M'assegurava recentment un professor universitari d'enginyeria que el 60% dels alumnes no sabien qui era l'autor del Quixot. -Escriu Gregorio Luri sobre el tema a aceprensa-. Alguna cosa en mi es resisteix a creure que pugui ser veritat, però, si els sóc sincer, em fa por preguntar a altres professors. De tant denigrar la memòria, estem convertint molts joves en estrangers de la pròpia cultura. Estem dinamitant la cultura comuna.
— Per què serveix a un nen saber la data de la batalla de les Navas de Tolosa? —em va preguntar un professor.
—Per res! –vaig contestar-li.
—I aleshores?
— Conèixer una data, efectivament, no serveix de res. Però conèixer-ne deu sí, i conèixer cinquanta és utilíssim, perquè amb 50 dates ja posseeixes un esquema cronològic al cap que et permetrà situar els diferents esdeveniments de la nostra història. Quan dono respostes d'aquest tipus no és gens estrany que em trobi amb aquest contraargument:
—Però si tot és a internet!
Efectivament, tot és a Internet. I això és el que m'espanta. Hi ha allò bo, allò dolent; allò veritable, allò fals; allò alt, allò baix; allò noble, allò vil; la lloança rigorosa, l'insult mendaç… Tot és a Internet… excepte el criteri per diferenciar una cosa de l'altra. Això, el criteri, és una cosa que hom conquereix amb l'ajuda de mestres.
Les noves tecnologies són molt lluny de resoldre els problemes educatius. Uns pares m'explicaven fa unes quantes setmanes que la classe del seu fill havia anat d'excursió al Monestir català de Poblet. En arribar, li van donar a cadascun una app que els serviria de guia oferint-los les informacions pertinents. Però l'app no funcionava i no hi havia cap guia de carn i pinyol que pogués dirigir la visita. Com que els professors acompanyants no es van sentir capacitats per assumir aquest paper, els nens van disposar del matí per “rondar al seu aire” (són paraules dels pares). No sé si s'ho van passar bé o malament, però jo no posaria aquest cas com a exemple d'experiència educativa.
Que quedi clar que dono per fet que els nostres gestors educatius volen fer-ho bé. No em magino un gabinet secret al Ministeri d'Educació on es planifica l'expansió de la ignorància. Però l'experiència m'ha demostrat que, si sempre cal ser generós amb les intencions alienes, no cal donar per fet que sempre vagin acompanyades d'intel·ligència.
Crec que el gir emotivista de la pedagogia actual s'ha dut a terme amb la intenció d'ajudar una infància que es veu com una mena de classe social oprimida. No exagero. El de la pedagogia és l'únic camp acadèmic que segueix prenent-se de debò l'historiador francès Philippe Ariès quan assegura que la infància és una construcció social. Mentre el mateix Ariès va acabar reconeixent que la seva tesi no estava ben sustentada, molts pedagogs n'han fet un dogma de fe. Alguns, fins i tot, animen el nen a revoltar-se contra el sistema opressiu de l'adultisme, que el sotmet arbitràriament a l'estatus de menor per privar-lo així de l'exercici dels drets que els adults es concedeixen a si mateixos. Però per aquest camí on estem arribant no és el foment de la llibertat del nen, sinó de la seva sobreprotecció.
La sobreprotecció és una forma de maltractament, perquè intentant aplanar el camí dels nens els impedeix aprendre a superar dificultats. Estem estimulant l'aparició de nens narcisistes amb pànic al fracàs… perquè temen decebre les expectatives desmesurades que ens hi hem dipositat. És una manera perversa d'estimar un nen aquella que, per estalviar-li una decepció, evita tot risc. No estic pensant a posar a prova el seu amor per les balenes o la seva ansietat davant del futur ecològic de la humanitat, sinó valorar la seva predisposició per col·laborar espontàniament amb les tasques quotidianes de la llar. És cert que és més fàcil comprometre's amb la salvació del planeta que amb el manteniment de l'ordre i la neteja del propi dormitori, però el primer sense el segon, és una forma de postureig.
Els nens més perjudicats amb la sobreprotecció, i això és el que pretenc ressaltar, són, sens dubte, els que creixen en entorns culturalment pobres. Són els damnificats per les nostres bones intencions.
Els que creixen en ambients familiars culturalment sofisticats tenen moltes possibilitats de tirar endavant, sense que importi gaire el que facin a l'escola. L'escola és un element més de la seva formació cultural. Però on adquiriran els nens culturalment pobres allò que l'escola no els vulgui ensenyar? A quin altre lloc podran recórrer per expandir el seu món?
Sabeu que als quatre anys d'edat un nen d'una família culturalment rica ha pogut sentir la barbaritat de quaranta milions de paraules més que un nen d'una família culturalment pobre? Els primers acudeixen a l'escola amb un vocabulari sofisticat que els permet integrar de manera fluida el llenguatge acadèmic al llenguatge familiar. Per contra, els segons han de traduir el llenguatge escolar al més reduït del llenguatge familiar. Dit d'una altra manera: el nen culturalment ric sempre està fent deures, encara que no en sigui conscient, ja que a casa, de manera espontània, no deixa de reforçar els aprenentatges escolars. Els seus pares comenten les notícies dels mitjans de comunicació, avui conviden a sopar els amics mèdics i demà els amics arquitectes i, a més, dediquen molts recursos al consum cultural familiar. Com saben molt del món, el seu èxit acadèmic depèn relativament poc del que facin els primers anys escolars; mentre que en el cas dun nen pobre la dependència és total. Per això els nens de l'escola italiana de Barbiana deien que els nens rics sempre estan repetint els coneixements escolars a casa, mentre que els pobres només poden repetir curs.
Jo ho diré de manera més crua: la institució escolar juga a favor dels que arriben a les portes amb més competència lingüística.
A aquest fenomen se'l coneix en psicologia com a “Efecte Mateu”. Recordeu la paràbola dels talents de l'Evangeli de Mateu (25, 14-30): “Perquè a tot el que té se li donarà i li sobrarà, però a qui no en té, se li traurà fins i tot el que té”. Doncs això és el que passa a les nostres escoles especialment quan, pels volts dels 8 anys (tercer de primària), els nens han de passar d'aprendre a llegir a aprendre llegint. En aquest moment les seves diverses competències lingüístiques (que majoritàriament són les que han portat de casa) creen trajectòries escolars divergents. Aquest és un fenomen ben conegut a la literatura pedagògica actual. Però habitualment s'interpreta de la manera més equivocada, ja que en constatar que determinats nens van bé a l'escola, tendim a pensar que el seu èxit no és degut a les seves condicions familiars, sinó als nostres mètodes pedagògics, amb la qual cosa intentem generalitzar aquests mètodes convertint-los en els procediments canònics del treball escolar, sense aturar-nos a analitzar amb rigor les causes de les diferents trajectòries escolars.
Enfrontem els fets cara a cara: l'èxit d'una metodologia no es mesura per la trajectòria dels alumnes més afavorits culturalment, sinó pel dels alumnes més desafavorits. Són aquests últims els que depenen exclusivament de la bondat del mètode escolar per millorar-ne els resultats. Insisteixo: són els culturalment pobres els que posen a prova l'eficiència de les nostres bones intencions.
Estem parlant en termes estadístics. En la realitat d'un alumne cal valorar també altres variables, com el quocient intel·lectual, la resiliència i la capacitat d'esforç, la relació de la família amb l'escola, etc., però tot i que mirant un nen de sis anys a els ulls ningú no està en condicions d'assegurar-li quin serà el nivell dels seus coneixements en matemàtiques en finalitzar la seva escolarització obligatòria, en el sentit general l'afirmació que els resultats dels més desafavorits constitueixen el test de validació de les nostres bones intencions, és cert . El mètode que té èxit amb ells és bo per a tothom; mentre que no podem dir el mateix que té èxit amb els rics.
No sé si algun dia podrem eliminar completament les diferències culturals d'origen entre els alumnes, però sí que sé que no els hauria d'incrementar i que avui un de cada quatre joves acaba la seva escolaritat obligatòria, als 16 anys, sense, en rigor, saber llegir i escriure.
S'ha publicat recentment un estudi que assegura que els nens que llegeixen a casa amb els pares porten mig curs d'avantatge respecte dels que no ho fan. En aquesta mateixa idea vinc jo insistint des de fa anys. És estadísticament certa, però ens equivocaríem rotundament si pretenguéssim reduir la distància universalitzant els mètodes que tenen èxit amb els nens d'ambients culturalment rics.
.jpg)
