És un dia tranquil a una petita escola del mig Oest nord-americà. La comunitat educativa assisteix al campionat d'atletisme escolar. Pares, alumnes i professors animen les participants, una escena que vostès han vist en incomptables pel·lícules. Finalment guanya la competició femenina una nena, diguem-ne Mary, que és rebuda amb aplaudiments a la meta. Tot i això, els pares de la segona classificada no estan contents. De fet, presenten un irat escrit a la direcció del centre manifestant la sospita que la nena guanyadora és en realitat un “home transgènere” i exigeixen al centre que s'exhibeixin tots els arxius escolars de la menor per demostrar si hi ha hagut un canvi en la seva identitat i perquè s'apliqui la llei de l'Estat, que prohibeix a les dones trans participar a l'esport femení.
La direcció del centre es troba desconcertada, els arxius de la menor són reservats, però certament la llei estatal prohibiria a la nena participar a la categoria femenina. En allò que resol què fer es desferma una onada d'especulacions sobre la menor, pel que sembla poc femenina, i la seva família. Finalment, l'escola lliura els arxius i es comprova que la menor no és transsexual, però això no atura els assetjaments i els professors comproven amb horror que per tot l'Estat es comencen a rebre peticions similars davant del dubte sobre la identitat de gènere d'altres menors . “És una caça de bruixes”, comenta un docent. “Com hem arribat a això?”, es pregunta un altre.
En realitat, els monstres de la raó no sorgeixen un dia per l'altre. Hauríem de remuntar-nos al moment en què l'Alt Right nord-americana va rescatar els arguments de Janice Raymond contra les persones transsexuals als anys 70. Al moment en què van descobrir que col·locar la “ideologia de gènere” i el “pensament 'woke'” a el centre del discurs acaparava vots i reaccions viscerals molt útils pels seus propòsits. Al moment en què el llavors governador d'Indiana, Mike Pence, va signar, com altres, l'ordenança que impedia a les persones transsexuals participar a l'esport femení, tot i que després aquesta norma i totes –més de vint– les que pretenien impedir l'entrada a les dones trans als banys i espais compartits femenins fossin vetades per la presidència d'Obama. I més en concret, al moment en què Donald Trump va derogar d'un cop de ploma (literal) totes les normes federals antidiscriminació existents i va proclamar que, a partir d'aquell moment, la interpretació dels Drets Humans era una qüestió estatal i no federal. O al moment crític en què va aconseguir nomenar la majoria dels membres de la Cort Federal, únic obstacle a les possibles lleis antiavortament o discriminatòries que ja s'havien perfilat a diversos estats federats.
El que probablement ningú era capaç de preveure en aquells moments, però, era l'extensió i la virulència de les normes que el Partit Republicà deslligaria sobre una minoria, la de les persones transgènere en la terminologia nord-americana, que fins aquell moment no havien mai percebudes com un problema social per la majoria de la població. Derrocada la barrera federal, els estats es van lliurar amb fruïció al disseny de normes anti woke, és a dir: antiavortament, antifeministes, anti LGBTI i molt especialment antitrans. Vegem la situació al febrer del 2023.
De moment, s'han aprovat 31 normes estatals que impedeixen a les persones transsexuals fer esport a la categoria corresponent a la seva identitat de gènere. Freqüentment també prohibeixen l'ús de vestidors i banys. Si segueix la polèmica en els articles a l'ús o a les xarxes socials veurà que el tema del possible avantatge competitiu de les persones trans dista de ser clar. De fet, fa temps que el Comitè Olímpic internacional va establir un criteri per a l'alta competició, d'acord amb el qual totes les atletes internacionals se sotmeten a un control de nivells hormonals dins dels controls antidopatge i aquelles atletes que sobrepassen determinats nivells de testosterona, siguin trans o no ho siguin, són excloses de la competició fins que acreditin estar dins de la banda de nivells admissibles.
.jpg)
Si voleu llegir l'article sencer, és bastant llarg, però el més significatiu ho teniu en el que acabeu de llegir..... La caça de bruixes continua.
6 Comentaris
Seguimos repitiendo los mismos clichés, el miedo y el odio al diferente, en cualquier ámbito.
ResponEliminaY en la sociedad americana sigue pesando el lastre de la filosofía puritana de los primeros colonizadores.
Justo. Ahí es el punto
Eliminasalut
... el punto y seguido. No anem bé Miquel.
EliminaUn llast que està quallant cada vegada més de pressa en la societat europea, gràcies a VOX i el Pp,
ResponEliminaEs algo increíble lo q
ResponEliminaos ocurre, por un lado, como aquí comentas se está involucionando en cuando a la tolerancia e igualdad y no discriminación por motivos de sexuales, de hecho creo como comentáis q es, por el puritanimos anglosajón q asoma a la primera de cambio , cuando no por todas esas asociaciones q tanto han proliferado allí en lo últimos años del supremacismo blanco , vamos! camino de volver a la época álgida del KKK y por el otro , nos vamos al otro extremo , al de la locura ,de tan cuidadosos que debemos ser con todo tipo de sensibilidades y por aquello de no herir ninguna ( hay más de 30) tenemos q cambiar nuestra forma de hablar y de dirigirnos a todos ellos aprendiendo una terminología a gusto del consumidor (justamente de esto estoy hablando ahora mismo en mi blog, en una entrada q creo no has visto ; )
Lo q me pregunto volviendo al principio de tu entrada es ¿nadie piensa en el daño q se le hizo a la pobre niña q ganó esa competición? la despedazan por luchar por una medalla q no vale nada ?...cada vez me gustan menos los americanos ; )
Un abrazo muy fuerte!!! ...Yupi!! YA ES VIERNESSSS...
Y encima la niña no era trans.... pero aún hay esperanza. al menos aquí... la respuesta, mañana.
ResponEliminaUn abrazo