UNA DECLARACIÓ INTENCIONADAMENT FALSA

Algú ens vol enganyar, això és la mentida, sostenia Joan Fuster. Així doncs, la mentida, definida simplement com a una declaració intencionadament falsa dirigida a una altra persona, no necessita el complement que hagi de perjudicar un altre, com ho exigeixen els juristes per a la seva definició. Doncs sempre en perjudica un altre, que, encara que no sigui una altra persona, sí que és la humanitat en general, ja que fa inutilitzable la font del seu dret. 

Però aquesta mentida bondadosa també pot resultar per accident  punible segons les lleis civils; però el que escapa a la penalitat per mera casualitat també pot ser jutjat com a injust per les lleis exteriors. Així, per exemple, si mitjançant una mentida tu has impedit obrar algú que es proposava cometre un assassinat, ets jurídicament responsable de totes les conseqüències que se'n puguin seguir, 

Però si t'has atès estrictament a la veritat, la justícia pública no et pot fer res, sigui quina sigui la seva imprevista conseqüència. En canvi, és possible que, després d'haver respost sincerament que sí a la pregunta de l'assassí de si el seu perseguit es trobava a casa teva, aquest se n'hagi anat de manera inadvertida, de manera que l'assassí no hi trobi i, per tant , no tingui lloc el crim. 

Però si has mentit i dit que no és a casa teva i aquell se n'ha anat realment (encara no sabent-ho tu), de manera que l'assassí el sorprèn a la fuga i perpetra en ell el seu crim, pot acusar-se a tu amb dret com a originador de la mort d'aquell. Doncs si tu haguessis dit la veritat tal com la sabies, potser l'assassí, mentre buscava el seu enemic a casa teva, hagués estat atrapat pels veïns i el crim s'hauria impedit. 

Així doncs, el qui menteix, per bondadosa que hi pugui ser la intenció, ha de respondre i pagar fins i tot davant d'un tribunal civil per les conseqüències d'això, per imprevistes que puguin ser.  Doncs la veritat és un deure que s'ha de considerar com la base de tots els deures fundats en un contracte, deures la llei dels quals, si s'admet la menor excepció a ella, es fa vacil·lant i inútil. Ser sincer en totes les declaracions, hauria de ser un sagrat manament de la raó, incondicionalment exigit i no limitat per cap conveniència". 

Però, en cas de ser-ho, el fet de ser sincer fins a les últimes conseqüències, seria alhora un perill enorme `per a pro`pis i estranys. És la mentida la que ens salva de la barbàrie, del caos total. Proveu de ser sincers amb els més propers, amics, coneguts i saludats, i sabreu tot seguit en què consisteix la solitud.