En el marc del VIII Congrés Català Internacional de Sociologia, Òscar Camps, director de l’oenagé Proactiva Open Arms, va pronunciar una conferència impregnada de desesperació. S'en parla poc, ja no és notícia de portada. ha acabat en pura rutina, però el drama dels migrants ofegats és aquí, y no s'acaba. Eulàlia Solé ha recuperat el tema arran de la conferència d'Òscar Camps. No sé si servirà de gran cosa, però cal difondre el missatge, car com diu Eulàlia: Algun dia els milers de morts suraran sobre aquesta mar morta per la nostra vergonya.

Camps no va emprar en cap moment el vocable desesperació, però el desesper surava en cadascuna de les seves exposicions. De propietari d’una empresa de socorrisme dedicada a la seguretat aquàtica va passar, l’any 2015 i davant la crisi dels emigrants per mar, a fundar l’esmentada i de sobra coneguda oenagé. Malgrat que la columna vertebral dels convenis internacionals dicta salvar vides, sigui quina sigui la situació i la procedència dels nàufrags, el mar Mediterrani està ple de cadàvers d’ofegats. És un mar que ja no és possible mirar amb els ulls d’abans. Algun dia vomitarà els morts, alguna vegada els submarinistes toparan amb ells.

El gas mortal dels nazis contra aquells que Hitler tenia per indesitjables ha estat substituït per la mortaldat a l’aigua. Òscar Camps, desesperat, es pregunta com podem, governs i ciutadania, assumir tanta quantitat de nàufrags. Prop de 3.000 emigrants moren cada any en les rutes pel Mediterrani, mentre que les persones indemnes continuem, indiferents, amb les nostres vides.

És cert que la pauta ens ve donada des de dalt, des de la Unió Europea, la qual, entre altres assignacions a diversos països, adjudicarà a Tunísia 150 milions d’euros a canvi d’impedir la sortida d’emigrants. Són molts diners, tants que, si pensem en 5.000 emigrants, posem per cas, toquen a 30.000 euros cadascun. Més que suficients per acollir-los, perquè aprenguin l’idioma del país, perquè treballin en allò que normalment els nadius rebutgen. Comptes exactes, així de fàcil, així d’humanitari, si creiem que aquest adjectiu encara és vàlid per ­referir-se a la bondat del gènere humà, atès que les atrocitats procedeixen pre­cisament de la humanitat, no pas de les bèsties.

Camps de concentració a Líbia, a Tunísia, perquè no surtin. Es podrien destinar els diners a acollir-los, però no es fa. Només el racisme i la xenofòbia expliquen els desesperants naufragis.