En un Estat com l’espanyol, on a més del castellà estan reconegudes tres llengües més com a oficials (català, basc i gallec), no li hauria de semblar a ningú una excentricitat que s'hi pugui parlar al Congrés dels Diputats. El pluralisme lingüístic ens hauria d’enriquir com a país i l'ús circumstancial d’una orellera no sembla una agressió contra ningú i menys contra la llengua comuna. N’hi ha hagut prou amb una modificació del reglament perquè al Congrés es pugui intervenir en les altres llengües oficials dels seus territoris. La seva presidenta, Francina Armengol, va declarar solemnement dimarts que el Parlament és el temple de la paraula i aquesta s’ha de poder expressar en diferents idiomes propis, però PP i Vox no van combregar amb la idea. Llàstima que en comptes del temple de la paraula siga el temple de la barroeria i de la mala oratòria. Que aquesta decisió és una decisió política és evident, i tot per un grapat de vots dels odiosos 7, però això és la política, com quan Aznar parlava català en la intimitat o negociava amb l'Exèrcit basc d'alliberament. La mala política, d'acord, però em temo que és l'única política possible avui en dia. Aquí sobra hipocresia i falta memòria del passat. Per cert, una anotació al marge: Si tothom digués el que realment pensa, el que realment creu del cas Rubiales, quantes sorpreses ens enduriem, perquè aquí el quedar políticament bé i la hipocresia han imperat per davant de la sinceritat.

Tornant el tema, ningú no li nega al castellà la seva condició de llengua comuna. Però Espanya és un Estat plural, on conviuen diferents identitats i les llengües en són part essencial. Alberto Núñez Feijóo utilitzava el gallec al Parlament de Galícia quan era president de la Xunta i sap bé què significa la llengua per als seus conciutadans. Sorprèn una mica que el PP no hagi donat suport a aquesta mesura amb els seus vots. Potser perquè segueixen actuant com a oposició donant la investidura de Feijóo per perduda. Pitjor va ser el paper de Vox, que ha fet de la insolència la seva manera de donar-se visibilitat al Parlament. Els seus diputats van abandonar l’hemicicle quan es va votar la llei de reforma del Congrés, que va donar pas a la primera legislatura plurilingüe. Santiago Abascal i la seva tropa van llançar les orelleres sobre l’escó buit de Pedro Sánchez de mala menara, fins i tot algunes van acabar per terra a causa de l'impacte, cosa que va obligar els uixers de la Cambra a recollir-les. També aquest acte és política i s'ha d'entendre com a tal. Vox, actualment no pinta res o poca cosa, i necessita visualitzar-se. Són els primers interessats en què no es repeteixin les eleccions, saben que seria un davallada per a ells, i el mateix passa amb els de juntxcat.

Ni Espanya es trenca, ni el castellà queda malferit, perquè alguns diputats puguin intervenir en la seva llengua materna. Això va de democràcia, no d’orelleres. Y gosaria anticipar que a mesura que passi el temps anirà desapareixent l'ús d'altres llengües cenyint-se la majoria al castellà, que en el cas de Rufián seria d'agrair.