Fa ja temps encara hi havia qui imaginava un futur perfecte. Un planeta idíl·lic en pau dins la governança universal. Però entre la covid, el canvi climàtic i la guerra, les utopies s’han acabat de cop. La impressió que ens fa el futur és esgarrifosa. Anticipant-se a l’apocalipsi, la cultura de masses ha normalitzat en pocs anys les distopies en pel·lícules, sèries i novel·les: catàstrofes climàtiques, malalties fora de control, caos social generalitzat.

Una d'aquestes novel·les, a La carretera, de Cormac McCarthy, narra el viatge desesperat d'un pare i el seu fill després d'una gran catàstrofe. El món s’ha enfosquit i és perillós, caòtic. Cau neu negra. Hi ha incendis arreu. L'aigua dels rius travessa terres de cendra. Cal amagar-se dels supervivents. El pare i el seu fill, travessen un territori tètric dominat per clans sanguinaris. Com que la gran dificultat és trobar menjar, ja que la natura no en produeix i la civilització ha desaparegut, una banda de bàrbars viu de caçar supervivents. Com si fossin  bestiar, els lliguen i se’ls van menjant per parts: ara les cames, ara els braços; sense matar-los, perquè la carn es podriria massa aviat. Aquest episodi impressiona severament el lector, no pas per la seva truculència, i aixó que està descrit sense cruesa, però, després d'Auschwitz, els khmers rojos i el genocidi de Ruanda, ja sabem de què és capaç la condició humana. De tan impensable, l’escena ens sembla terriblement possible.

En un context catastròfic, el mal sembla l'únic camí. Però l’amor també sura: és el motor que empeny el pare a intentar l’espantosa travessia per fer possible, no pas la seva salvació,  que sap no és possible, sinó la del fill. I ho aconsegueix trobant un grup de supervivents que s’enfronten a l’apocalipsi ajudant-se fraternalment que emigren cap al Sud, a Mèxic on semble s'hi pot viure o malviiure almenys. A la carretera, la novel"laés fosca, alhora que destil·la la tristesa i les pors del nostre temps. Una tristesa que no exclou l’esperança. Ni el sentiment de culpa. Mai, com ara, la humanitat no s’havia endinsat en un futur inquietant amb la consciència tan clara que podria haver-lo evitat.

Hi ha la versió al cinema amb Viggo Mortensen de protagonista, que reflexa prou bé l'esperit de la novel·la de McCarthy, i la fa recomanable de veure al igual que de llegir la novel·la; ambdues ens endinsen en un futur no tan distòpic com sembla, i pel que ens hauriem d'anar preparant. Winter is comming