PARAULES DEFINITIVES


—Tu hi creus en les paraules definitives?
—Què vols dir?
—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».
Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:
—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa…
—I doncs? Què faries, tu?
—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?
—No.
—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.


un conte de Pere Calders.
Comparteix:  

Comentaris

  1. Fantástico. Fantástico.
    ¡Que gran verdad¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan es pot dir en poques paraules, Calders en aixó era un mestre.

      Elimina
  2. Hay silencios necesarios para no perder la cordura ni la vida.
    Los secretos han de serlo hasta que ya no importen a nadie.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Para eso son secretos, si se divulgan ya no son secretos.

      Elimina
  3. Todos tenemos cosas que debemos guardar,para siempre.

    ResponElimina
  4. Si llega el momento en que anunciar que un miembro de la pareja hablará de lo que hasta entonces ha callado, suena a amenaza, entonces, lo de la puerta sin golpes es lo más acertado. No hay pareja; está rota.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, millor desaparèixer discretament, sense fer forrolla.

      Elimina
  5. No sé ,si vistes lo fácil que gana el Madrid.Esperemos que las palancas sirvan para algo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es que los del Eintracht eran la versión germánica de los Pumas de México. Ándele, ándele...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada