LA PULSIÒ TOTALITÀRIA 10.11.22

Els Mossos d'Esquadra han detingut aquest matí a la plaça Espanya de Barcelona l'autobús noliejat per l'organització ultracatòlica Hazte oir, per protestar contra la llei trans i que des de fa deu dies ja circula per Espanya. Segons han indicat els mateixos Mossos al compte de Twitter, han actuat en compliment de la denúncia de l'Oficina d'Igualtat de Tracte i No Discriminació de la Generalitat, dependent del Departament d'Igualtat i Feminismes que dirigeix ​​Tània Verge. El bus llueix lemes com "Les nenes no existeixen" i "Contra la mutilació infantil". L'entitat fa servir el bus en aquesta campanya "StopLeyTrans" com ja ha fet en altres anteriors els darrers anys, des que es va començar a promoure la normativa des del Ministeri d'Igualtat que dirigeix ​​Irene Montero. També va difondre missatges contra els drets LGTBI i les lleis contra la violència de gènere.

La conselleria d'Igualtat i Feminismes ha presumit a Twitter que “Ell no passaran segueix vigent i els hem aturat!” “Hem actuat per immobilitzar l'autobús transfòbic. El Govern no tolerarà que es vulnerin els drets de la ciutadania i de les persones trans”, ha assenyalat. Igualment, el conseller d'Interior, Joan Ignasi Elena, ha felicitat els Mossos, assenyalant “Contra les campanyes que inciten l'odi, tota la determinació".

També l'Observatori contra l'Homofòbia de Barcelona ha aplaudit de seguida l'acció dels Mossos: "Els discursos d'odi no poden circular impunement pels carrers de Barcelona. Exigim la retirada immediata d'aquest bus", ha tuitejat.

Consti en acta que no sento cap mena de simpatia per la gent de Hazte Oir,  ni per el seu missatge, però la concepció de la democràcia de mossos o la consellera del Totis és vergonyant. La pulsió totalitària de l'academicisme revestit de bones intencions. Bonisme gilipuà, vaja! que a més encara dóna publicitat a aquests cagabandurrieros. No deixa de ser curiós com bandegem la llibertat d'expressio segons ens conve i interessa. I aqui ens hem instal·lat en el: o tots moros o tots cristians.

A banda, una anècdota personal: aquesta tarda he anat al barber, tots menys un, al barri són marroquins, de la mateixa que tots els bars menys un són de xinesos. Avui érem, un noi gitano que ens ha obsequiat amb un recital de flamenc de qualitat acompanyant-se a la guitarra, el barber marroquí, servidor, i un senyor que ha arribat després que és de Moldàvia. Amb quina llengua parlàvem?, doncs en castellà. i per cert el senyor de Moldàvia parlava un castellà acadèmic. Com diria Gerard Piqué: és el que hi ha. L'havia d'haver gravat al noi gitano, però segueixo amb la meva mania de què no m'agrada gravar ni fer fotos a la gent. El barber sí que l'ha gravat.

ESTEM REALMENT EN CRISI? 10.11.22

La gent està perplexa davant el contrast entre el somni d'un remake dels bojos anys vint després del drama de la pandèmia. S'enlluerna davant l'aparent bullici social –restaurants concorreguts; terrasses atapeïdes, esgotant els últims dies de verí excepcional; entrades per a concerts venudes com a xucla-xups a preus de viatge espacial; productes d'última generació tecnològica que s'esgoten abans de sortir a la venda- i no sap com prendre's els repetitius i angoixants discursos que recalquen que la crisi ja és aquí i que les coses aniran a pitjor. Una falsa imatge d'exuberància –els restauradors, per exemple, saben que la despesa dels seus comensals va a la baixa, i el comerç al detall ja registra caigudes de vendes– que contribueix a retardar l'acceptació social d'un inexorable empitjorament de l'entorn econòmic a la molt a prop.

Aquesta perplexitat també es constata en la fredor de les dades, encara que encara admeten lectures contraposades, com demostren les agres polèmiques entre els especialistes. Fins i tot l'Institut Nacional d'Estadística (INE) ha d'advertir que les dades que dóna avui podrien revisar-se demà amb força marge d'error, atès el cúmul de problemes que afecten l'economia. Com a la geoestratègia, a l'economia també hi ha policrisi. L'economia perd força, per cert, aquí ia la resta del món desenvolupat, des de fa força mesos. Tot i això, les empreses anuncien beneficis rècord, el preu de l'habitatge segueix a l'alça, encara que menys i creix l'ocupació. Tot i això, és obvi, a la vista de les dades que es van coneixent, que Europa camina cap a la recessió a gran velocitat. L'acumulació de problemes entorpeix l'activitat, i per si no n'hi hagués prou, el Banc Central Europeu (BCE) aporta la seva pròpia dosi de verí addicional amb les pujades dels tipus d'interès per refredar més l'economia i frenar la inflació. La fotografia retrata la festa del dia, que projecta encara una certa alegria; la pel·lícula, registra un ball que perd empenta i velocitat i s'acosta al seu final.

Encara hi ha creixement, encara que aquest sigui menor que en moments immediatament anteriors. L'economia amb prou feines va créixer un 0,2% durant l'últim trimestre. Creixement, sí, però mínim, una mica més d'activitat, no gaire.

I encara s'ha creat feina, 100 afiliats més a la Seguretat Social a l'octubre, menys que abans, però també encara creixent. Més demanda i consum, en bars, concerts i productes al súper. També es mantenen les bones condicions perquè les empreses venguin els seus productes, fins i tot perquè pugin els preus i s'aprofitin de la bretxa entre la inflació i els salaris que paguen. Aquest és lorigen de laugment de beneficis que anuncien aquests dies. Contra aquestes dades, les pujades de preus, amb l'augment del cost del cistell de la compra, redueixen la capacitat de despesa de la majoria de la població, cosa que pesa sobre el consum. Com en el cas del creixement, aquest també perd força –la factura elèctrica fa mesos que fa efecte–, tot i que encara creix, pràcticament esgotades les últimes reserves acumulades durant la fase d'estalvi forçós del confinament del 2020 i recorrent cada vegada més al crèdit. A l'últim trimestre, les llars espanyoles van gastar un 1,1% més que a l'anterior. Tot i la seva menor fortalesa encara ha estat el principal component del creixement d'aquest darrer període i ja per si mateix explica la imatge dels concorreguts locals públics. Petites dosis addicionals de fusta a la caldera, encara que aquest increment sigui menor que abans i en gran part ja no permeti comprar béns addicionals i amb prou feines serveixi per compensar la inflació.

En totes les crisis, els seus efectes arriben primer a algunes baules de la cadena i més tard a d'altres. En el cas de la feina, un dels més importants i amb més efecte sobre el clima social i el consum, és dels més tardans. Així va passar a la Gran Recessió del 2008. Quan l'economia ja havia entrat en barrina i decreixia, l'ocupació va continuar creixent algun trimestre més, per desplomar-se sense transició d'un semestre a l'altre. Les empreses més internacionalitzades ja notaven des del primer moment, per la caiguda de les comandes, que el món estava en crisi, i paraven les inversions; mentre que les més bolcades al mercat interior, com les constructores i immobiliàries, encara pensaven que la festa seguiria. Aquestes últimes eren més intensives en ocupació, cosa que explica que els efectes sobre aquest es notessin més tard.

És probable que ara aquest desplaçament es mantingui fins i tot algun trimestre més, gràcies a la reforma laboral, que alenteix l?expulsió immediata del mercat de treball dels empleats temporals. Un efecte positiu. I pel canvi en la resposta de l'Estat, molt més pendent d'actuar per pal·liar les situacions més extremes; actuant com a amortidor dels efectes més aguts de la crisi. Però d'ara endavant començaran a guanyar protagonisme les dades més negatives, és a dir, les que indiquen que les coses ja van cap avall, a diferència de fins ara, quan, encara que poc, apuntaven cap amunt.

L'augment de les quotes mensuals de les hipoteques, conseqüència de les pujades de tipus del BCE, apuntarà la decadència del consum. Una bona part de la renda dels clients de bars i restaurants passarà mes a mes als comptes dels seus creditors bancaris. Encara que potser és prematur dir que la crisi ja ha arribat, sembla que ja està trucant a la porta. - Manel Pérez - lavanguardia

FILL, EL PARE ES VA CANVIAR DE SEXE? 10.11.22

Un matí de gener del 1989, Billy Tipton, un veterà i talentós músic de jazz foguejat a clubs nocturns de tota mena, es desploma a la seva autocaravana als afores de Spokane, a Washington. Portava dies molt malalt, incapaç d’aixecar-se del llit, però es resistia a demanar ajuda mèdica. Quan finalment va arribar un servei d’urgències alertat pel seu fill William, adoptiu, ja era massa tard. Tombat a terra, li van descordar el pijama per realitzar-li les maniobres de reanimació. Un dels metges va girar el cap i va mirar en William: “Fill, el teu pare es va canviar de sexe?”. Per primera vegada, l’home amorós que l’havia criat li mostrava sense voler els seus grans pits nus. Els últims quaranta anys havia portat el tors sempre embenat amb el pretext de subjectar unes febles costelles fractu­rades durant un accident infantil. La notícia que el venerable jazzmen ara arruïnat era en realitat una dona va commocionar tots els que l’havien conegut, incloent-hi les seves cinc es­poses, els seus tres fills adoptats i els músics amb qui va compartir escenari. Billy Tipton, de 74 anys, s’acabava de guanyar un lloc en la història per les mateixes raons que sigil·losament havia evitat de revelar en vida.

La filtració de l’informe forense va desencadenar un circ mediàtic en què periodistes entremetedors i audiències morboses van provar de reduir la seva vida a un frau o una gran mentida. Com si de sobte haguessin descobert un monstre amb un secret i es creguessin amb dret a assetjar la família amb preguntes agressives i sardòniques disfressades d’interès humà. Experimento un sentiment familiar de vergonya amb No ordinary man , un documental canadenc devastador de Chin-Yee i Chase Joynt, que a través de múltiples veus prova de refutar la creença simplista que en realitat no era res més que una intèrpret ambiciosa que als 19 anys va començar a moure’s com un home perquè li hauria estat impossible seguir una carrera musical com a dona. Com si hagués triat calculadament habitar un altre cos perquè era més valuós que el seu. No. Era un home trans i la seva ocultació, dispara l’artista Zackary Drucker, no tenia res a veure amb la vergonya o el dubte, sinó amb la por: “La supervivència de les persones trans al llarg de la història es va basar en la invisibilitat”.

El jazzmen Billy Tipton va viure com a home i ni les dones ni els fills sabien que era trans

En determinats contextos l’ús d’una màscara pot ser qüestió de vida o mort. Al delta del Ganges, a l’ Índia, on els tigres mataven una mitjana de seixanta persones a l’any, es van adonar que les bèsties només atacaven per l’esquena. Però que cara a cara el felí tendia a retrocedir i s’allunyava. Per això, els guardaboscos van decidir posar-se una màscara a la part posterior del cap. El truc va resultar sorprenentment dissuasiu. Només en va morir un, que se la va treure a l’hora de dinar. - Teresa Sesé - lavanguardia.cat

DE LA IDENTITAT SEXUAL 9.11.22

Suposo que m'ha agafat gran, però el tema del gènere, se li escapa a algú com jo que té asumit que per a ell nomès hi ha dos géneres, el masculí i el femení, i la resta serien variacions, efectes col·laterals. Pero Unides Podem i els moviments que combreguen amb ells, compliquen l'assumpte fins a extrems que se m'escapen. Gosaria afirmar que aqui n'hi ha que se l'agafen amb paper de fumar. La veritat és que estic molt dubtós i desconcertat en tot aquest asumpte de la Llei Trans. Laura Freixas, en el seu article a la vanguardia posa una mica de llum en la foscor del tema, malgrat tot, continúo sent molt reduccionista, encara que, de fet, simplement es tractaria de que cadascú fos el que vulgués ser, i que aquest dret fos admès per tots.

"Es veia venir. Jo estava segura que això passaria, però no esperava que fos tan aviat: en una esmena al projecte de llei trans, Unides Podem ha proposat que es pugui ometre al DNI la dada del sexe. És un pas més en un ­camí que condueix a eliminar aquesta cate­goria... i abandonar les lleis d’igualtat. Perquè si le­galment no hi ha dones ni homes, serà impossible ­mesurar, ja no diguem corregir, les diferències entre ells.

Com hem arribat fins aquí? Tot comença amb Judith Butler i el pensament queer. Una teoria innovadora i complexa... per a uns; xerrameca vàcua i confusa per a d’altres, però deixem-ho. La veritat és que el queer­ que impera aquí i ara ­consisteix a negar la realitat del sexe per substituir-lo per una cosa anomenada “identitat sexual” o “de gènere”.

Es nega el sexe de diferents maneres. S’afirma que és “un espectre”: en una exposició patrocinada per l’Ajuntament de Barcelona el 2020, llegíem que “només una fina línia separa un clítoris­ gran d’un penis petit” (sic); fa poc un conferenciant al Museu de Ciències Naturals assegurava que existeixen ­ tants sexes com persones: vuit mil mi­lions. O es parla de “canviar de sexe”, com si això fos possible. És veritat que es pot canviar l’aparença, amb cirurgia i hormones; però els cromosomes XX o XY són a totes les nostres cèl·lules. Ningú­ que neixi dona produirà espermato­zoides, per gran que tingui el clítoris. Negar aquesta realitat és terraplanisme.

Ens diuen que el sexe no existeix, però sí la “identitat sexual”. El projecte de llei la defineix com “la vivència interna i individual­ del sexe tal com cada persona la sent i autodefineix, podent o no correspondre amb el sexe assignat al néixer” (article 3.h).

Vivència “del sexe”, diuen... els qui no saben què és el sexe. Ens acorralen per preguntar-nos: “Creus que les dones trans són dones?” amb la severitat amb què preguntarien –tenint-nos ben lligats al poltre–: “Creus en Déu un i tri ­”, però no poden definir dona. Dona és qui se sent dona: definició circular i buida.

En l’anterior llei sobre aquest assumpte, la 3/2007, vigent, sí que se sabia què era aquesta “identitat”: consistia en el rebuig del propi cos i el desig de tenir-ne un altre, del sexe ­ oposat. Aquella llei ­permet canviar de sexe legal amb un diagnòstic­ psicològic i un tractament per adquirir l’aparença del sexe con­trari. És una ficció, de caràcter excepcional, amb la lloable finalitat de fer la vida més fàcil a persones l’aparença de les quals és d’un sexe diferent al que figura en el seu DNI.

El projecte de llei trans és una altra cosa: un canvi total de paradigma. Article 38.1: “Tota persona espanyola major de setze anys podrà sol·licitar davant el Registre­ Civil la rectificació de la menció registral relativa al sexe”. Si s’aprova, qualsevol home podrà ser legalment dona sense canviar res del seu cos, ni la seva aparença, ni el seu nom. Serà només una lletra al DNI. Una lletra que, arribat el cas, permet entrar lliurement en saunes, dutxes o vestidors de dones, complir una pena en presons de dones, competir amb dones en esports, ocupar llocs de dones en llistes paritàries o exercir violència sense que es con­sideri de gènere (si es fa el canvi re­gistral abans). Tot això ja passa en altres països.

“Uns quants casos de frau”, ens diuen. Però amb uns pocs ­ n’hi ha prou per posar en risc les dones, incomodar-les, desincentivar l’esport femení. Quina dona estarà a gust en una sauna on pot entrar un noi, tranquil·la en una presó compartint cel·la amb un home, disposada a jugar a rugbi contra qui té moltíssima més força i pes...? Esclar que volem que les persones que s’identifiquen com a trans tinguin tots els drets, però canviar de sexe legal a voluntat és un dret? Ho és competir en la categoria o complir pena a la presó que prefereixis? Algú ens ha consultat, a les dones?... Pel que fa al frau, no és que sigui indemostrable, és que el concepte mateix perd sentit. Com se li pot discutir a algú una “vivència interna “autodefinida” per a més senyes.

I ara, uneixin els punts. Si admetem que ser dona o home no és una dada objectiva, sinó una vivència interna… quin sentit té mantenir la menció de sexe al DNI, des de quan el Registre Civil registra sentiments? Unides Podem està sent lògic; els qui aplaudeixen o callen, cecs a les conseqüències". 

LA REALITAT ARRIBARÀ D'IMPROVÍS 9.11.22

L'economista Santiago Niño Becerra no deixa passar l'oportunitat de donar la seva opinió sobre els grans desafiaments econòmics a què s'enfronta la societat contemporània. Posa en dubte els criteris acceptats habitualment sobre creixement econòmic, la desocupació, els efectes de la guerra d'Ucraïna... Ara s'ha pronunciat clarament sobre un dels problemes actuals d'Espanya: l'envelliment.

Diumenge passat, el diari 'El País' publicava un article titulat: 'Més immigrants i jubilacions tardanes, els salvavides per a l'Espanya dels 200.000 centenaris'. Aquell mateix matí Niño Becerra va saltar a les xarxes socials per deixar anar la seva opinió, amb un inici demolidor: "Ja saben: penso que ni la solució és aquesta ni vindrà per aquí...", arrenca el tuit. Tot seguit, l'economista desenvolupa un fil en què explica la seva línia argumental: la solució a l'envelliment vindrà per "un augment exponencial de la productivitat obtingut per la implementació de tecnologies cada cop més sofisticades desenvolupades per un capital creixentment concentrat".

Niño Becerra continua: "I serà al revés: la demanda de treball anirà caient perquè cada cop més tasques seran automatitzades. En aquest escenari -afegeix- la població passiva augmentarà i els recursos públics i privats seran cada vegada més insuficients per atendre-la: s'ha arribat a l'actual esperança de vida gràcies a una sanitat pública que no és sostenible i no és substituïble per una privada perquè les decreixents rendes mitjanes no podran pagar-la".

"L'esperança de vida -continua Niño Becerra- decrecerà excepte per a una elit". I ho il·lustra amb un exemple: "Ens trobem en un moment semblant al que va passar amb el transport terrestre a finals del S. XVIII: van millorar els paviments i es van dissenyar carros majors alhora que es van desenvolupar els canals. Però la solució va arribar amb el ferrocarril. En termes econòmics ni cal més població ni és sostenible, cal més inversió, més investigació, més innovació i més productivitat."

"Els recursos, ni són infinits ni són gratuïts ni tots podem tenir un Ferrari; per creure això i actuar en conseqüència som on som: en un planeta que s'abrasa i ocupat per 8.000 milions de persones de les quals el 90% i malviuen. Se segueix augmentant la mida dels carros, però aquest no és el camí", relata l'economista, que acaba el fil amb una advertència: "Desgraciadament la realitat arribarà d'improvís (com sol passar)"·.

Esperem que aquesta vegada l'economista tampoc encerti en les seves previsions. Aquest home em recorda a un cap que tenia que cada vegada que feia un client nou deia. Aquest ja pagarà? i clar, quan algún no pagaba em deia, ho veus, ja t'ho vaig dir. Niño Becerra és un catastrofista ben informat que poc encerta, encara que a base de prediccions i prediccions catastrofistEs de tan en tant alguna cau i l'encerta. En realitat ningú sap que passarà d'ací a deu o vint anys. Fins ara totes les previsions a futur han estat fallides i aixó sense comptar amb pandemies ni guerres inesperades. Davant aquest desori, tinc l'avantatja de fer-me gran, - o desventatja -, i puc dir allò tan d'avi: Jo això ja no ho veure.

UNA SOCIETAT INFANTILITZADA 8.11.22

Vivim en una societat infantilitzada, on la informació s’ha convertit en part de l’espectacle i només importa l’instantani. Ens hem instal·lat en el present, perquè ens destorba el passat i perquè no sabem albirar el futur. Els pensadors malviuen convençuts que la filosofia acabarà per desaparèixer del món acadèmic. Res no és estable, i res no dura, tot flueix i tot canvia. Per cert, això ja ho va dir Heràclit d’Efes, que es va avançar al seu temps. No és que molesti la història, és que hem perdut la memòria. La maduresa s’assoleix quan una persona posposa plaers immediats per valors a llarg termini. Del món han desaparegut els estadistes que pensaven en la generació següent i han estat substituïts pels resultadistes que només pensen en el minut següent.

És possible que la infantilització de la societat s’hagi accelerat per culpa de les xarxes socials. La gent se sent empoderada encara que no sàpiga res, ni tingui res a dir. I en ocasions els que aplaudeixen els més embogits són robots activats per desestabilitzar el nostre món, per debilitar les nostres societats. Serà interessant veure com Facebook i Twitter, que practiquen el joc del calamar amb els seus treballadors, acomiadant-los massivament per la caiguda de beneficis, intervenen en aquestes xarxes socials. Comença a haver-hi molts ciutadans saturats de tanta mentida descontrolada i de tant discurs d’odi.

Falta consciència política, però també personal, del que som. Són temps estranys en què esperem massa dels altres, culpem el món dels nostres mals, canviem d’opinió constantment i res no sembla estable. Té sentit que algú que no va dir mai una veritat i que va animar una banda de criminals a assaltar el Capitoli pugui tornar a ser candidat a la presidència dels Estats Units?

I si baixem al terreny de l’anècdota, aquest cap de setmana hem vist com el Camp Nou acomiadava Piqué amb una ovació eixordadora i crits de “president, president”. Era el mateix estadi que fa només dues setmanes el xiulava sense pudor, quan va saltar a la gespa substituint Koundé. Qualsevol dia Peter Pan governarà la Terra. I fins i tot el Barça. - Màrius Carol - lavanguardia.cat

LA SÍNDROME DEL COMPLOT 8.11.22

Els complots existeixen, sens dubte. Però actualment s'han sofisticat amb l'avantatge de dirigir-los a una societat infantilitzada, desinformada, en què fan molt més efecte que abans. Aquesta és la síndrome del complot de què parlava Popper, i és una llàstima que hagi passat gairebé inadvertit el llibre de Daniel Pipes El costat fosc de la història. El llibre obre amb una cita de Metternich, que hauria dit, en assabentar-se de la mort de l'ambaixador rus: "Quines deuen haver estat les seves motivacions?" Així és, la síndrome del complot substitueix els accidents i casualitats de la història per un projecte malvat i sempre ocult.

Sóc prou lúcid per sospitar de vegades que, en queixar-me de la síndrome del complot, potser estic donant proves de paranoia, en el sentit que manifesto una síndrome pel qual crec que hi ha síndromes de complot per tot arreu. Per assegurar-me, només cal una ràpida inspecció a Internet. Els complotats són legió i de vegades arriben a cims d'humorisme involuntari. L'altre dia vaig trobar el lloc www.conspiration.cc/sujets/religion/monde-malade.jesuites.html , on apareix un llarg text: "Le monde malade des jesuites, Revue Undercover 14", de Joël Labruyère. Com suggereix el títol, és una ressenya de tots els esdeveniments del món (no només contemporani) deguts al complot universal dels jesuïtes.

Els jesuïtes del segle XIX, del pare Barruel al naixement de la "Civilització Catòlica" i a les novel·les del pare Bresciani, van estar entre els principals inspiradors de la teoria del complot judaic maçònic, i era just que els paguessin amb la seva pròpia moneda els liberals, els partidaris de Mazzino, els maçons i anticlericals, precisament amb la teoria del complot jesuïta, popularitzat no tant per algun pamflet o per llibres famosos, des de la Provinciali de Pascal fins a El jesuïta modern, de Gioberti, o els escrits de Michelet i Quinet, sinó per les novel·les d'Eugène Sue, El jueu errant i Els misteris del poble. 

Poc es podia imaginar Umberto Eco quan va publicar aquest article a la nación, l'any 2008, tot el que vindria després amb Trumps, Bolsonaros, Orbans, Salvinis, i tota aquesta marea de populistes demagogs que tan bé coneixen la manera de desinformar als ciutadans. Pepa LLausas toca també el tema amb molt d'encert al seu bloc.

LES DECLARACIONS DE BARRIONUEVO 7.11.22

El Govern basc, EH Bildu, víctimes dels GAL i altres formacions polítiques, fins i tot una diputada del PSE, han reaccionat amb estupor a les declaracions de l'exministre de l'Interior José Barrionuevo, que ahir diumenge en una entrevista a El País va justificar el terrorisme d'Estat a la lluita contra ETA quan ell era ministre. Entre altres qüestions reconeixia que va ordenar "alliberar Segundo Marey", segrestat per error per la policia espanyola, i donava a entendre amb eufemismes que l'alternativa era matar-lo. En concret assenyalava que quan va saber de l'error va donar ordre d'alliberar-lo (al cap de nou dies, perquè “l'alternativa quina era?” després de recordar que no havien de provocar “més desordre” del que ja havien causat.

No entenc que se sorprenguin de res més que ja és sabut fa temps per tots els que tenien interès en saber-ho. I cal no oblidar que en aquells temps, no només no era mal vista la guerra bruta del Govern contra els etarres, sinó que s'aplaudia en més d'un mitjà que després el va treure a col·lació, només perquè pretenien perjudicar electoralment al PSoE. Pedro J. Ramírez, el primer.

D'altra banda, em pregunto qui té interès que ara hagi sortit aquesta entrevista a Barrionuevo, perquè sempre hi ha un interès de part en aquestes entrevistes. Una entrevista, per cert, que, fora del País Basc i a Catalunya, avui, a Espanya ningú en parla, entre altres coses, perquè en el fons, la gran majoria deixen a part la hipocrèsia del que és politicament correcte, consideren que el govern de González va fer el correcte en la seva lluita contra els etarres. Barrionuevo també ho creu i suposo una gran part dels espanyols, i 'por supuesto' Felipe González, també. 

TOMÀS VILADOT, LLIUREPENSADOR 7.11.22

Aquesta placa d'un carrer de Can Puiggener a tocar de la Gran Via, em va cridar l'atenció: Tomas Viladot i Rovira. Advocat Lliure Pensador. Quina feina més bonica, no la d'advocat, sinó la de lliurepensador.

El lliurepensament és una actitud filosòfica d'afirmació de la capacitat de l'ésser humà de no trobar-se subjectat a cap autoritat dogmàtica, sigui de la naturalesa que sigui, i d'emprar l'anàlisi racional i crítica davant de tota proposició que empri argumentació d'autoritat. Aquesta actitud es troba llargament lligada a concepcions oposades que qüestionen la naturalesa de les religions, tals com l'ateisme, l'agnosticisme o el racionalisme. Igualment, la idea es troba relacionada amb l'escepticisme i l'humanisme i en l'essència de la francmaçoneria i l'anarquisme contemporanis. 

Però, qui fou Tomàs Viladot?. Jordi Serrano, historiador i rector de l'UPEC ens explica la història d'aquest sabadellenc quasi desconegut per a la majoria dels ciutadans.

"Molt poca gent sap qui era Tomàs Viladot Rovira (Sabadell, 1834-1903). Hi ha raons de pes. El pare d’en Tomàs Viladot era en Francesc Viladot, el primer il·lustrat sabadellenc i primer notari de l’Estat a la ciutat l’any 1833. S’ha d’entendre com una gran conquesta de l’incipient règim liberal contra les restes de l’antic règim. El mes d’octubre de l’any 1836 és escollit alcalde Francesc Viladot, que encapçalava les forces més avançades del moment. En aquest ambient familiar neix a Sabadell l’any 1834 Tomàs Viladot. L’any 1852 inicia els estudis de jurisprudència a la Universitat de Barcelona, on sabem que va llegir obres de Karl Krause. Amb ell estudia a la universitat Francisco Giner de los Ríos, i d’aquí neix una amistat que farà possible l’establiment de la Institución Libre de Enseñanza (ILE) a la ciutat.

Tomàs Viladot estarà sempre molt a prop de les societats obreres i durant aquests anys en redactarà els estatuts. Redacta també els estatuts del Casino Industrial Catalán (1857), que se situarà al cafè Gelats. Aquesta entitat crea la primera escola nocturna per a obrers de la ciutat i la primera biblioteca pública (serà el seu fillastre, Joan Baptista Salas Antón, qui llegarà la seva biblioteca a la cooperativa La Sabadellenca).

Esclata la Revolució de Setembre. El dia 29 de setembre del 1868 a la nit, el poble assalta la Casa de la Vila amb crits de “Visca la llibertat, fora quintes, abaix els borbons”. Es constitueix la Junta Revolucionària amb cants a l’himne de Riego i deroguen l’impost de consums, el més impopular. En aquest ajuntament provisional el primer tinent d’alcalde és Tomàs Viladot, després en serà l’alcalde accidental. Es crea a la ciutat la Junta Organitzadora de l’Escola de la ILE a Sabadell l’any 1881 (va ser l’única a Catalunya si exceptuem un intent a Mataró); l’escola es crea amb el suport i la col·laboració del Círculo Republicano Democrático Federal Instructivo i el Centro de Sociedades Obreras. Es crea també La emancipación, sociedad de actos civiles, dedicada a ajudar aquells que haguessin de fer tràmits, essencialment en l’àmbit dels enterraments civils. En aquesta conjuntura es crearan a la ciutat una sèrie de plataformes més: la Cooperativa La Sabadellenca, el Centre Espiritista del Vallès, la Lògia Ossiris, la Societat Sabadellenca d’Esperanto, l’Ateneo Cosmófilo Enciclopédico, el setmanari Los desheredados o grups de naturistes i vegetarians. Tomás Viladot també va ser Venerable Mestre de la Lògia Ossiris amb el nom simbòlic de Justiniano. D’aquesta lògia, en serà secretari guarda segells, amb el nom simbòlic de Giordano Bruno, en Josep Miquel Clapés, un dels dirigents obrers més importants de l’època.

L’any 1900 l’Ajuntament prengué l’acord d’unir el Raval de Fora amb el carrer del Convent “fent-se el pas que s’anomenà, després, carrer de Viladot, en memòria del bon advocat Tomàs, que havia honrat aquell carrer amb el seu domicili”, ens diu Burguès. Quaranta anys després de la mort de Viladot, el franquisme va esborrar el seu nom. L’acte del 30 d’abril del 1942 de canvi de nom va ser una apologia del franquisme amb tot el públic saludant amb la salutació nazi, entre ells destaquen Antonio Correa Véglison, governador civil i “jefe provincial de FET y de las JONS”, i José María Marcet. És la culminació local del nacionalcatolicisme. Proposaria, doncs, al proper mandat retornar el nom de Tomàs Viladot al carrer de Nuestra Señora de las Nieves. El llibre de Marià Burguès Sabadell del meu record és de fet un homenatge a Tomàs Viladot. Els feixistes sabien qui era, nosaltres, en canvi, no. És clar. És la darrera victòria del franquisme 120 anys després de la mort del nostre patrici".

Bé, posteriorment es va recuperar el seu nom per posar-lo en un carrer com he dit al principì, de Can Puiggener a tocar de la Gran Vía, i crec que el carrer, húmil i discret, li escau.

LA HISTÒRIA FUIG DE LA VERITAT 6.11.22

El periodista i poeta John William Wilkinson pertany a aquest grup selecte d'escriptors que creixen davant la brevetat de l'espai, al relat curt. Col·labora cada diumenge amb un article a la vanguardia, i té aquest punt diferent del periodisme convencional, potser per la seva ascendència British, cosa que va portar a Juan Marsé a dir-li: Gràcies a aquests articles de John William Wilkinson, ja no hi ha anglicisme que se'm resisteixi. El que ve a continuació és l'article d'avui.

"Per més que sigui una impossibilitat per a l'historiador relatar un esdeveniment històric de manera totalment objectiva, com bé sabia Tucídides, almenys ho pot intentar. I a fe que hi ha hagut en els darrers anys brillants temptatives però que massa sovint disten molt molt de poder-se considerar una aportació a una historiografia seriosa. Per partidistes. Per tendencioses. Per descaradament falses.

Durant segles s'ha cregut que els que escriuen la història són els guanyadors. Doncs ja no. És més, cada cop es fa més difícil distingir entre vencedors i vençuts; arrasen les minories i víctimes reals o inventades. La història -la universal, la nacional, la particular- s'està reescrivint a marxes forçades davant de la nostra incrèdula mirada. L?heroi d?ahir és el monstre d?avui. On abans s'esborraven les dones, ara s'esborren els masclets, que majoritàriament no eren sinó uns repugnants faltons, per dir-ho de manera suau.

Ara bé, allò que escasseja en les noves versions tunejades de la història, va de solidesa a fonament, passant per una gairebé total absència de serietat. La història la dicta qui paga, en molts casos amb diners públics. Donar un garbeig per un museu, el que sigui, que s'autodenomina “nacional”, resulta escandalosament aclaridor.

Són desoladors els resultats d'un estudi recent portat a terme per CIMOP (un institut de recerca social i de mercats), per avaluar els coneixements sobre la Guerra Civil dels joves espanyols de 16 a 30 anys. Doncs que per aquí es traslladen les restes de Franco -de qui?- de la Vall dels Caiguts a una església madrilenya i ni xavals, xavales ni chavelis s'assabenten! O potser sí. Però els importa un comí.

Resulta alarmant, i fins i tot de vegades tristament hilarant, el supí desconeixement compartit, tal com queda reflectit a l'estudi. Per descomptat, ells no en tenen la culpa. Hi ha estudiants que afirmen sense rubor que la guerra va esclatar perquè “el poble es va rebel·lar contra la dictadura de Franco”, però no el 1936, sinó en algun moment indeterminat entre els anys cinquanta i els seixanta. Pel que fa als exiliats, aquests eren “els seguidors de Franco als que van haver de fer fora del país”. A hores d'ara, un ja comença a comprendre per què ara es passa curs arrossegant cates.

Les llacunes educatives són insondables, però com destaquen els investigadors de l'estudi que ens ocupa, el concepte de memòria històrica apareix subjecte a una fèrria politització. Al cervell comú de l'Espanya de les autonomies, bullen 17 interpretacions diferents, i ja ningú no es posa d'acord ni ho intenta. No hi ha millor generador d'odi cec que la ignorància apresa a les aules. Per desgràcia nostra, però sobretot per als joves espanyols, allò que revela l'estudi no ens hauria de sorprendre, ja que, més que un trencament amb el passat, el que assenyala és una continuïtat vergonyosa i interessada. El 1969 va tornar per primera vegada a Espanya l'escriptor valencià Max Aub, després de passar 33 anys exiliat a Mèxic. Va deixar escrits les seves impressions, la majoria negatives, a La gallina cega, un diari despietat que encara cou per la gran quantitat de veritats que conté.

Durant la breu estada d'Aub al tristament irreconeixible país dels seus amors, li va explicar un matrimoni alemany -historiador de l'art ell, poeta ella-, que en un viatge per Úbeda li van preguntar al jove sagristà que els feia de guia a l'església on va morir Sant Joan de la Creu, que com va morir el sant. La resposta del religiós: “Ho van afusellar els vermells".

Amb això ja queda tot dit. Encara que, en honor a la veritat, no cal passar per alt que l'home més ric del món, Elon Musk, acaba d'acusar sense cap mena de rubor el “comunisme” del distanciament de la seva filla trans. A tot arreu couen faves. - lavanguardia.com

JORDI VILA, EL DAVANTER OBLIDAT 6.11.22

Jordi Vila a la dreta al costat de Biosca

He recuperat aquest escrit d'octubre del 2010, on confirmava que en aquesta mítica davantera DE LES CINC COPES, hi faltava Vila, sense que i sobrés Manchón. La culpa..., d'en Serrat. Ho dic perquè possiblement no s'ha destacat prou, i convé tenir memòria certa del passat, en aquest cas futbolístic. Ho dic, avui que encara cueja l'homenatge a Piqué en la seva retirada, tot i que encara podria jugar al camp d'Osasuna l'ùltim partit abans d'aturar-se la competició de la lliga pel mundial de la vergonya de Qatar.

"Feia temps que buscava aquesta història sense trobar-la. Sabia per el meu pare que no era Moreno, sino Vila el davanter mallorquí que normalment formava la mítica davantera del Barça de les cinc copes. M'ho havia explicat moltes vegades. A la Vanguardia d'ahir diumenge ho expliquen fil per randa i tal qual ho he traduït,  i us asseguro que m'he tret un pes del damunt en poder fer-vos arribar aquesta història.

"Si en lloc de Moreno posa a Vila, tot això que ens hauríem estalviat". En la llar dels Vila, a Ciutadella, senten el pes d'una injustícia històrica. Saben que la raó els empara, però que és pràcticament impossible lluitar contra una tradició tan sòlidament consolidada per Joan Manuel Serrat a Temps era temps, quan canta la davantera de la seva infància i alinea a Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Serrat va esborrar a Vila de la història.

"È morto!", Va cridar Kubala

Després de jugar molt esporàdicament en la temporada 1950-51, Jordi Vila es va fer amb la titularitat indiscutible al Barça de Daucik l'any següent, arran d'una actuació entonada a Santander. El 25 de novembre de 1951 el blaugrana van derrotar el Racing (0-3) amb gols de Vila, Manchón i Kubala, tots en els últims deu minuts d'un partit que semblava condemnat al 0-0. Vila va obrir el forrellat, formant part d'una davantera en la qual, amb els anteriors, es van alinear Bàssora i Aldecoa. El gol de Vila va fer fortuna, sobretot per la seva curiosa celebració: es va tirar a terra i va romandre immòbil, donant la impressió d'haver patit un desmai per l'emoció del moment. "Em vaig tirar, mirant al cel, amb els braços oberts i les cames obertes", va explicar Vila anys més tard. "Llavors va venir Kubala cridant en italià i gesticulant:"È morto, è morto!".

És cert que en cap moment d'aquesta obra mestra del noi del Poble Sec es diu que es tracta de la línia atacant del Barça de les Cinc Copes. Tan cert com que l'error ha calat i se segueix mantenint en un injust oblit a Jordi Vila, com es va encarregar de recordar el propi fill del futbolista, Jordi Vila Armangué, en una carta dirigida a aquest diari que va aparèixer dilluns passat. "¿S'imaginen que al 2059, 50. Aniversari del Barça de les 6 copes del Pep, algú cités a Vila i s'oblidés d'Eto'o o Henry?", Escriu Vila júnior.

El recent homenatge als jugadors d'aquell extraordinari equip de la temporada 1951-52, coincident amb la mort del seu extrem esquerre, Manchón, ha revitalitzat l'error històric, del qual en la família Vila no volen culpabilitzar a Serrat. "Serrat cita l'equip de la seva infància, no té per què coincidir amb la realitat, ho entenc", diu el fill de Vila. "No estem molestos amb ell, encara que és cert que el meu pare ho va portar malament durant molt de temps. És molt frustrant saber que vas formar part d'aquest equip mitificat i veure que no apareixes en el record. Possiblement és el més important que li ha succeït en la seva vida, no? ".

Diumenge passat, el Vila exfutbolista va assistir al Camp Nou a l'homenatge al seu equip. El va acompanyar el seu nét. Vila té ara 81 anys, i la memòria li juga males passades. A la llotja del Camp Nou va tornar a coincidir amb Serrat i, de forma inevitable, el cas va sorgir de nou. Anys enrere, Vila i Serrat es van creuar a Menorca. "Serrat li va dir que va incloure a Moreno perquè li anava millor per a la mètrica", explica el fill de Vila. "Però el meu pare va arribar a pensar que podia haver influït el fet de la procedència aragonesa de Moreno, que coincideix amb el de la mare de Serrat... Jo no ho crec, la veritat", explica amb franquesa.

La veritat és que la història és la que és. I el Barça de la temporada 1951-52, el de les Cinc Copes (va guanyar tots els títols en joc), tot just comptava amb Tomás Hernández Burillo, àlies Moreno, un interior esquerra que, certament, va formar ala amb Manchón, però això va succeir un any més tard. I que la davantera més utilitzada l'any dels cinc títols va ser la formada per Basora, César, Vila, Kubala i Manchón. Per guanyar aquestes Cinc Copes el Barça va jugar 39 partits oficials. Tot just un més dels que ara disputa només a la Lliga. Eren altres temps. I a les ordres de l'eslovac Fernando Daucik l'element imprescindible va ser el defensa central Gustau Biosca, l'únic que va disputar els 39 partits complets. Ramallets (37 partits) i Basora (36) tot just van fallar, mentre que Vila (25 partits i 19 gols) es va afermar a finals de 1951 ia partir d'aquest moment ho va jugar gairebé tot.

I la davantera de Serrat? Aquí tampoc menteixen les xifres. La coincidència de Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón en l'alineació només va ser efectiva en la temporada 1952-1953, la següent. Amb molt bons resultats, ja que el Barça va repetir el doblet Lliga-Copa. Què va passar amb Vila? El 24 de juliol de 1952 va ser operat del menisc, una lesió molt delicada en l'època, pels doctors Josep Moragas i Josep Mestre. Va perdre la titularitat i finalment, el 1954, va passar al València. Més tard va jugar al Betis i al Còrdova, i el 1962, amb 33 anys, va penjar les botes i es va establir a Sevilla com a representant de materials per a fusteria metàl·lica. Els seus records en blau i grana van començar a patir el 1980, quan Serrat va donar a conèixer la seva nova cançó i va encadenar els seus records".-

No em crec lo de la rima d'en Serrat: Basora, César, Kubala, Vila i Manchón rima exactament igual que Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, o gairebé. Deu ser una llegenda urbana, o que el nano es va equivocar al fer la llista de davanters. Jo els havia vist jugar a aquesta colla i sóc un pel més jove que Serrat, tot i que haig de reonèixer que els qui recordo més són Ramallets i Kubala.
Jordi Vila Soler (Sampedor, 19 de mayo de 1929 -Mahón, Menorca, 20 de enero de 2011) fue un jugador de fútbol español. - wiquipèdia.

UN PROSTÍBUL ANOMENAT FUTBOL 5.11.22

Sense respecte tot acaba caient a trossos. Les relacions de parella, la família, la ciutat, el Consell del Poder Judicial, la vida sencera. Tot se’n va pel desguàs sense respecte. Necessitem professar-lo i rebre’l. L’infern no és més que un lloc on no hi ha respecte. L’indret on no ets res per ningú i on ningú ni res compten per a tu. El primer totxo del respecte comença i s’acaba en un mateix. L’autorespecte és el veritable punt de suport que exigia Arquimedes per moure el món. Sense ell res no es pot construir ni res del que ja existeix es pot mantenir. Feia bé la senyora Aretha Franklin quan el reivindicava en el seu himne/cançó: “ Tot el que demano és una mica de respecte quan arribo a casa”.

El futbol es va perdre el respecte ja fa molt. I això és com quan et rasques, que quan comences ja no ho pots aturar. Així que anem arribant al cap del carrer, encara que el glamur ens convidi a pensar el contrari. La televisió sol podrir tot el que toca. El màrqueting buida la veritat. L’excés de diners envileix. I aquest és el tamboret de tres potes on el futbol té posat el cul: retransmissions, publicitat i bitllets. L’aficionat és un tros de carn equipat amb una targeta de crèdit per pagar samarretes i abonaments televisius. I alguna entrada. Encara creiem, els que ens posem la bufanda del nostre equip al coll, que ocupem el centre del món. Però som vaques de sofà munyides en una granja intensiva. En lloc de llet es tracta de treure’ns els diners i alimentar-nos amb el pinso dels espònsors.

L’aficionat és un tros de carn amb una targeta de crèdit per pagar samarretes i abonaments televisius.

Sacrificar les competicions domèstiques amb una aturada de gairebé dos mesos per encabir un Mundial en ple hivern no hauria estat possible sense devaluar primer el respecte als ingredients bàsics del futbol: pilota, jugadors i aficionats. Convertint-los en simples unitats de producció i consum al servei de l’únic rei veritable: el negoci financer. Vam veure desaparèixer en el seu nom la jornada futbolística i els horaris tradicionals. Ara li ha tocat el torn a la temporada sencera. Ja no queda gairebé res per respectar.

Com sempre hi ha una paradoxa per descobrir. Una veritat atrapada en una trampa. La pèrdua del respecte per l’essencial es maquilla amb infinites reverències a les causes més nobles. No hi ha injustícia al món en què el circ futbolístic no s’apunti amb la màxima consideració i mirament. Racisme, guerra, infància, masclisme i una llarga llista de causes solidàries per a les quals el futbol exigeix el respecte que ell va deixar de tenir-se quan va decidir convertir-se en una casa de barrets. Un prostíbul amb èxit de crítica i públic. I això va ser molt abans d’assignar el Mundial als prínceps de Qatar. Tant, si fem comptes, com fa tres dècades. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat.

PUJOL I LA MEMÒRIA SECTÀRIA 5.11.22

A voltes amb l'escrit d'ahir sobre la troballa de les restes d'Aurora Picornell en una fosa de Manacor, he recuperat aquest altre del 2018, que va en la direcció dels comentaris que vaig rebre sobre el tèrbol paper de més d'un dels pares de la patria, i la idealització del comunisme i els seus moviments satel·lits.

"No estem exents de ballestrejadors variats, aqui tenim també els nostres desbarradors professionals com Miquel de Palol, ó Eric Bertran entre d'altres, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. Deixo ja com a cas perdut Hèctor Bofill (suposat escriptor) que ha atacat desaforadament Martí de Riquer pel seu passat falangista. Déu meu, com es pot ser tan ignorant de la història, de la història real a ambdues bandes". Enganxo un comentari d'ahir de César Alcalà a E-noticies, que realment val i molt la pena llegir.

.

Memòria sectària segons Jordi Pujol

.

“Es pot xipollejar amb l’aigua, però no amb la memòria”. Aquestes paraules, carregades de significació política i històrica, les comentà dilluns passat l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol. Hom pot estar més o menys d’acord amb la seva trajectòria política. Ara bé, últimament Pujol té dies inspirats i el del dilluns fou un d’ells. Aquesta no és l'única perla que ens oferí. Les declaracions les dur a terme durant la presentació del llibre Entre la cruz y la República del periodista Daniel Arasa. Pujol definí la llei sobre la memòria històrica del govern català de sectària. I afirmà: “amb un Govern català únicament socialista aquesta llei no s’hauria fet, i tampoc amb un govern majoritari del PSUC, amb Gutiérrez Díaz o López Raimundo”. Creu que la llei es deu a la nova generació de polítics que dirigeix Catalunya. Pujol s’equivoca. La llei es deu a la ignorància que de la història tenen polítics com el conseller Saura. Els dos anomenats per Pujol sabien perfectament les atrocitats comeses pel seu partit durant la guerra civil. Pujol va anar més enllà i va confessar que ell també hauria d’haver demanat perdó quan era president de la Generalitat. I afegí que Tarradellas també havia d’haver-lo fet ‘perquè encara que la Generalitat va perdre el control del carrer, tenia l’obligació de mantenir-lo’. Vegem. Tarradellas havia d’haver demanat perdó per moltes coses. Essent dirigent d’ERC es va permetre la creació d’unes patrulles de control dependents de la Generalitat. Per haver permès l’assassinat de més de 10.000 persones a tota Catalunya. Per haver aprovat la llei sobre la eugènesia. Per haver tancat els ulls davant les represàlies anarquistes. Per impulsar el cop d’estat de maig de 1937. Per exterminar el POUM. Per permetre l’assassinat d'Andreu Nin. Per aliar-se amb els comunistes. En definitiva, havia d’haver demanat perdó per totes les barbaritats comeses. Ningú demanarà perdó. Això no està dintre dels plans dels consellers Saura o Carod-Rovira. El mateix sectarisme que portaren a terme durant la guerra civil l’apliquen avui en dia. Aquest és el tarannà d’aquests dos partits polítics. És la seva manera de ser. Pensen que, si foren represaliats, tal vegada és perquè s’ho mereixien. Afirma Pujol que hauríem de tornar a l’esperit de reconciliació nacional que llançà el PCE durant la transició. Es un desvergonyít tenint en compte els crims comesos per aquest partit i dels que l’homenatja’t Santiago Carrillo encara no ha demanat perdó. No pot haver reconciliació mentre els partits apliquin el seu particular sectarisme i considerin els seus morts víctimes de primera i tractar a la resta, que són majoria, com a víctimes de segona."

afegitó: El pare explicava una anècdota que no deixa de demostrar com varen anar les coses en aquells temps convulsos. A Sant Feliu de Codines hi havia un senyor que tenia una fàbrica, aquest senyor tenia un automòvil que nomès feia servir si havia d'anar a Barcelona. Els republicans del poble, el varen matar a ell i al seu fill gran, i el cotxe el feien servir tot el sant dia per anar amunt i avall sense cap necessitat. 

El meu pare com el Sr. Martí de Riquer es va passar del republicans als nacionals fastiguejat del desastre que era aquella banda de Poum, CNT, comunistes, anarquistes i inútils en general. Després és va adonar que els altres (els franquistes) eren més o menys el mateix i el varen enviar a fer la mili tres anys a Ourense (el meu pare és del 1917). El meu pare explica moltes de les barbaritats que es feren en el camp de la República on individus com Tarradellas varen tenir una actuació tèrbola, feble i més que sospitosa. Potser seria millor que oblidéssim la llei de memòria històrica no sia que acabi sent de la memòria histèrica, i deixem el passat i els morts en pau, i qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra. Compte però, no lesioni algú.

SOBRE NOMS 4.11.22

A ran de la troballa de les restes d'Aurora Picornell en una fosa de Manacor, Ignacio Martínez de Pisón parla d'ella i del seu sobrenom que no és que sigui gaire adequat. Referir-se a Aurora Picornell com “la Passionària mallorquina” implica restar-li una mica de la seva identitat i li fa poca justícia si veiem com van succeir els fets i la seva relativa relació amb la Passionària.

No crec que resulti familiar a gaire gent el nom d'Aurora Picornell, dirigent comunista mallorquina dels anys trenta que fa uns dies va ser notícia perquè se n'han identificat les restes en una fossa comuna a Manacor. Quan el gener de 1937 va ser afusellada, Aurora Picornell tenia vint-i-quatre anys i una filla molt petita. La seva història s'assembla massa a la de moltes joves de l'època, incloses les quatre dones que hi van morir: noies que durant la Segona República van veure en la militància esquerrana la via ideal cap a una societat més igualitària i més justa i que poc després trobarien davant de la pareda d'afusellament o corrent cap a l'exili.

El grup d'Aurora era conegut com les Roges des Molinar pel barri de Palma on vivien; a Aurora, la més rellevant de les cinc, els mitjans de comunicació s'han referit com “la Passionària mallorquina”, cosa que té tota la pinta de ser una invenció recent feta per simplificar. En fi, així és com funcionen les coses: dues pioneres del comunisme, una molt més coneguda que l'altra, convertim aquesta en un succedani d'aquella i solucionat, per què donar-hi més voltes…? No obstant això, passa que acomodar el nom d'algú com Aurora Picornell a un sobrenom aliè, sigui quin sigui, implica restar-li una mica de la seva identitat, reduir-la una mica, empetitir-la, cosa que contradiu el lloable afany de recuperar les seves restes per retre homenatge a la memòria. Posem que la jove Aurora Picornell del 1936 se sentís afalagada que l'associessin amb la ja veterana Dolores Ibárruri, que acabava de ser elegida diputada. Sembla raonable que fos així, però això no és garantia que, en la convulsa història fratricida del comunisme espanyol, aquesta mateixa comparació li agradaria alguns anys després.

Qui més sap d'Aurora Picornell és el mallorquí David Ginard i Féron, especialista en la història del moviment obrer i la resistència antifranquista a les Balears i autor, entre altres biografies, de les de la mateixa Picornell i Heriberto Quiñones. Aquest, marit d'Aurora i pare de la seva filla (que van anomenar Octubrina Roja en honor de la revolució soviètica), és un d'aquells aventurers de vida apassionant que tant agraden als novel·listes sense imaginació. Després de moltes peripècies, aquest revolucionari professional nascut en algun racó de la Rússia tsarista va ser detingut per la policia franquista quan intentava organitzar el PCE de la clandestinitat. Les terribles tortures a què va ser sotmès van acabar deixant-ho paralític. Condemnat a mort, ho van executar assegut perquè no podia mantenir-se dret. Tot seguit es va afusellar també els camarades que l'havien traslladat fins al lloc de l'execució lligat a una cadira.

Quiñones hauria format part del panteó dels herois del comunisme espanyol si no fos perquè va voler pensar per si mateix i el mateix partit el va repudiar, titllant-lo de traïdor, delator, menxevic i fins i tot agent dels serveis secrets britànics (fumava cigarrets anglesos!) . Al súmmum del deliri, el van acusar fins i tot de treballar per a la policia franquista. Que el mateix franquisme ho hagués detingut ho explicaven com una manera de protegir el seu agent, apartant-lo de la circulació. Si el van torturar fins a trencar-li la columna vertebral ho van fer igualment per continuar protegint-lo, en dissipar possibles sospites. Ni tan sols el fet que finalment l'afusíssin va suavitzar les acusacions de la direcció del partit. “El feixisme no vacil·la a destruir físicament els seus propis agents quan ja han donat de si tot el que podien donar”, van dir, i el fet és que Quiñones va ser un pària per a la historiografia del comunisme espanyol fins que, juntament amb alguns camarades més que van passar per experiències semblants, va ser rehabilitat a mitjans dels anys vuitanta.

Dolores Ibárruri era la secretària general del PCE quan, el 1942, Quiñones esperava per ser executat. De la seva filla, Octubrina, només sé que, rebatejada pel franquisme com Francisca, va acabar vivint en un poble situat a trenta quilòmetres de Manacor. Em pregunto què li semblaria que la seva mare hagi passat a la història amb el sobrenom d'algú que, en el millor dels casos, no va moure un dit per salvar de la infàmia el pare.

ABANS DE LA REVOLTA CIVIL 27.10.22

Una societat no es defineix com a desenvolupada per la riquesa que té sinó per la pobresa que no té - Jorge Majfud.

Abans de la gran revolució civil, hi haurà un aprofundiment de la crisi d'aquest ordre obsolet. Aquesta crisi serà gairebé en tots els àmbits, des de l'ordre polític fins a l'econòmic, passant pel militar. La Superpotència és actualment molt fràgil a causa del seu recurs militar, amb el qual ha minat l'arma més estratègica de l'antiga diplomàcia, i no podrà resistir un context creixentment hostil perquè la seva economia, base del poder militar, es debilitarà en proporció inversa. Avui està en condicions de guanyar qualsevol guerra, amb aliats o sense, però els successius triomfs no podran salvar-la d'un desgast progressiu. El resultat immediat serà una gran inseguretat mundial, encara que se superarà amb la revolució civil. En aquest moment de fallida, Occident es debatrà entre un control militar més gran o en la desobediència civil, la qual serà silenciosa i anònima, sense líders ni cabdills.

La democràcia representativa representa allò reaccionari del nostre temps. Però la democràcia directa no es donarà per cap revolució brusca, liderada per individus, ja que és, per definició, un procés cultural on la majoria comença a reclamar i compartir el poder social. Quan això passi, els parlaments del món seran el que avui en dia són els reis d'Anglaterra: un ornament onerós del passat, una il·lusió de continuïtat. De la mateixa manera que no és per casualitat que la majoria dels jugadors de bàsquet siguin homes alts, ni que la majoria dels transvestits siguin homosexuals. Tampoc és casualitat que la major part d'aquells que ostenten el poder sigui gent ambiciosa, incompetent i sense escrúpols. És a dir, no és casualitat que el món estigui governat per gent que no hauria de governar. I així ens va. 

LES TRES LLEIS DE LA ROBÓTICA 26.10.22

Europa va crear al 2021 la primera y tímida regulació sobre robótica. La comissió d'assumptes jurídics de l'Eurocambra reclama la regulació de la intel·ligència artificial amb un codi ètic. Els eurodiputats advoquen per la creació d'un estatus de "persona electrònica" per als androides més avançats.

Ja el 2017 la UE proposava que els robots de IA haurien de pagar impostos. Aquest és un dels punts més controvertits de les propostes de lleis de la UE sobre robòtica. Per reduir l'impacte social de la desocupació causada pels robots, el Parlament proposa que cotitzin la Seguretat Social i paguin impostos com si fossin persones físiques. En produir una plusvàlua amb la feina, generen un benefici econòmic. Per evitar que la caixa dels diferents estats hagi d'assumir la cerca del benefici empresarial amb la substitució de treballadors per programari, aquestes dues figures impositives són la recomanació oficial. També es parla a l'informe de la renda bàsica universal, que ajudaria a alleujar la transició des d'un model econòmic basat en la mà d'obra humana a la gairebé mecanització del treball.

De moment, encara no s'han atrevit a aplicar aquesta mesura, encara que entenc és qüestió de temps que es decideixin a fer-la efectiva. Compte amb la IA, que a Dinamarca una IA pretén presentar-se a les eleccions.

Les lleis de la robòtica les va definir en el seu moment Isaac Asimov, que és de qui vull parlar avui. Autor prolífic, (es deia que cobrava de l'editorial a tant per paraula, com Dickens) i així va haver de ser, els que ens hem empassat els tres volums de la Fundació podem donar fe. 
Però Isaac Asimov serà recordat sobretot pels seus relats sobre robots, va escriure molts contes i novel·les en què els humans interactuaven amb robots. El primer relat va ser "Robbie" l'any 1940, després van venir "Raó" i "Mentider", els personatges robots dels contes d'Asimov actuaven seguint unes pautes que serien batejades per Asimov com les tres lleis de la robòtica molt abans que el concepte robòtica s'utilitzés. Les va definir en el relat de 1941 "el cercle viciós". Asimov va contemplar la possibilitat que unes màquines sense lleis es podien posar en contra del seu propi creador i va decidir dotar a les seves robots d'aquestes lleis que el robot de cervell positrónico -i no electrònic- havia de seguir a la força i davant de les quals no podia oposar-se.

Asimov explicava que les Tres Lleis van ser creades per John W. Campbell en una conversa van mantenir el 23 de desembre de 1940. Campbell, al seu torn, que ell les va extreure d'alguns relats d'Asimov i de diverses converses entre tots dos, i que el seu paper era merament el d'haver-elles redactat explícitament.

Les Tres Lleis de la Robòtica són:
.
1.- Un robot no pot lesionar a un ésser humà o, per mitjà de la inacció, permetre que un ésser humà sigui lesionat.

2.- Un robot ha d'obeir les ordres donades pels éssers humans, excepte si aquestes ordres entressin en conflicte amb la Primera Llei.

3.- Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no sigui incompatible amb la primera o segona llei.

Sembla que darrerament ha disminuït l'interès dels lectors per les novel·les d'anticipació o ciència-ficció, però en la nostra joventut tenien molt auge i predicament, escriptors com Asimov, Conrad, Huxley, Orwell, Bradbury, Philip K.Dick i d'altres que eren devorats gairebé amb religiositat pagana, però com les modes i costums van i vénen, ara s'ha posat de moda a partir del Codi da Vinci, parlar del passat en comptes del futur, potser perquè aquest futur el veiem excessivament previsible, la qual cosa és òbviament un error, doncs el futur és precisament el que ens ha de devorar i del que ho ignorem gairebé tot.

.

PRECOGS A LA XINA 26.10.22

Una inquietant aliança entre la conscienciosa acumulació de dades i la intel·ligència artificial condueix a detencions preventives a Xinjiang, la província de l'ètnia musulmana uigur, a la Xina. El sistema acaba amb l'enviament dels presumptes pre-delinqüents a camps de reeducació en una aparent distopia que barreja Orwell amb la pel·lícula 'Minority Report'. 

"Per primera vegada podem demostrar que el Govern xinès fa servir informació i polítiques predictives que no només violen obertament el dret a la privacitat sinó que permeten les detencions arbitràries", ha assenyalat Maya Wang, investigadora de l'organització Human Rights Watch (HRW) a Hong Kong. Les denúncies són consistents amb un antic anunci de la companyia Xina Electronics Technology Group. Dos anys enrere va admetre que col·laborava amb les autoritats en la lluita contra l'extremisme islamista amb un sistema que compara les dades dels ciutadans per detectar actituds sospitoses.

Qualsevol via serveix per radiografiar la vida privada a Xinjiang: els enregistraments de les càmeres a la carrers, els historials bancaris, hospitalaris o legals, el rastre deixat amb mòbils i ordinadors per internet amb mòbils o ordinadors ... Aquests milions de bytes es recopilen, ordenen i analitzen perquè els algoritmes s'extreguin qualsevol indici sospitós. La compra massiva de fertilitzants o l'emmagatzematge de productes perillosos, per exemple, desencadena la immediata intervenció policial.

Els identificats han estat detinguts o enviats a centres de reeducació política, segons dues fonts coneixedores del programa citada per HRW. En aquests centres extralegals poden romandre durant mesos sense cap càrrec judicial rebent la doctrina que el partida estima recomanable.

"La gent de Xinjiang no pot resistir-se o desafiar l'escrutini creixent en les seves vides diàries perquè molts ignoren l'existència d'aquest programa o com funciona", denuncia Wang.

Les autoritats de Xinjiang han negat les acusacions encara que informacions prèvies sobre les iniciatives de control social asseguraven que han ajudat a detenir criminals, desemmascarar operacions de finançament il·legal i trobar a funcionaris uigurs deslleials al partit. HRW ja va alertar al desembre que el govern provincial elaborava una exhaustiva base de dades biomètriques a través d'una campanya per millorar la salut dels més desfavorits.

Les autoritats recullen mostres d'ADN, empremtes digitals, escàners de Sant Martí i mostres de sang de tots els residents entre 12 i 65 anys. Les dades s'estenen a qualsevol edat si el perfil s'entén sospitós i els uigurs que no viuen a Xinjiang, afegia.

Les últimes revelacions tampoc han estat pogut ser verificades per premsa independent. Pequín permet l'accés dels periodistes estrangers a Xinjiang, en contrast amb el veto al Tibet, però els sotmet a un marcatge tan angoixant entre policies i espies que desanima als més entusiastes. Els uigurs, i no els mediàtics tibetans, són el problema ètnic més seriós de la Xina. Musulmans, de llengua túrquica i emparentats amb l'Àsia Central, acumulen plets amb els han, l'ètnia majoritària xinesa. Els primers acusen Pequín de diluir la seva cultura i espoliar els seus recursos naturals, mentre els segons subratllen el desenvolupament econòmic d'una zona desèrtica i muntanyosa que sense el paraigua xinès patiria la dolorosa pobresa de les repúbliques veïnes. Tots dos es professen un odi i menyspreu irremeiable.

Aqui tambè ens espien, no us penseu que ens n'escapem. I no queda més que resignar-se i rendir-se, no hi ha res a fer per evitar-ho.

CAFÈ SOLIDARI 25.10.22

Sant Joan de Déu llança la campanya 'Cafè Solidari' contra la solitud no desitjada. La iniciativa busca conscienciar sobre aquesta problemàtica i aconseguir fons per finançar projectes que la pal·liïn. A Barcelona, ​​el 26% dels joves entre 12 i 16 anys viuen una solitud severa. El 50% dels més grans de 80 anys se senten sols. Cada dia mor una persona en solitud. La pandèmia ha augmentat aquesta problemàtica. En aquest context, l'Obra Social Sant Joan de Déu acaba de llençar la campanya 'Cafè Solidari' per fer front a aquesta realitat.

Un 'detector de soledats': "Envellim com vivim: els que han tingut amics gaudeixen d'una vellesa millor"

Del 21 al 30 d'octubre, l'import de tots els cafès que les persones consumeixin als 400 establiments de l'àrea metropolitana de Barcelona adherits a la campanya anirà íntegrament al programa de solitud no desitjada de Sant Joan de Déu.

Segons Sant Joan de Déu, la solitud és la “nova pandèmia silenciosa del segle XXI” i “trencar-la és responsabilitat de tots”. El 'Cafè Solidari' de la institució té dos objectius: d'una banda, sensibilitzar sobre aquesta problemàtica i aconseguir fons per finançar projectes que ajudin a millorar la vida de les persones ateses als centres de la institució. No és una realitat només de Catalunya o Espanya, sinó de tot el món: a Europa més de 30 milions de persones se senten soles. Un de cada quatre nens entre 10 i 12 anys se sent sol.

A més de prendre un cafè, hi ha altres maneres de participar en aquesta campanya, com ara fent donatius o comprant tasses a través de la pàgina web de la campanya. - via: elperiodico.com

L'origen d'aquesta iniciativa solidaria el trobariem al Cafè Pendent (Caffè Sospeso), que és una pràctica antiga de la cultura popular de Nàpols (Itàlia). Basada en les relacions de confiança entre els clients i els gerents de bars, la pràctica és molt simple: el client paga dos cafès i deixa el Caffè Pendent per una altra persona que ho vol i no té els recursos per pagar-ho. Amb un rètol, un cartell, una pissarra, els gerents dels bars informen els clients que hi ha Cafès Pendents per als que els desitgen. Alguns bars del centre històric de Nàpols aconsegueixen oferir més de mil Cafès pendents en un any. Deixar un Cafè Pendent és un petit gest de solidaritat de gran elegància. No requereix agraïments i ofereix un bé de consum que és més apreciat precisament perquè representa un plaer, que forma part de la cultura local. Com en altres cultures de la Mediterrània, a Nàpols el cafè espresso, molt restringit i boníssim, acompanya els moments importants del dia de la gent. No hi ha reunió, transacció o treball realitzat que no acabi amb un cafè al bar. També per aquest motiu dura amb el temps la simple pràctica de solidaritat del Caffè Pendent, com una bona tradició.