i sota el paraigües legal de la Congregació Mariana. Casaldàliga ja havia intentat donar un aire renovador al butlletí d’aquesta Aurora Mística, que va treure 77 números entre juliol de 1940 i desembre de 1952. Una modesta publicació, dirigida pel pare José Mª Nolla, on escrivien alguns dels futurs col·laboradors de Euforia com Hermenegild Martí Riera.

Oriol J. Garriga Gusi, col·laborador de Euforia, rememora la seva experiència en un recent article publicat en Arraona. “El pare Pere va llançar la idea i, tot seguit, es va formar  un  grup  d’entusiastes  que  ens  hi  abocàrem. L’ajut  total  de  la  Impremta  Sallent,  de l’Eugeni  Sallent pare i del seu fill Xavier, fou molt important quant al disseny, molt avançat per l’època”.

Entre els nombrosos col·laboradors esmenta a Mateu  Alberca,  Hermenegild Martí, Joan Casals, mossèn Aran, Salvador Fité, Francesc  Salvador,  Josep  Costajussà,  L.  Casals  Garcia,  Josep  Cusidó,  Ramon  Ribalta, Andreu  Castells,  Manel Ribera, Manuel Tortajada, Antoni Sorolla, Oriol  Garriga,  Montserrat  Obradors,  Xavier  Lloansí,  J. Torrella, Joan Casañas, Joan Bagué, Joan Lozano, R. Centellas, Paco Lloret, A. Briva… i altres. A la part gràfica, hi dibuixaren Xavier Sallent, Trini Sotos, Alfons Borrell, Joan Bermúdez, Jaume Deu, Maria Rosa Mora, Oriol Garriga…

El primer número de Euforia. Juventud, Verdad, Vida. Revista mensual de Sabadell va aparèixer el gener de 1957 amb vuit pàgines, amb una composició molt moderna i un tractament periodístic àgil dels textos amb breus i titulars punyents com ara Preguntas sin respuesta, Señales acústicas o Telegramas. Només als dos primers números figura a la portada del preu de quatre pessetes. A la contraportada de cada número es feia una enquesta al jovent sobre temes candents: Así nos responden los novios, ¿Tus tardes de domingo? o  Se marchan los reclutas. A la manxeta on figuren tots els col·laboradors, s’especifica que la revista es publicava amb “licencia eclesiástica”.     

Euforia mai va amagar el seu alineament amb les organitzacions del catolicisme social com a l’editorial del n. 4, La juventud obrera de Sabadell, on es fa una defensa entusiasta de la tasca desenvolupada per la JOC als barris de la ciutat o la del n. 7-8 (juliol-agost 1957) titulada Roma: campo de liberación para la juventud obrera, on a sota del text, en portada, figurava el faldó requadrat amb majúscules ESTAMOS CON LA H.O.A.C. També es publicaren cartes obertes adreçades al Excelentisimo Sr. Ministro de Información, signada per Hermenegild Martí Riera (n. 5, maig 1957) o al Excelentísimo professor don Pedro Gual Villalbí (flamant ministre) signada per José Cusidó Muñoz (n. 6, juny 57).

La intervenció de Marcet - A parer d’Andreu Castells, que col·laborà a Euforia i que llavors encetava l’aventura editorial de la revista Riutort, la publicació “va ser mal vista per l’estatus, les autoritats civils i religioses”. A les seves memòries, Mi ciudad y yo, l’alcalde Marcet corrobora aquesta observació:

“Bajo la consigna comunista, toda acción subversiva se canaliza a través de una confabulación tripartida, debidamente coordinada, entre un grupo clerical formado por la mayoría de vicarios, que cuenta con la colaboración de una plantilla de asistentes sociales vinculados a Cáritas Diocesana y proyecta su acción por determinadas asociaciones de vecinos”.

Euforia va publicar els seus primers sis números sense entrebancs amb la censura. Tanmateix, a l’edició extra d’estiu (n. 7, juliol-agost, 1957), uns articles dedicats a la utilització populista del futbol, en una versió franquista del pa i circ dels romans van precipitar els esdeveniments. Potser aquestes crítiques genèriques a l’ús del futbol com a eina per l’alienació dels treballadors, haurien passat sense més, sinó hagués estat -com indica Castells- per la publicació d’unes cartes de l’alcalde Marcet adreçades als fabricants per fer una “forta derrama” per ajudar al Centre d’Esports Sabadell. “Això Marcet no ho podia permetre i aquest número d’Euforia va ser el penúltim”.

Aquí convé observar el comportament, si més no ambigu, de Marcet que, per aquelles mateixes dates, era capaç d’agafar l’avioneta i plantar-se a Madrid per aixecar la suspensió de la revista Riutort i alhora moure les seves influències per aconseguir la clausura de Euforia. Ara bé, una cosa era una revista artística i cultural que fins i tot podia donar prestigi a la ciutat; una altra era una publicació que entrava en els explosius problemes socials que incubava la ciutat.

En qualsevol cas, el darrer número de la revista (setembre 1957) va ser objecte d’una rigorosa censura prèvia. Es prohibí tota la tercer pàgina i diversos breus, uns espais que provocativament foren substituïts pel text Subscríbase a Euforia.

L’informe del censor - Oriol Garriga Gusi ha transcrit íntegrament l’informe de la Inspección de Revistas. “Aquesta nota -una autèntica joia de la literatura franquista- va ser entregada sense signatura ni data al pare Pere Casaldàliga, al setembre de 1957. Va comportar la  desaparició  de  la  revista  i  un  deute  a  la  impremta Sallent, que vàrem saldar els promotors i col·laboradors seguint un estricte pla financer elaborat pel jove economista Esteve Renom”.

Tanmateix, l’informe oficial, com consta l’expedient I.P.33/1957, porta la data de 16 d’octubre de 1957. Garriga escriu que “posteriorment m’han informat que el document va ser escrit per un funcionari de l’Ajuntament de Sabadell”.  En qualsevol cas, després de revisar tots els escrits del número 9, el censor va emetre el següent informe:

Inspección de revistas.  Informe sobre la revista “Euforia” de Sabadell. En primera página encontramos un artículo que trata un tema muy interesante pero en el que se desliza un lenguaje clasista de típico marchamo marxista. Aparte de que aparece en gran cuadro “Estamos con la HOAC” que puede interpretarse políticamente con los acontecimientos pasados y que por otra parte parece que encaja un poco forzadamente con una revista que se dice órgano de las CCMM (Congregaciones Marianas).La segunda página viene a mantener la tesis de que el Gobierno proporciona al pueblo fútbol para adormecer sus inquietudes, trenzando esta tesis con un hábil manejo en el que se parangonan frases de SS con los de la Codorniz de Mingote,  con otras del Obispo de Solsona, en la que se saca a relucir al Caudillo asintiendo a  un  partido  de  futbol  y  se  citan  párrafos  de  una  supuesta  carta  de  una  jerarquía  municipal.  Nada de contenido religioso ni en la segunda ni en la tercera página.

En la página 5 aparece la crónica de la peregrinación X, en la que al llegar a Zaragoza nada se dice del Santuario de la Virgen del Pilar, pero sí sobre la borrachera de un aragonés. Todo sucede más o menos en tascas e incluso se llega a la irreverencia de unos mandamientos de los cuales causan verdadera extrañeza el segundo que  dice:  “siempre  en  tasca”  en  el  IV  “no  dormirás  todo  lo  que  quieras”,  el  VI  “no  te  embriagarás  de  agua”.  Al hablar de Valladolid, tampoco se cita para nada, lo que parecía lógico, el santuario de la gran Promesa, pues sólo se cita una visita a Martin Descalzo y otra al convento modernista de los Dominicos. Se incluye también un párrafo en esta crónica sobre las carreteras y se comete la falsedad de decir que las peores de España son las de Cataluña. Se dice que la mejor es la de la frontera portuguesa, pero con la intención de que esta se hace para engañar e impresionar a los extranjeros que nos visitan.

En la página sexta aparece el suelto sobre el apostolado en mangas de camisa, en el que se alaba un curso de verano de A.C., curso que por lo que se ve, era poco religioso, pues se dedicaba a la pintura actual, al humor deportivo, a la música o había conferencias de tipo político como la titulada “Alta política y política de partido”. También hay un suelto titulado las misas mixtificadas, considerado como tales aquellas en las que se predica, y se llama “cualquier cosa” a las novenas, rosarios, ejercicios piadosos, ofrecimiento de obras, etc… En otro suelto, al pie vuelve a emplearse lenguaje marxista al apelar a la conciencia de la clase obrera.

En la página 7 se hace un ataque a la Radio Nacional sin mayor elemento de juicio. Se publica también un suelto con intención contra el SEU, destinado a la campaña de agitación estudiantil que se basa en la no sindicación, ofreciendo el ejemplo de los estudiantes norteamericanos que no están sindicados. En la página 8 hay un peligroso artículo en el que poco menos se propugna la creación de un frente popular en el que deben entrar también los católicos. En Ia página 9 hay un suelto contra los sindicatos a propósito de si tratan de esa o de aquella manera a los miembros de la HOAC. En la página 11, un artículo firmado por   M.   Riera    propugnando un sistema democrático.

La frase final de l’informe pot considerar-se la sentència de mort de la revista: “Puede discutirse si es o no revista religiosa, por su contenido, pero lo que no puede discutirse es que es una revista anti régimen”.

No havia passat un any de la clausura de Euforia que Casaldàliga, el juliol de 1958, fou destinat a Barcelona i posteriorment a d’altres diòcesis espanyoles. El 1968 es traslladà al Mato Grosso (Brasil) per fundar una missió claretiana. Al 1971 fou anomenat bisbe de la prelatura de Sao Felix do Araguaia on es distingí pel seu compromís social i guanyar-se el sobrenom del “bisbe dels pobres”. Casaldàliga va morir al Brasil el passat 8 d’agost de 2020. https://www.isabadell.cat/societat/mor-pere-casaldaliga/

Bibliografia - isabadell.cat

CASAÑAS, Joan. El progressisme catòlic a Catalunya (1940-1980). La Llar del Llibre, Barcelona, 1989.  CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976). Ed. Riutort, Sabadell, 1983. GARRIGA GUSI, Oriol J. i MORA, Maria Rosa. Pere Casaldàliga va passar per Sabadell (1952-1958). Arraona, n. 39, 2021. LOZANO, Rossend. Vint anys d’art a Sabadell dins Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell (1939-1959). Museu d’Art de Sabadell, 2000. MARCET COLL, José Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en un alcaldia (1940-1960). Duplex, Barcelona, 1963. SANTAMARIA, Antonio. Història del moviment veïnal de Sabadell. Cinquanta anys de lluita. FAVS, 2019.

Foto portada: Casaldàliga en un viatge a l’època ‘Euforia’, a la frontera amb Portugal. El “Biscúter” en primer terme, 28 de juliol de 1957, (Temputeca d’Oriol Garriga Gusi).

 

25 DE SETEMBRE DE 1962 19.9.22

El proper 25 de setembre es compleixen 60 anys de les dramàtiques inundacions del Vallès, la pitjor catàstrofe natural de la història de la província de Barcelona. La riuada va causar més de 600 morts registrats (moltes víctimes ni tan sols estaven empadronades, cosa que va dificultar el recompte) i va deixar a la misèria més de 12.000 damnificats. Les poblacions més afectades van ser Terrassa, Rubí, Sant Quirze i Sabadell. 

Aquell dia em va despertar la mare a les 7 com sempre. Jo tenia disset anys i treballava a l'empresa P.PRAT SA, que fabricaven maquinària per 'Panaderia y Pasteleria' que es deia en aquells temps. Recordo que en llevar-me, la mare em va comentar que tota la nit havia plogut molt- Ja no plovia quan em vaig llevar, i si que devia haver plogut molt atès el erra esta excessivament net i polit davant de casa. On jo vivia - i visc - a la Carretera de Prats de Lluçanès, per més que plogui no es por inundar, estem massa amunt del nivell del Ripoll. A partir de Casa es va baixant per Can Puig Gener fins arribar al riu i allí si que va fer mal la riuada, com a les fàbriques que hi havia a baix al riu que varen quedar arrasades. Molt més mal va fer a Rubí, Terrassa o San Quirze del Vallès, en una barriada que hi havia a l'entrada, per sota de on hi ha ara l'Alcampo. Però tot això no ho sabia quan em vaig llevar. Com cada dia em vaig beure la llet al Cola Cao i amb l'entrepà embolicat amb una fulla de la Vanguardia (res de paper d'alumini) vaig anar a treballar a cal P.Prat on feia d'Administratiu. A peu, tardava una mitja hora de casa a la feina, i si recordo que a mig camí em va venir una urgència d'aquelles que apressen d'apressar (que m'estava cagant viu, vaja), i el camí se'm va fer etern. En arribar a la feina al carrer de Sentmenat, les portes de la fàbrica estaven obertes de bat a bat però no hi havia ningú. El terra estava moll. ple de petxades, i aleshores em vaig adonar que al fons del carrer (a quatre o cinc cantonades del marge que dona el Ripoll), estava curull de gent. Em va passar la cagalera de cop, alguna cosa havia passat - em vaig dir - i m'hi vaig acostar. L'espectacle era terrible, la quantitat d'aigua que baixava per un riu tan escadusser com el Ripoll feia que semblés l'Amazonas, Baixava bestiar mort, tota mena de restes enmig d'una sinistra i furiosa aigua de color marró. El Pepitu, l'encarregat em va explicar el que havia passat, no en sabia massa però era palès que era una de molt grossa, s'ha de tenir en compte que la informació abans funcionava amb uns paràmetres molt diferents als actuals. Al cap d'una estona va arribar el Mañosa que era un muntador i va explicar que a Terrassa havia mort molta gent, a Rubí també i a altres llocs.

Vàrem tornar a la feina i quan van començar a trucar clients per veure su ens havia afectat a l'Empresa, i en Fidel que tenia una radio la va posar, vàrem tenir consciència de la tragèdia. Recordo la tasca impagable de Maquín Soler Serrano a la Radio, crec que a Radio Barcelona, i com tothom es va bolcar amb les poblacions afectades, i quan dic tothom, vull dir tothom, Després va venir Franco a Sabadell i va dir que ens ajudaria a reparar les pèrdues - no ho va fer - i també va dir que tornaria per la primavera, però no va venir mai més, ni ganes. Aquests són els records que tinc d'aquell dia, i recordo també la gran nevada, la mare de totes les nevades de la nit de nadal del mateix any.

També recordo haver llegit anys més tard la història del tren que aquell dia va salvar les vides de molts egarencs.

ELOGI DE L'INÚTIL 19.9.22

Ja havia amitjanat la redacció d'aquesta nota quan em va arribar una invitació de la Universitat de Salamanca per assistir a un acte acadèmic en el qual el doctor José María Cerveró Santiago, catedràtic de Física Teòrica, disertaría precisament en defensa de l'inútil. Aquesta coincidència no ho és tant perquè també jo sóc físic teòric i, com el col·lega de Salamanca, sé que alguns dels resultats més bonics de la física, com ara la teoria d'Einstein del camp gravitatori i la teoria quàntica del camp electromagnètic, són gairebé inútils. És a dir, no serveixen, per ara, "només" que per entendre alguns aspectes de la realitat.

Fa poc, responent a la inevitable pregunta d'un estudiant, "per a què serveix això?", Li vaig contestar: "Per res. ¿No li sembla admirable que hi hagi gent que es doni el luxe de preferir coses belles i idees profundes a artefactes enginyosos però, fet i fet, superflus o fins i tot nocius, com ara els automòbils cuirassats? "

Els nostres cosins els micos antropoides no portaven joies. Tampoc les portaven els nostres avantpassats remots. Les primeres joies daten de fa menys de 50 mil anys. Les primeres pintures rupestres, com ara les d'Altamira i Lascaux, són encara més recents. Les dones no van començar a empolainar-se sinó fa uns pocs milers d'anys, especialment a l'antic Egipte. Els primers museus d'art i jardins botànics daten del Renaixement tardà. I els salons de bellesa van ser inventats fa poc més d'un segle. La tècnica precedeix a l'art, com la utilitat a la bellesa.

Per a què serveix saber que hi ha infinits nombres primers, que les distàncies entre les galàxies estan augmentant, que els homes de Neanderthal van ser reemplaçats pels de Cromanyó i que els caps d'aquests eren més grans que les nostres? Per res. Quina utilitat té una simfonia de Beethoven, una pintura de Velázquez o un relat de García Márquez? La mateixa que les joies, la roba elegants, els teoremes matemàtics o les troballes paleoantropològiques. És a dir, cap.

No es busca la veritat ni la bellesa per si mateixes llevat que s'hagi assegurat el suport: Primum vivere, deinde philosophari. Però no s'és plenament humà llevat que s'apreciïn la veritat i la bellesa per si mateixes. És a dir, llevat que s'estimi l'inútil que emociona o que fa pensar, sense esperar recompensa material.

No obstant això, la diferència entre l'útil i l'inútil pot ser transitòria. Fa mig segle, quan Francis Crick i James Watson van descobrir l'anomenat codi genètic, van saber que amb això la biologia molecular aconseguia la majoria d'edat i que a partir d'aquest moment es desenvoluparia amb el vigor i la rapidesa pròpies d'una ciència jove. Però no van sospitar que poques dècades després també naixeria tota una indústria fundada sobre aquesta ciència, ni que un d'ells, Watson, faria fortes inversions en aquesta indústria (Crick, en canvi, va seguir ocupant-se de temes inútils, com ara l'origen de la vida i la naturalesa de la psique).

Un altre dels meus exemples favorits és el de Apolonio, el primer a descriure les seccions còniques: el·lipse, paràbola i hipèrbola. Aquestes corbes són belles però no van ser utilitzades fins al segle XVII, quan Galileu es va servir de la paràbola per descriure la trajectòria d'una bala, i Kepler va usar l'el·lipse per descriure l'òrbita d'un planeta. L'efecte fotoelèctric, descobert fa poc més d'un segle, va encantar als físics perquè no depèn críticament de la intensitat lluminosa sinó de la freqüència. Durant molt no va servir sinó per despertar o satisfer la curiositat. Eventualment, a un enginyer se li va ocórrer utilitzar-lo per obrir i tancar circuits elèctrics al pas d'una persona. Des de llavors no hi ha ascensor, escala mecànica ni màquina-eina sense cèl·lula fotoelèctrica. A més, l'explicació de l'efecte li va valer a Einstein la meitat del seu Premi Nobel. Va obtenir l'altra meitat per explicar el moviment brownià com efecte de xocs moleculars. Aquesta va ser una altra gesta que no va tenir repercussions pràctiques sinó molts anys després.

Ahir, un estudiant em va anunciar que algú està pensant en privatitzar l'astronomia. Quina gran idea! Si algú comprés un observatori astronòmic aniria aviat a la fallida, de manera que mostraria al gran públic que hi ha objectes sagrats fora dels temples. Entre aquests objectes hi ha la ciència bàsica, les humanitats i les arts. Aquestes tres vestals són sagrades perquè són patrimoni de la humanitat i perquè qui intenta treure utilitat immediata d'elles les embruta i s'embruta.

El que va passar amb l'art sota els règims autoritaris és eloqüent: va ser estatizat i, amb això, corromput. Per exemple, a la Unió Soviètica l'exigència d'atenir-se als preceptes de l'anomenat realisme socialista, que és una versió de l'utilitarisme, va limitar la imaginació dels escriptors, artistes plàstics i músics. Per cert que va seguir havent-hi artistes originals, però no van gaudir de suport estatal i les seves obres no es van incorporar al bé comú.

En resum, no exigim que tot el que fem tingui una utilitat immediata. Només cal que siguin bo, n'hi ha prou que ens ajudi a gaudir de la vida. Al cap i a la fi, la recerca i el gaudi de l'inútil distingeixen l'ésser humà dels seus parents d'altres espècies. Per això proposo aquest nou nom per a la nostra espècie: Homo inutilis.

(*) MARIO BUNGE - Argentina, juliol del 2006

SOSTENIA POSTMAN 18.9.22

Finalment, Huxley intentava dir-nos que el que afligia la gent a “Un món feliç” no era que estaven rient en lloc de pensar, sinó que no sabien de què reien i per què havien deixat de pensar.“ 

La intel·ligència es defineix fonamentalment com la nostra capacitat per captar la veritat de les coses.“

La ignorància és sempre corregible però, què passaria amb nosaltres si arribéssim a acceptar que la ignorància és coneixement?“

Cadascú té la seva opinió. Potser caldrà anomenar-les emocions en lloc d'opinions, cosa que explicaria per què canvien cada setmana.

El llegat més important deixat pel telègraf i la fotografia potser és el pseudo-context. Un pseudo-context és una estructura inventada per donar a la informació fragmentada i irrellevant una aparença útil. Però el pseudocontext no proporciona acció, ni solució de problemes, ni canvi. I això, òbviament, és entretenir. Podríem dir que el pseudocontext és el darrer refugi d'una cultura aclaparada per la irrellevància, la incoherència i la impotència.“ L'aparició a la sorra política de l'assessor d'imatge i el declivi simultani del redactor de discursos testifiquen el fet que la televisió demana un contingut que difereix de l'exigit pels altres mitjans. No es pot fer filosofia política a la televisió perquè la seva forma conspira contra el contingut.

Fins al 1890, la publicitat, que fins aleshores es creia que consistia només en paraules, es considerava en una empresa seriosa i racional el propòsit de la qual era transmetre informació i proposar ofertes. A principis del nou segle, amb la intrusió massiva d'il·lustracions i fotografies i l'ús d'eslògans, els publicitaris van deixar d'assumir la racionalitat dels clients potencials. La publicitat es va convertir, d'una banda, en psicologia profunda, i de l'altra, en teoria estètica.

Tot el nostre passat ens ha preparat per reconèixer i resistir una presó quan les reixes comencen a tancar-se darrere nostre. Ens alcem en armes contra aquests problemes. Però què no se senten crits d'angoixa? Qui està preparat per lluitar contra un mar de diversions? A qui i quan ens queixem, i en quin to de veu, quan un discurs seriós es dissol en rialles estúpides?

Al lector se li exigirà que assumeixi una actitud imparcial i objectiva. Això inclou la seva aportació a la tasca del que Bertrand Russell va anomenar la “immunitat a l'eloqüència”, que significa que el lector és capaç de distingir entre el plaer sensual, l'encant, o el to insinuant (si n'hi hagués) de les paraules i la lògica del seu argument.

Els nord-americans ja no parlen entre ells, sinó que s'entretenen recíprocament. No intercanvien idees, sinó imatges.“ 

— Neil Postman, llibre Amusing Ourselves to Death Amusing Ourselves to Death.

EL DOLÇ ENCANT DE LA ULTRADRETA 18.9.22

D’aquí una setmana els Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni poden guanyar les eleccions al país transalpí. Fa set dies­ la ultradreta sueca va assolir la segona posició en els comicis del país, liderant les preferències del votant conservador i pot formar govern. Al país veí, Marine Le Pen va aconseguir en les darreres vota­cions que per fi el seu partit entrés amb honors a l’Assemblea per exercir ja un paper rellevant en la governabilitat de França. El Parlament Europeu acaba de definir Hongria com una auto­cràcia electoral, negant-li la definició de democràcia plena al país magiar presidit per Viktor Orbán. A Espanya, sempre pendent de la darrera enquesta, hi ha qui insisteix a donar per mort i enterrat el cicle de Vox després de les eleccions andaluses, sense acabar d’entendre que el període de construcció i plena legitimació d’un partit d’ultradreta és llarg i irregular, però que un cop plantada la llavor acaba sempre per trobar el moment en què florir de nou amb més força.

Les ofertes electorals de la dreta alternativa, com li agrada dir-se a si mateixa per escapar del superlatiu ultra, no són les mateixes a cada país. Però més enllà de la idiosincràsia de cada societat, que obliga a qui oferta a ajustar el sabor del seu producte a les papil·les gustatives del votant local, sí que comparteixen atributs identificadors que són presents a tot l’aiguabarreig de sigles ultraconservadores disseminades pel tauler electoral europeu. Pàtria i sobirania nacional enfront la tecnocràcia –per això el marcat euroescepticisme–, seguretat ciutadana, aversió a l’agenda LGTBI i una mirada agra sobre la immigració massiva, vista com una seriosa amenaça per al model de vida de les nostres societats, conformen la columna vertebral del moviment, independentment de la concreció que acabi tenint a cada país. Es tracta doncs, a l’engròs, d’una revolta en tota regla contra l’agenda liberal de les últimes dècades, a l’igual que les que es protagonitzen des de l’extrema esquerra; però apuntalada sobre valors conservadors traslladats a l’extrem fins a esdevenir reaccionaris. Diagnosis simples i solucions més simples encara. El taló d’Aquil·les de tota aquesta armadura ideològica relativament fàcil de construir està en la seva oferta electoral en el pla econòmic. En aquest àmbit, la ultradreta no sap, no pot o no vol plantejar cap alternativa, més enllà de les necessitats de reindustrialització que ja comparteixen les ofertes electorals més convencionals.

La resposta liberal benpensant enfront la demagògia de la dreta extrema i la seva consolidació en el mercat electoral europeu és treure a passejar els fantasmes de fa cent anys. Torna el feixisme, es diu de manera obsessiva, com si aquesta paraula hagués de servir d’antídot per frenar el mar de fons que empeny a l’alça aquestes ofertes electorals. Apel·lar al feixisme el 2022, equival, per a la majoria de votants, a dir entre poc i res. Per a molts ciutadans és una paraula morta, com a màxim un record del que van aprendre amb desgana al col·legi i que es pot confondre amb qualsevol d’altre episodi històric consultable a les enciclopèdies. Però és que a més a més no són feixistes. O no encara. Amb la qual cosa l’argument també resulta innocu com a antibiòtic entre aquells ciutadans que sí que són capaços de reconèixer-lo. Per això per molts cordons sanitaris que es vulguin interposar des de la resta de formacions polítiques, aquests sempre acaben saltant pels aires per la força del vot ciutadà, que naturalitza aquestes ofertes electorals fins a l’extrem de, com pot passar a Itàlia, enlairar-les fins a la supremacia al govern.

Més que passar-se el dia cridant que ve el llop, com el Pere del conte, convé inquirir-se sobre els motius que fan irresistiblement atractiu el discurs reaccionari. Per què la pastanaga que ens ensenyen aquests partits resulta tan apetitosa per a tanta gent? La resposta que es dona a aquesta qüestió és majoritàriament que la ultradreta sedueix perquè planteja un viatge de tornada a un passat idealitzat. I és cert que utilitzen la mistificació de l’ahir com a esquer dels seus palangres. Però també és veritat que són, juntament amb els extremistes d’esquerra, els únics que gosen imaginar un demà diferent a un avui que navega amb els motors avariats. Plantegen una aventura vital transcendent i un somni col·lectiu a societats exhaustes d’individualisme. I és això el que poc a poc va fent-los guanyadors. - Josep Martí Blanch.

L'ACTE DE PENSAR 17.9.22

Quan s'està transmetent un programa de televisió, és pràcticament impossible dir, “Deixeu-me pensar” o, “què vol dir quan afirma?". Aquest tipus de discurs no només alenteix el ritme de l'espectacle, sinó que crea una impressió d'incertesa o manca de determinació. Tendeix a revelar a la gent que l'acte de pensar és tan desconcertant o avorrit a la televisió com ho és als escenaris de Las Vegas. Els directors de televisió fa molt de temps que van descobrir que l'acte de pensar no encaixa bé en aquest mitjà. No hi ha gran cosa a veure en ell.” El millor de la televisió són les seves escombraries i ningú ni res està seriosament amenaçat per elles. Perquè no mesurem una cultura per la seva producció de trivialitats no encobertes, sinó pel que jutja significatiu.“ — Neil Postman,

/

QUE LA PRUDENCIA NO ENS FACI TRAÏDORS 16.9.22

Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Aquesta va ser la coneguda proclama de la primera Diada que es va celebrar després de la mort de Francisco Franco, a Sant Boi l'11 de setembre de 1976. davant la prohibició de la Delegació del Govern que es realitzés a Barcelona, ​​i de la segona, que aquesta vegada ja va omplir el passeig de Gràcia de la capital. Encara que l'esperit d'aquell primer Onze de Setembre que es feia des de la República va anar força més enllà del missatge que ràpidament es va popularitzar i es va fer realitat amb la transició, per més que el concepte de llibertat admet diverses interpretacions.

Aquell dia, Miquel Roca, Octavi Saltor i Jordi Carbonell van ser els responsables de donar veu a un catalanisme silenciat, però que havia sabut reivindicar-ne la vitalitat a través de la política, la cultura i la societat civil, estaments que representaven els tres portaveus. Si bé la seva elecció també va ser deguda a un equilibri entre l'ampli espectre del catalanisme, representant en aquest cas Carbonell al de l'esquerra.

En el cas de Carbonell, concorria com a representant de l'Assemblea de Catalunya, la plataforma nascuda el 1971 a la parròquia barcelonina de Sant Agustí per clamar per les llibertats socials i polítiques, l'amnistia als processats i condemnats per delictes de caràcter polític, el restabliment de l'Estatut de Núria –amb el debat de si havia de ser el text aprovat per la Generalitat o el retallat que va acceptar el Govern de la República, encara que en qualsevol cas com a pas previ a l'exercici de l'autodeterminació– i la cerca de consensos amb moviments socials de l'Estat espanyol, segons els seus propis principis fundacionals.

Aquests van ser els missatges que Carbonell va llançar a la munió que abarrotava la santboiana plaça de Catalunya –el ball d'assistència va ser en aquesta ocasió entre les 35.000 i les 100.000 persones, segons les fonts, si bé la primera xifra oficial va ser de 22.000–, a un discurs que oferim íntegre. La intervenció es va realitzar amb el control de la Delegació del Govern mateix, que va estar hàbil en silenciar en la retransmissió radiofònica l'al·lusió a l'autodeterminació. No ho va ser quan el ponent es va referir a l'Estat espanyol en lloc d'Espanya, una de les condicions que havien posat les autoritats. En qualsevol cas, el discurs del portaveu de l'Assemblea es va publicar íntegre un dia després al diari Avui. “Carbonell va repassar la història de la regió en uns termes marcadament separatistes”, assenyalava la nota informativa que la Guàrdia Civil va redactar sobre les intervencions en una Diada que va obrir un debat encara inacabat.

El discurs - Jordi Carbonell

“Parlo en nom de l'Assemblea de Catalunya, que avui és el poble de Catalunya en lluita pacífica per les llibertats polítiques i nacionals. No parla un polític, no parla un intel·lectual, no parla un català concret, parleu tots vosaltres amb la seva presència. Amb la vostra presència multitudinària, eixordadora, molt més important que les paraules eloqüents i que les teories perfectes.

”Tu, poble de Catalunya, un dia vençut, un altre dia humiliat, gairebé sempre perseguit des de fa més de dos segles, però mai doblegat, irreductible en la teva voluntat de viure lliure i de crear una vida nova, solidària, constructiva i pacífica pels teus fills. Doncs les aspiracions constants de la teva història, del teu present i del teu futur són feina, democràcia i llibertat. Per aconseguir-les no has estalviat ni estalvies esforços ni sacrificis. Des de la fosca desolació de l'exili, el president Companys, que moriria màrtir, va dir: “Tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a vèncer”.

Poble de Catalunya, les aspiracions constants de la teva història, del teu present i del teu futur són feina, democràcia i llibertat.

”Encara hem de lluitar i potser també patir, però som aquí per afirmar que s'acosta l'hora de la victòria. Una victòria que no serà el resultat de la violència i de l'hàbil maniobra dels qui són a dalt, sinó de la puixança que ve de baix, de la força incontenible de la nostra consciència i de la nostra voluntat de poble. Per això has triat manifestar-te fent ús d'un dret conquerit amb patiments i que sostenim amb fe aquesta Diada de l'Onze de Setembre. Una Diada que és nacional, no per cap designi d'uns savis ni cap decisió dels poderosos, sinó per l'adhesió any rere any de les masses populars, com aquest any de tots nosaltres.

”Perquè tots nosaltres, que ens sentim poble, hem vist clar que l'exemple d'aquells que estaven disposats a morir, de qui van morir fa avui 262 anys, ens va ensenyar que també calia que ens preparéssim per viure. És cert que el desenllaç de la lluita va suposar el pitjor desastre que un país pot patir: la pèrdua de l'estat propi, la desaparició de la llibertat política, la destrucció de les institucions democràtiques, l'inici de la repressió legal contra l'ús de la llengua pròpia, la mediatització de l'economia.

”És cert que la violència venjativa dels vencedors va aconseguir extrems de crueltat inconcebibles. Només un exemple: el general Moragues, un dels defensors de la ciutat, després de la seva execució, va ser penjat dins d'una gàbia al Portal del Mar de Barcelona durant dotze llarguíssims anys d'humiliació i oprobi.

”No obstant, si les derrotes solen crear frustració i esperit de venjança, si l'odi sol crear odi i la violència sol crear violència, el nostre poble ha estat una excepció. De l'Onze de Setembre, la intuïció popular no ha conservat ni la frustració de la derrota ni l'odi i la violència subsegüents. Només ha captat l'esperit que va donar sentit a la lluita, l'esperit unitari, l'esperit democràtic, l'esperit de llibertat, l'esperit de solidaritat. El que hi havia de constructiu i de perenne als objectius d'aquesta resistència.

”No és que la unitat fos absoluta. Aleshores, com avui, hi havia catalans que anteposaven els seus interessos particulars o de grup als interessos generals. Hi va haver el 1714, com en els temps moderns, qui va cooperar amb l'enemic i qui va desertar. No hem de crear mites que després són fàcilment utilitzats, com el mite que tot el que és català és bo. Això senzillament no és cert i alguns se n'aprofiten.

”Però avui com aleshores podem anomenar fortament que la immensa majoria del nostre poble és fidel a mil anys d'història ia la seva realitat nacional present. Això sí, ara com llavors, a la unitat d'aquesta majoria, on hi caben fins i tot els febles que un dia van desertar i els errats que un dia no van saber veure clarament on era el lloc de lluita, no hi caben els que han anat contra la seva terra per defensar uns interessos egoistes.

”La unitat d'avui és el resultat del compromís de forces que, malgrat que en alguns casos tenen objectius divergents a llarg termini, coincideixen en l'objectiu immediat de la lluita contra l'opressió i la dictadura. Aquest compromís, l'Assemblea de Catalunya ho ha resumit en els quatre punts programàtics, terreny d'acord mínim per sota del qual qualsevol proposta de pacte seria una burla.

”L'amnistia general per als presos i els exiliats polítics és una exigència absoluta si volem que el clima de pau substitueixi el clima de violència, si volem que els problemes tinguin solucions polítiques fruit de la llibertat democràtica i no de la coacció.

”Que no siguin admesos els escrúpols farisaics a atorgar l'amnistia als qui han fet servir la violència contra la violència –un camí que nosaltres no hem seguit–: aquells que avui volen negar-la als altres se la van atorgar ells mateixos al final de la guerra quan van amnistiar tota mena d'actes comesos contra la República. Amnistia, doncs, sense exclusions.

”L'esperit democràtic és una tradició secular catalana. El nostre poble ha estat sempre contrari a l'autoritarisme, partidari de la presència popular al govern. Ha estat partidari i ho ha portat a la pràctica tant com ha pogut.

”La dinàmica interna de la societat catalana ha tingut, malgrat els condicionaments imposats per les circumstàncies històriques, una constant democràtica. Malauradament, l'Onze de Setembre de 1714 no és l'únic cop que aquesta dinàmica interna de la nostra societat ha estat aixafada des de fora per la violència. Avui encara patim les conseqüències d?una altra derrota semblant.

”Però ja hem dit que el poble català ha estat vençut, però no ha estat doblegat. I després de cada derrota, l'esperit democràtic ha ressorgit amb més força. Si ens reunim avui és perquè, després de gairebé quaranta anys d'autoritarisme i repressió, l'esperit democràtic torna a manifestar-se més viu que mai, un esperit democràtic veritable i profund.

”Com diu el punt dos de l'Assemblea, les llibertats democràtiques han de garantir l'accés efectiu del poble al poder econòmic i polític. És a dir, no n'hi ha prou amb un simulacre de llibertats democràtiques. No n'hi ha prou que només ens deixin parlar i després tot segueixi igual.

”No volem les llibertats només pels privilegiats perquè segueixin els abusos. No volem que ens rentin la cara amb un drap brut. Volem democràcia real! Volem democràcia real que permeti als interessos populars fer-se valdre en una pluralitat d'opcions polítiques. ¡No volem reforma, volem ruptura per establir l'ordre veritable, l'ordre democràtic!

”I en aquesta democràcia autèntica participaran no només els descendents dels llinatges fa temps establerts al país, sinó que també participaran aquells que hi han vingut a treballar recentment i que volen formar-ne part. El seu esforç contribueix al progrés de la nostra terra comuna. Una terra que és de tots i que ja des dels temps més convulsos de la història, quan era un lloc de pas, ha estat així mateix terra de barreja. Aquesta és la seva originalitat, originalitat de la barreja. Per això, com a través dels segles, els nouvinguts són benvinguts, nous catalans.

”I ho sou no només perquè heu aportat una feina, sinó també i sobretot perquè heu aportat una gran solidaritat. Expulsats contra la vostra voluntat de la terra on heu nascut, us heu sentit solidaris amb un poble perseguit, heu sentit la persecució com una punxada a la vostra pròpia pell. I a la persecució heu adquirit la consciència de catalans.

Aquesta terra és de tots i ja des dels temps més convulsos de la història, quan era un lloc de pas, ha estat terra de mescla.

”Sou molt més catalans vosaltres, parlant una altra llengua, però que davant la negativa de l'Ajuntament de Barcelona a afavorir l'ensenyament del català us heu rebel·lat als barris ia les comarques, heu pres el problema com a propi i heu entès com una discriminació ho que realment ho era. Molt més catalans que els regidors traïdors de cognoms catalaníssims que van dir no a la llengua dels seus pares, dels seus fills i dels seus compatriotes.

”Els drets dels qui tenen uns costums, una tradició i una llengua diferents seran respectats i protegits com ho van ser en temps de la Generalitat i igual que vosaltres heu respectat i defensat els drets i la llengua de Catalunya en aquests anys negres de persecució. Tenim pau i convivència perquè tenim consciència de pertànyer per naixement o per adopció a un mateix poble.

”Aquesta pau i aquesta convivència són el nostre orgull i la nostra victòria. Orgull i victòria de tots, nous i vells. I lluitarem aferrissadament contra tothom qui vulgui dividir-nos i trencar i destruir el nostre futur comú de pau que ha estat, és i volem que segueixi sent exemple davant del món.

”La Diada d'avui no és només la Diada de la solidaritat interna. També és la de la solidaritat amb els altres pobles d'Espanya. Els catalans del 1714 ja proclamaven que la seva lluita era per les llibertats de tots els altres pobles de la Península. Francesc Macià ho va repetir en les seves grans proclames, el 14 d'abril del 1931 i el 9 de novembre del 1932. Nosaltres ho tornem a proclamar ben alt interpretant el punt quart de l'Assemblea. El nostre poble és solidari de tots els altres pobles d´Espanya avui com sempre.

”Aquesta actitud de poble a poble neix de la consciència popular, amb sinceritat i amb cortesia, amb moderació, però amb fermesa, diguem fort perquè tothom ho escolti: Catalunya és solidària amb tots, amb les llibertats de tots els que també se solidaritzin amb les nostres llibertats.

”Però la solidaritat és un concepte de dues direccions, d'anada i tornada. Que no pretenguin cap suport per part nostra, diguem-ho ben alt, aquells que ens neguen d'entrada el pa i la sal, aquells que consideren que nosaltres som matèria negociable però ells no. Visqui la solidaritat dels pobles de l'Estat espanyol, dels pobles d'Europa, dels pobles del món!

”I avui que es compleixen tres anys de l'enderrocament de la democràcia xilena i de l'assassinat del president Allende volem expressar especialment la nostra solidaritat amb el poble xilè i amb la lluita per la democràcia i per la llibertat.

”L'Assemblea ho ha concretat el nivell mínim de la nostra llibertat col·lectiva al tercer dels seus punts redactat el 1971 amb una precisió i un sentit de futur que ara ens admira. Textualment diu: "El restabliment provisional de les institucions i els principis configurats a l'Estatut del 1932, com a expressió concreta d'aquestes llibertats -les democràtiques- a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d'autodeterminació". Aquesta és exactament, ni més ni menys, la nostra posició col·lectiva unitària.

”Això que demanem avui –'les institucions i els principis de l'Estatut del 1932'– no és tot el que voldríem, no és el que teníem el 1714. Pràcticament totes les organitzacions polítiques i els grups de base de l'Assemblea volem més del que que ens donava aquell estatut retallat i atorgat del 1932. Però som pràctics i constructius.

”Demanem poc perquè sabem que l'accés a la democràcia és difícil. Hi ha ningú que pugui dir que venim amb noves exigències? No! Moderadament, prudentment, només demanem que ens tornin el que ens van prendre el 1939.

”Molts pensen que som massa moderats; el nostre poble és moderat. Ara, som intransigents a la nostra moderadíssima posició perquè no volem que la prudència ens faci traïdors. Els qui estan acostumats a actuar amb la contundència i la duresa que els permet la força que no s'equivoquin: moderació no és debilitat.

”El manifest per la ruptura, peça mestra de la nostra política d'avui, explicita en allò concret el que entenem que volen dir els quatre punts de l'Assemblea. No tinc temps de llegir-lo sencer, però sí que llegiré els dos paràgrafs finals:

Qualsevol negociació per la ruptura ha de comportar explícitament l'exigència d'un període constituent garantit mitjançant la formació d'un govern provisional a nivell de l'estat que permeti per a la sobirania popular la lliure configuració de les seves institucions.

”'Per a Catalunya, aquestes exigències es concreten en el restabliment provisional de les institucions i els principis configurats a l'Estatut de 1932 com a via per arribar al ple exercici de l'autodeterminació i en l'existència d'un govern provisional de la Generalitat al mateix moment de la ruptura'.

”I acabaré dient en nom de l'Assemblea de Catalunya:

”Catalans vells i nous! Catalans units a la nostra consciència comuna!

”Llibertat! Amnistia! Estatut d'Autonomia! Visca Catalunya!”

Aquest article ha estat publicat en castellà a la vanguardia el 16/09/2022 a les 12:45. A hores d'ara encara no l'han trafduït al català.

RAMÓN ÁLVAREZ  16/09/2022 12:45