Ho comentava en Miquel l'altre dia, i primer pensava que anava de conya, però no, l'escola escocesa del sentit comú, existeix. Va ser fundada per Thomas Reid (a partir de les seves comunicacions presentades a la Societat filosòfica d'Aberdeen, i a partir de la seva obra fonamental: Investigacions sobre l'esperit humà segons els principis del sentit comú, 1764). Reid, en reacció a l'immaterialisme de Berkeley ia l'escepticisme de Hume, defensa una teoria del coneixement basada en el realisme ingenu i el sentit comú. El nucli i el germen de tot escepticisme, segons Reid, era la teoria empirista de les idees, per a la qual aquestes eren meres representacions subjectives de les coses, i fins i tot substituts de les mateixes. Encara que la validesa del sentit comú no es pugui demostrar amb arguments directes, tot raonament filosòfic que ho negui, diu Reid, cau en l'absurd. El realisme ingenu el porta a afirmar l'existència d'un àmbit de veritats per a les quals el sentit comú és tan competent com el matemàtic en matemàtiques. La filosofia no pot renunciar al sentit comú, i fins i tot afirma que cal fer preguntes com els nens per construir una veritable filosofia.

D'aquesta manera, les tesis fonamentals d'aquesta escola es poden resumir de la manera següent:

-oposició a l'escepticisme;

-oposició al fenomenisme;

--validesa del sentit comú, ja que:

- fins i tot el més fort escepticisme ho pressuposa,

- percep la realitat de manera immediata;

- és realment comú, de manera que és compartit per tothom;

- la seva capacitat és equivalent a la de la raó;

- el coneixement del sentit comú no és representatiu, sinó mostratiu: no es pot demostrar, però sí que es pot mostrar.

A més de les tesis de Reid, l'escola escocesa del sentit comú va ser continuada per diversos autors, especialment per: James Beattle (1735-1803), James Oswald (1715-1769), Dugald Steward (1753-1828), Thomas Brown (1778) -1820), W. Hamilton (1788-1856) i H.L. Mansel (1820-1871). A França va influir sobre Ruyer Colland (1763-1843), T. Jouffroy (1796-1842) i, indirectament, sobre Victor Cousin. Ressons d'aquesta escola escocesa arriben a Espanya a través de la Universitat de Cervera, on s'havia traslladat temporalment la Universitat de Barcelona, ​​el 1835: Ramon Martí d'Eixalá (1808-1857), Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872) i fins i tot Marcelino Menéndez i Pelayo (1856-1912) són els principals representants a Espanya de l'anomenat sensisme escocès.