· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

EL PA DE CADA DIA



Almenys 51 persones han mort en un nou naufragi produït a la ruta cap a les Canàries. El col·lectiu Caminando Fronteras ha comunicat que 37 homes, 11 dones i tres nens han perdut la vida aquest dissabte. "Van passar vuit dies d'horror en una pneumàtica a la deriva", ha informat al compte de Twitter l'activista Helena Maleno. "De l'embarcació que va sortir de Tan Tan només hi ha quatre supervivents que es troben hospitalitzats. El 21 de juny, 37 persones, incloent-hi una nena, van desaparèixer (només es van poder rescatar els cossos d'una nena i d'un adult) i 24 van haver de ser rescatats arran de l'enfonsament d'una llanxa neumàtica amb què intentaven arribar a les illes Canàries. La barca va sortir de la costa del Sàhara Occidental amb una seixantena de persones a bord i poc abans de les 8 del vespre Salvament Marítim, després de rebre un avís, va alertar les autoritats de Rabat perquè s'encarreguessin de coordinar-ne el rescat. Tot i això, els nàufrags van passar tota la nit esperant el rescat, que no va arribar fins al cap de 12 hores després de l'alerta.

Segons un enregistrament, avançat per la Cadena SER, una operadora del centre de coordinació de Salvament Marítim i un pilot d'avió que era a la zona van estar debatent sobre a qui pertanyien les aigües on era l'embarcació en perill, si al Marroc o a Espanya, i el pilot va avisar que eren d'Espanya. Finalment, l'organisme de salvament va avisar els equips de Rabat, que van trigar tota una nit a reaccionar.

La mort a la frontera s'instal·la per falta de mitjans de rescat i l'escassa col·laboració entre els països per defensar el dret a la vida", ha afegit. I el que fa més mal a part de les morts, el pitjor de tot, és que la notícia ja no és notícia, un breu en alguns digitals i gràcies. És clar que això els passa perquè l'embarcació s'havia d'haver anomenat 'Titán'. És el pa de cada dia, però a aquesta pobra gent ni això els queda. Fins quan consentiran aquest lent genocidi els governs dels respectius països?

XAROP DE LLENGUA

 


A la farmàcia s’expenen beuratges. En la política i el pe­riodisme, també. A Espanya va ser tradicional el xarop de bastó, però el modern és el brou de llengua. Del jarabe de pico, purgar amb la paraula, la xerrameca, ja se’n queixaven, al segle XIX, contra els discursos inflamats d’absolutistes i liberals. Uns clamaven per la “religió” i d’altres per la “llibertat”. I, tots, per la “pàtria”, encara que tota sola es va morir: en cent anys, quatre guerres civils. No la va salvar ni Castelar, gran orador, amb el seu Partit Possibilista, que a Barcelona tenia el diari, no podia ser altrament, Las Circunstancias. - lavanguardia.com

La ciutadania ha d’estar previnguda contra el brou de llengua, que és al cos social el que l’oli de ricí és al cos físic. El ricí és una planta airosa de fulles vermelles. Però el suc de la llavor ja se sap com actua: accelerant el buidatge intestinal. No ens deixem ara medicar amb aquell altre purgant que és el brou de llengua, administrat des d’una política caïnita i una premsa maniquea. O estàs amb mi o estàs contra mi. Quines ganes de dir-los: “Muts i a la gàbia”. Es pretén purgar el votant perquè expel·leixi el vot esperat, no sense abans haver-li fet empassar-se que el país va malament i el govern és el pitjor. Uns són “ Espanya” i la “llibertat”, i vet aquí que els altres, no: són l’enemic. Hi ha líders i reporters incendiaris, personatges castissos que guanyen adeptes perquè el seu xarop inculpador funciona amb votants disposats a empassar-s’ho tot i ser laxats. El brou de llengua, el ricí de la política, és el compost de parlaments, declara­cions, titulars i columnes d’opinió que neguen l’evident i afirmen l’inexistent, avui amb Trump com a mestre.

Xarop de llengua és aquella mena de discurs polític i de premsa que es compon de desqualificacions, paraules buides, exageracions i promeses o vaticinis vans. Al final, l’elector es pensa que en aquest país “no es pot fer res” i que està “a punt de trencar-se”. I vota intoxicat, no amb el cap fred. Penseu abans de votar: què aportaran realment els que fan política amb xarop de llengua? Tot i que a aquesta patuleia de populistes el que més els hi agrada és repartir el xarop de bastó.

LA ALCALDESA CUANDO BESA

L'alcaldessa del PP de la localitat càntabra de Santa Cruz de Bezana, Carmen Pérez, ha censurat la pel·lícula de Buzz Lightyear de la programació de cinema d'estiu del municipi per una escena en què es fan un petó a dues dones. Pérez governa en coalició amb Vox el poble de poc més de 13.000 habitants. La política ha ordenat que es canviï la programació de les pel·lícules que es projectaran al cinema públic durant els propers mesos per evitar que es reprodueixin les imatges en què una parella de dones es fa una mostra d'afecte. En aquest cas, la preqüela de 'Toy Story' serà substituïda per la cinta 'Los Tipos Malos'. No obstant, aquesta no és la primera polèmica que sacseja Santa Cruz de Bezana des que PP i Vox van pactar. Quan es van fer amb el comandament, Pérez va decidir retirar de la façana de l'ajuntament la bandera de l'arc de Sant Martí que commemorava la celebració de l'Orgull LGTBI. Alguns veïns ja s'han manifestat contra aquestes decisions.

Sembla que aquesta alcaldessa donarà minuts de glòria a la premsa, i és que 'la alcaldesa cuando besa, es que besa de verdad', a un home i no a una senyora, que ella és molt seriosa i molt seva, al·leluia!

L'estrena de 'Lightyear' va estar envoltada de polèmica en alguns països per l'escena del petó lèsbic. En concret, el film no es va poder exhibir a 14 països del Pròxim Orient i Àsia, entre ells Kuwait, Emirats Àrabs i Malàisia. Per cert, el petó és més cast que Susana.

RETORN AL SEGLE XV

 


"He trobat més odi anticatalà entre els comuns que en gent del PP o Cs" - Manuel Delgado.

L’onada per l’abstenció independentista creix a les xarxes socials. Hi surfegen intel·lectuals molt rellevants. Fa anys que denuncien que la pena pels dirigents empresonats va substituir els objectius del procés. Consideren que els partits independentistes han estat fent xantatge emocional i que ara teatralitzen un sobiranisme que, de fet, emmascara un regionalisme ineficient i desnatat.

Fa quatre anys, Jordi Graupera, abanderat d’aquesta posició, es va presentar a les generals amb la fórmula Primàries, que pretenia unificar des de la base tots els corrents independentistes. No va tenir mals resultats: 28.253 vots (3,7%) a Barcelona, però no va assolir l’escó. Era massa d’hora. Les bases independentistes encara estaven dominades per la boira lacrimal. Ara sembla que arriba el seu moment. L’onada abstencionista que s’està preparant pretén emular l’estratègia de Bildu, que durant la il·legalització i la lehendakaritza socialista de Patxi López va posar les bases d’un projecte que anys després està a punt de fer el sorpasso generacional al PNB. L’argument principal dels abstencionistes és que els partits independentistes no canviaran mai pel seu compte, ja que s’imposa sempre l’interès dels professionals que viuen de la política. Se’ls ha de fer canviar per força, d’aquí l’estratègia conductista de l’abstenció: “O canvieu o us deixarem sense escons”. Els abstencionistes veuen més perillosa la fossilització d’un independentisme banal, que no pas l’arribada de Vox al govern central. Joan Burdeus culminava un seu article al digital Núvol amb aquesta frase: “Sento molta més esperança en el que es pot moure a Catalunya si continuem fiscalitzant que no pas por em fa un govern de PP i Vox”.

Poc o molt, l’abstenció intencionada perjudicarà els partits independentistes. Acabarà de fer-los perdre l’hegemonia, ja molt erosionada. Ara bé, l’alternativa del PSC serà molt limitada, també. El catalanisme del PSC i comuns no té capacitat de seducció en el bloc independentista. És probable, encara, que, com vaig explicar la setmana passada, una part del nacionalisme català acabi desembocant en la versió extremosa de Ripoll. PP i Vox, finalment, tindran a Catalunya un petit hortet; limitadíssim. En resum: la política catalana avança a marxes forçades cap a una hiperfragmentació.

El tots contra tots farà que el país retorni a una conflictivitat com la del segle XV. Ningú no tindrà la força mínima que cal per dirigir el país. Potser la política israeliana, també fragmentadíssima, s’ho pot permetre: Israel és un Estat molt fort. Però el fracàs de totes les brúixoles catalanes pot ser determinant per al final d’una partida que el franquisme va determinar, que la unitat catalanista de l’antifranquisme va conjurar i que el nacionalisme pujolià, primer, i l’independentisme, després, van exasperar amb la idea que els equilibris catalans eren un impediment per a la normalitat nacional. Aquesta normalitat ha resultat ser explosiva. La hiperfragmentació creixent n’és el resultat.

És sabut que la història no serveix com a lliçó; i menys en el temps de l’adamisme, en què són tants els que es creuen que comencen de zero. Però continua sent interessant consultar-la. Fins al segle XVII no apareixen els primers brots verds de superació de la hiperfragmentació del XV, i fins al XVIII no es gesta la revolució industrial. Fins a finals del XIX no apareix un Verdaguer. La prosa de Fabra i Pla arriba al XX. Per refer-se, aquest país hipertrossejat d’ara té tant de temps per endavant? - Retorn al segle XV - Antoni Puigverd

EL VALOR DE LA PARAULA

 


Fa uns dies a la vanguardia felicitaven la candidata del PP a Extremadura, Maria Guardiola, per anteposar les conviccions als interessos del seu partit. “Bravo per Guardiola”, titulem amb admiració. La dirigent popular s'havia oposat al pacte amb Vox amb l'argument que no podia deixar entrar al govern regional “aquells que neguen la violència masclista, els que estan deshumanitzant els immigrants i els que despleguen una lona i tiren a una paperera la bandera LGTBI”.

La valenta andanada de la política popular ha durat tot just deu dies. Davant el risc que es convoquin noves eleccions a Extremadura, ahir va optar per retractar-se de manera solemne i amb cara compungida. La seva declaració és una frase per guardar als manuals de comunicació política: “La meva paraula no és tan important com el futur dels extremenys”. Gairebé a la mateixa hora en un acte a Madrid, Alberto Núñez Feijóo, aliè a allò d'Extremadura, reivindicava el valor de la paraula: “Sense paraula no hi ha política”. Llàstima que la mateixa Guardiola hagi deixat en evidència aquesta bonica màxima del líder.

Almenys en l'acord aconseguit ahir entre PP i Vox, la dirigent popular ha arrencat un compromís “per eradicar els discursos masclistes que promoguin o justifiquin la violència contra la dona” i no hi ha cap punt conflictiu sobre els drets de la comunitat LGTBIQ+, ni dels immigrants. Això sí, hi ha punts que poden semblar conflictius, com ara el manteniment de la central d'Almaraz o la idea d'eliminar “qualsevol trava burocràtica en matèria climàtica que afecti la prosperitat o la llibertat dels extremenys”.

La crispació, el somriure forçat de Maria Guardiola ahir a l'hora de signar al pacte, semblava més aviat el somriure de qui signa la seva pròpia sentència de mort. Però ella, com Felipito Tatacún, segueix, i tot allò dels principis, la dignitat, etc, se l'ha empassat com un gripau, a qui ha privat de convertir-se per això en un príncep blau i, per tant, a ella en una princesa. Fi de la cita.

El que és clar és que l'acord d'Extremadura alinea el PP d'aquesta comunitat amb l'estratègia dels populars a la resta de comunitats on han pactat governs autonòmics amb Vox. A la direcció del PP li ha costat força esforç i desgast arribar a una trista conclusió: no els agrada pactar amb Vox, però si no hi ha més remei cal fer-ho. És un preludi del que pot passar el 23-J?

PERQUÈ TRIOMFA EL DISCURS DE L'ODI


Els partits polítics i grups de poder ja saben que l'odi i la desinformació són estratègies amb què tenen molt per guanyar a l'hora de captar o desincentivar vot. Fa temps que les utilitzen a les seves campanyes i declaracions. Està comprovat que l'odi desplaça el pensament racional, treu el més emocional i es reforça el contingut associat, explicaven Virginia Martín, professora de Periodisme a la Universitat de Valladolid, i Sergio Arce García, professor i investigador en Comunicació Digital i Xarxes Socials d'UNIR a un article publicat dilluns a The Conversation. I aclarien que no calen atacs contundents contra l'adversari, sinó que n'hi ha prou amb un degoteig continu de missatges d'odi de mitjana i baixa intensitat a través de xarxes socials perquè calin no només entre la població ideològicament més propera sinó també entre votants d'altres partits , que acaben per normalitzar aquests continguts, de manera que la societat en el seu conjunt és més manipulable “perquè els que odien units voten units”.
Ara, el lingüista i antropòleg del llenguatge Marcel Danesi ha fet llum sobre per què aquests missatges resulten tan efectius i penetrants i com el cervell està programat per creure mentides i teories de la conspiració quan s'utilitza el llenguatge adequat.
Certes estructures verbals manipulen els mecanismes de cognició i les creences. Danesi acaba de publicar un treball en què mostra com el llenguatge influeix en els mecanismes de cognició i creença de les persones i com en funció de les paraules utilitzades es poden activar circuits neuronals per assentar creences sense passar pels centres de raonament cognitiu.
Segons la seva investigació -recollida al llibre Política, mentides i teories de la conspiració (Taylor & Francis), que es va publicar ahir-, els nostres cervells estan programats per creure aquestes mentides i discursos de l'odi.

“El llenguatge és tant una eina com una arma, i quan s'usa com a arma, la ment es veu afectada negativament activant circuits que hi estan profundament incrustats, com el de les creences”, explica Danesi en una conversa per correu electrònic. Detalla que, normalment, aquest mecanisme es coordina amb la raó i la compressió però “un mestre manipulador de paraules pot trencar aquesta coordinació, treure a la superfície les creences negatives i, a través seu, activar constantment els sentiments” del receptor. Adolf Hitler utilitzava els termes plaga i paràsits per referir-se a persones de determinats col·lectius i que així el cervell els vinculés a la idea d'animals, segons la investigació de Danesi Terceros I, després d'haver analitzat els discursos de dictadors com Mussolini, Stalin, Putin i Hitler, així com els de grups d'odi destacats, Danesi té clara quina és l'arma, “l'ham lingüístic” que s'utilitza per inculcar i propagar l'odi cap als altres: les metàfores deshumanitzants. Paraules com “plagues”, “rèptils” o “paràsits” van ser usades pel règim nazi per comparar les persones estrangeres o pertanyents a minories amb animals. I el mateix van fer els grups supremacistes blancs als EUA i fan els moviments polítics populistes i d'extrema dreta ara per crear odi cap als estrangers o pels que escapen al patró que ells defensen.
“La metàfora és un dels principals camins cap al sistema de creences de la ment perquè té la capacitat de connectar dominis de significat que normalment es mantenen separats i que quan es barregen creen la seva pròpia veritat”, argueix el professor de semiòtica i antropologia lingüística de la Universitat de Toronto. Professor Antropologia lingüística Univ.Toronto. I ofereix un exemple: “Si algú és etiquetat com un paràsit el cervell comença a veure aquesta persona metamorfosant-se en un insecte en la imaginació; si aquesta metàfora es repeteix constantment comencem a fer poca distinció entre aquest tipus de persona i l'insecte, perquè els dos conceptes es fusionen en una unitat de pensament i poques vegades s'aconsegueixen desconnectar ja amb paraules i arguments”.

Danesi admet que no sap per què passa això, però sí que les metàfores tenen el poder d'activar sistemes de creences falses enterrades a la ment, que aprofiten circuits existents al cervell que vinculen imatges i idees importants sense passar pels centres de raonament cognitiu superiors, fent que els pensaments es concentrin en certes coses mentre ignoren altres “allò que sovint condueix a la ira i l'odi contra individus o grups específics”. L'antropòleg explica que, a més, com més s'activen aquests circuits, més connexions neuronals s'estableixen “fins que es fa gairebé impossible apagar-los”. Per això, diu, que una vegada que les persones comencen a creure mentides o teories de la conspiració, és poc probable que canviïn d'opinió fins i tot si se'ls presenten proves que contradiuen les seves creences.
I el mateix passa amb les teories de la conspiració: una vegada submergits en aquesta narrativa inventada, gairebé no hi ha manera de sortir-ne perquè els esdeveniments al món s'interpreten d'acord amb ella i com a “prova” que és veritat. Afegeix que, a més, les persones manipulades per mentides rebutjaran les notícies que no confirmin les seves creences o les interpretaran com a evidència que alguna entitat conspira per dissuadir-los de “la veritat”.

Els neurocientífics expliquen que això té molt a veure amb la manera com funciona el cervell. Beatriz Fagundo, doctora en neurociència cognitiva, explica que “al cervell li costa molt –és a dir, gasta molta energia– crear un aprenentatge, un patró concret d'activació de neurones, i un cop l'ha creat el guarda per poder-lo recuperar, de manera que quan rep una informació que va en línia amb el que ja s'ha après li és més fàcil, i per això té tendència a creure i donar per bo allò que encaixa amb allò que té après”. En canvi, el cervell ignora la informació que no encaixa amb els patrons previs “perquè genera dissonància cognitiva, perquè és dir al cervell que està equivocat, i això costa molt i provoca malestar”, apunta la neurocientífica. - lavanguardia.com



CHANQUETE VOTA WAGNER

Alguna cosa va malament al món quan ens semblen més de confiança uns mercenaris que uns polítics. El liberalisme ens ha fet creure que una empresa és més nosaltres que una comunitat i per això votarem Feijóo i Abascal. Perquè ens manin els consells d’administració, la Desi, el Javi i els pinxos a sou. La democràcia ja està només en el recompte de vots nuls, en les males passades sociates i la Bea tenint la regla. Que Collboni sigui alcalde i no Agbar és la ranera de demo­cràcia, però almenys és de­mocràcia. Que Trias s’enfadi perquè no li han tornat l’empresa familiar no és democràcia. És Verano azul: una sèrie que ja la primera vegada l’havies vist massa vegades i era una merda. Alguna cosa va malament al món quan els homes malvats tenen crèdit només per dir la veritat. Quan ser sincer és millor que ser just. Tenir emo­cions té més valor que ser intel·ligent. Sentir més que pensar. El 23 de juliol pots votar amb l’estómac, amb el darrere o amb el pàncrees. Pots votar per molestar o fer-te el punk. Però recorda que, segons Jeff Lynne, ella era dolça amb Wagner però va acabar ballant per Chuck Berry. I l’ELO no mentia mai.


Alguna cosa va malament al món quan ser sincer és millor que ser just


Els genis del màrqueting pepero van inundar de para-sols blaus una platja artificial a Madrid, aviam si agafàvem l’acudit. Em sembla que qui no l’agafa són ells perquè ¿no s’adonen de com n’és de pervers Verano azul? Una sèrie on uns pijos madrilenys van a la perifèria a passar unes vacances i fan de tot el poble un carril bici. Que es fan col·legues d’una pintora sense talent, un aborigen amb vocació de rumba carcerària i un valencià amb vaixell encallat i guitarra comunista… Què es pot dir d’aquell nen a qui fan bullying dient-li Piraña i aquells pares amb medalles d’or a sobre dels pits peluts. Amb això volen que ens empassem Wagner i els votem…? Franco ha mort, cridava el Pancho. No us el cregueu: va cap a Moscou per la Castellana. - Carlos Zanon.

TOMMOUHI:CRÓNICA DE UN ERROR JUDICIAL

Ahmed Tommouhi estuvo preso 15 años después de que  la Audiencia Provincial de Barcelona le condenara a 24 años y 22 días de cárcel por cometer, supuestamente, dos agresiones sexuales en 1992.  Sin embargo, la persona encarcelada no era la correcta, sino alguien que se parecía mucho al verdadero violador. Después de estos 15 años de cárcel y de lucha por su inocencia, el Tribunal Supremo anula ahora la condena de Ahmed Tommouhi.

No es un final feliz. La de Ahmed Tommouhi es la historia de una injusticia descomunal, una cadena de injusticias, concatenadas e irreparables. Porque finalmente el Tribunal Supremo ha anulado el veredicto que le condenó a 24 años de cárcel, pero eso no repara el de Abderrazak Mounib, condenado con él, y que en el 2000 murió por un infarto en prisión donde no debería haber entrado.Mounib y Tommouhi, que no se conocían de nada, fueron condenados en septiembre de 1992 por varias violaciones cometidas en las provincias de Barcelona y Tarragona a lo largo de 1991. En septiembre de 1992, en plena resaca olímpica, un tribunal que presidía la actual ministra de defensa, Margarita Robles, los condenó por esas violaciones. En los tres años siguientes, Tommouhi sumó otras tres condenas por hechos similares. Su compatriota Mounib recibió también cuatro condenas en total por robo y violación. En total las penas para ambos sumaban en torno a cuarenta años de cárcel.

Pero en 1997 uno de los casos que se les había atribuido se desmontó, porque los análisis biológicos de una violación que se les había encasquetado demostraron que el autor era en realidad un ciudadano español, Antonio García Carbonell, que había actuado con un familiar suyo. Resultó que este sujeto guardaba un extraordinario parecido con Tommouhi y la prueba fundamental contra éste fue el reconocimiento en rueda policial. Con el agravante de que las víctimas habían visto su fotografía en la prensa y la habían podido observar también en directo en una conducción policial. Las condenas se basaron así en el reconocimiento facial por parte de las víctimas. Esta circunstancia motivó un debate –que persiste– sobre la solidez del testimonio de las víctimas de un delito, sea sexual o no, a menudo en circunstancias de enorme confusión y tensión.

En el resto de casos atribuidos a ambos marroquíes y que podría haber cometido García Carbonell no fue posible obtener pruebas concluyentes de ADN. De esta forma, no se pudieron reabrir o revisar las condenas a los dos marroquíes. Hubo más errores policiales y judiciales: uno de los dos condenados sufría un problema en los testículos que le impedía mantener una erección, y sin embargo, se le condenó por graves agresiones sexuales. Pero los informes médicos que lo acreditaban no fueron aportados de forma oportuna durante el proceso. Tampoco se llamó a declarar a un inquilino de la pensión de Terrassa en la que se alojaba Tommouhi cuando fue detenido, y que pudo acreditar que al menos una de las noches en las que hubo esas violaciones el albañil estaba en su habitación.

Agotada la vía judicial, y pese a los errores que los acusados intentaban evidenciar, su calvario entró en otro laberinto. Político. Mounib murió en presidio en el 2000, y Tommouhi se negó siempre a pedir el indulto, la única vía que en aquellos momentos le podía conceder la libertad. Cuestión de coherencia. Tommouhi también se negó a obtener cualquier tipo de beneficio penitenciario, al considerar que eran procedimientos establecidos para los culpables que se reinsertan, y él no se consideraba como tal. Se consideraba un inocente en prisión.

En un movimiento insólito, el exfiscal jefe de Catalunya José María Mena pidió el indulto en 1999 para ambos condenados. Desde la oposición, los socialistas exigían al gobierno del Partido Popular, liderado entonces por José María Aznar, que aplicaran la medida de gracia para aquellos dos hombres sin duda inocentes, pero cuando cambiaron las tornas y llegaron al poder fueron ellos los que le denegaron. "El gobierno ha decidido que no es un mensaje asumible indultar a una persona condenada por violación", declaró entonces lo que sería ministro de justicia, Juan Fernando López Aguilar. Incluso la víctima de la violación atribuida por error a Tommouhi (tenía 14 años cuando la sufrió) apoyó en una entrevista con El País el recurso del marroquí contra las sentencias que le condenaban.

Tommouhi salió de la cárcel en 2006, y cumplió la condena total en 2009. Había pasado 15 años en prisión por aquellos crímenes que no había cometido. Se perdió por completo la infancia de sus cuatro hijos. Por coherencia, Tommouhi rechazó siempre pedir medidas de gracia o el indulto: él era inocente y exigía ese reconocimiento

En el 2008, el caso Tommouhi fue tomado por el Parlament de Catalunya como un ejemplo de mala praxis judicial que nunca debía repetirse, aunque esto no supuso compensación alguna. Ya lo había tenido en 2001, cuando pudo demostrarse su inocencia científica y legalmente en el caso fehacientemente atribuido a García Carbonell, y que le supuso una indemnización de unos 108.000 €. Una tercera parte de esa cantidad la cobraron los abogados que habían defendido al marroquí, según él, y según expuso una investigación del periodista Braulio García Jaén, haciéndole firmar unos documentos que no entendía.


En salir de la prisión de Can Brians, Tommouhi se fiué a vivir a un pueblo de la provincia de Barcelona con su hijo Khalid, a quien habia dejado de ver a los once años. Antonio García Carbonell: el multiviolador de Ca n’Oriac malvive en una barraca al lado de una escuela en Sabadell.


MULTICULTURALISME

L'altre dia vaig contestar a una enquesta de la vanguardia sobre a quina tribu ideològica pertanyia, i em va sortir que era multiculturalista. Fent un Abascal vaig confesar-me que no tenia ni idea de què era aquest concepte, encara que el nom donava algunes pistes. Buscant per la xarxa he trobat aquest resum que dona llum a la meva foscor.

"Darrerament, el problema de la convivència de diverses cultures dins una mateixa societat ha estat a tots els mitjans de comunicació. Problemes com l'escolarització, els ritus o els costums (fins i tot a l'hora de vestir) han tret a la llum la necessitat que reflexionem sobre la diversitat cultural que comença a formar part de la nostra societat. Per això és molt important platejar-se el tema del multiculturalisme.

El món no està dividit en cultures amb fronteres naturals, ia totes les societats hi ha ètnies i trets culturals molt variats. Com que els membres de diferents cultures han de compartir llocs i institucions públiques, ja que han de conviure, sorgeix el problema de conjugar el respecte a altres cultures amb la necessitat de regles i drets comuns per a tots els ciutadans. El terme “multiculturalisme” es refereix a les demandes de minories culturals centrades en el reconeixement de la seva identitat cultural. Es reivindica un sistema que els garanteixi un “status” i uns drets propis. Les mesures han de ser permanents, no transitòries. En uns casos, es demana la inclusió al moviment majoritari, i en altres, com els nacionalistes, demanen un “status” diferenciat. El problema del nacionalisme quedarà apartat de moment.

El problema del multiculturalisme consisteix a ajustar el model polític d'una societat democràtica (que ignora les particularitats ètniques) amb les demandes de drets col·lectius que s'haurien de reconèixer als grups per la seva etnicitat. Si les cultures minoritàries no són protegides, corren el perill d'extingir-se i ser absorbides per la cultura dominant. Com conjugar aspectes com la igualtat i la imparcialitat, amb les particularitats de les cultures minoritàries? Violen la igualtat els drets col·lectius? D'una banda, es pretén que a l'hora de conviure només importa la igualtat, respecte a la llibertat aliena, sense intervenir els costums, o tradicions de cada cultura. D'altra banda, a tota societat hi ha aspectes com la divisió administrativa, els dies festius, els símbols de l'estat, les decisions lingüístiques... que afavoreixen un grup majoritari. Hi ha diverses maneres d'enfocar el problema del multiculturalisme. Ens centrarem principalment en tres autors:

Tylor a “La política del reconeixement” tracta de fonamentar una política que reconegui el dret de les cultures minoritàries. Segons Tylor, l'individu està modelat per la cultura a què pertany, i degradar una cultura és també degradar els seus individus. Si la democràcia valora la dignitat de l'individu, també ha de valorar la dignitat de la cultura a què pertany. El suport duna cultura és necessari per a la llibertat individual.

Es podria respondre a Tylor que l'home necessita un marc cultural, però no un de determinat. A més, avui dia les cultures no estan separades en compartiments estancs, sinó que les fronteres entre elles són permeables. Amb tot, Tylor respondria que la incomoditat que patiria la majoria és un mal menor, comparat amb el fet de perdre una cultura minoritària. El sistema polític ha de, segons Tylor, mantenir les identitats culturals que la formen, cosa que implica mantenir també els individus presents i futurs que la formen.

En segon lloc, Kymlicka reconeix les dificultats que acompanyen el multiculturalisme:

a) Risc que es protegeixi una minoria que manté pràctiques i tradicions contràries als drets humans i constitucionals.

b) Risc que es consolidin identitats minoritàries que trenquin amb una actitud cívica compartida i amb la convivència social.

Tot i això, Kymlicka afirma la necessitat d'un reconeixement i d'una protecció de les cultures minoritàries. Per mitjà d'una anàlisi minuciosa busca solucions límit que conjuguin els valors democràtics amb el reconeixement d'identitats culturals minoritàries.

En tercer lloc, J.Habermas. Segons ell, el sistema de drets no ha de ser cec a les diferències culturals. No cal formar territoris protegits, reserves o guetos, sinó una integració democràtica. La solució no es troba en diferents societats separades, sinó en una societat d'individus capaços d'adonar-se de la importància de protegir els contextos vitals i culturals en què l'individu s'ha forjat. La supervivència de les cultures no es pot enfocar com si fossin espècies. De fet, hi ha individus nascuts en una cultura que se situen críticament respecte a aquesta i decideixen passar a formar part d'una altra cultura. La puresa cultural no existeix i la defensa d'una cultura no pot evitar-ne el qüestionament. Les cultures han de ser defensades pel reconeixement que es mereixen els individus. La integració ha d'assolir el màxim grau possible, sempre que no es vagi en contra dels drets humans i de la constitució de la cultura democràtica.

Són satisfactoris algun d'aquests enfocaments? El fet del multiculturalisme ens situa en el problema de la tensió entre la universalitat i la diferència. Pretenem valors universals i alhora pretenem que es mantinguin les diferències com una cosa valuosa. Tornem sobre vells problemes, com la universalitat o relativitat dels valors (Sòcrates-sofistes), la pluralitat irreconciliable de models de vida bona (Aristòtil), o trobar unes pautes de justícia i deure (Kant). Pendents queden preguntes com quin paper exerceix la societat respecte a l'individu? Es pot assolir un conjunt de valors universals, que acceptin totes les cultures? Com es pot assolir la convivència entre diferents cultures? Ha de desaparèixer la cultura minoritària? Ha de ser absorbida per la societat majoritària? La societat d'acollida ha de plegar-se a les necessitats de les cultures minoritàries? Fins a quin punt?

L'AUTÈNTICA MILICIANA

L'estiu del 1936, una jove miliciana desplega, alegre i confiada, una bandera roig-i-negra de la CNT-FAI en una barricada aixecada al carrer Hospital al costat de la Rambla, amb la Casa dels Paraigües al fons. Aquella imatge, símbol de l'ànima revolucionària i de les esperances del poble en armes, es va convertir en una de les icones de la guerra civil espanyola més difoses a tot el món, reproduïda en postals, revistes i fins i tot samarretes per a gossos o cascos de moto, encara que no es va saber qui n'era l'autor, Antoni Campañà, fins que un dels seus néts la va trobar el 2018 al garatge de casa seva dins d'una caixa vermella que el fotògraf havia ocultat per por a la repressió de les autoritats franquistes. Primer misteri resolt. Però qui era aquella llibertària somrient i confiada?

Quan fa dos anys el matrimoni francès format per François i Liliane Gomez van veure la imatge desplegada a la façana del MNAC anunciant l'exposició La guerra infinita. Antoni Campañà. La tensió de la mirada. 1906-1989, no ho van dubtar ni un segon. “Però si és la tia àvia Anita!”. Anita era el nom familiar d'Ana Garbín Alonso, una dona lliure i llibertària que havia treballat com a dependenta a Can Jorba i que, al moment de la foto, tenia 21 anys, estava divorciada del seu primer marit, tenia una filla, Liberty, de tres anys, i mantenia una relació apassionada amb un oficial de l'exèrcit republicà que tenia una segona família a França. Vivien a prop del passeig de Gràcia.

Però, qui va ser l'autèntica miliciana? Sens dubte, almenys per a mi, la de la foto més incònica de la guerra civil, és la de Maria Ginestà. Encara que l'autèntica, autèntica, va ser Conxa Pérez Collado.

Va defensar la ciutat el 1936, va lluitar al front, va convertir la seva ‘parada’ de Sant Antoni en un refugi anarquista durant el franquisme, octogenària va ser en el 15-M i, ara, una plaça porta merescudament el seu nom: Conxa Pérez Collado.

Marina Ginestà sembla que serà sempre, malgrat la decebedora intrahistòria de la fotografia que la va fer cèlebre, la miliciana de Barcelona, però n’hi va haver de veritat, com Conxa Pérez, anarquista literalment amb caràcter que Barcelona acaba d’homenatjar com es mereix, amb una porció de la ciutat al seu nom, una de les quatre places que envolten el mercat de Sant Antoni, ja que, no en va, acabada la guerra i de tornada de l’exili, hi va obrir una botigueta de roba interior i bijuteria que alhora de pràctica per a les compres era un punt de trobada de militants llibertaris en la més absoluta clandestinitat i, en ocasions, fins i tot d’amagatall. Si Barcelona té encara un deute pendent de pagament amb el moviment anarquista, una cosa que, segons es miri, és bastant evident, acaba d’abonar una altra quota.

No hi ha millor cisell per esculpir icones que la fotografia i, vet aquí el hàndicap, no hi ha fotos de Pérez de jove amb el fusell a l’espatlla i amb la mirada lluminosa com la que Hans Gutmann li va fer a Ginestà al terrat de l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya, quarter general del PSUC durant la guerra, des d’on a través d’una de les dues ‘o’ de Colón es treia el canó d’una metralladora per disparar a l’enemic, no al feixista, sinó a qui, per indicació de Stalin, es considerava un perillós quintacolumnista, gent com George Orwell, que va militar en el POUM, i, pitjor encara, anarquistes com Pérez, de la FAI i la CNT.

No hi ha fotos gallardes de Pérez, tret de les que li van fer ja d’àvia en les protestes del 15-M i altres lluites actuals, perquè mai va deixar de militar. En realitat, de la major part d’anarquistes de finals del segle XIX i principis del XX només hi sol haver dues fotos, una de cara i una altra de perfil, les de fitxa policial, molt sovint amb un ull de vellut o algun altre senyal del pànic que causaven les idees llibertàries llavors en la gent d’ordre i en els seus agents uniformats. ¿Quines idees? Doncs reivindicacions com el divorci, el dret a l’avortament, la jornada laboral de vuit hores, el rebuig dels lloguers abusius, l’accés fàcil als anticonceptius i, més de mig segle abans de Woodstock, fins i tot l’amor lliure, una matèria sobre la qual la mateixa Pérez, amb 95 anys acabats de complir, va dir una cosa memorable quan el 2010 la va entrevistar Helena López per a aquestes mateixes pàgines: «Era una qüestió més teòrica que pràctica. Debatíem molt sobre el tema, però a l’hora de la veritat cada un estava amb el seu company».

La lluita pòstuma de la Conxa, feminitzar el nomenclàtor - De Conxa Pérez s’ha recordat diverses vegades la seva trajectòria, però la seva vida és com aquestes pel·lícules, com ‘El hombre tranquilo’ o ‘Que bonic que és viure’, que un mai es cansa de tornar a veure. Va néixer el 1915 a les Corts i amb 13 anys ja entrava cada dia a treballar a la fàbrica, en un temps en què cada cadena de muntatge o del que fos era, com se sap, una fèrtil placa de Petri en la qual el sindicalisme creixia i es multiplicava. El seu va ser el que va heretar del seu pare, l’anarquista.

La Segona República es va proclamar quan només tenia 16 anys però quan ja tenia les idees molt clares. «A nosaltres la República no ens va donar tanta llibertat com esperàvem», va afirmar en una ocasió en una entrevista. Es referia, per exemple, al que va passar aquell dia en què, en una assemblea en què van intervenir Buenaventura Durruti, Federica Montseny i Germinal Esgleas es van debatre diverses emergències a què s’havia de donar resposta. Una d’aquestes era que una rebaixa del 50% en el preu dels lloguers, un problema endèmic d’aquesta ciutat des de molt abans fins i tot que caiguessin les muralles i que ni tan sols la construcció de l’Eixample, quin ‘pelotazo’, va resoldre. Juntament amb altres companys i a bord d’una camioneta, van voler portar la seva proposta a l’Ajuntament de Barcelona, però a l’arribar a l’altura de la plaça de Sant Jaume va desencadenar una tiroteig, així que al final no hi va haver diàleg ni res que se li semblés.

S’ha de tenir aquest teló de fons present per comprendre per què el 1933 Pérez va passar diversos mesos a la presó de Reina Amàlia. En el transcurs d’una manifestació va amagar entre la roba la pistola d’un altre militant anarquista. Aquest error la va portar a conèixer de primera mà la llavors anomenada Facultat del Crim, la presó que s’aixecava al solar que avui ocupa la plaça de Folch i Torras del Raval. Des del 1904, aquell lloc infame, escenari de sonats ajusticiaments públics a finals del segle XIX, va passar a ser exclusivament presó de dones, però allà s’hi anava no només per delinquir, sinó, sobretot, per ser adúltera, lesbiana, prostituta, fins i tot per dir-li adeu-siau al marit i, per descomptat, per ser anarquista, sembla que el pitjor dels pecats. Tan mala fama tenia aquella presó que, tot just començar la Guerra Civil, van ser els militants de la CNT els que en van obrir les portes i, no contents amb buidar-ne les cel·les, van començar en aquell mateix instant a demolir-la a pic i pala.

Aquell dia, no obstant, Pérez era a l’altra punta de la ciutat, al bar Los Federales, punt de trobada habitual de conciliàbuls llibertaris, potser no de tanta fama com l’icònic bar La Tranquilidad, i al saber-se que un cop d’Estat amenaçava la democràcia va partir amb un grup de companys a prendre la caserna de Pedralbes. «Ens en vam anar a atacar la caserna amb la pistola del meu pare i alguns fusells. Només uns bojos com nosaltres eren capaços de creure que amb aquest armament es podia atacar una caserna». L’anècdota, tal com l’explicava en vida, no acabava allà. Els militars els van franquejar el pas fins a l’arsenal i dels armaris es van emportar una gran quantitat d’armes, però al cap d’una estona es van adonar que s’havien oblidat la munició i van tornar a buscar-la.

Tot això era molt de Gila, efectivament, però aquella encara joveníssima dona va ser al front, va protagonitzar alguna heroïcitat, com el dia que va salvar la vida a un milicià ferit i va sortir indemne d’inferns com el de Belchite, i acabada la guerra, com tants d’altres, va passar pel terrible camp de refugiats d’Argelès. En realitat, com són les coses, l’única ferida que la va acompanyar durant anys en forma de metralla incrustada a les seves carns la va patir a la plaça de Catalunya de Barcelona el maig de 1937, en l’anomenada guerra dins de la guerra. Per descomptat que no va tenir res a veure en això, però el bàndol contrari de Pérez llavors era el que icònicament representava Marina Ginestà. Els comunistes controlaven la plaça des de l’hotel Colón. El que va passar portes endins d’aquell establiment encara no ha sigut meravellosament recreat en cap pel·lícula o documental. Quin error. Els burgesos que s’hi allotjaven van fugir a la carrera quan Barcelona va començar a fer olor de pólvora i, durant uns quants dies, els camarades del PSUC van ocupar-se del rebost i del moble bar. Va ser en aquells luxosos salons en què a algú se li va acudir pujar Ginestà a l’últim pis i, amb un ‘despentinat’ que li dona una força narrativa incommensurable a la imatge, aconseguir aquella foto que el 2002 es va fer cèlebre quan es va rescatar, perduda com estava, del fons d’imatges de l’agència Efe.

Els anarquistes, en canvi, sempre han anat una mica curts d’aquesta imatgeria, almenys a Barcelona, on pot ser que la seva representació més coneguda, tot i que tampoc gaire, sigui aquesta figureta que Antoni Gaudí va fer esculpir a la façana de la Sagrada Família en què un dimoni amb cos de serp entrega una bomba Orsini a un pèrfid anarquista.

La plaça que li han dedicat a Conxa Pérez és, qüestió de gustos, una de les més boniques de la ‘superilla’ de Sant Antoni, però el més remarcable és que en aquesta ocasió la regidoria de memòria que pilota Jordi Rabassa no ha anat amb miraments i eufemismes i en gravat sobre el marbre de la placa queda clar que l’homenatjada era una llibertària. En ocasions anteriors, com va passar amb Joan Peiró, la seva filiació anarquista es va dissimular amb el truc sapastre de dir que era sindicalista.

Conxa Pérez va morir amb 98 anys el 2014. 


El reconeixement a la seva trajectòria, per fortuna, li va arribar en vida. No només va ser una activista més del 15-M, sinó que mai va tenir un no per a totes aquestes generacions de joves que per un o un altre motiu volien conèixer-la o entrevistar-la. Un dia, li va dir a la Llum, la seva amiga, gairebé una fillola, que ja estava cansada, que millor ja n’hi havia prou. Als quatre dies va morir. -


PITS FORA!

Afrodita mai va dir pits fora. La veritat és que aquesta és una més de les moltíssimes llegendes urbanes que, al llarg dels anys, hem anat compartint i donat com a cert. Preguntis a qui li preguntis (que ja hagi complert els 40 anys) et contestarà que Afrodita A, el personatge femení de la sèrie Mazinger Z, cada vegada que disparava els míssils que sortien dels seus pectorals cridava Pits fora! i no, no ho va dir mai.


Hem retrocedit a Múrcia als temps d'Afrofita el 1980, quan la policia va aturar l'espectacle de Rocío Saiz després de treure's la samarreta en una de les cançons. "No em deixaven seguir si no em vestia. O em posava la samarreta o me n'anava emmanillada" ha explicat la vocalista. Saiz ha recordat que fa "deu anys" que mostra els pits a la mateixa cançó. De ben poc serveix que Sergio Ramos, lletrat murcià i exregidor de l'Ajuntament de Múrcia que va estar present durant l'altercat, ha titllat de bogeria jurídica la situació: "Els espectacles culturals no estan subjectes a ordenances municipals com les que regulen l'exhibicionisme". El que podria semblar un cas aïllat, potser és més que un excés de zel d'un purità policia municipal,. sinó el corrent imperant de puritanisme que va agafant força a poc a poc. Aquest mateix escrit si ponto pits o pits i surt una foto d'una senyora ensenyant els pits, ja pot ser censurat per Blogger.

Alguna cosa hi ha en relació amb els pits femenins que, col·lectivament, no acabem de gestionar prou bé. Potser aquesta és la causa que el “no sé per què fan tanta por les nostres tetes” de Rigoberta Bandini es convertís d'un dia per l'altre en un himne feminista i empoderat. Pensem que el pit femení és el símbol de la vida. Hi ha una imatge més bonica que la d'una dona donant el pit al seu fill?. Els pits de dona tenen un alt component de tabú, que sincerament no acabo d'entendre. El cas és que, quan es veuen més del compte, se'ls assenyala i censura. Si a una famosa se la fotografia amb un pit a l'aire, és notícia. Si és un famós, òbviament no. En el meu cas, confesso que la meva parafília no són els pits, ni el cul de les dones, estranyament, la meva parafília són els turmells de les senyores el primer que miro. i que poques n'hi ha que els tinguin perfectes, potser amb l'excepció de Marilyn Monroe entre algunes altres.

Però una cosa és que algú, a la seva esfera personal, tingui problemes en la gestió dels pits femenins i una altra cosa és que hi hagi qui es cregui amb l'autoritat de censurar-los o d'exigir a les dones que els amaguin. Facebook i Instagram censuren els mugrons femenins i no els mugrons masculins des de fa anys. Igual que hi ha qui pensa que un cantant té tot el dret del món a cantar sense samarreta, però Rocío Saiz no en té. Però que uns policies pretenguin censurar un concert com si estiguéssim a l'època predestape no té raó de ser i els seus superiors farien bé de tancar la investigació que han obert amb un missatge clar, que serveixi perquè els fets no es repeteixin. Tal com ha fet la Generalitat, que ha enviat una comunicació a tots els ajuntaments per advertir-los que prohibir el topless a les piscines municipals és una discriminació, igual que exigir als que ho fan que ho deixin de fer. Esperem aquest succés de Múrcia es quedi només en una anècdota de l'Espanya rància en blanc i negre, encara que em temo que estem davant la preqüela de la censura que ve...

MASSA AVIAT PER SABER-HO

La llegenda explica que el 1972 li van preguntar a Zhou Enlai, número dos del règim comunista xinès, què opinava de la Revolució Francesa i aquest va respondre: “És massa aviat per saber-ho”. En realitat li van preguntar sobre els esdeveniments de maig de 1968 a París, dels quals amb prou feines havien passat quatre anys. El malentès es va produir durant una conversa amb diplomàtics nord-americans durant la cèlebre visita del president Richard Nixon a Pequín el febrer d'aquell any. Algú es va referir a la revolta estudiantil parisenca com la “revolució francesa” i la resposta de Zhou Enlai, descendent d'una família de funcionaris imperials, un home que va travessar totes les etapes del maoisme sense perdre mai el poder, va quedar inscrita com una prova més de la mil·lenària prudència xinesa.
Quin significat i abast té el que acaba de passar a Rússia? “És massa aviat per saber-ho”, podríem respondre a l'uníson, emulant el sobri mandarí que va protegir el reformista Deng Xiaoping quan els joves guàrdies vermells estaven a punt de liquidar-lo. Encara no existeix una informació exacta del que va passar el cap de setmana passat a Rússia i dels motius pels quals Yevgueni Prigozhin, un antic delinqüent que controla -controlava- l'exèrcit privat més gran del món, va aturar la marxa de la Brigada Wagner cap a Moscou quan la columna militar, de tres quilòmetres, avançava sense trobar grans resistències. No sabem amb exactitud si hem assistit a un seriós intent de cop, paralitzat a l'últim minut per alguna fracció del Kremlin, o si el que va passar dissabte va ser, simplement, la reacció desesperada d'un gàngster a qui retirarien el control de les forces mercenàries després d'haver desafiat l'alt comandament militar rus.
El president rus, Vladímir Putin, va reaparèixer aquest dilluns a la nit amb un discurs a la televisió en què va oferir als mercenaris de Wagner integrar-se a l'exèrcit o exiliar-se a Bielorússia. I va qualificar de traïdor Prigozhin. Aquest alhora va fer saber a través d'un vídeo que el seu propòsit no era enderrocar Putin. Podríem dir que la vida de Prigozhin no està garantida.
No serà fàcil reconstruir el que ha passat. Per tant, hem de reconèixer que estem en un teatre d'ombres. Podríem estar en vigílies de l'inici d'una guerra civil a Rússia, com apuntava Xavier Mas de Xaxás, diumenge a La Vanguardia, o davant d'un episodi incògnit d'una llarga guerra civil que va començar fa anys, amb el declivi soviètic, i que se'n va desenvolupant de manera intermitent, com assenyalava la veterana corresponsal del diari El País a Moscou, Pilar Bonet. Sigui com sigui, l'autoritat de Vladímir Putin surt afeblida d'aquest episodi. I els caps febles no solen durar gaire al país més gran de la terra, amb 20.241 quilòmetres de frontera terrestre. Recomano vivament visionar aquests dies l'extraordinària pel·lícula rodada en dues parts per Serguei Einsestein als anys trenta i quaranta del segle passat sobre el tsar Ivan el Terrible. En aquest díptic hi està tot, inclòs el primer cos de mercenaris al servei del tsar,  els oprichnik . - Enric Juliana.

Alexandre III va afirmar que “Rússia només té dos aliats: el seu exèrcit i la seva armada”. Actualment, a aquests dos aliats s'hi pot afegir un tercer: els hidrocarburs. I aquest és el millor actiu de Putin. És per això que totes les opinions que des d'Europa es puguin donar del que pugui passar, cal agafar-les amb pinces. Encara és massa aviat per saber, no el que va passar., sinó el que passarà d'ara endavant. Si no ho saben ni a la revolucionada i complexa Rússia, com ho sabrem des de la simple i decadent Europa.

UN DISSABTE QUASI NORMAL

Crec va ser Einstein qui va dir allò que la Tercera Guerra Mundial es lliuraria amb armes nuclears, i la Quarta Guerra Mundial, amb pedres i pals. Als Estats Units l'acompanya sempre la dubtosa reputació de ser la primera potència bèl·lica mundial, encara que més aviat respongui a la vella dita de "per un gos que vaig matar, matagossos em van dir": després de la seva victòria a la Segona Guerra Mundial, amb la inestimable ajuda de la Unió Soviètica, la veritat és que la majoria de les seves incursions bèl·liques els han anat sortint tirant a regular: de Corea al Vietnam, Badia Cochinos, o ja al segle XXI, l'abandó de l'Afganistan per la porta del darrere o el caos iraquià. Es van ficar a la complexa guerra de Síria per lluitar contra el malvat dictador Al-Assad, soci lleial fins feia quatre dies, es van topar amb l'Estat Islàmic i van acabar sense saber (com sol passar en gairebé totes les guerres) qui eren els dolents i qui els bons.

Durant els estrambòtics successos d'aquest cap de setmana en el context de la guerra a Ucraïna, els més recalcitrants no han dubtat a assenyalar els de sempre (l'OTAN, la CIA) com a promotors del motí wagnerià. Fins i tot hi ha qui ha volgut veure a les senilitats del vell Biden un missatge en clau: El president dels Estats Units va acabar un discurs a l'Estat de Connecticut amb un enigmàtic "Déu salvi a la reina".

Dissabte vaig estar bastant desconnectat de les noticies, i només vaig fer breus interrupcions per anar seguint les notícies de la marxa dels nois de Wagner sobre Moscou, no semblava en principi un assumpte seriós. Però en el transcurs del dia, a Prigozhin i els seus nois, els va donar temps a declarar la guerra a l'Estat rus, a prendre dues ciutats de més d'un milió d'habitants sense més contratemps, penetrar 800 quilòmetres en territori enemic, enderrocar cinc helicòpters, executar un mercenari que va intentar acabar amb la seva vida, signar un cessament d'hostilitats amb el Govern de Putin, enviar el seu exèrcit de tornada a les bases i exiliar-se a Bielorússia abans de sopar. Val que vivim en una època marcada per l'acceleració dels temps, però no tant, un dissabte que es presentava tranquil, quasi normal, va revolucionar l'orb. Les guerres cada vegada s'assemblen més a la guerra de Gila. Ja m'imagino a Lukashenko trucant a Prigozhin, (que té cognom de medicament): Està el enemigo, que se ponga!


LA NENA PALESTINA DE BANKSY

Un cop a dalt de l'avió, vaig sentir un relaxament que fa dies no experimentava. No obstant, el que havia viscut donava voltes al meu cap i no em deixava descansar. Repassava cada instant de la meva estada a Palestina; les fotografies al meu ordinador, imaginant les frases amb què convertiria cada pas, cada imatge, en un text que descrivís i expressés tots els escenaris, els fets, les emocions i les reflexions que cada porció de territori, cada història i cada nova adquisició , pel que fa a coneixement pràctic de la realitat, m'havia provocat. El viatge m'havia transformat profundament i només podia intentar transmetre a totes i tots els meus germans de la diàspora que no tenen l'oportunitat de viatjar ia aquells homes i dones que busquen conèixer una mica més la realitat d'aquest conflicte, el que jo havia sentit . Havia descobert que es pot tornar on mai un ha estat, si pertanys a aquest lloc mitjançant la memòria col·lectiva dels teus avantpassats. Pots tornar on mai no has estat, si coneixes aquest lloc en profunditat, a través de les emocions, de les sensacions i de la cultura que es traspassa de generació en generació.
No podia agafar el son. Vaig decidir escriure, alternant entre les notes realitzades, la revisió de les imatges i les reflexions sorgides de tot allò, intentant cercar respostes sobre la situació actual i el futur de la qüestió de Palestina. De sobte se'm va venir al cap una faceta diferent del conflicte. Vaig creure reconèixer dos patiments generalitzats que, segons el meu parer, ofeguen els nostres pobles i es troben gairebé en un punt de no retorn, en camí a convertir-se en trets culturals, que s'han anat sedimentant fins a formar part de l'ADN de tots dos i l'impacte dels quals és molt més gran a tot el patiment acumulat, en aquests llargs anys.
Vaig recordar el mural de la nena palestina de Banksy, inspeccionant el militar i vaig pensar que era la mostra més eloqüent d'una incapacitat crònica per reconèixer el que és real i el que no, que el sionisme ha inoculat a la majoria dels ciutadans israelians de religió jueva i que troba ressò, a més, en gran part de la comunitat internacional. Això porta a la societat israeliana ia part de la comunitat internacional a interpretar la realitat d'una manera que es podria considerar anormal. Com a contrapunt, vaig recordar les cares dels meus germans, sempre marcats per una mena de desesperança apresa, tan àmpliament difosa, que gairebé defineix avui, l'ésser palestí, no podent ser-ho, a Palestina

El concepte d'esquizofrènia col·lectiva se'm presentava com a possibilitat, des de fa alguns anys, a partir de diversos autors jueus d'esquerra, molts d'ells antisionistes, que afirmen fa molt de temps, que el sionisme és un moviment esquizofrènic. Que ho afligeixi una incongruència irreconciliable entre el seu missatge, suposadament alliberador i les pràctiques que utilitza per posar-lo en pràctica. Que el cultiu d'una autoimatge irreprotxable i l'adopció discursiva de l'èpica dels pocs contra els molts; a imatge de l'èpica de l'heroic David enfrontant el brutal Goliat, era i continua sent la manera primordial que el sionisme fa servir per tractar de mediar entre les seves contradiccions irreconciliables i la crua i indesmentible realitat. Molts proclamen, més en privat que en públic per descomptat, que la utilització política i econòmica de l'holocaust, ha estat l'únic element discursiu que ha permès que les diferents cultures que van convergir a l'Israel actual s'unifiquessin, a través de la victimització, en la forma d'un xec en blanc per accionar israelià. L'Holocaust, sumat a la producció cultural d'un passat usable, que els caracteritza com a víctimes històriques i permanents d'una humanitat majoritàriament «antisemita» ha estat utilitzat per fundar una identitat nacional nova, capaç de justificar els crims més horribles en nom d'una suposada emancipació històricament determinada per un déu que ha estat traït i posat al servei d'interessos absolutament humans, mesquins

Com a diagnòstic psiquiàtric, l'esquizofrènia es caracteritza per trastorns mentals crònics i greus, definits per alteracions profundes a la percepció de la realitat. En el cas dels israelians, el sionisme ha generat una societat que, pertanyent a un país amb un dels exèrcits més poderosos i avançats del món, capaç de destruir tota amenaça, real, potencial o inventada i que gaudeix d'una impunitat sense comparació en la història de la humanitat. se sent amenaçada per un poble desarmat, sense exèrcit ni suport internacional i que com en el millor dels acudits, sembla tenir del seu costat, només déu. Una societat que malgrat tota la destrucció que ella mateixa genera, dels crims que executa i del terrorisme d'estat que desenvolupa, se sent víctima d'un conflicte en què ella apareix com l'única víctima. Una societat que mira i tracta els nens palestins com a subjectes perillosos perquè desconfia fins i tot de la seva pròpia ombra, representada en el cas de la societat israeliana, per la crítica política, racional i democràtica d'alguns dels seus propis ciutadans que, fastiguejats de tant horror , han decidit alçar la seva veu per defensar els palestins.


Palestina. Crónica de un asedio», de Daniel Jadue 
Fragmento - descontexto.blogspot.com

EL SALÓ DELS REBUTJATS

"El Salon des Refusés (Saló dels Rebutjats) fa referència a un espai que es va determinar per a l'exposició de les obres rebutjades pel jurat del Saló de París oficial de 1863. El Saló des Refusés inicia dos esdeveniments importants en la història de l'art: el naixement de l'impressionisme i l'adveniment de la modernitat, a més de la creació del saló dels independents. Per 1830 ja existia un saló on s'exposaven les obres d'aquells artistes que no complien amb els punts a destacar per part dels jurats, però va ser justament això el que va provocar una revolta entre els parisencs artistes ja que el 1863 van ser rebutjades més de 3.000 obres, sobrepassant l'índex de rebutjos en exposicions passades. En veure aquesta inconformitat per part dels artistes, Napoleó III va prendre la decisió de crear un espai annex al Saló on les obres fossin acceptades, per la qual cosa pren el nom del Saló dels rebutjats o més conegut com a Saló des Refusés. En ser així les coses, molts crítics d'art van treure a la llum les seves opinions sobre aquest acte i més sobre aquells que exposen dins d'aquest espai, posant èmfasi en el mateix nom que els caracteritza, “rebutjats”, però això va obrir pas a nous corrents artístics. Amb el pas del temps i gràcies a la importància que va anar prenent, es van organitzar altres Salons des Refusés a París els anys 1874, 1875 i 1886. Aquest moment de la història es va posar de part d'aquests artistes ja que llavors el Saló de París va començar a perdre popularitat".

El projecte Rebutjarts es va estrenar oficialment fa unes setmanes. Ideat i creat per dos joves, Ivana i Óscar, se situa en un petit local al carrer Bailen 29 del barri de Gràcia. L’espai té dues zones. A l’entrada, molt acolorida, hi trobem parets amb murals pintats pels artistes participants en el projecte. També hi ha il·lustracions, dissenys i alguns productes per comprar i col·laborar. Més endavant hi ha la sala d’exposicions, ocupada actualment per una exposició temporal de 44 taules d’skate decorades. Per conèixer qui són i què fan els hem visitat.

- Què és Rebutjarts?

És un projecte autogestionat que busca promocionar l’art i oferir un espai de coneixement i promoció als artistes emergents de Sabadell i voltants. Un intent de crear una xarxa i un punt de trobada bàsicament. Ara mateix tenim 17-18 artistes que treballen amb nosaltres en diferents projectes.

- Quan neix?

A l’agost vam llogar el local i vam anar pensant com enfocar-ho. Al setembre vam contactar amb un amic que es dedica al pladur, li vam presentar el projecte i a poc a poc ho vam anar decorant tot en els nostres espais lliures.

- D’on prové el vostre nom?

Sorgeix del Salon des Refusés. Creat al segle XIX pels pintors impressionistes que se sentien expulsats del Saló de París.

- Per què el vau crear? 

Aquí al Vallès hi ha molt pocs espais. Quasi tot se centralitza a Barcelona. Aquí a Sabadell sí que és cert que tenim Artefacto de la mà de Werence, però tenen un volum molt gran de gent que hi vol col·laborar i no hi caben tots. És per això que buscàvem oferir un altre lloc on poder treballar, exposar, conèixer altres artistes i fer retroalimentació.

- Teniu contacte amb Artefacto?

Sí, ells ens han donat suport i assessorament. Perquè en cap cas volem ser competència, sinó que pretenem descongestionar el volum de gent que tinguin ells i també acollir a tota aquella gent que encara no estigui vinculada a cap entitat.

- Quin tipus d’art reivindiqueu? Perquè entenc que va més enllà de l’art urbà.

Sí. Nosaltres ho diversifiquem més. No només fem grafitis, que en certa manera és més muralisme que és el que defensem. També tenim artistes plàstics que treballen amb acrílic, dibuix digital, il·lustracions o samarretes. És una barreja d’arts multidisciplinàries.

- Centrant-nos en el muralisme entenc que busqueu que sigui en espais consensuats prèviament?

El que defensem és el concepte dels murs lliures. Poder tenir un espai legal on poder pintar. Perquè creiem que l’art ha d’estar a l’abast de tothom i perquè el carrer és de tothom. Pensem que també cal desmitificar la idea que els grafiters són vàndals. I no és així, ja que si es tenen espais per practicar, es pot tenir tot més controlat.

Ivana i Óscar pintant a la plaça del Treball / Cedida

- L’any que ve la ciutat serà capital de la cultura. Vosaltres feu art. En aquesta línia creieu que s’està apostant prou?

Nosaltres intentarem fer molta pressió perquè l’art alternatiu tingui el seu espai durant aquest any i se’ns tingui en compte. Perquè si només es promocionen els temes i els artistes de sempre no es dona oportunitats a altra gent que s’ho mereix.

- Per fer-ho heu intentat parlar amb l’Ajuntament?

De moment no. Perquè encara ens estem presentant a les entitats de barri. Sobretot amb l’Associació de Veïns del barri, la Comissió de Festes Populars o Artefacto. I ho fem així, ja que volem ser un espai alternatiu, crític i autònom. No vol dir que en un futur no es pugui anar de la mà amb l’Ajuntament, però ara per ara pensem que és molt complicat.

- Ja mirant al futur, teniu algun projecte/objectiu a curt termini?

Més o menys en tenim. Per exemple tenir el local n’era un que teníem fa un any, si ens ho haguessin dit en aquell moment que ho aconseguiríem no ens ho hauríem cregut i mira aquí estem. És molta feina, implicació i a partir d’aquí volem continuar creixent cooperant amb entitats i mirar de tirar endavant més projectes a altres barris de la ciutat. Perquè al final sabem que a la gent li agrada l’art, quan tu ofereixes accés a aquest les persones s’interessen, pregunten i aprenen. Pensem que tot això ho podem oferir al ser un projecte proper. - Diari de Sabadell.

AIGUA (EL QUE VE)


"Reus. Inici de segle XX. La ciutat és la segona més poblada de Catalunya. Pels volts de l’any 1910 tot canvia. L’aigua escasseja i en llasta la puixança. El dèficit d’abastament condiciona l’agricultura. La població en veu restringit el consum de manera periòdica. El tèxtil, que cerca fonts d’energia més barates que el carbó, s’instal·la a les conques del Llobregat i el Cardener, entre d’altres. L’urbs perd prop d’un 10% de població. Res serà com abans.

Mentre no s’enllesteixen les obres del pantà de Riudecanyes s’acorda abastir la ciutat de pous de finques particulars. El republicanisme pos­sibilista i el radical han dominat el Consistori els darrers anys. La politització de la gestió de l’aigua construeix noves aliances. El Foment Republicà Nacionalista pacta amb la Lliga Re­gionalista. Molts ho consideren ana­tema —el Foment serà un dels fun­dadors d’ERC el 1931—, però aconsegueixen el govern de la ciutat.

La problemàtica de Reus la segueix molt de prop Francesc Macià. L’enginyer militar reconvertit en diputat catalanista a Corts, de resultes del seu matrimoni, ha esdevingut terratinent i ha transformat una hisenda de secà en regadiu. El 1906, essent president de la comissió executiva de la Comunitat de Regants del Canal d’Aragó i Catalunya, s’entrevista amb Alfons XIII. Aconsegueix que l’Estat construeixi la part catalana del canal.

Macià ha participat en la redacció de l’avantprojecte del pantà de Riudecanyes. El seu concunyat, Pau Font de Rubinat, és un dels prohoms reusencs promotors de la construcció. El juny del 1933, ja president de la Generalitat, l’Avi visita les obres de l’embassament i es reuneix amb la junta del Sindicat de Regants. Macià sap què vol dir no tenir aigua.

A Catalunya durant una dècada el procés ha situat els partits polítics en dos bàndols gairebé irreconciliables. Ara entrem en una nova etapa en què, sense que l’eix identitari desaparegui, l’emergència ambiental se situarà al centre. Això tindrà un gran impacte en els governs municipals. La prioritat de l’elector ja no serà escollir entre promeses de vivers d’empreses, millora de l’enllumenat o de lluïment de la festa major.

La gestió d’un bé de primera necessitat tan escàs —l’aigua— i l’habitabilitat de les poblacions farà que la ciutadania pressioni més la primera administració a l’abast: l’Ajuntament. Això condicionarà una nova creació de bàndols en funció de les propostes que es doni a l’adequació local als efectes del canvi climàtic. Els grups municipals s’enfrontaran, si cal, a les direccions dels seus partits a Barcelona. Apareixeran noves candidatures amb l’eix ambiental al centre. Als consistoris hi haurà aliances entre formacions fins ara impensables. Com a Reus fa poc més d’un segle". - Aigua (el que ve) Joan Esculies.

No hi ha res que no hagi passat abans. El 1950 es va patir una sequera molt similar a l'actual, i, com la història sempre s'acaba repetint, la inacció dels polítics també, i encara bo que estem en campanya electoral, que vol dir que pot ser que facin alguna cosa, però ni així. Aquest cap de setmana va ploure un parell de dies i els meteoròlegs diuen que la setmana vinent plourà més. Veure'm.

UN EXÈRCIT QUE CANVIARÀ LA SOCIETAT

Els populars viatges de l'Imserso estan perdent el sentit amb què es van dissenyar a finals del segle XX, com també aquell concepte d'envelliment actiu que va posar en marxa l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que es va estendre com l'escuma pel món desenvolupat i que va aconseguir ficar a la medul·la dels grans la necessitat vital de moure's per evitar, o almenys endarrerir, el deteriorament. Tots aquests plans, i molts més, van servir (i molt) per canviar el concepte que fins aleshores imperava de la darrera etapa de la vida. 

Però tot això ha quedat obsolet amb els anys davant l'arribada de nous jubilats amb un poder adquisitiu més gran, que tenen interioritzada la necessitat de mantenir una vida activa i que, en la majoria dels casos, han viatjat no només per Espanya, sinó per estranger. Nous jubilats que es neguen a ser arraconats pel sol fet de complir anys i que amb els seus nous hàbits i actituds estan modificant significativament el concepte de la vellesa.

“Tenim un model de jubilació que adotzena i deixa un paper residual a la gent gran. Això canviarà”

Un canvi, però, que serà molt més radical la propera dècada quan uns 14 milions de persones formen part d'aquest col·lectiu i que provocaran una autèntica revolució social, assenyala Javier Yanguas, gerontòleg i director científic del programa de gent gran de la Fundació La Caixa, que fa uns dies va participar en una jornada sobre Vellesa i envelliment 2030: desafiaments i oportunitats per a tota la societat.

Yanguas és clar: s'imposa un nou model de vellesa, amb diferents etapes, a conseqüència de la prolongació de la vida. “No és el mateix tenir 65 anys que 80, com tampoc tenir-ne 90, les inquietuds i necessitats són diferents”, aclareix. I és que un dels èxits més importants d'aquest segle és l'increment de l'esperança de vida, una “longevitat democratitzada” que afecta totes les classes socials.

"Els adults més grans d'avui morirem prop dels 90, però els nens que neixen avui ho faran als 100. És un èxit sense precedents", assenyala José Manuel Freire, pneumòleg, professor de l'Escola Nacional de Sanitat, exconseller de sanitat del Govern Basc i actual president de la Comissió Sanitat i Coordinació Sociosanitària de la Plataforma de Majors i Pensionistes (PMP).

És a dir, quan un arriba a la jubilació li quedaran, de mitjana, entre 20 i 25 anys més de vida, apuntala Yanguas, que manifesta que els nous grans ja no veuen el pas a la jubilació com l'arribada a una etapa d'arraconament i de passar el temps fins que arribi el final. Al contrari, assenyalen els experts, tenen clar que “es jubilen del que és laboral, però no de la vida”. Veuen en aquest temps una etapa de creixement personal, de possibilitats, de canvi. Aquest “exèrcit de jubilats” té el poder de transformar la societat, reitera Yanguas, perquè saben que tenen futur.

Els desafiaments de la vellesa - El percentatge de població més gran de 64 anys a Espanya supera el 20% i sobrepassa ja el de menys de 20 anys. Però això no és res amb què s'acosta. En menys d'una dècada es començaran a jubilar els nascuts entre el 1958 i el 1977 (els baby boomers) , però ho faran en una transició que tindrà el bec l'any 2042 amb la incorporació de gairebé 725.000 potencials pensionistes. Aleshores, hi haurà més de 15 milions de pensionistes, davant els 9,6 milions actuals. Això canviarà la societat de manera dràstica, un canvi que ja hauria d'estar planificat. Com explica Yanguas són molts els desafiaments a què enfrontar-se, entre ells, la necessitat de mantenir les relacions socials i combatre la solitud, aquest sentiment “que no només ens fa patir sinó que és un indicador clar de la salut moral de la nostra societat” . Un altre dels reptes és deixar de protegir els grans tant i permetre que corrin els riscos que vulguin, que estimin, que visquin, que es comprometin. I, sobretot, replantejar-se el tema de les cures. La persona ha de ser al centre i no permetre que perdin la identitat.

Fins ara, s'ha vist la vellesa com una etapa per atendre “omplint el temps amb activitats, que no sabem si tenen sentit”, indica el gerontòleg. Però això ha de canviar, perquè “els mateixos grans l'han omplert de valor, senzillament busquen la plenitud”, reitera.

Per això, “cal reconceptualitzar la vellesa”, apunta José Augusto García Navarro, president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia, que va participar amb Freire en unes jornades sobre gent gran organitzada per a la PMP ia la qual també va assistir la jutgessa jubilada i exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena, de 79 anys.

L'exedil segueix al capdavant de la seva oenagé (té una botiga on ven els productes que fan les preses) i continua participant en col·loquis i xerrades. Ella és clara: cal empoderar la vellesa, perquè no és una etapa trista, és d'orgull, orgull per arribar, per haver fet i pel que es pot fer a favor de la societat, deixa als grans un paper residual, en què sembla que només importa que omplin el temps amb activitats. El gaudi és necessari, és clar que sí, però cal mirar més enllà, cercar el desenvolupament personal, el compromís amb els altres... Una altra manera diferent de ser vell. Cal fer aquest canvi, sobretot, pels que venen , insisteix Yanguas.

Compromís intergeneracional és una de les paraules que més es van repetir al fòrum de La Caixa. Perquè, mentre la gent gran aconsegueix arribar al retir merescut, els joves tenen un futur més que incert. “En aquest moment falla la mirada intergeneracional. La vellesa ha d'aixecar la mirada i implicar-se que la societat no es fracturi”, explica Yanguas a la Vanguardia. És important i cal tenir-ho en compte, que aquests jubilats encara que no siguin nadius digitals, si són migrants digitals de segona generació, i això cal tenir-ho en compte perquè superen moltes de les barreres que tenien els jubilats anteriors.

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO