Vist des del dia d'avui, el possible risc de la televisió, la ràdio o els diaris (fins i tot els digitals) és gairebé pueril si els comparem amb un producte netament digital: el Moloch de les xarxes socials. Tomás Mayoral a el diario.es.

Quan es va publicar el 1964 el llibre d'Umberto Eco “Apocalíptics i integrats”, la intel·ligència artificial era un concepte poc estès. Potser perquè en aquell moment el seu caràcter teòric era obligat per la manca de tecnologia: els ordinadors de llavors no cabien en una habitació de grans dimensions malgrat tenir milers de vegades menys capacitat de processament que el mòbil que té a la mà i amb el que pot estar llegint aquest bloc. 

Umberto Eco parlava a la seva obra dels “mass media”. Encara que ara sembli sorprenent, en aquell moment els mitjans de comunicació eren considerats per alguns teòrics de la comunicació gairebé tan perillosos com molts especialistes del desenvolupament tecnològic consideren la IA actualment. Convindran amb mi que, vist des del dia d'avui, el possible risc de la televisió, la ràdio o els diaris (fins i tot els digitals) és gairebé pueril si els comparem amb un producte netament digital: el Moloch de les xarxes socials. 

Però aleshores els mitjans tradicionals es consideraven un risc tan gran que hi havia teòrics de la comunicació, els “apocalíptics”, que profetitzaven que l'influx de l'anomenada “opulència informativa” que provocaven aquests mitjans acabaria amb la cultura humana i crearia mitjançant la manipulació ideològica legions d'éssers idiotitzats a l'estil dels que veiem en obres distòpiques com ara “1984” d'Orwell o “Un món feliç” d'Aldous Huxley. 

Davant del catastrofisme apocalíptic, hi havia el bonisme integrat, una mica santurró, dels quals, caminant el temps, però, acabarien imposant les seves tesis. Admetien que hi havia un interès econòmic a les organitzacions empresarials propietàries dels mitjans i això podia condicionar els missatges, però discrepaven que existís una manipulació ideològica intencionada perquè entenien que es tenien en compte els gustos i inclinacions del públic. Umberto Eco es passava el llibre repartint estopa a uns i altres. I amb molta raó perquè ni els uns ni els altres tenien realment raó com s'ha vist després.

El record d'aquella obra de l'escriptor i semiòleg italià és perquè reflectia una divisió que s'ha tornat a repetir seixanta anys després amb la intel·ligència artificial. I possiblement passarà el mateix que aleshores, que cap dels bàndols no tingui raó. Ni els apocalíptics que vaticinen el final de l'espècie humana ni els integrats que auguren que la IA ens portarà un món millor sense efectes secundaris.
​