I sens dubte el nostre temps prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l'original, la representació a la realitat, l'aparença al ser. El que és sagrat per a ell no és sinó la il·lusió, però allò que és profà és la veritat. Més encara, el sagrat s'engrandeix als seus ulls a mesura que decreix la veritat, i que la il·lusió creix, tant i tan bé que el súmmum de la il·lusió és també per a ell el súmmum del sagrat. - Feuerbach.

Estem en l’època de la desconfiança. Totes les grans institu­cions socialitzadores són subvertides o burlades. Família, escola, religió i polis (la ciutat, la política) han perdut la capacitat de teixir i cohesionar la societat. La família ja no és la gran educadora. Es veu ja en criatures de 10 o 12 anys, encara púbers: pesa infinitament més el que imposen les xarxes socials que no pas la recomanació de les mares. La crisi de la institució escolar és visible en molts camps: la pèrdua de l’auctoritas del professor, el desprestigi dels coneixements i de l’esforç, el fetitxisme de la novetat, l’antagonisme entre el telèfon i el llibre. Etcètera. La implosió de l’escola és molt anterior al catastròfic informe PISA, que aquests dies fa parlar tant. Deixarem de parlar-ne. Cada nou escàndol n’eclipsa un de vell. Des de l’ESO que sabem que l’ensenyament està avariat. Tant se’ns en dona. Parlem per parlar. Ens n’avorrirem i canviarem de tema.

Perduda a Europa la transmissió intergeneracional, les religions cristianes, qüestionades des de la Il·lustració, van ser les primeres a caure. Ara també estan caient d’altres institucions, no per molt il·lustrades menys combatudes. En efecte, com es va veure amb els antivacunes, moltes branques de la medicina i de la ciència són qüestionades pel sentimentalisme, la sospita o la nostàlgia naturalista. El pacient dona lliçons al metge. No són pocs els enginyers (per citar una professió racional) que busquen metges naturopàtics. Mentre la ciència és qüestionada, la tècnica progressa (IA) i l’ètica col·lectiva desapareix.

Fa dècades que el votant ha deixat de creure en la democràcia. Parlar de política és ara una passió identitària copiada del futbol. Com els ultres de cada equip, els fanàtics d’un i altre signe es barallen, sobretot a Twitter. Mentrestant, la majoria de la població desconfia dels líders. Siguem sincers, qui confia en Aragonès, Sánchez, Scholz o Biden? Ni tan sols els seus votants, sotmesos al mal menor.

Quin futur construirem si ja no compartim res més que el soroll i la fúria?

També les institucions socials, econòmiques o comercials han perdut reputació. Bancs? Clubs de futbol? Universitats? La borsa? Aquella marca que avui està de moda, demà serà satiritzada. Ara bé, per ventura són menys discutits el bitcoin, els in­fluencers i les figures mediàtiques? Avui són a dalt i demà passen per la guillotina de les xarxes. Acabem de veure com n’és de fàcil destruir la reputació d’una reina.

Tot és sospitós. Tot és discutit. Ja ni la veritat dels fets pot ser objectivada. Mentides, relats i postveritats qüestionen els fets objectius. La confusió és espectacular. Ara bé: cap societat no pot sobreviure a la descon­fiança continuada, cap societat no pot resistir molt de temps en completa confusió. La desconfiança respon a factors generals: a les trampes que el sistema econòmic es va fer el 2007-08, mentre ens arruïnava. A les trampes que es fa la política, prometent el que no pot donar, a l’aïllament individual, al nihilisme de butxaca que promouen els creadors culturals, al domini aclaparador de les xarxes socials, a la cultura de la queixa, a la sobreprotecció de la infantesa, a les fosques perspectives econòmiques, al pessimisme ecològic a la creixent hipocondria... Com si amb tots aquests factors no n’hi hagués prou, la publicitat, el periodisme i els polítics fabriquen diàriament diluvis de confusió. Les societats occidentals s’han ficat en un laberint. Quin futur construirem, si ja no compartim res més que el soroll i la fúria? - Antoni Puigverd.