El terme, encunyat fa mig segle pel feminisme nord-americà, designa la històrica normalització social de la violència sexual, considerada un fet indesitjable però quotidià, i per tant inerradicable. El PP qualificava com un fet d'“extrema gravetat” la imputació que va fer a la bancada la ministra d'Igualtat, Irene Montero, i exigia al president Pedro Sánchez el seu cessament fulminant. “Vostès promouen la cultura de la violació”, havia dit Montero. Per la reacció de la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, també va apreciar en l'expressió de la ministra d'Igualtat l'al·lusió a una incitació al delicte, una atribució calumniosa.
Tot i això, des de Podem i sectors de l'activisme feminista, la reacció va ser immediata aclarint que el sintagma en qüestió és un terme d'ús freqüent i molt estès des de fa més de mig segle pel moviment i la filosofia feministes –fins al punt que apareix al pacte d'Estat–: el terme, d'origen nord-americà, al·ludeix a la verinosa normalització de la violació i de totes les violències exercides contra les dones a les tradicionals societats patriarcals, com a fets indesitjables però quotidians.
Aquesta posició, que suposa el sobreentès que aquestes violències no poden ser eradicades, diposita així a la dona la responsabilitat de protegir-se, cosa que, en primer terme, criminalitza les seves conductes –que serien desencadenant del delicte– i evita així posar el focus sobre l'agressor masclista i el delicte per si mateix. La interpretació més comuna i estesa del terme defineix com a part de la cultura de la violació comportaments com la culpabilització de la víctima, la denigració moral de les prostitutes, la cosificació sexual de la dona, la trivialització de la violació o la minusvaloració dels danys causats per les violències sexuals, entre d'altres. En aquest sentit, el sintagma opera igual que l'ús d'altres construccions conceptuals emprades habitualment per l'antropologia, la història o les ciències socials, en què s'al·ludix a èpoques o nacions on impera una “cultura de la guerra” –la història de Europa occidental entre els segles XVI al XX, per exemple–, és a dir, un sentit comú col·lectiu que normalitza la guerra com a fet indesitjable però quotidià del qual totes les generacions, en aquest cas, d'homes estarien condemnades a participar-hi.
A aquest sentit del terme “cultura de la violació” al·ludia Montero, ja que l'endossava expressament a dues campanyes contra la violència de gènere impulsades per la Comunitat de Madrid i la Xunta de Galiza –ambdues governades pel PP– i els anuncis de les quals es dirigien expressament a les dones assenyalant les seves eventuals conductes de risc (tractant-les gairebé com a incitació) –com fer esport en malles o beure alcohol en locals nocturns sense vigilar com i qui serveix la beguda–, en lloc de girar el focus cap a la responsabilitat del fet punible a la figura de l'eventual violador, un home. En rigor, i atenent a com aquest concepte és usat per la sociologia feminista, les dues campanyes, efectivament, beuen de la cultura de la violació. - Pedro Vallín - lavanguardia.com


Una altra visió sobre el mateix tema.