L'antropòleg Manuel Delgado reflexionava sobre els immigrants, és un article del 2019 però que té, com la majoria dels problemes que tenim, vigencia a dia d'avui, i ho fa desde la seva visió aparentment distant, però en realitat molt propera. Delgado en la seva refelxió és fa moltes preguntes, sense pregonar veritats absolutes i alhora dona força respostes.
Una cosa. Quan s'és "immigrant" s'és per sempre? Es passa? En té cura? És hereditari? Les persones que anomenen "immigrants de segona o tercera generació", vol dir que ja van néixer immigrants?. "Immigrant" és com anomena un "immigrant" a un altre que ha arribat després. - Manuel Delgado
"Va sortir el tema a aquesta classe de quin podríem dir que és l'acte primordial del racisme dels nostres dies: negar a certes persones qualificades de «diferents» la possibilitat de passar desapercebudes, escapolir-los el dret a no donar explicacions, obligar a exhibir el que els altres podem mantenir ocult. Aquest dret a escapolir, a ironitzar, a ser agent doble o triple, és el que se li nega a aquest «altre» al qual s'obliga a ser perpetu presoner de la seua «veritat cultural».
L'anomenat «immigrant» o l'etiquetat dins d'alguna «minoria ètnica» es veu convertit en un autèntic discapacitat o minusvàlid cultural, en el sentit que, deixant de banda les seves dificultats idiomàtiques o costumàries precises, es veu qüestionat en la seva totalitat com ser humà, impugnat ja que el seu d’altra banda superable dèficit específic s'estén al conjunt de la seva personalitat, definida, limitada, marcada per una condició «cultural» de la qual no pot ni ha d'escapar. La malaptesa que se li imputa no es deu a una dificultat concreta sinó que afecta la globalitat de les seves relacions socials. No rep ni la possibilitat real ni el dret moral potencial a manejar els marcs locals i perceptius en què es desenvolupen les seves activitats, no té capacitat d'acció sobre el context, ja que arrossega, per dir-ho així, el penosíssim pes de la seva «identitat» . No li és donat focalitzar els esdeveniments en què es veu ficat en la seva vida quotidiana, ja que se li tanca en un constant estat d'excepció cultural. Per a ell la vida quotidiana és una autèntica institució total, un presidi, un reformatori, un espai sotmès a tot tipus de vigilàncies panòptiques constants.
La qüestió no té res d'anecdòtica. Quan es diu que la lluita antiracista hauria de fer-se no en nom del «dret a la diferència», sinó tot el contrari, en nom del dret a la indiferència, el que s'està fent és reclamar per a qualsevol persona que aparegui al nostre costat, i sense que importi la seva identitat com a individu o com a molècula d'una comunitat, justament allò que, com feia notar Isaac Joseph, se li nega l'anomenat immigrant, que és una distinció clara entre públic i privat. Escamotejar-li a algú aquest dret a una difenciació nítida entre públic i privat és en realitat negar a aquest algú el dret tant a la vida privada com a la vida pública. El suposat «immigrant» o «ètnic» es veu atrapat en una vida privada de la qual no pot escapar, ja que se li imagina esclau dels seus costums, presoner de la seva cultura, víctima d'una sèrie de traços conductuals, morals, religiosos, familiars, culinaris que no són naturals, però que és com si ho fossin, en la mesura que se suposa que el determinen d'una manera absoluta i invencible, a la manera d'una maledicció. Aquesta omnipresència de la seva vida privada és el que inhabilita per ser acceptat en l'esfera pública i el condemna a viure reclòs en la seva privacitat. Una privacitat, però, que tampoc pot ser plenament privada, ja que és exposada constantment a la mirada pública i per tant desproveïda de la possibilitat que la nostra privacitat mereix de romandre fora de perill dels judicis aliens i de les indiscrecions.
Poques coses més públiques que la vida íntima dels «immigrants» i dels «ètnics». Poques coses desperten més la curiositat pública que la «sorprenent identitat» dels treballadors immigrants o de les minories ètniques de la pròpia nació. Poques coses mobilitzen tant l'atenció de tants: periodistes, antiracistes, policies, personal sanitari, assistents socials, sindicats, mestres, organitzacions no governamentals, juristes, feministes, antropòlegs .... Tots ells profundament interessats en saber coses sobre ells, a saber com i on viuen, quants són, com s'organitzen o amb qui es relacionen. Una legió de «especialistes qualificats» consagrats a fer incostestable, des de les seves jurisdiccions, que el subratllat que afecta alguns éssers humans té alguna cosa a veure amb les estridències culturals que fan gala les pròpies víctimes.
Qualsevol etòleg certificaria que el pitjor i més cruel dany que s'infringeix als animals captius no és negar-los la llibertat, sinó la possibilitat d'amagar-se. Amb els classificats com «immigrants» o «ètnics» passa una cosa similar, bàsicament perquè també ells es veuen abocats a veure exhibits en públic com a expressió del civilitzatoriament remot i endarrerit, éssers que són -es considera- en certa mesura més prop de la natura que de la civilització. En definitiva, què són les «festes de la diversitat» o les «setmanes de la tolerància», sinó una mena de zoos ètnics en els quals el gran públic pot acostar i fins i tot tocar els espècimens que conformen l'etnodiversitat humana? En exponent de cadascuna d'aquestes espècies culturals -també anomenades «minories ètniques»- també se li nega, com als lleons dels parcs zoològics, la possibilitat d'ocultar l'ull públic, també se l'obliga a romandre en tot moment visible.
Obligant-lo a pujar sobre una mena de pedestal, des del qual és obligat a passar-se el temps informant sobre la seva identitat, els anomenats «immigrants» o «ètnics» fan inviable l'exercici de l'anonimat, aquest recurs bàsic del qual se suposa que es deriva l'exercici dels fonaments mateixos de la democràcia i la modernitat, que no són altres que la civilitat, el civisme i la ciutadania. Aquests eixos de la convivència democràtica que s'apliquen a individus que no han de justificar idiosincràsies ni orígens especials per rebre el benefici de la reducció -o l'elevació, si es prefereix- al no-res identitari bàsic, que és el que faria d’algú allò que ells o elles no reben el dret a ser, ni legalment ni per la via senyalada tampoc moralment: ciutadans.
Esta entrada tiene miga.
ResponEliminaFíjate que todos los que se van de su tierra a tierra extraña se consideran emigrantes, o migrantes, o inmigrantes o como se les quiera denominar según la circunstancia de si van o si vienen. Todos, menos un pueblo, una etnia en especial: la judía. Ellos son judíos de Argentina, o de Letonia, o de Líbano, o de Etiopía, pero judíos, nada de emigrantes.
Es una de las cosas que me llama la atención de un pueblo que ha sabido mantener su identidad en cualquier país que ha pisado, y donde ha prevalecido antes su identidad religiosa que la propia del país de nacimiento.
Lo encuentro inexplicable. Nadie se siente argentino, letón, libanés o etíope, sino judío y por lo tanto nadie se siente emigrante.
Salut
Uno, o dos, Los gitanos mantienen su identidad y costumbres por encima de todo en cualquier país.
EliminaBen vist, Rodericus, alguna cosa del que dius hi ha, amb els jueus i amb els gitanos.
EliminaEstoy totalmente de acuerdo con RODERICUS, en la explicación que le da a MIGUEL y tb contigo F. PUIGCARBÓ en la explicación que escribes al final, es más, creo que sobre todo, respecto a los judíos, el odio ancestral que se les tiene desde siempre, radica en dos cuestiones, fueron envidiados por su capacidad de acumular riqueza en diferentes ámbitos ( financiero, joyero, bancario... ) de ahí que siempre fueran un enemigo a batir y por su religión, que como enemigo ancestral del Catolicismo, lo mismo, contra viento y marea ahí siguen. El asunto de los gitanos ya me resulta más enigmático, siempre fueron un pueblo nómada y por ello sin patria o nacionalidad, lo arraigado de sus costumbres y su atoaislamiento, es lo que les ha permitido pervivir y seguir siendo perros verdes en este mundo, lo que me pregunto es por qué les gusta mantener este status de diferentes...
EliminaMe parece un art. buenísimo ¿sabes una frase que me quedo? ...esta:
“ Qualsevol etòleg certificaria que el pitjor i més cruel dany que s'infringeix als animals captius no és negar-los la llibertat, sinó la possibilitat d'amagar-se.”
Mil gracias y un abrazo fuerte!
PD
esta mañana te dejé otro comentario que ha debido volar al limbo de los sin patria : (
No, lo dejaste en el blog en castellano. Ya te contesté.ç
EliminaUn abrazo.
¡Ah! de verdad que tu blog es un verdadero laberinto para mi jajaja gracias!
EliminaNo hay dos: el de catalan: http://www.blocfpr.blogspot.com
Eliminaen castellano: http://www.helenasubirats.blogspot.com
Aquesta apreciació sobre els jueus, Tot, és molt perillosa ja que és la que va servir de justificació per a la seva persecució: que no eren alemanys, o austríacs o hongaresos o francesos sinó que en realitat la seva identitat era sempre jueva, per la qual cosa eren un cos estrany, donat a la traïció ia l'internacionalisme. I la veritat és que milers i milers de jueus es van assimilar als països on vivien i se sentien profundament nacionals fins que els que els miraven des de fora els van dir no sou francesos o alemanys o italians sinó que sou jueus, encara que sigueu catòlics i no sigueu jueus practicants, sou jueus i així us exterminarem.
ResponEliminaEs posible, Joselu, no lo había visto de esa manera, pero lo es indiscutible, (aquí no entro en apreciaciones personales), que ellos se sienten orgullosos de ser un pueblo único donde prevalece el origen semítico al geográfico.
EliminaPotser si, pero de fet, jueus i gitanos són els que mantenen més la seva identitad allà on estiguin, clar que aixó també es podria aplicar als xinesos, encara que aqui estariem parlant d'una questio més cointural.
ResponEliminaAqui opinen sobre el tema: "El antisemitismo no es un invento de Hitler. Desde la Edad Media en Europa, los judíos fueron víctimas de discriminación y persecución, a menudo, por motivos religiosos. Los cristianos vieron la fe judía como una desviación que debía ser combatida. Los judíos fueron, a veces, obligados a convertirse, o se les prohibían ejercer ciertas profesiones".
https://www.annefrank.org/es/ana-frank/en-foco/por-que-odiaba-hitler-los-judios/
Meter a todos los emigrantes en el mismo saco, no creo que sea lo más adecuado, como en todo hay muchas clases, no es lo mismo un medico que viene a España a trabajar en una consulta que una persona que viene que recoger fresas o un peón de la construcción, ahi hay dos barreras una la menor, ser emigrante y otra mayor la diferencia social. Uno deja de ser emigrante cuando en su cabeza deja de serlo, creo yo. Cuando deja de pensar que es emigrante y tiene que estar escondido.
ResponEliminaLos judíos eran perseguidos por envidia fundamentalmente, sabían leer, sabían matemáticas para comerciar, se dedicaban a la banca (el mal necesario) y por eso eran odiados por la gente que no sabia hacerlo, algunos "socerdotes" en esto vieron una forma de encauzar el malestar social y les dio buenos resultados y como el éxito estaba garantizado, `pues repetían. En otros casos los dirigentes escasos de pecunio los utilizaban para sacar dinero, pero como era para Sanidad y Educacion y no para cortesanos, fiestas y amiguetes no tenían culpa, ejem, ejem.. vaya tos..
Un saludo.
El artículo entiendo se refiere a los inmigrantes digamos oficiales. En cuanto a los judios creo que es como dices, poder, dinero, conocimiento generan mucha envidia.
ResponEliminaSaludos.
Siguen afirmando que son "el pueblo escogido de Dios" y eso da mucha envidia cochina. Aunque si lo miras bien, su historia es como de que el dios, les ha metido el dedo en el ojo (por no decir, en otro sitio)
ResponEliminacrec que a un altre ull, més aviat, dit també rulé.
ResponElimina