No vaig entendre ben bé què era el fenòmen Trump fins que no vaig llegir un llibre del professor Michel J. Sandel: La tiranía del mérito (Debate), escriu Antoni Puigverd a la vanguardia. Un assaig de sòlid fonament acadèmic que, a contracorrent del tòpic del mèrit com a energia principal de l’ascensor social, demostra que la retòrica sobre l’esforç individual (estudi, treball, afany de superació) té la cua de palla. Per a molta gent és una estafa. Per més que estudiï, treballi i s’esforci, una part de població caurà, perdrà, s’enfonsarà. La cultura del mèrit pot ser molt cruel. La primera ferida dels perdedors és òbvia: el fracàs. Però la segona és més dolorosa: com que el mèrit és un valor indiscutit, cada vegada que algú fracassa apareix com a culpable del seu fracàs. La cultura del mèrit anima les persones a fer una gimnàstica de superació. És un valor positiu. Però és injust proposar-lo com a model principal de progrés, com a valor de primer ordre: l’esforç, per ell mateix, no garanteix l’èxit, el qual depèn, com és obvi, de molts altres factors i circumstàncies que poden convertir en inútils l’aplicació, la lluita, i el risc individuals. L’èxit professional depèn prou més de la xarxa familiar i social que no pas del mèrit.
Per què un ganàpia com Trump, tot i ser un fill de papà, té tanta requesta? Perquè s’oposa frontalment a la cultura meritocràtica de les famílies Obama i Clinton, tan perfumats de bones universitats. L’esquerra liberal americana destil·la els valors dels sectors urbans en auge (les empreses tecnològiques principalment) i en canvi ha abandonat a la dissort treballadors, empresaris i autònoms de sectors industrials o agraris en decadència.
Parlem d’empresaris que han quedat obsolets, parlem de comerços i oficis que prescriuen, parlem de treballadors qualificats que per causa de la globalització o dels canvis tecnològics han caigut al pou de la precarització i necessiten ajuts socials (en competència amb minories i migrants). Els seguidors de Trump no entenen per què el país més important del món els ha deixat en fora de joc. No suporten sentir-se’n culpables. Trump ha sabut reconvertir el seu ressentiment en odi polític.
No hi ha benzina més potent, ni més destructiva, que el ressentiment. Però no hi ha error polític més gran que l’abandonament.
¿Qué se habrá hecho de las fábricas de huevos de madera para coser calcetines?...Anda que si no se reciclasen...
ResponElimina
ResponEliminaDe huevos de madera solo quedan los de Pinocho, y uno en casa que tiene mi señora que era de su madre.
Bromes a banda, llegint aquest escrit s''enten perqué hi ha tanta gent que vota Trump o Vox.
Lo que se llama Cultura del Esfuerzo no es que si trabajas mucho puedes ser millonario porque todo el mundo sabe que es una utopía. La Cultura del esfuerzo es que no gastes tus energías en llorar porque no tienes trabajo gasta tus energías en buscarlo. La Cultura del esfuerzo es que no desprecies un trabajo por el sueldo, trabaja y mientras vas buscando otro ( normalmente si estás trabajando ya te miran de otros modo), La Cultura del Esfuerzo es que si mi hijo se levanta los domingos a las ocho de la mañana para estudiar su carrera y sacar matrículas de honor no tenga el mismo título y aprobado que quien se toca los huevos en la cama. La Cultura del mérito y del esfuerzo premia a quien trabaja, a algunos más que otros, es cierto, pero indudablemente es mejor que la cultura de quien se cree con derecho a todo sin aportar nada, porque supuestamente "el se lo merece". Tampoco veo yo a TRump como defensor de la política del esfuerzo, un individuo que no ha sabido ni gestionar un patrimonio heredado y que ha arruinado casi todo lo que ha tocado, a mi me parece un niño pijo malcriado y egocéntrico.
ResponEliminaUn saludo
Eso és exactamente lo que és Trump, pero también es listo y un pícaro, y sabe donde tiene que sembrar para recoger,
ResponElimina