COMUNISME: SOCIALISME MÉS ELECTRICITAT

El darrer sociòleg vigorós i imaginatiu va ser indubtablement Lenin. Havia definit exactament el comunisme del 1917: «És el socialisme més l'electricitat.» Ha passat gairebé mig segle. La definició serveix encara per a la Xina, Àfrica i Índia. Però és lletra morta per al món modern. Rússia espera el pensador que descriurà l'ordre nou: el comunisme més l'energia atòmica, més l'automatisme, més la síntesi dels carburants i dels aliments a partir de l'aire i l'aigua, més la física dels cossos sòlids, més la conquesta de les estrelles, etc. John Buchan, després d'assistir als funerals de Lenin, va anunciar la vinguda d'un altre Vident, que sabria promoure un «comunisme de quatre dimensions». Si l'URSS no té sociòlegs a la seva altura, Amèrica no està més ben proveïda. La reacció contra els «historiadors vermells» de finals del segle XIX ha portat a la ploma dels observadors l'elogi franc de les grans dinasties capitalistes i de les organitzacions poderoses. Aquesta franquesa és saludable, però la perspectiva és curta. Les crítiques de l'American way of life són literàries, i procedeixen de la manera més negativa. Ningú sembla empènyer la imaginació fins a veure néixer, a través d'aquesta «multitud solitària» una civilització diferent de les formes exteriors, fins a sentir un espetec de les consciències, l'aparició de mites nous. A través de l'abundant i sorprenent literatura anomenada science-fiction es distingeix, però, l'aventura d'un esperit que surt de l'adolescència, es desplega a la mida del planeta, s'endinsa en una reflexió a escala còsmica i situa d'una altra manera el destí humà a l'Univers. Però l'estudi d'aquesta literatura, encara que és comparable a la tradició oral dels antics rapsodes, i que testifica els moviments profunds de la intel·ligència en ruta, no és cosa seriosa per als sociòlegs. Pel que fa a la sociologia europea, continua sent estrictament provinciana, fixa tota la intel·ligència en debats de campanar. En aquestes condicions, no és sorprenent que les ànimes senzilles es refugiïn al catastrofisme. Tot és absurd i la bomba H posa fi a la Història. Aquesta filosofia, que sembla alhora sinistra i profunda, és més fàcil de manejar que els pesats i delicats instruments de l'anàlisi del que és real. És una malaltia passatgera del pensament d'uns éssers civilitzats que no han sabut adaptar la seva herència de nocions (llibertat individual, persona humana, felicitat, etc.) al desplaçament dels fins de la civilització. És una fatiga nerviosa de l'esperit, en el moment en què aquest esperit, en lluita amb les seves pròpies conquestes, no ha de semblar sinó canviar l'estructura. Al cap ia la fi, no és la primera vegada en la història de la humanitat que la consciència ha de passar d'un pla a un altre. Tota forja és dolorosa. Si hi ha un futur, mereix que ho examinem. I en aquest present accelerat, la reflexió no s'ha de fer amb referència a un proper passat. El nostre futur proper és tan diferent del que acabem de conèixer, com el segle XIX ho era de la civilització maia. Per tant, hem de procedir per projeccions incessants en les dimensions més grans del temps i de l'espai, mai per comparacions minúscules en una infinita fracció, en què el passat recentment viscut no té cap de les propietats del futur, i on el present, a penes encarnat, es veu sumit en aquell passat inservible. - El retorn dels Bruixots (1960) (fragment)