· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

LA CONDICIÓ HUMANA



La hipocresía occidental torna a ser al centre de les converses, arran del Mundial de futbol de Qatar, com recordava dissabte passat el director de la vanguardia Jordi Juan. Sigui per la contradicció que implica defensar els drets humans i presentar-se en una dictadura homòfoba a jugar a futbol o negociar contractes en nom del realisme polític. Hi ha també la hipocresia de la falsa solidaritat cap a certs entorns. I és que la hipocresia té moltes variants i possibilitats. La RAE la defineix, com la qualitat d'actuar en sentit contrari al que es diu o es pensa (o almenys de callar allò que es pensa), o sigui que es refereix a qualitat. I encara que la hipocresia tingui mala fama, l'hauríem de considerar una cosa positiva, si la comnsiderem en les degudes dosis, útil i necessària per suavitzar i facilitar les relacions socials i personals. Ser sincer no és dir tot allò que es pensa, sinó no dir mai el contrari del que es pensa, afirmava Malraux en la condició humana. Potser aquesta seria la millor definició de la hipocresia.

En l'àmbit general i polític, sens dubte cal emprar-la amb la màxima prudència, perquè planteja seriosos problemes ètics. En l'àmbit privat, és la millor arma per evitar que acabem tots enfadats i barallats els uns amb els altres i els altres amb els uns. Imagineu-vos una persona, una sola persona que aparqui la hipocresia i digui sempre no la veritat sino el que pensa realment. Maribel Verdú va protagonitzar una pel·lícula en què li succeïa això, degut a un accident que patia, era incapaç de mentir, i per tant de ser hipòcrita, i el resultat no era gaire alliçonador.

No s'ha de confondre la hipocresia de l'àmbit privat amb la del polític, són dos conceptes diferents, encara que en tots dos la hipocresia fins a cert punt és d'agrair. Siguem doncs hipòcrites, encara que no puritans que és una altra qüestió o ombra xinesa que diria Fuster, però sense abusar, hi ha moments, circumstàncies en què un hauria de dir realment el que pensa, passi el que passi. Qatar n'és un cas i tot el debat del Sí és Sí, un altre. Però, i aquest condicionant però, és el quid de la qüestió de la hipocresia, o ens apliquem en tots els casos, o millor no fem excepcions, sovint de cara a la galeria, per quedar-nos només a l'acte impúdic del gest, que és la pitjor manifestació de la hipocresia. Per acabar, i tornant a Fuster: Oi que han inventat la hipocresia?, Doncs faries malament de no aprofitar-te'n.

ÉS CULTURA DE LA VIOLACIÒ, ESTÙPIDS!


El terme, encunyat fa mig segle pel feminisme nord-americà, designa la històrica normalització social de la violència sexual, considerada un fet indesitjable però quotidià, i per tant inerradicable. El PP qualificava com un fet d'“extrema gravetat” la imputació que va fer a la bancada la ministra d'Igualtat, Irene Montero, i exigia al president Pedro Sánchez el seu cessament fulminant. “Vostès promouen la cultura de la violació”, havia dit Montero. Per la reacció de la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, també va apreciar en l'expressió de la ministra d'Igualtat l'al·lusió a una incitació al delicte, una atribució calumniosa.
Tot i això, des de Podem i sectors de l'activisme feminista, la reacció va ser immediata aclarint que el sintagma en qüestió és un terme d'ús freqüent i molt estès des de fa més de mig segle pel moviment i la filosofia feministes –fins al punt que apareix al pacte d'Estat–: el terme, d'origen nord-americà, al·ludeix a la verinosa normalització de la violació i de totes les violències exercides contra les dones a les tradicionals societats patriarcals, com a fets indesitjables però quotidians.
Aquesta posició, que suposa el sobreentès que aquestes violències no poden ser eradicades, diposita així a la dona la responsabilitat de protegir-se, cosa que, en primer terme, criminalitza les seves conductes –que serien desencadenant del delicte– i evita així posar el focus sobre l'agressor masclista i el delicte per si mateix. La interpretació més comuna i estesa del terme defineix com a part de la cultura de la violació comportaments com la culpabilització de la víctima, la denigració moral de les prostitutes, la cosificació sexual de la dona, la trivialització de la violació o la minusvaloració dels danys causats per les violències sexuals, entre d'altres. En aquest sentit, el sintagma opera igual que l'ús d'altres construccions conceptuals emprades habitualment per l'antropologia, la història o les ciències socials, en què s'al·ludix a èpoques o nacions on impera una “cultura de la guerra” –la història de Europa occidental entre els segles XVI al XX, per exemple–, és a dir, un sentit comú col·lectiu que normalitza la guerra com a fet indesitjable però quotidià del qual totes les generacions, en aquest cas, d'homes estarien condemnades a participar-hi.
A aquest sentit del terme “cultura de la violació” al·ludia Montero, ja que l'endossava expressament a dues campanyes contra la violència de gènere impulsades per la Comunitat de Madrid i la Xunta de Galiza –ambdues governades pel PP– i els anuncis de les quals es dirigien expressament a les dones assenyalant les seves eventuals conductes de risc (tractant-les gairebé com a incitació) –com fer esport en malles o beure alcohol en locals nocturns sense vigilar com i qui serveix la beguda–, en lloc de girar el focus cap a la responsabilitat del fet punible a la figura de l'eventual violador, un home. En rigor, i atenent a com aquest concepte és usat per la sociologia feminista, les dues campanyes, efectivament, beuen de la cultura de la violació. - Pedro Vallín - lavanguardia.com


Una altra visió sobre el mateix tema.

CALEN RECTORS MÉS SUBVERSIUS



El catedràtic de Cièn­cies Polítiques i Administració Carles Ramió ha sacsejat el món universitari amb la publicació de "La universitat, a la cruïlla" (UPF), un assaig audaç i fresc sobre l’estat de les universitats en l’actualitat, ple d’epítets i metàfores com a institucions monacals, per sobre del bé i el mal, pagades de si mateixes, immobilistes i incapaces de veure’s en la cruïlla de la història, amenaçades per les transformacions socials i tecnològiques actuals. “En desapareixeran moltes”, afirma. Per sobreviure creu que caldrà més finançament (més inversió a les de més potencial investigador), més flexibilitat legislativa, millor docència i més transmissió de coneixement a la societat. Considera que el talent jove que ha marxat a l’estranger podrà tornar, si se l’incentiva, per ocupar els llocs del personal que es jubila (gairebé la meitat de la plantilla) atrets, entre altres aspectes, per la qualitat de vida del país. I, en tot cas, creu que la intel·ligència artificial suprimirà com en altres àmbits milers de llocs de treball a la universitat, i millorarà l’eficàcia burocràtica. Aquest assaig estrena el projecte UPF Knowledge, el nou portal web de transferència del coneixement de la universitat. Carina Farreras l'ha entrevistat a elperiodico.

Un 90% dels campus del món desapareixeran en 20 anys? No és una mica apocalíptic?

No ho dic jo, sinó especialistes en anàlisi de prospectiva. I no sé si és exagerat però amb el que sí que estic d’acord és que s’acabarà el monopoli de les titulacions superiors.

Amb qui competiran?

Amb centres que impartiran formació en línia o empreses per als seus treballadors. Les tecnolò­giques entraran aviat. Amazon, Google, Meta. Amb Meta, per exemple, un podria rebre classes des de casa com si fossin presen­cials, que és el valor de les universitats clàssiques, establint debats, amb alumnes o avatars.

“Al primer curs hi hauria d’haver els millors docents, per evitar l’abandonament”

Quina és la resposta?

La universitat té una cultura vaticana, immobilista, que ha sobreviscut amb pocs canvis. Però les transformacions tecnològiques són profundes i requereixen respostes flexibles i àgils. No només hi ha nous competidors sinó menys natalitat, pèrdua de prestigi del títol universitari i un entossudiment de tipus elitista i corporatiu que fa mal.

Per exemple?

El Ministeri d’Educació està potenciant al màxim la formació professional (FP) i jo crec que aspira a donar títols universitaris. Els ensenyaments artístics volen ser als campus, però aquests contesten que no compleixen amb el criteri que un 50% de docents siguin doctors investigadors. Les nostres regles són així, responen, no ens dediquem a estudis instrumentals. Amb aquesta actitud no veuen que estan perdent oportunitats i que un altre, com Educació, se les emportarà. Passarà el mateix amb les microformacions.

Canviarà aquesta rigidesa?

Difícilment. La universitat juga a molts esports diferents, però adopta només les regles del beisbol. I el que juga a futbol, com les humanitats, en queda fora. En realitat, les regles les imposen els de ciències més dures, que ponderen la investigació. Els artistes van amb esquí de fons. Doctors? Doncs si en aquest esport no cal, no ho exigeixis.

I què proposa?

Al ministeri, una llei d’uni­versitats que doni més autonomia als centres, un model de gestió més professionalitzat; i a la con­selleria, més finançament i una distribució diferent, no per alumnes (que al final és el que defineix el repartiment), sinó per poten­cial. Les nostres universitats són enormement eficients en producció científica en compa­ració amb els campus amb què competeixen en els rànquings. Tres campus catalans figuren entre els 180 del món i qualsevol de la resta duplica o quadruplica els seus pressupostos.

Augmenten els estudiants que abandonen. Arriben desorientats, mancats de coneixements; els decep el que veuen?

Primer, cada promoció és millor que l’anterior. Dit això, els més joves tenen dos problemes: una capacitat de retenir l’atenció molt limitada i una perseverança es­cassa. Com que no m’agrada, ho deixo, així, immediatament. Això abans no passava. Hauríem de seduir-los amb els professors més prestigiosos.

"Les normes les imposen els de ciències i impedeixen que els artístics entrin”. Aquests docents prefereixen els estudiants més avesats.

Lògic, l’últim curs és més fàcil, els dones la teva especialitat, parles de la teva investigació i a sobre són 15 i no 100. En la lògica de poder actual, els docents amb nivell catedràtic i sexennis trien... Per això crec que cal incentivar la docència amb sexennis. O que l’hora de docència de primer curs valgui el doble. De la mateixa manera hauríem d’incentivar la transferència de coneixement perquè aquest no circuli sol pels monestirs universitaris.

No tots els docents han rebut formació pedagògica. Ningú no t’ensenya a ensenyar. Però hi ha professors magnífics. Jo vaig aprendre amb el ministre Joan Subirats, que era tan bon docent que quan jo el substituïa se sentien les veus de decepció a l’aula.

I li sembla tan bon ministre?

És un ministre enormement intel·ligent i subtil i farà el millor que li permeti el sistema. Ja ha millorat molt la llei Castells (llei orgànica del Sistema Universitari). No ha fet la reforma que requeriria la universitat perquè no es donen les condicions i la Conferència de Rectors (Crue) té molt poder. Calen rectors més... subversius.


L'EFECTE MATEU

 



M'assegurava recentment un professor universitari d'enginyeria que el 60% dels alumnes no sabien qui era l'autor del Quixot. -Escriu Gregorio Luri sobre el tema a aceprensa-. Alguna cosa en mi es resisteix a creure que pugui ser veritat, però, si els sóc sincer, em fa por preguntar a altres professors. De tant denigrar la memòria, estem convertint molts joves en estrangers de la pròpia cultura. Estem dinamitant la cultura comuna.

— Per què serveix a un nen saber la data de la batalla de les Navas de Tolosa? —em va preguntar un professor.

—Per res! –vaig contestar-li.

—I aleshores?

— Conèixer una data, efectivament, no serveix de res. Però conèixer-ne deu sí, i conèixer cinquanta és utilíssim, perquè amb 50 dates ja posseeixes un esquema cronològic al cap que et permetrà situar els diferents esdeveniments de la nostra història. Quan dono respostes d'aquest tipus no és gens estrany que em trobi amb aquest contraargument:

—Però si tot és a internet!

Efectivament, tot és a Internet. I això és el que m'espanta. Hi ha allò bo, allò dolent; allò veritable, allò fals; allò alt, allò baix; allò noble, allò vil; la lloança rigorosa, l'insult mendaç… Tot és a Internet… excepte el criteri per diferenciar una cosa de l'altra. Això, el criteri, és una cosa que hom conquereix amb l'ajuda de mestres.

Les noves tecnologies són molt lluny de resoldre els problemes educatius. Uns pares m'explicaven fa unes quantes setmanes que la classe del seu fill havia anat d'excursió al Monestir català de Poblet. En arribar, li van donar a cadascun una app que els serviria de guia oferint-los les informacions pertinents. Però l'app no ​​funcionava i no hi havia cap guia de carn i pinyol que pogués dirigir la visita. Com que els professors acompanyants no es van sentir capacitats per assumir aquest paper, els nens van disposar del matí per “rondar al seu aire” (són paraules dels pares). No sé si s'ho van passar bé o malament, però jo no posaria aquest cas com a exemple d'experiència educativa.

Que quedi clar que dono per fet que els nostres gestors educatius volen fer-ho bé. No em magino un gabinet secret al Ministeri d'Educació on es planifica l'expansió de la ignorància. Però l'experiència m'ha demostrat que, si sempre cal ser generós amb les intencions alienes, no cal donar per fet que sempre vagin acompanyades d'intel·ligència.

Crec que el gir emotivista de la pedagogia actual s'ha dut a terme amb la intenció d'ajudar una infància que es veu com una mena de classe social oprimida. No exagero. El de la pedagogia és l'únic camp acadèmic que segueix prenent-se de debò l'historiador francès Philippe Ariès quan assegura que la infància és una construcció social. Mentre el mateix Ariès va acabar reconeixent que la seva tesi no estava ben sustentada, molts pedagogs n'han fet un dogma de fe. Alguns, fins i tot, animen el nen a revoltar-se contra el sistema opressiu de l'adultisme, que el sotmet arbitràriament a l'estatus de menor per privar-lo així de l'exercici dels drets que els adults es concedeixen a si mateixos. Però per aquest camí on estem arribant no és el foment de la llibertat del nen, sinó de la seva sobreprotecció.

La sobreprotecció és una forma de maltractament, perquè intentant aplanar el camí dels nens els impedeix aprendre a superar dificultats. Estem estimulant l'aparició de nens narcisistes amb pànic al fracàs… perquè temen decebre les expectatives desmesurades que ens hi hem dipositat. És una manera perversa d'estimar un nen aquella que, per estalviar-li una decepció, evita tot risc. No estic pensant a posar a prova el seu amor per les balenes o la seva ansietat davant del futur ecològic de la humanitat, sinó valorar la seva predisposició per col·laborar espontàniament amb les tasques quotidianes de la llar. És cert que és més fàcil comprometre's amb la salvació del planeta que amb el manteniment de l'ordre i la neteja del propi dormitori, però el primer sense el segon, és una forma de postureig.

Els nens més perjudicats amb la sobreprotecció, i això és el que pretenc ressaltar, són, sens dubte, els que creixen en entorns culturalment pobres. Són els damnificats per les nostres bones intencions.

Els que creixen en ambients familiars culturalment sofisticats tenen moltes possibilitats de tirar endavant, sense que importi gaire el que facin a l'escola. L'escola és un element més de la seva formació cultural. Però on adquiriran els nens culturalment pobres allò que l'escola no els vulgui ensenyar? A quin altre lloc podran recórrer per expandir el seu món?

Sabeu que als quatre anys d'edat un nen d'una família culturalment rica ha pogut sentir la barbaritat de quaranta milions de paraules més que un nen d'una família culturalment pobre? Els primers acudeixen a l'escola amb un vocabulari sofisticat que els permet integrar de manera fluida el llenguatge acadèmic al llenguatge familiar. Per contra, els segons han de traduir el llenguatge escolar al més reduït del llenguatge familiar. Dit d'una altra manera: el nen culturalment ric sempre està fent deures, encara que no en sigui conscient, ja que a casa, de manera espontània, no deixa de reforçar els aprenentatges escolars. Els seus pares comenten les notícies dels mitjans de comunicació, avui conviden a sopar els amics mèdics i demà els amics arquitectes i, a més, dediquen molts recursos al consum cultural familiar. Com saben molt del món, el seu èxit acadèmic depèn relativament poc del que facin els primers anys escolars; mentre que en el cas dun nen pobre la dependència és total. Per això els nens de l'escola italiana de Barbiana deien que els nens rics sempre estan repetint els coneixements escolars a casa, mentre que els pobres només poden repetir curs.

Jo ho diré de manera més crua: la institució escolar juga a favor dels que arriben a les portes amb més competència lingüística.

A aquest fenomen se'l coneix en psicologia com a “Efecte Mateu”. Recordeu la paràbola dels talents de l'Evangeli de Mateu (25, 14-30): “Perquè a tot el que té se li donarà i li sobrarà, però a qui no en té, se li traurà fins i tot el que té”. Doncs això és el que passa a les nostres escoles especialment quan, pels volts dels 8 anys (tercer de primària), els nens han de passar d'aprendre a llegir a aprendre llegint. En aquest moment les seves diverses competències lingüístiques (que majoritàriament són les que han portat de casa) creen trajectòries escolars divergents. Aquest és un fenomen ben conegut a la literatura pedagògica actual. Però habitualment s'interpreta de la manera més equivocada, ja que en constatar que determinats nens van bé a l'escola, tendim a pensar que el seu èxit no és degut a les seves condicions familiars, sinó als nostres mètodes pedagògics, amb la qual cosa intentem generalitzar aquests mètodes convertint-los en els procediments canònics del treball escolar, sense aturar-nos a analitzar amb rigor les causes de les diferents trajectòries escolars.

Enfrontem els fets cara a cara: l'èxit d'una metodologia no es mesura per la trajectòria dels alumnes més afavorits culturalment, sinó pel dels alumnes més desafavorits. Són aquests últims els que depenen exclusivament de la bondat del mètode escolar per millorar-ne els resultats. Insisteixo: són els culturalment pobres els que posen a prova l'eficiència de les nostres bones intencions.

Estem parlant en termes estadístics. En la realitat d'un alumne cal valorar també altres variables, com el quocient intel·lectual, la resiliència i la capacitat d'esforç, la relació de la família amb l'escola, etc., però tot i que mirant un nen de sis anys a els ulls ningú no està en condicions d'assegurar-li quin serà el nivell dels seus coneixements en matemàtiques en finalitzar la seva escolarització obligatòria, en el sentit general l'afirmació que els resultats dels més desafavorits constitueixen el test de validació de les nostres bones intencions, és cert . El mètode que té èxit amb ells és bo per a tothom; mentre que no podem dir el mateix que té èxit amb els rics.

No sé si algun dia podrem eliminar completament les diferències culturals d'origen entre els alumnes, però sí que sé que no els hauria d'incrementar i que avui un de cada quatre joves acaba la seva escolaritat obligatòria, als 16 anys, sense, en rigor, saber llegir i escriure.

S'ha publicat recentment un estudi que assegura que els nens que llegeixen a casa amb els pares porten mig curs d'avantatge respecte dels que no ho fan. En aquesta mateixa idea vinc jo insistint des de fa anys. És estadísticament certa, però ens equivocaríem rotundament si pretenguéssim reduir la distància universalitzant els mètodes que tenen èxit amb els nens d'ambients culturalment rics.

MODE AVIÓ


El comissari europeu de Mercat Interior i Serveis de la CE, Thierry Breton, va dir que “el 5G permetrà serveis innovadors per a les persones i oportunitats de creixement per a les empreses europees. El cel ja no és un límit quan es tracta de les possibilitats que ofereix la connectivitat d'alta velocitat i d'alta capacitat”. Brussel·les doncs, permetrà parlar pel mòbil als vols, gràcies a una reserva de bandes per a la nova telefonia 5G. No serà gratis, així que caldrà pagar per aquests serveis, l'apagat dels quals podrà ordenar el pilot quan les circumstàncies no siguin favorables. A banda que aquesta última precisió no convida a la tranquil·litat, haver de volar durant hores amb un passatger al seient del costat parlant sense parar amb el director general, l'amant o el veí de l'àtic pot ser una tortura. L'AVE Barcelona-Madrid va permetre les trucades pel mòbil i ha hagut d'acabar assignant vagons del silenci per als que no vulguin saber les grandeses i misèries dels viatgers que no saben viure sense arreglar el món des del telèfon intel·ligent.

Les mesures als avions són sovint surrealistes, des de les hostesses emprant el llenguatge de signes per com utilitzar el salvavides, fins quan a mig avió es podia fumar i a l'altra mitja part no, sense que hi hagués cap mena de separació. De fet, el millor d'un vol amb avió és que es pot llegir tranquil·lament el diari o un llibre. El silenci amb el murmuri dels motors de fons és una invitació a la pau interior, temps em falta per dormir-me així que pujo a un avió.

Més enllà de l'avió, hi ha una sèrie de petits plaers de la vida, un és llegir el diari a l'hora d'esmorzar, per després resoldre els mots encreuats, o sortir a passejar sense el mòbil, dedicant-se a badar sense més ni més, o com a molt portar-ho per escoltar la ràdio allunyat del soroll del carrer. Cioran afirmava que arribar a no apreciar més que el silenci equival a fer l'expressió essencial de viure al marge de la vida. O com diu sovint una amiga de la meva dona; si no tens res important a dir, calla, guarda silenci.

ROSTRES D'UNA DESAPAREGUDA



El 5 de setembre de 1974, a Xile, la tia de Javier García Bustos, Sonia de las Mercedes Bustos Reyes (MIR), va ser detinguda per agents de la DINA i feta desaparèixer. Javier no la va conèixer, però temps després sabria que Sonia va estar detinguda a José Domingo Cañas, Londres 38 i 4 Álamos, lloc on alguns supervivents van declarar haver-la vist per última vegada. Sonia tenia 30 anys quan va desaparèixer i s'exercia com a funcionària administrativa al casino de la Policia d'Investigacions. En el més absolut dels silencis per a la família i propers, En aquesta novel·la, parla de la seva tia i les seves múltiples cares, la participació d'ella al MIR, les cèdules falses, el significat del dol per a ell, la potència de la memòria i el que ha après a través de tots aquests anys sobre el temps. Aqui us deixo tres fragments.


"Mi madre y mi abuela, Rosa y Olga del Carmen Reyes, escuchaban la radio Cooperativa –en la cocina siempre había una radio–, y desde que tengo recuerdos estaba la televisión encendida. En cualquier momento una noticia donde el nombre de Sonia Bustos podía ser pronunciado por Sergio Campos, Manola Robles u otro periodista. Mi abuela llamaba por teléfono a Manola Robles, y la periodista escuchaba a la mujer que había perdido a su hija.

A veces pienso que mi madre sintoniza sagradamente, a la hora del almuerzo y en la noche, la radio Cooperativa y el noticiero de la televisión porque guarda la secreta esperanza de que algo ocurra, que un «extra noticioso» pueda entregar una lista verdadera que incluya el nombre de su hermana.

También imagino que algún día podríamos recibir una encomienda con una serie de cuadernos que contengan las memorias de mi tía. Su diario personal escrito en un lugar remoto. Una especie de Mi lucha, del escritor noruego Karl Ove Knausgård, con historias que narren lo que vivió en forma paralela a nuestras vidas. Páginas que, con su letra, me cuenten sus aventuras, caídas, anécdotas, viajes.
«La vida es sencilla para el corazón: late mientras puede», así arranca La muerte del padre, la primera entrega de la serie de Knausgård. 
Pero, nuevamente, las preguntas se repiten: ¿Cuándo y cómo murió Sonia? ¿Dónde quedaron sus restos? ¿En qué minuto de qué día, mes y año, dejó de latir para siempre su corazón?

                                                   *        *        *

Sonia Bustos estuvo detenida en Londres 38, José Domingo Cañas y Cuatro Álamos. El fallo judicial afirma que «a la víctima de esta causa se le pierde todo rastro en una fecha que debe situarse, por los antecedentes de esta investigación, en el mes de octubre de 1974».

¿Qué viene después? Un enorme vacío. 

«Durante mucho tiempo nadie advirtió mi desaparición», escribe la autora polaca Olga Tokarczuk en su novela Los errantes. «Con el paso de los años, el tiempo se ha ido convirtiendo en mi aliado, como lo es para todas las mujeres: me he vuelto invisible, transparente. Puedo moverme como un fantasma», anota en otro momento.

Al leer las palabras de Tokarczuk pienso: ¿Y si yo soy ella? Y si yo soy a ratos mi tía, el amanuense olvidadizo, el sobrino distraído que solo copia al dictado de la mujer desaparecida. La secretaria fantasma convertida en la voz que dicta desde un más allá su vida inconclusa al copista que digita sus señales en el siglo XXI.

                                                *       *       *

Mi madre me cuenta, mientras vamos en auto rumbo al norte, yo al volante y ella a mi lado, en un trayecto de la carretera donde no se ve un alma, como si el recuerdo brotara de la inmensa soledad, que muchos años después de la desaparición seguía viendo el rostro de Sonia en otras personas. Los rasgos de un ser querido moldeados en la multitud. La veía y desaparecía. La veía y desaparecía.


Rostros de una desaparecida 
Javier García Bustos. 
Publicado por Overol, 2022 blog: descontexto.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO