Com sabem que n'hi haurà més, no toca sinó referir-s'hi com la penúltima xarlotada: declaració unilateral d'independència el 2023. Li faltava a la presidenta de l'ANC, Dolors Feliu, la vestimenta apropiada –la gorra revetlla i una espantasogres en una mà i una trompeta a l'altra– per explicar la seva ocurrència als mitjans de comunicació minuts abans de reunir-se amb el president de la Generalitat, Pere Aragonès. Feliu va parlar per a 150.000 persones a la manifestació de la Diada i amb la pujada va tornar a casa creient-se Napoleó vetllant armes a Austerlitz. Ni a Òmnium, ni a l'AMI, i per descomptat tampoc a Pere Aragonès els va fer cap gràcia l'acudit, que va ser despatxat com es mereixia. L'eufemisme per referir-se a la proposta que va escollir la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, va ser “improvisada”. Encara li ha de sagnar la llengua de mossegar-la per evitar el substantiu que resultava més apropiat: ximpleria.

Qui sí que va córrer a apuntar-se a l'ocurrència va ser el vicepresident de la Generalitat de Junts, Jordi Puigneró, que va posar la catifa vermella a Dolors Feliu per soliviantar Pere Aragonès amb l'argument que l'opinió del president només era això, l'opinió del president i no la del Govern, i que totes les propostes –inclòs el despropòsit que intenta col·locar la senyora Feliu– han de ser escoltades i tingudes en compte. A Puigneró caldrà recordar-li, per si no n'ha llegit prou, que el president de la Generalitat dirigeix ​​i coordina el Govern i estableix les seves directrius. El president, quan parla, ho fa en nom i en representació de tot el seu Executiu. On hi ha patró no mana mariner. I si un no navega a gust, sempre es pot enrolar en una altra embarcació.

La pregunta clau sobre la continuïtat del Govern es pot formular a la capiqua manera. Vol ERC que Junts segueixi al Govern? Voleu Junts mantenir-se a l'Executiu? És igual com es formuli. No hi ha resposta binària. Ni sí, ni no, sinó tot al contrari. La gestualitat innòcua que els socialistes practiquen amb ERC (reunir la taula de negociació sense negociar res), per acontentar-la i facilitar-li la justificació dels seus síes al Congrés, podria utilitzar-se també pels republicans envers JxCat. L'òrgan de coordinació independentista podria ser l'equivalent a la mesa de negociació, un placebo perquè els de Jordi Turull tinguin un argument per defensar romandre al Govern fins després de les municipals. La mandra i aspror les amb què els republicans es refereixen a l'assumpte indiquen que no estan per la tasca de regalar-li la coartada a Turull perquè es tregui de la soga que ell mateix ha posat al coll de la seva organització a compte de la ratificació entre la militància per trencar o no el Govern. I a la contra, la facció borrasista o simplement oportunista de Junts, com Jordi Puigneró amb la seva perfomance amb l'ANC, tampoc no posa les coses fàcils a Pere Aragonès. La història interminable es manté al guió: Com matem l'altre sense que sembli un assassinat?

Entre tanta criaturada, una dosi de raonabilitat sembla com una cosa disruptiva. El conseller d'Economia, Jaume Giró, ha capgirat el tauler polític obrint al PSC la negociació dels pressupostos de la Generalitat del 2023. Giró, des de Junts, amplia el perímetre de mobilitat del seu partit i multiplica les possibilitats de practicar la geometria variable a una cosa tan necessària en aquests moments com és el pressupost. Entre tanta politiqueria reconforta per excepcional l'exercici de pragmatisme i sinceritat del conseller dels números, no només amb els pressupostos, sinó també sobre la seva predisposició que el seu partit romangui al Govern, deixant clar, això sí, que la militància és qui deurà decidir-ho i que ERC ha de fer un esforç per complir allò acordat. Dir les coses que hom creu és tan bon camí com poc transitat. D'aquí també el titular: la penúltima xarlotada. - Josep Martí Blanch.