I morir deu ser deixar d'escriure, deia Fuster. Josep Maria Espinàs ja fa vuit anys que ha deixat d'escriure, o almenys de publicar el seu article diari a 'el periódico'. Espinàs té 95 anys, i ja no es parla d'ell, no existeix. Envellir també és ser oblidat. Avui el vull recordar, rescatar-lo de l'oblit amb aquest senzill article tret del seu petit observatori, i un conte meu que en certa manera hi té a veure.

"Les agulles d’estendre roba són, per a mi, unes amigues que em porten al passat. ¿Quants anys fa que de tant en tant surto a la terrassa per ajudar a penjar en un filferro uns pantalons o una camisa? Acostuma a fer una mica d’aire i els llençols voleien. M’agrada mirar les terrassetes dels balcons que tinc al davant, on una dona apareix de tant en tant a regar uns testos i se’n torna pis endins. Sóc un antiquat que estima la lentitud, que fa possible passejar la mirada. 
A vegades penso que sóc com els gossos que ho escorcollen i remenen tot, buscant coses menudes i, amb molta sort, una trufa. Jo no busco ni trio res. Només espero descobrir petits senyals de vida." - JOSEP MARIA ESPINÀS - PETIT OBSERVATORI

Parla Espinàs de descobrir petites senyals de vida, en aquest conte parlo també d'aixó.  Modestament, des que va deixar de publicar la seva columna diaria, jo he agafat el relleu penjant un escrit diari - bé, sovint dos - L'he substituit com al boig de la ciutat de Sopa de Cabra.

DES DEL SAFAREIG - CONTE


Des del safareig del pis veig passar la vida. Sóc un observador amagat darrera els rectangles de formigó que em separen de l'exterior. És com una presó invertida, un segon pis que permet la visió global del meu entorn. Gaudeixo d'una situació privilegiada que em permet tenir-ho tot controlat, escoltar les converses de la gent, observar-los i agafar paraules soltes al vent, com si fos una espècie de voyeur de la vida que passa sota meu. Dues dones fa més de mitja hora que estan xerrant. Una li està explicant a l'altra les desgracies de la seva filla: "És que el meu gendre é un barrut i un poca-solta. I mira que la vaig avisar la nena, ves en compte que no m'agrada gens aquest noi, que jo tinc experiència i se el que em dic, però ja saps com és el jovent d'avui en dia, es pensen que ho saben tot i no saben res, ni et fan cap cas, i mira ara el que li passa.- I que ho diguis Maria - assevera l'altra amb to de complicitat. Finalment i després d'acomiadar-se set o vuit vegades, les dues dones se’n van cadascuna cap a casa seva. Mentre, passa l'Antonio que ve de comprar el diari i com sempre xerrant amb ell mateix. Em pregunto si li agradaria saber que l'he fet sortir en un conte que he escrit, o ans al contrari si és sentiria ofès, i em pregunto a mi mateix fins a quin punt un té dret a explicar la vida dels altres sense el seu consentiment. L’Antonio és el que ara en diuen un “border line”, però a mi m’agrada molt xerrar amb ell, parlem sobre tot de futbol, puig es un fanàtic del Sabadell. Ara, quan t’atures a xerrar amb ell, agafa-t’ho amb calma, doncs comença i mai acaba, però és molt bon jan i no em costa res donar-li conversa. A tot aixó, els de la fruiteria de l'altra banda del carrer estan pintant l'interior, han tret les taules i prestatgeries al carrer i qui més qui menys quan passa per davant i dona una ullada. El drapaire de la pipa puja empenyent el seu carretó curull de deixalles, mentre la pipa treu fum com si d'una màquina de tren amb un sol vagó es tractés. Un somier, un escalfador i una munió de ferralla variada és el seu botí. Tot aprofitable, aixó si que és reciclar. En Miquel, el veí del primer, ha tret al gos a fer les seves necessitats. En mirar cap amunt em veu i saluda, li retorno la salutació, mentre m'obro una cervesa. Continuo contemplant el meu entorn, és la vida que va i bé en les seves petites cuites quotidianes.
Dono una glopada a la cervesa quan sona el telèfon, és l'Anna P. diu que no ve a dinar, que menjarà qualsevol cosa al costat de la perruqueria. Li ho dic a Nuri que em comenta que precisament avui hi havia un dinar dels que a ella li agraden. No et preocupis que no passarà gana - li contesto. Mentre va passant el temps i els petits esdeveniments, em sento con una espècie de petit Déu controlador de l'espai inferior, tot i que de fet, fer de déu és fàcil, es tracte tan sols de mirar i no fer res, no comprometre's en res. És un tipus de feina que no comporta cap responsabilitat.
Mentrestant, el dissabte avança lentament i la vida ho fa també parsimoniosa seguint la seva cadència. Aixeco els ulls per comprovar si surt el sol d'una punyetera vegada mentre demano a crits la dimissió d'en Mauri. Sol i calor, havia dit la nit abans i portem tot el sant dia ennuvolat i més aviat fresqueja. En abaixar la vista observo a la senyora del gos vell que està fent el mateix que jo, però des d'un cinquè pis i davant mateix de casa meva. Em molesta, encara te més controlada la situació que jo, que ja no sóc l’únic del barri que vigila. Sempre hi ha algú que està per sobre teu, que controla tot el que tu controles i a més a més a tu mateix.I és que tots plegats som actors permanents, secundaris o protagonistes - depèn del moment que ens pertoqui - d'aquest espectacle estrany, fascinant i tediós alhora que és la vida.