L'estiu del 1936, una jove miliciana desplega, alegre i confiada, una bandera roig-i-negra de la CNT-FAI en una barricada aixecada al carrer Hospital al costat de la Rambla, amb la Casa dels Paraigües al fons. Aquella imatge, símbol de l'ànima revolucionària i de les esperances del poble en armes, es va convertir en una de les icones de la guerra civil espanyola més difoses a tot el món, reproduïda en postals, revistes i fins i tot samarretes per a gossos o cascos de moto, encara que no es va saber qui n'era l'autor, Antoni Campañà, fins que un dels seus néts la va trobar el 2018 al garatge de casa seva dins d'una caixa vermella que el fotògraf havia ocultat per por a la repressió de les autoritats franquistes. Primer misteri resolt. Però qui era aquella llibertària somrient i confiada?
Quan fa dos anys el matrimoni francès format per François i Liliane Gomez van veure la imatge desplegada a la façana del MNAC anunciant l'exposició La guerra infinita. Antoni Campañà. La tensió de la mirada. 1906-1989, no ho van dubtar ni un segon. “Però si és la tia àvia Anita!”. Anita era el nom familiar d'Ana Garbín Alonso, una dona lliure i llibertària que havia treballat com a dependenta a Can Jorba i que, al moment de la foto, tenia 21 anys, estava divorciada del seu primer marit, tenia una filla, Liberty, de tres anys, i mantenia una relació apassionada amb un oficial de l'exèrcit republicà que tenia una segona família a França. Vivien a prop del passeig de Gràcia.
Però, qui va ser l'autèntica miliciana? Sens dubte, almenys per a mi, la de la foto més incònica de la guerra civil, és la de Maria Ginestà. Encara que l'autèntica, autèntica, va ser Conxa Pérez Collado.
Va defensar la ciutat el 1936, va lluitar al front, va convertir la seva ‘parada’ de Sant Antoni en un refugi anarquista durant el franquisme, octogenària va ser en el 15-M i, ara, una plaça porta merescudament el seu nom: Conxa Pérez Collado.
Marina Ginestà sembla que serà sempre, malgrat la decebedora intrahistòria de la fotografia que la va fer cèlebre, la miliciana de Barcelona, però n’hi va haver de veritat, com Conxa Pérez, anarquista literalment amb caràcter que Barcelona acaba d’homenatjar com es mereix, amb una porció de la ciutat al seu nom, una de les quatre places que envolten el mercat de Sant Antoni, ja que, no en va, acabada la guerra i de tornada de l’exili, hi va obrir una botigueta de roba interior i bijuteria que alhora de pràctica per a les compres era un punt de trobada de militants llibertaris en la més absoluta clandestinitat i, en ocasions, fins i tot d’amagatall. Si Barcelona té encara un deute pendent de pagament amb el moviment anarquista, una cosa que, segons es miri, és bastant evident, acaba d’abonar una altra quota.
No hi ha millor cisell per esculpir icones que la fotografia i, vet aquí el hàndicap, no hi ha fotos de Pérez de jove amb el fusell a l’espatlla i amb la mirada lluminosa com la que Hans Gutmann li va fer a Ginestà al terrat de l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya, quarter general del PSUC durant la guerra, des d’on a través d’una de les dues ‘o’ de Colón es treia el canó d’una metralladora per disparar a l’enemic, no al feixista, sinó a qui, per indicació de Stalin, es considerava un perillós quintacolumnista, gent com George Orwell, que va militar en el POUM, i, pitjor encara, anarquistes com Pérez, de la FAI i la CNT.
No hi ha fotos gallardes de Pérez, tret de les que li van fer ja d’àvia en les protestes del 15-M i altres lluites actuals, perquè mai va deixar de militar. En realitat, de la major part d’anarquistes de finals del segle XIX i principis del XX només hi sol haver dues fotos, una de cara i una altra de perfil, les de fitxa policial, molt sovint amb un ull de vellut o algun altre senyal del pànic que causaven les idees llibertàries llavors en la gent d’ordre i en els seus agents uniformats. ¿Quines idees? Doncs reivindicacions com el divorci, el dret a l’avortament, la jornada laboral de vuit hores, el rebuig dels lloguers abusius, l’accés fàcil als anticonceptius i, més de mig segle abans de Woodstock, fins i tot l’amor lliure, una matèria sobre la qual la mateixa Pérez, amb 95 anys acabats de complir, va dir una cosa memorable quan el 2010 la va entrevistar Helena López per a aquestes mateixes pàgines: «Era una qüestió més teòrica que pràctica. Debatíem molt sobre el tema, però a l’hora de la veritat cada un estava amb el seu company».
La lluita pòstuma de la Conxa, feminitzar el nomenclàtor - De Conxa Pérez s’ha recordat diverses vegades la seva trajectòria, però la seva vida és com aquestes pel·lícules, com ‘El hombre tranquilo’ o ‘Que bonic que és viure’, que un mai es cansa de tornar a veure. Va néixer el 1915 a les Corts i amb 13 anys ja entrava cada dia a treballar a la fàbrica, en un temps en què cada cadena de muntatge o del que fos era, com se sap, una fèrtil placa de Petri en la qual el sindicalisme creixia i es multiplicava. El seu va ser el que va heretar del seu pare, l’anarquista.
La Segona República es va proclamar quan només tenia 16 anys però quan ja tenia les idees molt clares. «A nosaltres la República no ens va donar tanta llibertat com esperàvem», va afirmar en una ocasió en una entrevista. Es referia, per exemple, al que va passar aquell dia en què, en una assemblea en què van intervenir Buenaventura Durruti, Federica Montseny i Germinal Esgleas es van debatre diverses emergències a què s’havia de donar resposta. Una d’aquestes era que una rebaixa del 50% en el preu dels lloguers, un problema endèmic d’aquesta ciutat des de molt abans fins i tot que caiguessin les muralles i que ni tan sols la construcció de l’Eixample, quin ‘pelotazo’, va resoldre. Juntament amb altres companys i a bord d’una camioneta, van voler portar la seva proposta a l’Ajuntament de Barcelona, però a l’arribar a l’altura de la plaça de Sant Jaume va desencadenar una tiroteig, així que al final no hi va haver diàleg ni res que se li semblés.
S’ha de tenir aquest teló de fons present per comprendre per què el 1933 Pérez va passar diversos mesos a la presó de Reina Amàlia. En el transcurs d’una manifestació va amagar entre la roba la pistola d’un altre militant anarquista. Aquest error la va portar a conèixer de primera mà la llavors anomenada Facultat del Crim, la presó que s’aixecava al solar que avui ocupa la plaça de Folch i Torras del Raval. Des del 1904, aquell lloc infame, escenari de sonats ajusticiaments públics a finals del segle XIX, va passar a ser exclusivament presó de dones, però allà s’hi anava no només per delinquir, sinó, sobretot, per ser adúltera, lesbiana, prostituta, fins i tot per dir-li adeu-siau al marit i, per descomptat, per ser anarquista, sembla que el pitjor dels pecats. Tan mala fama tenia aquella presó que, tot just començar la Guerra Civil, van ser els militants de la CNT els que en van obrir les portes i, no contents amb buidar-ne les cel·les, van començar en aquell mateix instant a demolir-la a pic i pala.
Aquell dia, no obstant, Pérez era a l’altra punta de la ciutat, al bar Los Federales, punt de trobada habitual de conciliàbuls llibertaris, potser no de tanta fama com l’icònic bar La Tranquilidad, i al saber-se que un cop d’Estat amenaçava la democràcia va partir amb un grup de companys a prendre la caserna de Pedralbes. «Ens en vam anar a atacar la caserna amb la pistola del meu pare i alguns fusells. Només uns bojos com nosaltres eren capaços de creure que amb aquest armament es podia atacar una caserna». L’anècdota, tal com l’explicava en vida, no acabava allà. Els militars els van franquejar el pas fins a l’arsenal i dels armaris es van emportar una gran quantitat d’armes, però al cap d’una estona es van adonar que s’havien oblidat la munició i van tornar a buscar-la.
Tot això era molt de Gila, efectivament, però aquella encara joveníssima dona va ser al front, va protagonitzar alguna heroïcitat, com el dia que va salvar la vida a un milicià ferit i va sortir indemne d’inferns com el de Belchite, i acabada la guerra, com tants d’altres, va passar pel terrible camp de refugiats d’Argelès. En realitat, com són les coses, l’única ferida que la va acompanyar durant anys en forma de metralla incrustada a les seves carns la va patir a la plaça de Catalunya de Barcelona el maig de 1937, en l’anomenada guerra dins de la guerra. Per descomptat que no va tenir res a veure en això, però el bàndol contrari de Pérez llavors era el que icònicament representava Marina Ginestà. Els comunistes controlaven la plaça des de l’hotel Colón. El que va passar portes endins d’aquell establiment encara no ha sigut meravellosament recreat en cap pel·lícula o documental. Quin error. Els burgesos que s’hi allotjaven van fugir a la carrera quan Barcelona va començar a fer olor de pólvora i, durant uns quants dies, els camarades del PSUC van ocupar-se del rebost i del moble bar. Va ser en aquells luxosos salons en què a algú se li va acudir pujar Ginestà a l’últim pis i, amb un ‘despentinat’ que li dona una força narrativa incommensurable a la imatge, aconseguir aquella foto que el 2002 es va fer cèlebre quan es va rescatar, perduda com estava, del fons d’imatges de l’agència Efe.
Els anarquistes, en canvi, sempre han anat una mica curts d’aquesta imatgeria, almenys a Barcelona, on pot ser que la seva representació més coneguda, tot i que tampoc gaire, sigui aquesta figureta que Antoni Gaudí va fer esculpir a la façana de la Sagrada Família en què un dimoni amb cos de serp entrega una bomba Orsini a un pèrfid anarquista.
La plaça que li han dedicat a Conxa Pérez és, qüestió de gustos, una de les més boniques de la ‘superilla’ de Sant Antoni, però el més remarcable és que en aquesta ocasió la regidoria de memòria que pilota Jordi Rabassa no ha anat amb miraments i eufemismes i en gravat sobre el marbre de la placa queda clar que l’homenatjada era una llibertària. En ocasions anteriors, com va passar amb Joan Peiró, la seva filiació anarquista es va dissimular amb el truc sapastre de dir que era sindicalista.
Conxa Pérez va morir amb 98 anys el 2014.
El reconeixement a la seva trajectòria, per fortuna, li va arribar en vida. No només va ser una activista més del 15-M, sinó que mai va tenir un no per a totes aquestes generacions de joves que per un o un altre motiu volien conèixer-la o entrevistar-la. Un dia, li va dir a la Llum, la seva amiga, gairebé una fillola, que ja estava cansada, que millor ja n’hi havia prou. Als quatre dies va morir. -
.jpg)
.jpeg)
.webp)
