Aquesta setmana hauria de passar a la petita història Parlamentària, com la setmana en què va desaparèixer el debat polític en aquest país. Entenem per debat polític la discussió documentada, transparent (anava a dir honesta, però seria demanar massa) sobre els problemes de la nació, aquells que interessen a la gent, i que serà que no en té. Al seu lloc va aparèixer la brotxa gruixuda, l'atac entre partits amb tècniques populistes, l'agressió verbal, la negació d'informació i explicacions, la demagògia en assumptes econòmics i socials i el trist retorn del 'i tu més', característic de les etapes de nervis i corrupció. El pitjor del diagnòstic és que no només retrata la classe política, sinó organitzacions i una més que certa complicitat dels mitjans informatius, descarada en alguns casos.
Per no debatre, ni tan sols es porta al Congrés l'ajuda a Ucraïna, no fos cas que algú discrepi, que ja vàrem tenir-ne indicis amb Ione Belarra i els soldadets. S'està matant el diàleg, el debat, el contrast i, per tant, les institucions. no es debat res de manera seriosa, només s'intercanvien manides acusacions d'uns i altres. El resum que es podria fer del Govern més feminista de la historia es podria resumir en aquests set punts, i un vuité d'última hora.
1.- Placidesa. La coalició va a pals, però no es trenca. Felicitats. En paraules del seu portaveu (un tal Bolaños), seguirem veient consells de ministres “plàcids, com sempre”.
2.- Ministres. Sabem que n'hi ha molts. El pitjor és que se solapen les competències. Quan un govern autònom ha de negociar alguna cosa, ho ha de fer fins a cinc ministeris. Per cert, que en breu hi haurà com a mínim un parell de canvis forçats per les properes eleccions municipals.
3.- Dona. El millor del 8 de març ha estat el reconeixement a la dona de sempre: la sacrificada, rural o urbana; la que sense lluir feminisme i en condicions de penúria va tirar endavant la seva família i va ajudar a salvar el país. Una dona que poc representada s'ha sentit aquests dies.
4.- Ajustaments. Brussel·les trama plans d'ajust fiscal. En el nostre idioma: poden tornar les retallades. I amb la idea, la intriga: qui les administraran aquí. Pedro Sánchez? Un altre cop el PP?
5.- Data. Pot ser per despistar, però barons socialistes manegen el 3 o el 10 de desembre per a les eleccions generals. És a dir, amb Sánchez al pedestal de la presidència europea.
6.- Censura. Tamames no dibuixarà un panorama triomfal d'un país feliç. Si els extremismes creixen en les crisis, a Vox li pot sortir bé: un excomunista els dóna vots i els regala credibilitat.
7.- Pensions. Tesi de la ministra d'Hisenda: els avis no volen les pensions per a ells, sinó per pagar la llum del fill sense diners, els caps de setmana i les sabatilles dels néts. El mateix els ho desgrava, com les donacions a oenagés.
8.- Acord de Pensions. Després de setmanes de negociació més que discreta, el ministre d'Inclusió i Seguretat Social, José Luis Escrivá, ha aconseguit quadrar el cercle. Ha pogut acordar tant amb Brussel·les com amb el seu soci de Govern, Podem, la darrera fase de la reforma de les pensions. Per aconseguir desembussar el punt més crític de la negociació, com és l'ampliació del període de còmput de les pensions, ha hagut de buscar una fórmula doble, en què coexistiran durant 20 anys el sistema actual amb el nou.
En un decàleg solen haver-hi deu punts, pero no sempre, de la mateixa manera que 2+2, no sempre sumen 4. Oi Winston?, que havia escrit en el seu diari: «La llibertat és poder dir lliurement que dos i dos són quatre».
