LA SUBJACENT TEORIA DE LA INFLACIÓ

"L’univers m’embarrasse, et je ne puis songer que cette horloge existe et n’ait pas d’horloger", sospirava Voltaire. Foto: Observació d'estrelles al llac Tekapo (Nova Zelanda). Dedicat a Ricard Pardo, malalt de l'univers.

La dimensió temporal sempre ha fascinat físics de totes les èpoques. Encara que molts, entre ells Einstein i Newton, han tingut un petit problema amb les seves equacions: es compleixen tant si el temps avança endavant, com si va enrere. I això últim, com bé saben els fabricants de cosmètics, no sembla possible a la vida real. Les persones envelleixen, no es fan joves; l'univers s'expandeix, no es contrau; les estrelles emeten llum, no l'absorbeixen. Des de principis del segle XIX, els físics han explicat aquest progrés a conseqüència de la tendència de la matèria a l'equilibri. Un estat que, paradoxalment, és caòtic. Així ho estipula la segona llei de la termodinàmica: en un sistema tancat (com l'univers) l'entropia (desordre) només pot augmentar.

Perquè el principi es compleixi, al començament dels temps va haver de regnar un estat allunyat completament de l'equilibri. Un univers ordenat i uniforme que, presumiblement, va començar al camí cap al caos fa gairebé 14.000 milions d'anys, amb el 'Big Bang'.

La teoria de la inflació –el model estàndard que explica la gran explosió– assegura que enormes forces d'antigravetat van provocar l'expansió accelerada de les partícules primitives. A més d'altres incerteses que encara fan dubtar de la veracitat, aquesta hipòtesi no pot determinar el perquè d'aquest origen summament ordenat.

Un estudi recent d'investigadors anglesos i canadencs proposa una alternativa. Els físics defensen que no cal un univers inicial de baixa entropia ni una llei de la termodinàmica per explicar l'inici del temps, sinó que el seu avenç és determinat per la gravetat. Han simulat informàticament el comportament de mil partícules de l'univers influenciades per la gravetat newtoniana i n'han analitzat l'evolució mesurant el grau de complexitat -com més juntes estiguin, menor complexitat-. Els resultats han revelat que qualsevol conjunt de partícules tendeix a un estat de màxima compressió, que pot assemblar-se a l'anterior al Big Bang.

Des d'aquest punt, les unitats haurien començat a expandir-se en les dues direccions temporals, creant dues línies de temps simètriques i oposades, cadascuna avançant en una direcció contrària a l'altra. La gravetat obligaria aquestes partícules a formar estructures complexes (astres i planetes) als dos extrems i, a partir d'aquí, la termodinàmica entraria en acció. En resum, el model només fixa un passat, del qual han sorgit dos futurs. Un observador només pot viure a un extrem i, per tant, al passat d'un altre món.

La hipòtesi que encara és una mica verda: no té en compte la mecànica quàntica, però els experts afirmen que si la gravetat va marcar el començament de la dimensió temporal, es podrien fer prediccions i trobar una teoria més plausible que la de la inflació per explicar l'univers tal com el coneixem. 

En un camp d'estudi on gairebé tot és incert, el temps continua sent el fetitxe dels físics. En realitat i davant tant desconeixement com tenim de l'Univers, no sabem realment si es contrau o s'expandeix, i a partir d'aquí tot és possible. Fins i tot que en algun lloc d'aquest Univers hi hagi vida intel·ligent.