Això de portar tant de temps per la catosfera, comporta retrobar textos antics, textos que hom quasi habia oblidat. Aquest que ve a continuació és de Gener de 2008, i en ell parlava de Postman i el seu llibre Divertim-nos fins a morir. Ja en ell, parlava d'indolència.
"El 1984 va ser l'any Orwell. Va passar per alt que al costat de la seva visió hi havia la de Huxley, Un món feliç. Contràriament al que es pensa, Orwell i Huxley no van profetitzar el mateix. Tal com assenyala Postman, "Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament. Però en la visió de Huxley no cal cap Gran Germà per privar les persones de la seva autonomia, maduresa i història. Tal com ell ho veia, les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats per pensar. El que Orwell temia eren aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. (...) Orwell temia que la veritat se'ns amagaria. Huxley temia que la veritat s'ofegaria en un mar d'irrellevància. (...) Aquest llibre tracta de la possibilitat que fos Huxley qui tingués raó i no Orwell". Postman es pregunta, en definitiva, de què riem i per què hem parat de pensar. Troba una resposta en la televisió, en els condicionaments del mitjà, en el que pot transmetre el seu llenguatge. Als Estats Units, la tirania del model comercial de televisió ha banalitzat la cultura: política, educació, periodisme, ciència i religió. Postman es lamenta de l'agonia de la paraula impresa: descarta que la televisió pugui transmetre continguts d'una certa profunditat i qualitat crítica. Divertim-nos fins a morir és un llibre brillant, que adquireix importància entre nosaltres ara que el model televisiu nord-americà s'implanta al nostre país."

Aquesta reflexió sobre un text de Neil Postman, escriptor que he conegut a través de na Júlia, i del que intentaré trobar el llibre “Divertim-nos fins a morir”, sense llegir-lo, només amb aquesta introducció, deixa més que palesa una qüestió, i és que qui tenia clara, diàfana i certera la visió del futur era Huxley, no Orwell.

“El que Orwell temia eren aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. Orwell temia que la veritat se'ns amagaria. Huxley temia que la veritat s'ofegaria en un mar d'irrellevància”

 En aquestes quatre línies hi ha tota la veritat de cap on va o ja hi està instal·lada la nostra societat. El que em pregunto, es si encara hi som a temps de redreçar la situació, o la pèrdua és ja irreparable. Molt em temo que només es pot donar l'última possibilitat. Deia Millan Astray, "mori la intel·ligència", no cal que és mori, simplement, es deixa anar, en una llarga, vulgar i indolent decadència. Huxley ja ens ho va avisar fa més de seixanta anys.