LLAR O EXILI EN EL FUTUR DIGITAL

Vertiendo de los ojos le vi copiosísimo llanto en la isla y palacio que habita la ninfa Calipso; por fuerza le retiene ella allí sin que pueda volver a su patria. - Homero, Odisea

I. LES PREGUNTES MÉS ANCESTRALS - «Acabarem tots treballant per a una màquina intel·ligent, o la màquina funcionarà amb persones intel·ligents al voltant?». Aquesta pregunta me la va fer el 1981 un jove gerent d'una fàbrica de paper, entre el plat de bagra fregida i les postres de pastís de nou pacana que em vaig menjar la primera nit que vaig passar a la petita localitat del sud on hi havia la seva gegantina factoria i on em trobaria jo de forma periòdica durant els sis anys següents. En una nit plujosa com aquella, van ser aquestes paraules seves les que em van inundar el cervell i van ofegar gairebé al moment el cada cop més ràpid repiqueig de les gotes que queien sobre el tendal sota el qual s'ubicava la nostra taula. Vaig advertir-hi les preguntes més ancestrals de la política: pàtria o exili?, senyor o súbdit?, amo o esclau? Totes són temàtiques eternes relacionades amb el coneixement, l'autoritat i el poder que mai no aconseguirem resoldre d'una vegada per totes. No hi ha un final de la història: cada generació ha d'afirmar la seva voluntat i la seva imaginació davant de noves amenaces que ens obliguen a jutjar de nou la mateixa causa en cada època successiva.

Potser perquè no hi tenia ningú més a qui preguntar, la veu del gerent sonava carregada de cert constrenyiment i frustració: «Què passarà? Quin camí se suposa que cal seguir? Ho he de saber ja. No hi ha temps per perdre». Jo també volia saber les respostes, així que vaig començar a treballar en el projecte que, ja fa trenta anys, es va convertir en el meu primer llibre: A l'era de la màquina intel·ligent: el futur del treball i del poder]. Aquesta obra acabaria essent el capítol inicial del que es convertiria en tota una vida de cerca d'una resposta a la pregunta «¿El futur digital pot ser la nostra llar?».

Molts anys han passat des d'aquella càlida vetllada del sud, però les preguntes ancestrals tornen ara a retrunyir a l'ambient amb una insistència inusitada. L'àmbit digital està conquerint i redefinint tot allò que ens és familiar abans fins i tot que hàgim tingut ocasió de meditar i decidir sobre això. Fem pública exaltació del món connectat en xarxa per les múltiples formes en què enriqueix les nostres capacitats i possibilitats, però aquest món també ha engendrat territoris completament nous de preocupació, perill i violència, alhora que s'ha anat esvaint tota sensació que el futur sigui predictible.

Quan ara formulem aquestes preguntes més ancestrals, són milers de milions de persones de tot estrat social, generació i societat les que les han de respondre. Les tecnologies de la informació i la comunicació ja estan més esteses que l'electricitat i arriben a 3.000 milions dels 7.000 milions de persones que hi ha al món. Els dilemes barrejats sobre el coneixement, l'autoritat i el poder ja no es circumscriuen als llocs de treball com se circumscrivien a la dècada dels vuitanta. Les seves arrels s'enfonsen ara profundament i subjauen a les necessitats de la vida quotidiana, i intervenen en gairebé totes les formes de participació social. Sembla que era ahir mateix quan ens semblava encara raonable centrar les nostres preocupacions als reptes plantejats per un lloc de treball informacional o per la societat de la informació. Ara, però, ens veiem obligats a plantejar-nos aquestes preguntes més ancestrals en el marc més ampli possible, aquell per al qual no hi ha millor terme definitori que el de civilització o, més concretament, civilització informacional. Serà aquesta civilització emergent un lloc que puguem considerar la nostra llar?

A la naturalesa mateixa de l'aferrament humà està que tot viatge i expulsió posi en marxa la recerca d'una llar. Que el fet de trobar una llar, és una de les nostres necessitats més profundes es fa evident en el preu que estem disposats a pagar per ella. Hi ha una mena d'anhel universalment compartit per tornar al lloc que deixem enrere o per trobar una nova llar on les nostres esperances de futur puguin niar i créixer. Encara comptem les penúries d'Odisseu per recordar-nos a nosaltres mateixos allò que els éssers humans estem disposats a suportar per arribar a costes i creuar portes que siguin les nostres pròpies.

Com que els nostres cervells són més grans que els de les aus i les tortugues marines, sabem que no sempre és possible o tan sols desitjable tornar al mateix tros de terreny. La llar no ha de correspondre's necessàriament amb un estatge o un lloc únic i concret. Podem triar-ne la forma i la ubicació, però no el significat. La llar és on coneixem i som coneguts, on estimem i som estimats. La llar és domini dels nostres actes, es veu, és relació i és asil: té part de llibertat, part de florida..., part de refugi, part de perspectiva de futur.

La sensació d'allunyament o desaparició de la llar ens causa una enyorança insuportable. Els portuguesos tenen una paraula per a aquest sentiment: saudade, un terme que, pel que sembla, capta la nostàlgia i l'anhel que, des de fa segles, produeix als emigrants separar-se de la seva pàtria. Ara, les alteracions pròpies del segle xxi han convertit aquestes delicades ansietats i anhels en un relat universal en què estem submergits tots i cadascun de nosaltres. - Soshana Zuboff.