Ja n’hi ha prou! Emula Aznar el crit de ràbia i indignació que Espanya sencera va pronunciar fa més de vint-i-cinc anys per plantar-se definitivament davant els criminals d’ETA. L’expresident exigeix amb mala intenció un renascut esperit d’ Ermua. No per apaivagar les pistoles que amenaçaven llavors els cranis dels innocents, sinó per evitar l’amnistia que ha de servir a Pedro Sánchez per revalidar la seva estada a la Moncloa. La plantilla del terrorisme sempre a punt per a una part de la dreta. El PP de Feijóo recull el guant i anuncia un gran acte a Madrid perquè els ciutadans canalitzin aquesta indignació que Aznar exigeix als compatriotes. Comunitats i ajuntaments també s’afegiran a la processó de l'enuig amb mocions i declaracions. Una cosa semblant ja va passar el 2006 amb la recollida de signatures impulsada contra l’Estatut que finalment va retallar el Tribunal Constitucional. La dreta creient-se sempre un sinònim de la raó d’estat. - Josep Martí Blanch en un article a la vanguardia.cat, en una visió diferent sobre el tema de l'amnistia, ja per anar acabant amb el mateix.

Des de l’altre costat de la trinxera, el Govern espanyol, per mitjà de l’alfil de la representació, Isabel Rodríguez, prement el botó nuclear de l’insult més perillós: Aznar, i també per extensió el PP de Feijóo que s’ha sumat a la seva estratègia, són uns colpistes que incentiven que a Espanya hi acabi havent un aldarull popular. Ja posats, ho escoltarem algun dia, la portaveu s’hauria pogut recrear en la sort i batejar Feijóo com un home fet amb els retalls de Franco, Mussolini i Hitler. No en tenia prou el Govern amb assenyalar vehementment l’error, si així ho considera. Cal expulsar dialècticament del tauler democràtic el dissident. L’esquerra sempre creient-se propietària de la raó moral i del carrer.

I des dels laterals, el sobiranisme, és clar!, afegint-se també al despropòsit. El 2023 tornant a discutir sobre la viabilitat del frau democràtic que és la unilateralitat i plantejant l’amnistia com un aval per continuar enrocat en aquest ball de disfresses en què res no és ni ha estat mai el que va dir i diu que és. Junqueras afegint-se a les acusacions de colpisme i Junts arrossegant la partida de la negociació amb el PSOE cap a posicions verbalment de màxims. L’independentisme creient sempre que colpistes només ho poden ser els altres.

L’amnistia es pot defensar políticament, fins i tot havent dit el contrari, com fa el PSOE; però no s’hauria d’acceptar com una condició d’investidura. L’amnistia es pot combatre com fa el PP, però no recuperant l’eslògan que va unir tots els espanyols en contra d’ETA, ni calcant errors que ens van acabar portant a llocs que no hauríem d’haver visitat. L’amnistia es pot exigir, com reivindica el sobiranisme, però no com un certificat d’impunitat d’errors passats i amenaces futures.

Optant per les justificacions contràries, què pot sortir malament? Sabeu la resposta: gairebé tot. Però continuen entossudits a mantenir-se aferrats a la pitjor versió de si mateixos.