L'escriptor turc Orhan Pamuk, en rebre el premi Nobel de Literatura el 2006, va pronunciar un discurs titulat "La maleta del meu pare", on va parlar de la felicitat: “En realitat, estava enutjat amb el meu pare perquè no havia portat una vida com la meva, perquè mai no s'havia barallat amb la seva dona i perquè s'havia passat la vida rient feliçment amb els amics que volia. Fins que un dia vaig descobrir que no estava enutjat, sinó gelós. I llavors em vaig preguntar amb la meva veu desdenyosa de rondinaire: què diables és la felicitat?”.

L'entrevista que va concedir Carlos Alcaraz a la vanguardia després de guanyar l'US Open incloïa una definició del seu concepte de felicitat, que era tota una lliçó de vida: “On em sento realment feliç és amb cinc o sis amics parlant tranquil·lament en un banc, rient i explicant-nos històries”. Als seus 19 anys, amb la premsa mundial posant-lo pels núvols, amb Nova York retuda als seus peus, el que més desitja Alcaraz és arribar a casa, xerrar amb la penya i sentir-se un noi de la seva edat. Aquesta naturalitat no sol ser habitual i encara menys entre els esportistes d'elit. “Sóc un noi molt bàsic”, reconeix.

Sense ànim de comparar, el Kun Agüero, poc després d'arribar al Manchester City fa deu anys, es va comprar un Lamborghini Aventador, que val mig milió d'euros i arriba als 350 quilòmetres per hora. Amb el temps declararia: “No sé per quina merda em vaig comprar un Lamborghini, amb què no vaig fer ni 1.200 quilòmetres en cinc anys. Va ser un disbarat”. Segurament, el va adquirir perquè el món veiés que era un jove poderós, perquè va pensar que la felicitat devia ser que el planeta el reconegués a l'esportiu més espaterrant. I no és això.

Es podrà dir que Alcaraz és capaç de gaudir d'una vida d'èxit com la de Pamuk sense renunciar al contacte amb la gent més propera, amb qui gaudeix i se sent bé, com feia el pare de l'escriptor. El que no és fàcil, i tant de bo que pugui mantenir aquest equilibri molts anys o tota una vida. Ja ho va escriure l'economista tailandès Sauwalak Kittiprapas: “Mentre busquem la felicitat a l'exterior, acabem descobrint que la felicitat real és al nostre interior”. Tota una brúixola per no perdre's.