El catedràtic de Cièn­cies Polítiques i Administració Carles Ramió ha sacsejat el món universitari amb la publicació de "La universitat, a la cruïlla" (UPF), un assaig audaç i fresc sobre l’estat de les universitats en l’actualitat, ple d’epítets i metàfores com a institucions monacals, per sobre del bé i el mal, pagades de si mateixes, immobilistes i incapaces de veure’s en la cruïlla de la història, amenaçades per les transformacions socials i tecnològiques actuals. “En desapareixeran moltes”, afirma. Per sobreviure creu que caldrà més finançament (més inversió a les de més potencial investigador), més flexibilitat legislativa, millor docència i més transmissió de coneixement a la societat. Considera que el talent jove que ha marxat a l’estranger podrà tornar, si se l’incentiva, per ocupar els llocs del personal que es jubila (gairebé la meitat de la plantilla) atrets, entre altres aspectes, per la qualitat de vida del país. I, en tot cas, creu que la intel·ligència artificial suprimirà com en altres àmbits milers de llocs de treball a la universitat, i millorarà l’eficàcia burocràtica. Aquest assaig estrena el projecte UPF Knowledge, el nou portal web de transferència del coneixement de la universitat. Carina Farreras l'ha entrevistat a elperiodico.

Un 90% dels campus del món desapareixeran en 20 anys? No és una mica apocalíptic?

No ho dic jo, sinó especialistes en anàlisi de prospectiva. I no sé si és exagerat però amb el que sí que estic d’acord és que s’acabarà el monopoli de les titulacions superiors.

Amb qui competiran?

Amb centres que impartiran formació en línia o empreses per als seus treballadors. Les tecnolò­giques entraran aviat. Amazon, Google, Meta. Amb Meta, per exemple, un podria rebre classes des de casa com si fossin presen­cials, que és el valor de les universitats clàssiques, establint debats, amb alumnes o avatars.

“Al primer curs hi hauria d’haver els millors docents, per evitar l’abandonament”

Quina és la resposta?

La universitat té una cultura vaticana, immobilista, que ha sobreviscut amb pocs canvis. Però les transformacions tecnològiques són profundes i requereixen respostes flexibles i àgils. No només hi ha nous competidors sinó menys natalitat, pèrdua de prestigi del títol universitari i un entossudiment de tipus elitista i corporatiu que fa mal.

Per exemple?

El Ministeri d’Educació està potenciant al màxim la formació professional (FP) i jo crec que aspira a donar títols universitaris. Els ensenyaments artístics volen ser als campus, però aquests contesten que no compleixen amb el criteri que un 50% de docents siguin doctors investigadors. Les nostres regles són així, responen, no ens dediquem a estudis instrumentals. Amb aquesta actitud no veuen que estan perdent oportunitats i que un altre, com Educació, se les emportarà. Passarà el mateix amb les microformacions.

Canviarà aquesta rigidesa?

Difícilment. La universitat juga a molts esports diferents, però adopta només les regles del beisbol. I el que juga a futbol, com les humanitats, en queda fora. En realitat, les regles les imposen els de ciències més dures, que ponderen la investigació. Els artistes van amb esquí de fons. Doctors? Doncs si en aquest esport no cal, no ho exigeixis.

I què proposa?

Al ministeri, una llei d’uni­versitats que doni més autonomia als centres, un model de gestió més professionalitzat; i a la con­selleria, més finançament i una distribució diferent, no per alumnes (que al final és el que defineix el repartiment), sinó per poten­cial. Les nostres universitats són enormement eficients en producció científica en compa­ració amb els campus amb què competeixen en els rànquings. Tres campus catalans figuren entre els 180 del món i qualsevol de la resta duplica o quadruplica els seus pressupostos.

Augmenten els estudiants que abandonen. Arriben desorientats, mancats de coneixements; els decep el que veuen?

Primer, cada promoció és millor que l’anterior. Dit això, els més joves tenen dos problemes: una capacitat de retenir l’atenció molt limitada i una perseverança es­cassa. Com que no m’agrada, ho deixo, així, immediatament. Això abans no passava. Hauríem de seduir-los amb els professors més prestigiosos.

"Les normes les imposen els de ciències i impedeixen que els artístics entrin”. Aquests docents prefereixen els estudiants més avesats.

Lògic, l’últim curs és més fàcil, els dones la teva especialitat, parles de la teva investigació i a sobre són 15 i no 100. En la lògica de poder actual, els docents amb nivell catedràtic i sexennis trien... Per això crec que cal incentivar la docència amb sexennis. O que l’hora de docència de primer curs valgui el doble. De la mateixa manera hauríem d’incentivar la transferència de coneixement perquè aquest no circuli sol pels monestirs universitaris.

No tots els docents han rebut formació pedagògica. Ningú no t’ensenya a ensenyar. Però hi ha professors magnífics. Jo vaig aprendre amb el ministre Joan Subirats, que era tan bon docent que quan jo el substituïa se sentien les veus de decepció a l’aula.

I li sembla tan bon ministre?

És un ministre enormement intel·ligent i subtil i farà el millor que li permeti el sistema. Ja ha millorat molt la llei Castells (llei orgànica del Sistema Universitari). No ha fet la reforma que requeriria la universitat perquè no es donen les condicions i la Conferència de Rectors (Crue) té molt poder. Calen rectors més... subversius.