Qualsevol esportista d'elit, aspira a poder competir amb el seu país, sobretot per tenir més notorietat i donar més brillantor a la seva carrera. Per això, des de la distància, sempre em va cridar l'atenció la decisió que van prendre un grup de futbolistes espanyoles d'esborrar-se de la selecció femenina i no representar el seu país. Al seu moment, la majoria de les jugadores va acabar doblegant-se a la disciplina de la Federació Espanyola i van anar al Mundial d'Austràlia, on van donar la gran campanada i es van convertir en campiones del món. No hi ha res que una més que les victòries i és difícil predir com haurien acabat les tirants relacions entre les jugadores i la Federació si Luis Rubiales no hagués provocat un incendi darrere l'altre.

Ara, que ho ha explotat tot, els responsables federatius no poden actuar amb els seus jugadors com si estiguéssim en una època feudal. Toca parlar i dialogar. La decisió de convocar-les unilateralment per a un proper partit i amenaçar-les de suspendre-les federativament sense jugar una sèrie d'anys és una mesura antidemocràtica. Com qualsevol treballador que té dret a la vaga, les esportistes haurien de poder exercir la seva protesta sense que les invalidi per poder tornar a vestir-se de curt. És cert que la Federació és una entitat privada que es regeix per les pròpies normes, però mentre rebi subvencions del Govern, no pot aplicar aquestes polítiques tan estrictes.

No és bo que el nou president de la RFEF, Pedro Rocha, transmetés al Consell Superior d'Esports que no convocarien cap futbolista que no volgués acudir. I poques hores després fan tot el contrari i de les 23 concentrades, se'n diu a 20 que havien anunciat que no volien acudir. Tot aquest terrible embolic dona la raó a les jugadores que es van amotinar i van signar un manifest per canviar tot aquest estat de coses. A la Federació no li queda cap altra que rectificar perquè no els passi com a Rubiales, que es va enrocar i encara li va anar molt pitjor. Les futbolistes han de ser escoltades i han de guanyar aquesta darrera batalla, que sembla més difícil que la del Mundial d'Austràlia.
Si l'Espanya més recalcitrant s'escandalitza perquè es parli català al Congrés, què no opinarà sobre un grup de dones que han posat peu en paret un grup poderós. Aquesta Espanya encara fa broma en públic amb l'“un petit?” o el “no dimitiré”, com si es tractés d'alguna cosa del que presumir. Són actituds que demostren que, encara que Rubiales ja hagi dimitit, encara queda camí per recórrer.
Els que ho saben millor són elles, les reines del futbol, que estan disposades a arribar fins al final. Ho han demostrat les últimes hores plantant-se davant del que sembla (diu el refrany que pensa malament i encertaràs) un intent de la Federació de girar full sense netejar la brutícia. Elles, fermes, sense titubejar, s'han tornat a plantar i proclamar el #seacabó. Hi ha encara qui no ha entès què està passant. Per exemple, algun company de selecció masculina.
Quan algú nega que en aquesta societat hi ha un problema de masclisme és recomanable que surti al carrer. Que torni a veure com un individu es va acostar a la companya Isa Balado en ple directe. Que observi les esfereïdores estadístiques de feminicidis: 48 assassinades ja, a més d'una per setmana de mitjana. Alguna cosa està fallant i encara hi ha durs d'entenedores.
Les jugadores han guanyat una batalla, però no pas la guerra. Encara queden molts rubiales, i no només a la federació. Cada vegada és més clar que, a més de lluir una estrella al pit, les campiones del món tindran una altra victòria molt més important: la de la història. Vencereu i convencereu. Això encara no s'ha acabat - lavanguardia/marca.