EL RODAMON, DE ROBERTO BOLAÑO

Recordo una nit a l'estació ferroviària de Mèrida. La meva amiga dormia dins del sac i jo vetllava amb un ganivet a la butxaca de la jaqueta, sense ganes de llegir. Bé... Van aparèixer frases, vull dir, en cap moment vaig tancar els ulls ni em vaig posar a pensar, sinó que les frases literalment van aparèixer, com a anuncis lluminosos al mig de la sala d'espera buida. A l'altra banda, a terra, dormia un rodamon, i al meu costat dormia la meva amiga i jo era l'únic despert en tota la silenciosa i fastigosa estació de Mèrida. La meva amiga respirava tranquil·la sota el sac de dormir vermell i això em tranquil·litzava. El rodamon de vegades roncava, de vegades parlava en somnis, feia dies que no s'afaitava i feia servir la jaqueta de coixí. Amb la mà esquerra es cobria el pit. Les frases van aparèixer com a notícies en un marcador electrònic. Lletres blanques, no gaire brillants, al mig de la sala d'espera. Les sabates del rodamon estaven posades a l'altura del seu cap. Un dels mitjons tenia la punta completament foradada. De vegades la meva amiga es movia. La porta que donava al carrer era groga i la pintura presentava en alguns llocs un aspecte desolador. Vull dir molt tènue i alhora completament desolador. Vaig pensar que el rodamon podia ser un paio violent. Frases. Vaig agafar el ganivet sense arribar a treure'l de la butxaca i vaig esperar la frase següent. De lluny vaig sentir el xiulet d'un tren i el so del rellotge de l'estació. Estic salvat, vaig pensar, anàvem camí a Portugal i això va passar fa temps. La meva amiga va respirar. El rodamon em va oferir una mica de conyac d'una ampolla que va treure del farcellet. Parlem uns minuts i després callem fins que va arribar l'alba.