És –o hauria de ser– evident que el nucli central de l’anomenat “problema de la immigració” no és el de si podem o no conviure amb la diferència, sinó si podem conviure o no amb l’espectacle esfereïdor de l’explotació humana massiva indispensable per l’actual model de desenvolupament econòmic que, al costat d’un paper creixent de les més modernes tecnologies, ens retrotrau a les formes més immisericordes d’abús sobre la força de treball que caracteritzaren les primeres fases de la revolució industrial.
En aquest context, per a què serveixen totes aquestes polèmiques que giren a l’entorn de la “integració cultural” dels immigrants i altres epígrafs mai clarificats, com ara multiculturalitat, diversitat cultural, interculturalitat..., que s’entesten en centrar certes problemàtiques a l’entorn del sempre confús concepte de “cultura”. I si ens hi fixem, tant els discursos xenòfobs com els del nou racisme disfressat de “tolerant” coincideixen en donar per bona aquesta retòrica basada en la problematització d’una diversitat humana que en democràcia hauria de ser considerada com un fet, i prou.
La clau del protagonisme creixent d’aquest llenguatge de les cultures cal cercar-la en les seves grans avantatges. Vet aquí un discurs que permet reanimar aquest coneixement simple i immediat de les relacions socials que era la gran virtut del vell racisme biològic i de la seva noció de “raça”, i, sobretot, fa possible que des que es va estendre l’apel·lació a “les cultures” per descriure la naturalesa composta de la nostra societat, s’hagi renunciat a incloure el valor classe en l’anàlisi dels conflictes entre segments socials amb interessos incompatibles.
La dualització social assoleix nivells escandalosos, la igualtat democràtica podria ser desemmascarada en qualsevol moment, el racisme està servint per estructurar la força de treball... I davant tot això el que es reclama no és més justícia, sinó “comprensió”, “empatia”, “obertura a l’altre”... Clams a favor dels bons sentiments, com insinuant que els problemes que pateixen amplis sectors de la població són la conseqüència d’idees i emocions equivocades i no d’estructures socials brutalment asimètriques. Vet ací com s'ha acabat realitzant el somni daurat que el franquisme va intentar imposar sense aconseguir-ho: l’abolició per decret de la lluita de classes. - Manuel Delgado - antropòleg.
No entiendo la última frase , lo de la lucha de clases, cuando aquí y por los tecnócratas, se puso la SEAT, que se quería poner en Madrid por Franco.
ResponEliminaLos López, Letona, Rodó y un par más de la época, supieron donde colocar las factorías, supieron que había que crear clase media, y supieron que esta debía endeudarse comprando cosas, porque ello les haría clase media y mejores obreros, siguiendo la teoría de la época, como así sucedió.
Fue en Valencia (astilleros), Barcelona (Seat) , Bilbao (altos hornos), donde se creó la clase media en España y de donde salió un mayor índice de productividad y un PIB mayor que en el resto peninsular.
Al menos en los años 60, 70 .
Salut
No t'ho sabria dir, Delgado té una visió de les coses i un llenguatge molt personal, a vegades difícil d'interpretar. Abans estava de tertulià els caps de setmana a Rac1 i aconseguia desconcertar a la resta amb les seves reflexions, aparentment absurdes, però que acabaven sent molt lògiques i raonades.
ResponEliminaAl seu blog no admet comentaris. N'hi he deixat un al seu Twitter, a veure si contesta. Ja t'ho diré.
Salut.
También se intentó poner Santana (Land Rover) en Linares, en el 61, y dio resultado, y en Sevilla la fábrica de motores de avión y de camiones, Avia.
EliminaAixò son mindundades, on es fabricaba el Biscuter?. el pare en va tenir un abans que el 600.
EliminaVaig conèixer personalment Delgado. Si no recordo malament, va ser el 1994 arran que el director de la Comissió de la Processó de Verges (i la seva filla) em van convidar a sopar a casa seva (Jo estava cobrint fotogràficament la processó). També havien convidat Delgado. Recordo dues coses fonamentals: El paio té un ego que no hi cap i trepitja la gent que volen parlar, fins i tot en un ambient privat com aquest. Impossible discutir-lo o qüestionar-li res. Francament, és un paio que encara avui em repel·leix força.
ResponEliminaQuan al seu valer com antropoleg: Para gustos se hicieron los colores.
Curiosa informació, a mi m'agradava escoltar-lo a la ràdio i com a tertulià era prou respectuós amb els altres, sempre aportava una visió diferent de les coses o temes que es discutien. Lo de l'ego no t'ho sabria dir, jo no en gasto.
ResponEliminaSalut.
Jajaja!, vigila; tots en gastem en menor o major mesura.
ResponEliminaEn el cas del Delgado, a veure, vàrem estar un parell d'hores. Seria molt agosarat per la meva banda tractar de quantificar l'egocentrisme del subjecte, però el que sí que tinc clar és que té una necessitat molt visible de ser el centre de la reunió i també imposar els seus criteris.
He contestat el teu comentari (gràcies) en vers el tema del problema amb Blogger.
Gràcies, ara m'hi passo.
ResponEliminaI ara, t'he enviat un emilio (Botón Up)
ResponEliminarebut i instal·lat, Gràcies.
EliminaEn España no hay racismo como tal, en la Moraleja si va un negro o un moro con dinero y medios nadie le dice nada, el problema es cuando el moro o el negro se instalan en barrios obreros y tienen conductas que no son sociales. Lo mismo pasa con los gitanos, nadie que es vecino de Lola Flores se quejo de ser su vecino, pero yo, que en mi barrio tuve como vecinos a gitanos, me partido la cara con ellos dos veces para evitar que me robaran y he ido a clase con ellos no los quiero cerca, llámame racista si quieres.
ResponEliminaCuando hace muchos años también vendía furgones le he tenido como clientes, hay de todo, pero debes andarte con mucho cuidado y jamas, jamas, jamas darles garantía sobre vehículos usados (los vehículos industriales usados no tienen obligación de llevarla y se pacta la condición de venta).
El problema no es el color de la piel, es el dinero, todos estos que dicen que no son racistas ya me gustaría que en su portal se instalará una familia de gitanos, gitanos como los de mi barrio natal. o que su hija apareciese con un gitano de estos como novio, veremos cuanto tiempo mantenían la misma opinión. Desde la grada todo el mundo juega bien al fútbol.
Un saludo.
Lola Flores no era gitana, su marido el Pescailla si lo era. Dicho esto, todos somos racistas, ¡todos! Se trata de procurar no ejercer. Y en cuanto a los gitanos, lo cierto es que la mayoría son trapaceros, les guste o no.
ResponEliminaSaludos.