EL MIRACLE DE LES PENSIONS

El convenciment de la dreta política i mediàtica espanyola respecte que, a Europa, només estan esperant que els proporcionem una excusa per intervenir-nos i alegrar-nos el dia resulta un dels casos de fe més abnegada i paleta que ha contemplat Occident - Anton Losada.

Quan els mateixos oficiants que, amb entusiasme digne de millor causa, ja han enterrat el Govern de coalició dues dotzenes de vegades es disposaven a oficiar el seu enèsim sepeli, amb el plus de venir provocat aquesta vegada per un dels dimonis favorits dels seus sepulturers. “això del feminisme”—, l'Executiu recupera el pols i el pas i anuncia dues veus, amb Pedro Sánchez i Yolanda Díaz en harmonia, un acord amb la UE per a la reforma de les pensions.

El disgust entre els acòlits del culte a la nefasta destinació del govern Frankenstein resulta doble. D'una banda, se n'han anat en orris diverses setmanes d'esforç aferrissat per anunciar una guerra sense treva als passadissos de la coalició, gairebé avançant una intervenció de la Guàrdia Civil al Ministeri d'Igualtat ordenada directament per Moncloa i especular amb una imminent remodelació de l'Executiu per fer fora els de Podem que no se sàpiguen comportar com Déu mana.

De l'altra, es desinflen les brillants expectatives de la brigadilla d'eurodiputades-os, opinadors i experts que fa mesos que estan acampats davant la seu de la UE, reclamant i anunciant l'imminent desembarcament de les forces d'interposició comunitàries per posar ordre entre tanta manca del govern vermell satànic. Com si no hagués estat suficient el ridícul que van patir fa un parell de setmanes amb la fi del món anunciat arran de la peripatètica visita oficial/escapada romàntica de la singular comissió enviada pel Parlament Europeu; encara no sabem molt bé a què ni en condició de que.

El convenciment de la dreta política i mediàtica espanyola respecte que, a Europa, només estan esperant que els proporcionem una excusa per intervenir-nos i alegrar-los el dia resulta un dels casos de fe més abnegada i paleta que ha contemplat Occident. De l'acord per a la reforma de les pensions, el millor que es pot dir és que, després de dues dècades de retallades ideològiques i una campanya sistemàtica contra la seva sostenibilitat, ja era hora que es comencés a posar la mirada als ingressos, no només a la contenció de la despesa. La inicial rebequeria de la CEOE és la millor prova. El pitjor és que segueix comprant, en part, aquesta idea que els baby boomers son la marabunta ferotge que ve a menjar-se la guardiola de les pensions i ha de ser continguda per qualsevol mitjà necessari.

El nostre sistema de pensions ha funcionat com el gran pagà de l'Estat durant els darrers quaranta anys. Des de les pensions no contributives al deute públic, sempre hi havia l'Estat per pagar comptes que no li corresponien. Ho va fer, i en bona part ho segueix fent, amb un sistema de finançament que deixa fora les rendes més altes, facilita l'opció de sortida a qui es pot finançar, una solució privada més avantatjosa i castiga sistemàticament les dones i els treballadors més precaritzats a la seva vida laboral.

N'hi ha hagut prou amb corregir lleument aquest forat perquè es generin més de 15.000 milions de recursos addicionals. Imagineu-vos el que es podria arreglar si desenvolupem tot el potencial redistributiu del sistema —la quota de solidaritat per a les rendes altes que no cotitzen al complet arribarà -sorprengui-se- al 6% el 2045—, deixem de bonificar les empreses grans per mantenir els seus marges de benefici o comencem a pagar amb impostos les factures de l'estat del benestar —les pensions no contributives, per exemple— que encara suporta el nostre sistema de pensions. No és un miracle. Es diu governar. I el Ministre Escrivà ho ha fet.