L'OBLIT QUE SEREM

Suposo que hauria estat mes fàcil publicar l'article d'avui de Monzó, que aquest de Marta Rebón, pero passa que els articles de Monzó estan més ben ubicats a Collonades que aquí, mentre aquest de Rebón és dels que va directe a l'estomac, dels que et fan reflexionar, i en aquests temps tan convulsos de tant de neci i nicieses, s'agraeix un article com aquest.

"Quan el futur queda sepultat sota el passat, alguna cosa va malament. Si el passat s’aniquila, l’individu perd allò que el fa únic. Vassili Grossman afir­mava que quan algú mor, amb ell s’es­fondra el món singular i irrepetible que va construir: un univers amb els seus propis oceans, muntanyes i cel. ­Algunes malalties, al devorar records i paraules, pro­voquen un efecte devastador similar al que descriu l’escriptor ucraïnès.

F. em ve a buscar a un petit poble de la Segarra per portar-me a l’aeroport. Mentre baixa la finestreta, reflexiona: “La memòria és com l’aigua al camp. Massa pluja fa malbé les arrels; sense ella, res no creix”. Li demano notícies sobre la seva mare. Fa dos anys, quan li van diagnosticar afàsia i, al cap de poc temps, alzheimer, F. es va mudar amb ella. Afortunadament, pot treballar des de casa, però fa malabarismes com el millor equilibrista per compaginar-ho tot. En cert sentit, viu desconnectat del món i acompanyar-me a l’aeroport avui és un luxe que assaboreix. Amb avidesa en la mirada, el veig engolir el paisatge mentre condueix, gaudint d’aquestes escasses hores de ­llibertat.

“És curiós –em diu–, em passo el dia treballant amb paraules: llegeixo, escric, tradueixo... Mentrestant, la meva mare llisca cap a un silenci absolut, més enllà del llenguatge, i això m’aterreix”. Per ­visualitzar-ho, recorre a metàfores com la sequera, amb els rius secs, i la terra ­esquerdada per la set, que evoca les àrees pansides del cervell.

Al passar per Montserrat, confessa: “Aquesta és la traducció més difícil que he fet: els seus silencis. Completo els seus punts suspensius, procurant no fer-la sentir malament. Ara soc el seu diccionari i el seu mapa, la seva agenda i la seva guia. Soc l’apuntador que li diu el guió perquè la funció no s’aturi i el silenci no sigui incòmode”. Em recomana que llegeixi el discurs sobre el silenci de Juan Mayorga a la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) i em cita un passatge d’una de les seves obres: “La llengua és a trossos i només és amor el que parla”.

Fa uns dies F. em va enviar l’entrevista de La Contra a Carme Elías, i hi va afegir l’enllaç: “La meva mare té un Bruce Willis, frontotemporal i afàsia”. No entén per què cal recórrer a actors coneguts com a ham per recordar a la societat una malaltia incapacitant, la forma de demència més comuna, que només a Espanya afecta més de 800.000 persones. Aquesta xifra correspon a casos diagnosticats, que se solen detectar en estats mitjans o avançats. De vegades, la malaltia cova, silenciosa, durant una dècada abans d’ensenyar les urpes.

A la política actual, com per al pacient d’alzheimer, el passat s’esvaeix i el futur no existeix.

A l’incorporar-se a la C-31, em pregunta si conec el terme anosognòsia, que va trobar al llibre d’una neuròloga. Com que no dic res, m’explica que prové de les paraules gregues nosos, “malaltia”, i gnosi, “coneixement” , sumat al prefix -a (privació), i es refereix a la incapacitat de reconèixer la malaltia en un mateix. “És un mecanisme de defensa, imagino, experimentat també per amputats o que pateixen paràlisi després d’un vessament cerebral. Una manera d’evitar el pànic: la tranquil·litat de la ignorància”.

F. parla de demències degeneratives, però esbosso un paral·lelisme amb el debat públic, al qual el terme li va ni que pintat. Cada dos o tres dies “s’obre un debat ”–avui la maternitat subrogada, ahir la renovació del poder judicial, demà l’accés a l’habitatge–, però sembla que no s’arriba a conclusions, com el dit que llisca en scroll infinit per la pantalla. Per exemple, l’anosognòsia de la desertificació de la Península: és preferible negar l’evident en lloc de buscar-hi solucions a llarg termini? A la política actual, igual com per al pacient amb alzheimer, el passat s’esvaeix i el futur no existeix, només queda un present perpetu.

F. comenta que en consultes i centres repeteixen el mateix: “Som pocs, els justos per no tancar això”. L’hi confirmen el psiquiatre de l’hospital públic, els terapeutes del centre de dia, la geriatra. Amb ella, la seva mare fa una visita anual, com la ITV d’un cotxe vell. F. descriu la tempesta perfecta: “Per al 2030 es preveu el doble d’afectats, escassetat d’especialistes, sobrecàrrega en atenció primària i una lluita titànica de famílies i pa­cients”.

A l’arribar a la zona de sortides, aparca i treu l’equipatge. “Segur que t’has deixat alguna cosa”, fa broma, per bé que sé que li semblo un desastre en l’art de fer maletes. L’abraço i li dic que estic orgullosa del que fa. “Quan tornis de l'Uzbekistan –somriu– aquí seré. No, no me n'oblidaré". - l'oblit que serem - Marta Rebón.